Segona tongada - 47 faules

Segona tongada de Faules (75)


1. (Faulona del trist triomf de l’espectre a la basseta.)


Lleixant enrere les adelitades dàlies i les prístines petúnies que feien d’enganyosa decoració de teatre — per a enjoiar els ulls, diguéssim, i mig dissimular-ne, emmascarant-ne, així les escenes esgarrifoses a l’escenari de darrere, amb, per exemple, les disbauxes dels monstruosos insectes cirurgians qui n’escapçaven d’altres — me’n record que emergia, alleujat, metamorfosat, a l’aparentment més pacífic prat.

Enmig del fresc herbei d’aquell prat ondulat i boterut hi ha una basseta glauca on hi veus emmirallat el cel cendrós. Tot d’una se t’hi reflecteix, vaporosa, una noia qui, vora l’estanyol, passa fugaç com ‘ànima en pena’ (concepte absurd, com es veurà).

És una noieta vestida com a les darreries del segle dinou. No és una noia de carn i ossos. Girientorn, prou veus que no hi ha ningú altre que tu; cap altra presència que la teua. El prat, tot al voltant del bassiot, és nu; una bona extensió on només el verd curt de la gespa no rau. Força lluny hi ha els arbres a un costat, i a l’altre les roques i pedres del tarter al coster més rude del comellar.

Romanc a lloc; no m’hi moc, estupefacte.

Què hi faig, plumbi, com un estaquirot? Què em dec creure que s’hi esdevindrà a continuació?

Tinc un cap tot barrejat d’idees rares. Reflectida a l’aigua calma i cerúlia hi he vista una noieta trista. Això és palès, inqüestionable. Una noieta inexistent. Una noieta feta de núvol fi, d’esponjosa broma, de translúcida boira.

Crec que nogensmenys m’hi estic, inamovible, perquè dec esperar que torni a aparèixer, que en el seu viatge que suput (lògicament?) circular, torni a fer-se guipar. Mes quanta d’estona no caldrà estar-s’hi, palplantat com un espantall? I si el diguem-ne ‘espectre’ fa tombs al voltant de l’esfera mateixa, amb el seu anar fent, el seu xano-xano, no pas gens accelerat? O que dic, l’esfera? La galàxia? L’univers i tot? Puc passar-m’hi, a l’aguait, si exagerem, tota una altra eternitat.

Fins que oidà, ací la tens! Potser no ha anat enlloc, o no gaire lluny, un tomb de tast pels voltants. Potser acana encar el terreny; escoseix, reguardeja, les bondats del territori. I, esbrinant, esbrinant, hi reapareix periòdicament. En tot cas, a tots ops... Oi cavà? Prou crec que l’he tornada a copsar, instantània, amb passa compassada, amb els trets commoguts. No em diguis que no. Surava damunt els brins com un altre bri, amb contorns de cos de bella noia, que el ventijol suaument desplaça.

I després? I després se’m feia llarg. Potser la noieta ha canviada de drecera. Potser també descansa, o dorm.

Car cau la nit. La veuré de nit? M’hi he adormit.

I l’he somiada? Hò, i tant. Cada vegada em sembla conèixer-la millor. I hi tornaràs? Hò, i tant. Hi tornaré, prop la basseta, hi tornaré. Anys i panys. Tants com no calgui.

Per què? Per què, diu! Perquè prou cal resoldre l’enigma, no fotéssim! I... I perquè crec que (ja sé que fa riure), d’alguna manera, me n’enamoriscava.

I la reveig? I tant. Molt de lluny en lluny, de vegades n’hi ha per a desesperar-se’n que reaparegui. El seu cercle ambulatori es deu eixamplar com més anem.

Ja em coneixeu. Prou sabeu que mai no he caigut al condemnat bertrol de creure’m ni una de les supersticions de les religions, ni de les ximpleries que regurgiten els crèduls creients en fenòmens paranormals, o místics, o metafísics, o ‘espirituals’. Re, rucades. I encar ara, malgrat tot. No. No crec ni en espectres, ni en déus; ni miracles, ni manifestacions inexplicables. I tanmateix com explicar aqueixa?

M’he vist doblegat a creure que si més no aqueixa ànima aèria roda perenne i en pena enllà dels cels opalins, bo i trescant indefinidament damunt (o dins) un cercle (per a mi mal definit) que potser és immens i recorr, enjòlit, surant, qui sap per quins verals perduts dels negres firmaments.

Car tot i la meua incapacitat d’acceptar la mentidera realitat, no obsta, vós, que prou la veig. Amb son amble plàcid, sa careta tan preciosa.

És una al·lucinació recurrent? Soc de debò un altre pobre carallot qui pateix d’il·luminacions?

O és allò l’emmirallament de qualque transitori meteor que, com mant d’objecte celestial en òrbita, solca l’espai a períodes, ara regulars, ara irregulars, i, segons la color i la consistència del fons arbitrari, apareix més o menys desdibuixat, esvaït, i de vegades guanyant aparentment substància, de tal manera que reïx a reflectir-se al cresp lletós de la bassa?

Així... En canvi... És que el meu magí no antropomorfitza en etèria noieta de somni el quaix transparent estrany meteor que s’emmiralla al cresp del bassiot cada cop que, tornem-hi, se’m presenta (quan vol) justament a un cert angle?

No l’he vista pas de cap manera mítica ni èpica, ni estranya; ni vestida de deessa, ni muntada damunt cap centaure, ni afligida per la presència del drac, ni escapçant cap tirà, ni en cap d’aqueixes ximpleries, no; venia de noieta humil, amb l’encantador visatge gairebé plorós, diries que angoixada interiorment doncs, per qualque neguit tenaç.

Un instant, si us plau. A què en dius, en aquest cas, ‘meteor’, a manca segurament de millor mot?

A allò que veus, fet d’una substància o altra (car és evident que tot allò que manca de substància manca d’existència), que no té nom encar, com tantes d’altres manifestacions encar no descobertes. No descobertes, mes existents. Contràriament, a tots els invents sense solta ni volta que no existeixen i tanmateix hom els dona nom, i tant d’imbècils se’ls creu, falòrnies escandalosament repugnants, com tot allò que basa les religions i els dogmes societaris en general.

Sigui com sigui, demanem-nos-ho, fóssim valents. Sense compliments, ja ens coneixem. Faig la cort a un espectre? Què és aquest tèrbol tripijoc on m’implic? Ridícul. Prou carrinclonament, m’engany tot sol? Si fos altri en aquesta idiota situació, li diria: «Badoc! Desembadaleix-te’n!»

Però si soc jo mateix l’irrisori il·lús, no seré pas prou ruc de creure’m les pròpies conviccions — paradoxalment, les conviccions d’un il·lús, doncs. Un il·lús qui no es creuria allò que li diuen els ulls!

Els ulls poden decebre, enganyar? I tant. Al·lucinacions, miratges... I la realitat? Què fora la realitat? Façana dels fenòmens; els fenòmens, subdivisibles fins a unitats de moment de totes totes invisibles.

Monòtones conviccions, company, hom s’hi adorm...

Ep! I s’hi fos qualque efluvi de la sospitosa, sempre incòlume, bassa? Qüestió important, hi has prou ponderat?

No. No puc ésser a totes bandes alhora. L’ubic no soc pas jo. I les possibilitats foren incomptables. S’hi hom s’hi aturés gaire estona. Mes la vida és breu. Manquen prou lleures. I hom no pot balafiar-la exhaurint possibilitats, les de més de les quals no duran mai enlloc.

Hom s’ha de cenyir a la inferència lògica; sense mai fer volar fatus coloms de vorera.

O... Pondera que, si fos de debò un(a) espectre, segur que no estaria pas sempre marrideta. No n’estaria mai! El xe de les nits, prou ens ho deia: «Prou poden els morts; llur gran avantatge sobre els vius és que no es poden pas tornar a morir.»

O, més planeres filòsofes, com deien sempre les dones a la botiga quan s’assabentaven d’un nou mort al veïnatge: «El pobre (o la pobra), se li ha acabat el patir!*» El corol·lari és, òbviament, que si ja no pateix, feliç rai! La felicitat només l’atenys un cop ets mort. Un cop mort, pel fet que ets feliç, per què la tristor? Hi ha gat amagat amb el posat, la continença, de la paieta. (Ho fa perquè em sap de natural depressiu?) (Potser és trista perquè encar no m’he mort? «No et deleixis pas, no et caldrà gruar gaire, estimada. Aviat hi soc!»)

—Entelèquia és afany (àdhuc instintiu) d’arribar a la fi, a la perfecció de la fi, a la mort. Només els morts en som (!), feliços. La felicitat és sola prerrogativa dels morts; és una exclusivitat per als no-vius. Au. La veritat més aclaparadora. Els inexistents tot-poderosos ens (!) rabegem en el no res del zero. Zero. Zero dolor de cap mena. Per tot dolor inassolibles, elis, elis! Comprès? Entès? Capit?

—Ai que n’ets, d’insistent, noi!

Àdhuc els vius, si no fos que la societat tribal els omple de continu d’odis i rancúnies, ço és, de necessitats ‘ineludibles’, haurien de viure feliços, car saben que, al capdavall, la felicitat de la mort eterna els espera, és a dir (tira peixet!), cap neguit, cap punxada, cap temor, cap angoixa, cap angúnia, cap agonia més... Au. Respirem a fons. Somriguéssim. Riguéssim. Petonets per a tothom.

Les dones qui, havent-me vist, sovint xafardejaven. «Molt estudiós, el xiquet; retret i retut, ajupit i geperut, furtiu i nocturn; sempre amb llibres amunt i avall; ara, silenciós, calladet; no diu mai re, això també; qui sap què sap; qui sap si sap re!» Tot hi eren crítiques i censures. Les femelles bastes sempre m’han trobat repulsiu. Les finetes, no; les finetes crec que troben de vegades que soc capaç de certs bons cops amagats.

I qui més fineta que no la noieta de l’estanyol? Fineta a betzef. Finíssima. Ja ho he dit, etèria, era. Era impalpable. Evanescent, incorpòria. «Per a mi dona ideal, idònia. Vull viure amb ella!»

Ara crec que allò que sabem no és mai prou. No és pas prou. Caldrà aprofundir-hi. Indret misteriós, l’esfera extraviada per l’idiota univers que ens ha tocat. Món a escatir, i tant, encar, encar.

Me’n cansaré? Mai del tot. Fins el darrer somriure, pencant-hi, ficant-m’hi de bo de bo, i tant, i tant.

Xst. Dubtes molt greus sobre quina realitat compta, vós.

La noia dels meus somnis, dels meus delits, no l’he vista com a figura qui hauria poguda tocar (amb el seu permís, car no soc sacríleg) com qualsevol altra estàtua, No. Només n’he vista (reconeguem-ho) la reflexió. Ara, tota reflexió reflecteix un objecte més o menys sòlid, substancial? O pot reflectir una mena de miratge, d’idea transformada, qui sap per quines vies, en imatge visual?

Era allò doncs encar una metamorfosi de diàfana pel·lúcida papallona passatgera part darrere meu i qui no he sabuda copsar altre que reflectida? Ombra de papallona, en transformació onírica de tall ovidià, per les atzaroses particularitats de l’aigua i de l’aire, esdevinguda visió inexcusable, vull dir, irrefragable.

No soc pas el millor candidat a veure visions. La funàmbula aparició no me la crec de bo de bo fins que no la tocaré. (M’hi enramparé? Hi jaquiré l’ànima?) (Ai, ai, ai, ai, ai.) Potser a l’hora de la veritat em mancarà el coratge i m’acontentaré (per què no?) amb la visió.

Visionari, somiador, caçant truites al vol...

Mes un moment, si no et fa re. Palès que tots fem xup-xup als llimbs de la ignorància. I si no fos cap papallona etèria? Ans (una altra idea ruc) el vel. Quin vel? El vel que un vent de mala mort, un vent de fi del món, ha fet volar. El vel assenyaladament que tapa el visatge tràgic de la tenebrosa deessa del llambrec empedreïdor qui nogensmenys tot ho veu aleshores més clar?

Oh, no em facis cas, bromeres fantàstiques de l’endormiscat. Em referia, així com així, al vel del māyā, o potser al vel que cobreix n’Isis, tant se val, el que enfosqueix la vera realitat (?) amb façanes temptadrius i mentideres.

Quina realitat, dius. Doncs, sense tapalls ni aclucalls, l’altra (l’altra home, l’altra, què vols que et digui!) realitat.

L’ombra del vil vel al vol se’m fabrica o afaiçona al magí com a l’estàtua, l’efígie, l’esfinx... La gorgona qui dic, la qui tot ho veu tal qual, desoladament, sense els adorns, les aparences; un món no pas fingit, fet tot d’horror, sense les dolçaines ni dolçors de cap mena de consol.

El māyā, l’error fatal del que ens imaginem que veiem. Múrria dimoniessa, doncs! Qui sap, potser em somriurà al darrer instant.

Visionari, somiador, caçant truites al vol que tot ho val. Fins que me’n tornaré a casa, ancià viatger qui ningú ja no reconeix. Ni el veuen ni oloren.

Mes ep, tranquil ell rai, morint-se feliç en el més fosquet oblit. Amb les dolces memòries de l’estimada del toll. El macabre ball punitiu del seu treball, ja benauradament inacabat.

Inacabat. Car, per la il·luminació que duu l’absència de vel destarotador, tot i que de sobte sabem com s’acaba... Com fineix cada història ni historieta, tant de formiga com d’univers. És a dir, amb el sòlit anorreament. (I la resta — ca? — ho fem per a distreure’ns.) Encar, alhora, paradoxalment, sabem que tot roman tanmateix irresolt.


(...)


[*Un incís per a vantar el millor filòsof — mon pare, l’home qui morí somrient car entrava finalment a la felicitat sens fi. L’home qui em deia, clares i sense les tergiversacions dels filosops professionals — (el vernacle filosòfic, un batibull de mots buits; vagues especulacions, tantes com vulguis; tria’n a lloure; molt d’escatainar per a pondre una altra obvietat) — les úniques veritats que ningú altre no m’ha dites, sobretot quan compten, quan ets petit. «Cal tindre por dels vius, mai dels morts.» «El món s’acaba quan et mors.» «Abans ve l’obligació que no la devoció.» Aquest coratge ‘moral’ — autènticament moral, no pas la merdegada que passa per moral entre tota mena de cretí — que és l’únic coratge que no és puta falòrnia, li permeté sempre d’estalviar-se l’assistència, altrament manada per la criminal societat on visqué, a aitals llordeses insuportables com els temples, les processons, les manifestacions — totes filles de la buida xerrameca propagandística, i el bord apassionament (ecs!) dels capsdecony eixelebrats qui s’hi adscriuen. La teua obligació, com la de tothom qui valgui, és, mentre ets viu, complir les tasques per a la surada pròpia i la dels qui de tu depenen. D’un pare així, hom, si pot, se’n gaba. És clar.]


(>>>)



2. (Faulona del vailet venut.)


Rodí el món, i torní al born. Raguí enjondre, i en acabat, conspicu per la manca de carn, girí cua cap al vell cau.

Hi era, de lluny, entre la pols, l’esquelètic fòssil qui sembla atansar-se ineluctablement i ominosa a rescabalar-se de les àvols ignomínies adés sofertes.

Cert que el tort que hom li féu, a l’inerme vailet, la matràfola inherent, la pèrfida traïció naturalment incorporada al bescanvi de carn humana per uns quants diners, m’havia d’haver fet mal al cor, un mal, un corferiment, que em rosegaria llargues hores fins que no queia malalt de mort.

Mon païdor, quin frenètic piròman; quin agre i llefardós pontífex qui amb son bàcul et burxa! Extravagant arbitrarietat dels inescandallables budells.

Crec que al capdavall em guarien, al fons de la sentina, insidiosos turments amb ferros rovellats.

«Ten louis d’or is what the minnow’s worth.» Deu lluïsos i prou és tot allò que havia donat per la meua pell el capità del vaixellot que transportava armes a revolucionaris malsans, uns paperines clandestins com tants d’altres, en pretensiosos projectes condemnats a provocar en els maleïts poderosos qui volien destronar molt corrosius genocidis.

Escàpol, saltant per la borda, foties peu damunt l’areny que duu a la jungla, on isnell t’endinses. Assidus esgarips ixen de l’espès fullatge; hi nien sens dubte harpies.

Si fa no fa a continuació, exasperat, vexat, per eixams qui, bo i aviant quiquiriquics totalitaris, albirats en escorç semblen arrengats en formacions triangulars on un molt esmolat vèrtex irromp, irruptiu, i en orrupte, anorreant resistents vegetacions i tenaces teranyines que hauries altrament cregudes impenetrables. Damunt, et trobes tot d’una fiblat per qualque mena d’escurçó, de qui el verí tot de cop t’afebleix i et sumeix en accídia i vertigen.

Com t’arrossegues, moribund, damunt l’agressiva brossa, d’on escarritxos de violí nafrat no sorgeixen, com ara gemecs exhalats per la mateixa superfície, pel teu cos demolit electrocutada.

Antic templet enmig de la selva t’esdevé orgiàstic mendraig, exuberant sopluig. Orgíac, esdevingut priàpic, t’atanses untuós a l’ídola lluminosa.

Al sacrosant templet hom pot morir-s’hi en pau, car, oi, prou a hom, sortós, li ha estat donat de poder, en plena pregona ranera, fregar-hi abundantment i llarga, mà benaurada, el cony delitós de l’emperadriu entronitzada, inexorable deessa eixarrancada.

Sents bategar al dens flairós ambient fetillants corprenedores rapsòdies en gloriosa exactitud, com ara si sortissin de la lluent estàtua mateixa, qui, orgàsmica, a causa d’haver sa cornucòpia prou esperonada per ton experta urpa, cau en abissal colossal deliri i s’escarrassa àdhuc a esdevenir com qui diu càrnia.

Et sedueix bo i embolicant-te com en capoll d’aràcnid de segona mà, mentre alhora teixeix, botànica, tota una selva nova que sense lluita irreversiblement et degluteix silent i ubiqua. No sé pas si mai més et deixondiràs ara d’aqueixa extraordinària feta.

A tot s’avesa hom quan cal, no pas? N’eixires ranquejant. Pel primer inexplorat viarany pedregós, bo i duent a les espatlles l’esdevenidor de la raça, xerrant-xerrant tot sol, com qui repetitiu prega, caigueres crètua avall i mai més no fores vist.

O sí. En les perdudes pregoneses, flàccids reialmes aleshores on eixiverní durant mefítiques dècades.

En càmfora i abstinència, colent d’altres malalties tropicals i infeccions exòtiques. Fulgòrids, tallarols, axolotls benignes, hi espií, volant-hi, nedant-hi, fotent-hi el mec. Faunes estrambòtiques amb grotescs espècimens nogensmenys amb alts conceptes cascú de si mateix. Eloqüents psítacs i simis escuats en sinistres paisatges. Capats impostors, vellutats falaguers, traient llurs nassos envejosos per vèrtexs i arestes de la carena, la qual, a mos ulls entelats, gaudia de la mateixa meravellosa geomètrica coreografia que usaven les astutes serps. I mentrestant, tothora, no hi reconeixia pas re.

Ens arranava llavors el foc de les metralladores niades dalt de tot. «Amunt i damunt!» anàvem cridant. I els casuals sobrevivents prou assolíem els cims de la serralada i, sobre el sobri enemic, ens hi llençàvem encar esgaripant. Com els tolíem! Com els anul·làvem! Amb quina ferotgia, bogeria! Llurs màquines de mort les destruíem llavors damunt llurs cossos totalment xemicats. «Morta la cuca, mort el verí» entonàvem estúpidament.

Tanmateix no pas gens perplex davant el caos, amb tots aquells ultimàtums a cada instant, la vida sempre penjant d’un puta fil, malda per a mantindre’s viu.

I aleshores ja ho veus tu, les neus es desfan. Amb runes a les parpelles, a l’òrbita de l’escabrosa omeda que encar fa escarafalls de l’arcaic batallar dels imbècils de torn, allí rau, subversiu, irrefragable destorb, ran dels munts i munts d’estralls, destrets, espurnes, cendres, d’on, cridaners, els terminalment nafrats i gangrenosos, atribueixen, vindicatius, greus vituperis als qui els volgueren jurats al sacríleg, sempre espuri, sacrifici.

Balbs hi badallàvem els cadàvers, massa son la nostra — no ens lleixaran mai descansar en pau? Escorxats per xanxa, i també per a fer-ne una de bona, ha-hà, no servàvem cap secret, i els bàrbars ens observaven, llur crueltat pintada en llurs esqueixades continences.

I ara els estiracordetes, llençant àvols esgaldinys, ens munyen els pius — ens prenen per vaques?

Espentejat per cap puntada, rodolava per la glera. Esvoranc avall, caigué a l’estanyol del fons. Batejat per l’aigua gèlida, ressuscità. Ara, quan, per a menjar, caça cap (ós) li treu, a part la pell, l’(òs) de la cigala; col·lecciona, carallot, (òssos) de cigales d’(óssos), si us plau; car creu que prou li porten sort.

/.../

Es pliu (es compromet) a fer-ho, a recobrar, si pot, les traces del vailet. El veu, a l’entreson, en diferents ben possibles existències. Pòtol virtuós i ensopit, sense cap solta ni volta a la vida, ni objectiu ni destí, com correspon a tot desarrelat. O, dalt el vaixell pirata encar, esglaiat, glaçat, espantall qui, en trist irrellevant simulacre, amenaça el timoner. O vell com ell (en realitat no tant). Amb un nas que també li raja. Un nas d’escarransida mòmia, un nas en espiral que, per encanteri, diries que representa un pinacle amb les fosques sutjoses cargolades incisions.

I abans? Naturalment, anys de parracs, ocupat, com qualsevol altre estercorari, a recobrar a les cunetes objectes caiguts o llençats d’ençà de bruts i pudents bòlids molt perillosos, i a les sèquies les peces dutes per les pluges.

Darrer cop d’ull a les geriàtriques cròniques grotescament adulterades, moms repulsius en fulls, pamflets, tacats de secrecions infames. Què els romania en pic hospitalitzats? Fastigosa mort. Prou, s’ha acabat; hem tancada ta barraca. Mès en mortalla, au, ara toca espitxar-la — ràpid. I els galàctics paperots, ecs, a les escombraries.

L’erudit reclòs (s’esvaeix del món com un fum, i un cop sebollit qui sap on, es diu totalment independent) ha admès, a si mateix, haver paït el conflicte, pitjor, el col·lapse còsmic, i que no serà pas ell qui es neguitejarà mica a assajar de capgirar-ne els símptomes, és a dir, tots aquells calamitosos espontanis malsons que se’n seguiran.

Amb el telescopi imaginari adreçat vers l’estranya bombolla de les eròtiques erupcions, el seu subtil espletar-hi les inherents lletjors... O pus tost amb el seu pouar-hi, amb galleda traucada, dient-se, inútilment i eterna, «Ompl-lo, ompl-lo; ompl-lo, ompl-lo...» Mes de què?

Mon pletge, mon pliu (ma paraula), ma fermança, com mon fat i ma planeta, és, sense molla d’indulgència ni pietat, d’esguardar, i si cal descriure el món, en tota la seua implícita horror.

Car fou ell, el vell, qui efectivament es vengué el vailet. I avui assegut a taula, aparentment a les últimes, amb cara d’extremunciat («What’s left? hospitalization plus death»)... Avui un insistent borinot a la barretina, un atac de rara curiositat, no pas de recança ni de penediment, de curiositat i prou, l’ha fet fixar els ulls de la ment en quina mena de possible futur el vailet no ha caigut. No pas per a retrobar-lo ni amb cap mena d’afany de restitució, només per a saber-ho, passatgera baterola seua, curiós.

Si li sobrés temps potser llogaria un bòfia fastigós, un inspector retirat, un espia delator i traïdor, i prou àgil en la disfressa, perquè investigués on rau, el vailet, i com s’ho fot, o si se n’ha perdut tot esclau (rastre) i és de llonga data mort anònimament en qualsevol guerra, orfe peó qui, per agrits intrusos engargallat amb el zel lasciu del sàtir, no pas a cardar verges, ans a masclejar per sàhares i carpats, enlloc no tornarà.

No romprà cap pletge erroni. El magnífic paradigma o pletge excel·lent adés promès, l’omplirà, el complirà, si no es mor abans. S’ho ha proposat, i...

Fa un gest estrany. Crec que s’ha mort.

/.../

Tu tornes, sí, a la casa buida. Cremà. No hi ha sinó un parell de bocins de murs fent cantonada. Qui en repleveix re? Ni de genolls cercant part de terra, vatua, cap relíquia.

No gaire lluny hi ha una borda que abans no recordaves pas que hi fos. N’estrebes el nus de corda que penja d’un foradet, i darrere, el baldufell rellisca avall, i la porta s’obr sola.

T’hi veres? M’hi viu, m’hi viu. Esquelètic, malgirbat, com ara escrivint damunt la taula ranca, que a un racó mirant vers la porta badada suporta un petit espill diagonalment esquerdat.

«A què juguem?» Digueren simultanis els dos a l’espill. «A amagar l’ou?»

Alhora, uns al vaixell cridaven, cada cop més lluny, «Home a l’aigua; home a l’aigua!»

(>>>)





3. (Faulona del faulista convençut que qualcú cada nit li aixecava la camisa.)


Ventre horrorosament caòtic on, inconcebiblement dissortat, l’infant nonat viu pregonament infernat.

Singlant turbiditats a les palpentes, d’aquell esfereïdor terrabastall no en sap treure cap mena de sentit. És un laberint indomesticable, que aboleix tot aprenentatge i fa estèril tota demostració d’enginy. No hi ha re més poca-substància que voler en acabat encar néixer. Tret que el teu vehement rebuig és massa de vegades ignorat. I néixer ho fas, malgrat ton desig. Dissenteixes debades. «Fes-te fotre», diu la vida. I au.

Amb gran àvol plaer, es nodreix, la paràsita fal·lera de viure (l’empenta vital, l’instint de supervivència), de la catàstrofe i de la immensa putada.

Boja, incapaç i inestroncable rellotgeria. L’inclement fortuït martelleig d’un cor aliè, mentre xauxines a l’adob virulent, a la merda bullent, dels ominosos budells. Tot atansats llimacs gegantins qui s’eixamenen a rosegar-te els teguments.

I les sobtades enormes sorollades. Flagrants estupres, macabres martiris, sorprenents infanticidis. Viratons que burxen i burxen endins. Itifàl·lics íncubs qui et rebenten reincidentment la precària bombolla. Lladrucs, gronys, rugits. Brofegoses locomotrius que, amb bombes atòmiques dins, foten esventegadament cap. T’esbotzaran pertot arreu i de continu.

Vidres, lents, espills, timpans, tot asclat amb cada esclat. Les urnes blau cel volant en mil bocins. Àdhuc aviat ens petaran les pells dels ulls i la pell del cos, i tot l’aterridor molt repulsiu dedins serà vessat.

Tot plegat, aquesta és la teua inextricable intuïció. En la teua petitesa totalment negligible trobes tanmateix que res no serà mai clar ni definit, que tot serà sempre una trista empastifada. Per què voldries raonablement aventurar-t’hi? Atzucac tenebrós on hi lleixarà la pell rostada i podrida per les il·limitades atzagaiades?

(Per graciosa sort, aqueixa nit, el tendre ambrat mal empeltat faulista qui ens havia potser de succeir en el negoci, ens naixia mort.)

L’endemà matinet no mancava pas a la cita on adés l’adiava el proctòleg. Amb l’anus xemicat en escruix, ha anat a veure’l al consultori.

«Veureu-ho, doctor, dec tindre el recte revoltat, revolucionat, a despit de ma bona, boníssima, conducta. Sabreu. Un mal violent, execrable, com si me l’envaeix de nits una voluda ignara. Quin escàndol, vós, me n’emanciparia molt de grat, no cal dir. I us ho agrairia amb escreix si me n’estorcíeu amb les vostres indubtables arts mèdiques que hom ja percep ullcluc a l’atans, i més quan us n’ataülla l’aura.»

Diu el metge que, tranquil·litat, que ja fotrem el que podrem. I l’examina.

«És càncer, oi? Càncer de recte, d’anus, de quelcom o altre per la regió de l’immens fàstic, de per tot aquell gàstric infame envitricoll! M’ho podeu dir, m’ho podeu contar. Ho comprendré, ho comprenc. Inclòs el fet que em diguéssiu ara mateix que no duraré tres setmanes. Tres dies. Tres hores. Guaiteu, m’ho prenc tot tan garneu, vull dir, xiroi i rialler. Ja era hora, us diré. Bon desembaràs. Merda de món. Circ d’esborronadora crueltat. Merda supèrflua de turmentosa existència. Absoluta inutilitat de la dolor. Més val fotre el camp per la porta falsa i instantània — l’única porta que llavors s’ho val.»

Li respon el proctòleg que servi l’ase, si us plau. Que no li troba re de greu, però que de certs «vicis» cal capguardar-se’n ferm.

«Vici? Quin vici! L’únic vici que em conec que correspongui als estúpidament embullats òrgans de què tractem és que em calgui, prou sovint, cada matí si més no, com qui diu, anar a cagar. Això, és clar, acompanyat prou tothora pels familiars actes de cagar-la i cagar-me. Això també. Car què hi fotrem si em nasqueren així. Alhora fotent nyaps a betzef, i poruc. Poruc com ningú. Perdent la merda pertot arreu i de continu.»

Li diu el metge, segurament per a treure-se’l de sobre, que, quan li agafi aqueixa dèria («aqueixa neura»), es foti pessics a les natges per a fer-se diguem-ne degudament reminiscent a la circulació adient, i que belleu aviat, amb allò, amb aquell tractament suï-gèneris i in-situ, amb els anys i els panys, la balança se li abalança cap al bon costat, i la dolor se li extingeix tota sola.

«Amb un refús tot rodó us responc, ja em perdonareu, doctor. Els tèrbols, aterridors, esdeveniments nocturns no són per a remeis casolans ni massa palesos, com si allò que m’ataqués foren mers polls, o cabres, o puces. Això meu és collons-lo-greu! No s’hi fotre cagarel·la! És com si em dèieu que el meu mal al cul és com en les femelles un altre adotzenat mal al cony. Tots els conys són iguals, i cal tractar-los a baqueta. Molt diferent d’un anus. Un trau pudent és un trau pudent, i au.»

«Justament no», crec que anava a contradir el metge, però es repensava i se n’estigué. Saps què? Que se n’anés aquell repetitivament resurrecte pacient a la merda, prou li tocava. Millor calia que callés, doncs, car al capdavall què sap un metge?

Com el fabulista amb ses faulones de no re fa el que fot per a distreure’s de l’horror de viure, així mateix (com tothom altri en el seu entreteniment, per molt ridículament ‘apassionada’ que s’ho prengui) el metge amb ses anàlisis i examinacions, i receptes i potinguetes.

Li va obrir la porta i àdhuc discretament l’anà empenyent fora. A l’altre cantó de la porta, al rebedor, la infermera, ullpresa, romangué esguardant-se’l. Quin carallot més gros, crec que pensava, pobra dona.


(>>>)


4. (Faulona del beatnik provincià.)


Engegàvem vituperis, penjaments, superflus vilipendis, amb nostres llavis de dol.

Rere gelosies i estors, hi érem totes les vídues, i conques, i grasses tietes casades i desvagades, sotjant-hi, espiant-hi, pel carrer, els irritats espantalls (llurs grotesques carcasses abillades amb infal·libilitat exuberant) (les dones uns cassigalls, els home uns baldragues), qui sovint, ells mateixos, te n’adones de dalt estant i tot, quecs i taxatius, blasmen tothom, tret d’ells mateixos.

L’Arcàngela, minyona a cals Comtals, qui tot d’un plegat diu que es creu la viva encarnació d’aquella altra pobra noieta salvatgement estuprada per qualque texà, qui els folls datspelcul “republicans” del govern bíblia-emmerdat de Texes, a despit dels seus dotze anyets, fan haver un fill — per ningú desitjat.

És generalment conegut que adés, vers els anys de la pera, així mateix en foteren mare verge d’un pare-déu molt filldeputenc, molt de dretes, feixista d’allò més pudent, totalment repugnant.

Texes i els biliosos, bibliosos, ditirambes a les tenebres sempre de moda; sicofantes, delators, allò pitjor de la humanitat, s’hi congria; atiats per la sistemàtica crueltat de les cleptòcrates jerarquies merdoses, llurs càstigs arbitraris contra les dones abonats per tantes de sectes d’insectes cretins, de puerilitat i cobejança terminalment malalts.

Cert que les dones de memòria curta són les més harmonioses, i doncs aquelles amb qui millor hom no pot entendre’s. Ai llas, no pas amb les malèvoles maleïdes deixebles de na Nèmesi. Cal vigilar. Cal saber triar. Cal no caure pas al bertrol.

A cals Comtals, l’Arcàngela a la cuina, fent abstracció de les xafarderes del davant, rere les gases a la finestra, ha oblidada tota la vida anterior, al poble, amb la violació peer part del capellà, i tot allò altre tan al capdavall, com se’n diu, traumàtic, i ara es veu i creu, per contagi, pobra meuca, amb dret a adoració i tot.

Als anemòfils, el vent ens fa sovint el premi d’anar aixecant faldilles de noies i dones ben fetes, perquè, sobretot quan som estratègicament al replà de baix de les escales que menen als ponts, els guipéssim les escasses, esquifidetes, gairebé invisibles, calcetes, que no els tapen gens el cul i amb prou feines miquetes de cony. Així que què? Que semblava que només jo sabia que l’Arcàngela prenys rai. De bell nou, ep.

Un altre cop ben escaient, ella baixava de la passarel·la i jo feia veure que en pujava. Queien quatre gotes. L’Arcàngela digué que allò no era de debò pluja. Màxim uns quants d’angelets çassús qui amb uns modests rajolins, se’ns pixaven sobre ans d’anar-se’n a volar enjondre.

Havíem establerta taba, potser ella volent atrapar un fuster vellard banyut qui per designi diví li tapés les vergonyes, i jo, el vellard a propòsit, content d’haver cap cony a l’abast, un cony de dona treballadora, qui, tret de ses ínfules bíbliques, és a dir, som-hi, tornem-hi, fent abstracció que la paia boja rai, amb una feina segura a cals Comtals, teca segura.

Li deia, «Heu sentit, noia, els pagesos tirant fuets, vull dir, coets, contra la pedregada? Es queixaven i s’esqueixaven de massa pluja, i ara es planyen de l’eixut, vull dir, el contrari. Potser ignoren que tot allò que ve del cel és bo, i prova que déu-lo-pare aprova o desaprova, vull dir, si comparteix la cosa o no, si els troba prou virtuosos o massa pecaires. No fa? I tant. Segur que no es portaven prou bé (com déu mana!), ni abans ni ara, ni ahir ni avui ni demà. Deveu conèixer com fa un dels immensos poetes de la bíblia (em sembla): “Als fangars de les grans pluges/ S’hi rabejaven les truges./ Si amb prou pregàries no puges/ No pas que ompliràs les tremuges./” O quelcom de molt paregut.»

Em deia, «Que es fotin, vós, els pagesos; sempre renegant, no fa? Massa poc! I déu-lo-pare qui ha fet lo món, pot fer i fa el que collons li plagui, no pas? Com diu la bíblia, oi? “Qui la fa l’apaga”, i si ho vol, vol. Va parir l’esfera, i ara, si li passa pels dallonses, la fon. I au. Fes-te fotre, ca, oi, eh?»

Li responia: «I tant, i tant, mancaria pus; just al clau. I en acabat encar hi haurà criminals ateus dient que és cruel, ell, lo tot-totpoderós, bo i ofegant de cop sobte, per exemple, tants de milions i milions de pobra canalleta, és a dir, la gentada, la gentota, supèrflua, tacada, macada, gens com cal, que ompl a sobreeixir el món. Sense cap dret!»

Això fem: abscondre’ns com uns cabrits per ombrívoles valls i procel·losos cims.

Enmig de cap clariana al bosc, dolçament solaçats, ens transportava la verda potinga que hom anomenava “confitureta del cosí Edmon (Dantès)”, ço és, el nostre haixix quotidià, a l’abnegat paradís dels suaus matisos sensuals, lloc d’allò més amè.

Sense cap mena de temor, inviolables, perfectament defensats per impertèrrites benemèrites invisibles influències, hi espigolàvem, fantàstica clariana convertida en el fabulós jardí dels bons àpats i, més enllà, ben a prop, hi atalaiàvem les acaronadores hurís, pausadament cardades per amorosos bocs, i allò ens feia riure.

Bo i fonent la negra neu, atziacs gegants, foscs ens allarguem, sempre ominosos, com al final de la “Patètica”.

Als qui, massa lúbrics, xonen pels boscs, hi anem part darrere sense fer espetegar cap branquilló, i tot d’una al mascle de dalt, nyac!, guitza als aglans!

I llavors, bucòlics, esbufegats, amb les balladores abillades amb barrets i prou... Ens esperonaven al coit, al coit, coit, coit.

«La meua set d’absolut es resol en no pas gens de set per absolutament re.» Li dic.

Em diu: «Hosanna, o com se’n diu, albíxeres, al·leluia! Has tornat a néixer per una altra gracieta de déu! Saps què? Fes-me un fill; aixeca el penjoll, carallot.»

Faré veure que m’he cregut que, d’aquella, pare he esdevingut. Fotré cara de ruc. No em caldrà patir gaire per a assolir el mestratge del paperet. M’ha calgut fotre’l tota la vida fins ara.

En acabat, li dic: «Acana l’ocana, noia! Guaita l’hora on ja no som! Aviat matinarà. Cal fotre el camp.»

Ens havíem de casar de correcuita. Les noces de mel les despenem endormiscadots al tren. Al sorollós tramvia que ens torna a cals Comtals som marit i muller com qui diu de llonga data; ja ni cardem, per què?; massa cremats, cap interès.

«Senyoretes, el meu marit. Oi que podria ajudar el jardiner fins que no trobi millor?»

El jardiner. Feien angúnia els ganglis tan boteruts i bategants del gànguil; te’ls esmaves, reguardós, tement-te que a qualsevol instant no comencessin un per un de fotre un pet com una gla.

Quant al tracte, això rai, de seguida fet. I au. Teca, teulat i foc de llar assegurats. Prou em tocava. Uf.

(>>>)


5. (Faulona de la beutat adormida al bosc.)


Aquells dies em disfressava d’heroic aventurer. Amb l’astoradora ardidesa del llepafils, hi anava de salvador de captius i de nenes raptades per capsigranys. M’hi veia certament de redemptor, d’estorcedor, d’ínclit emancipador.

Seguint-ne la traça, l’esclau, ensumant-ne part de terra les petges, les químiques lleixades enrere pels cossos dels molt injustament empaitats.

Llavors, havent fet cap, massa tard, a l’indret recòndit on llur bàrbara execució no havia tinguda lloc, escarriant-ne (car és clar que els aberrants esbirros, per a esborrar llur massa cruel crim, els màrtirs per la vera justícia ens me’ls havien tots cremats en ubèrrima foguera), escarriant-ne, dic, les cendres, per a llavors garbellar-ne, de les ans hermètiques cambres secretes de l’ànima, les escarides essencials pedres precioses.

I tot d’una, jotflic! La troballa! La troballa de l’any!

Estrany que ningú altre no se n’adonés que en aquell taüt de vidre hi dormís una beutat tan voluptuosament ben feta, una meravellosa figura de femella qui hauries dit i tot perfecta.

Xiroi i cofoi com qui s’ensopega amb el precís indret del (sortosament mig descolgat!) tresor en cap illa misteriosa, amb peus de plom, m’hi atansava...

Enlluernat, pletòric, enllepolit, retrobant-me factualment present al paradís, i ja no pas aquest cop a un altre episodi d’espuri enyor dels millors somnis, qui en desaprofitava l’avinentesa!

Allò queia del cel; prou calia treure’n esplet, vós; qui no bat pel juliol, no bat quan vol.

Llevava amb tota la cura del món la tapa de vidre de la caixa, em despullava sense fer cap soroll, i, com sargantana nua, subtilment m’instal·lava damunt el cos de l’adormideta...

Me la cardí, com dic, dolçament efusiu. Microscòpic intrús fent breu xup-xup a aquell trau rosa amb tendres aclucalls. Parla’m de follies pastorívoles, manoi! El seu cony vivaç rebregant-se-m’hi, estret i peristàltic com gola d’escurçó.

Fugia en acabat com guilla tipa, amb el regust del bon formatge encar regolfant-se’m part la gola.

Mes és clar que, de bell nou, de puntetes, molt cautelós, no jaquís pas de tornar-hi l’endemà si fa no fot a la mateixa horeta de la migdiada. I la hi retrobava, tan nua i adormida com ahir al seu llitet taütesc. I sant tornem-hi, encar amb més miraments, no fos cas que l’esglaiés, pobra minyona.

I au, així anar fent, costum joiós al qual hom s’hi avesa finament i afinada.

Cada vegada que hi anava i me la cardava, donava gràcies al favorable fat (o sia, als per a mi molt benaurats daus de la natura) que m’havia conferit aquella merdeta de cigaleta, un gairebé invisible pirulinet de puça. Per molt que me la cardés mai no se’m deixondia; amb aquell piu microscòpic, ella rai, com ara insensiblement ho entomava (tot i que engegués instintivament part de cul un bellugueig prou rítmic).

Altrament, tant se valia. La qüestió que quina ganga, vós! Som-hi, som-hi, doncs, ja us ho diré!

Amb l’avantatge addicional, és clar, que el fet que fos la donzella immergida tan màgicament en el seu son pregon, no fora pas ella ara qui, doncs, molt destrempadorament ni esmeperduda, també se me’n fotria, també se’m descargolava de ludibri tan exacerbadament com prou fotien totes les altres dones i noietes del món quan, d’esquitllèbit l’instrument, l’equipament, no me’l guipaven.

Al cap dels dies semblava embrunir-se, la molt xonada beutat. I alhora engreixar-se. Em demanava doncs qui devia ésser que li portava el dinar, i li sucava oli contra el Sol. Qualque cambrereta graciosa? O comare amable? Qualque herculi cavaller servent? Qualque ben untat autòmat o robot força ben ensinistrat? Hauria de parar força compte, i esmolar les orelles; no voldria pas que hom m’enxampés en el pecat i se m’acabés, amb estrèpit i amb un tacó d’escreix, l’afortunada felicitat de la bona immillorable sort.

Així que era musant... Què deu menjar? Qui l’hi deu dur? I llavors hi queia. No era pas allò, és clar. Era que devia estar prenyada, és clar!

Qui ho hauria dit? Jo prenyant ningú! Un íncub ‘impenetrant’; el de la virolleta roma i el del corcoll escapçat! I el qui sempre s’ha cregut (atès que prou ho ha presenciat manta vegada; car no pas que no se l’hagi pelada milions de pics!) que, ell, re; cap mena de nosa ‘ejaculatòria’ per part de sa tita qui tothora periclita! Tan sols una precària goteta, que, sobre, s’esvaeix encontinent dins l’èter advers.

Mes no, vós. Prou devia tindre raó. I ho prova que, al cap de ben poc, què sorprens en arribar-t’hi...?

En un taütet més petit de vidre sa filla (una beutat en flor) hi clapava!

I què? Home, no re! Hom en treu nyapa, no fotem, hom no és pas tan talòs de desaprofitar-ho!

Me la vaig doncs també cardar, i la petitona ni cas. Un cop més oferia gràcies al fat que em conferia un pirulinet tan mesquí, un pirulinet de mosquit.

Sí, sí. Soc el tímid agosaradet rantell de la benaurança i la transitòria glòria. Prou que cada camí que no me les he fiblades, voluptuosetes rossetes colrades, sense badar mai les parpelles, pla que, plenes de goig, m’han somrigut.

I apa, arri, xino-xanet. Hi vaig tornar un bon migdia, a l’indret paradisíac, i ara hi havia la filla de la filla, en un taütet encar més petit de vidre! I, obligatòriament, me la cardí, i re-doní, amb l’afegitó de qualque joiós rodolí i tot, molt graciosament les gràcies al meu fat tan generós pel meu fibló gairebé invisible, no cal dir.

I així anar fent, rodava el rodet dels dies. La filla de la filla la devia així mateix haver prenyada car al cap de no gaire hi havia el taütet de vidre de la neta, i me l’enforquí (me les cardava totes), i la neta com si re, acceptant la imperceptible intrusió.

Al seu torn també esdevingué prenys...

Ni dones ni nenes, cap ni una del reguitzell quasi infinit de beutats adormides al bosc, mercès a mon meravellós bri de no res, no en notaven mai la trivial irrellevant infiltració, la inapreciable instantània inoculació.

No cal dir que em vaig anar boixant sensiblement tota la descendència, rebesnetes i endavant, generacions innombrables, i allò esdevenia una poca-soltada, i com soc un home extremadament raonable (tothom qui em conegués ho reconeixeria), al capdavallet me’n vaig desdir i ho vaig lleixar estar.

I mon pirulí mesquí de mosquit crec que agraït rai i tot. Agraït que li permetés un molt merescut descans. N’estava segur, per molt que ell fes veure que fotés aquell posat de desmenjat.

«—Oh, dius que tu no pas te n’estaries?
—Els mosquits no patim tantes manies!»

Així que prou, tant se val; massa ujat, ja no m’hi vaig endinsar més, ni per curiositat, a aquell indret misteriós del bosc encantat.

Cal afegir que havia entrat aleshores en un d’aquells cíclics períodes on més que no pas el verriny (o la cardera) interminable, allò que m’atreia força pus era la més obscura filosofia. M’hi dedicava amb la mateixa èmfasi que adés no emprava boquint o bitllant.

I qui es podia imaginar, mesos o anys més tard, que es fotrien de moda les nines Ninona. [Nom molt ben triat, no fa? Crec que, és clar, en honor a l’excelsa na Ninona de l’Enclòs — (i qui sap si aprofitant alhora que la despatxaven enclosa en taüt)].

Hi veia exhibides, i portades pertot arreu, tant per canalleta com per galifardeus, les meues netes, i besnetes, i rebesnetes, i així anar fent, i en romania bocabadat. Què cordons devia voler dir allò?

Renoi, noi, quina ensarronada! Ai sòmines, com et feies haver, pàmfilament i amb el cul enlaire!

Qui es podia mai creure, en aquell lloc tan secret de la més espessa boscúria, que fos el terreny privat d’una factoria de nines! Una factoria silenciosa, on s’és vist! Si allò no era miracle encar més gros que no em pensava!

Les formosíssimes nines les ficaven els experts en taüts o urnes oblongues de vidre perquè «maduressin com cal», adquirissin «una pell més humana», abans de treure-les (també així encapsulades) al mercat.

Fet i fet, però, qui s’ho podia abans haver ficat al meló? Caca, vós. Encar me’n faig creus.


(>>>)


6. (Faula de la fulgurant suscepció.)


Ans no caigué ferit mentre frenèticament s’aplicava amb el raspall el dentifrici, en Magre, filòsof natural, xiulava fluixet en Xumann.

Rere la bardissa, prenent-s’ho amb calma, passant vers el no re al seu molt tranquil pas, en Magre Bellesguard havia escaujat equànime els controls. Endalt, a la closca, cadascuna de les busques oscil·laven mínimament, i a l’indret idoni doncs del bell mig. Tot hi era doncs perfectament equilibrat.

Ben anònim i amagat (es deia), rai. Si ningú no veig ni ningú no em veu, tinc prou de temps per a veure-ho tot i tothom, gens destorbat, omnituent.

De moment no ve ningú a banyar-s’hi. Es distraurà llegint. Els qui escriuen són ‘distractors’ qui distreuen i entretenen amb historietes variades. Hi escosirà alguns fulls, i hi confegirà, ep, sense cap esperança tanmateix d’aprendre-hi re gaire.

Hi esperarà la visita de les nàiades, les nimfes, les dríades, les noies del poblet qui sap que sovint s’hi lleixen caure, a rabejar-s’hi, impúdiques.

Es fa tard, i aviat serà l’estona dels espaordidors espectres.

Abans d’anar-se’n s’hi pixa, i amb els pixats depeny, damunt l’ampla vorera de l’estany tan bucòlic, un paisatge tremend, amb sarcàstics ferotges peixos goluts qui engoleixen contemptibles fosques àvols ànimes de morts grotescament famosos. I se’n riu.

Per l’atapeït rafal de foscants capçades, la rialla retruny ominosament.

I de sobte doncs foscor total. I ferotges trons i llamps. Un huracà inexplicable se li abat damunt espontàniament. Ja es veu degudament castigat, i a les últimes.

La fi és a tocar. I prou ho sap. Ho reconeix. Ho ha sabut tota la tràgica vida. Que tota fi és fallida, fallada, desfeta; follia i afollada; desbost i fracàs; desconfita i crodolada.

Hom plega de viure d’espetec, i au, una despulla instantània. Quelcom d’insignificant, com qualsevol altre bri eixut ni tija pansida, que s’enduu a tremendes batzegades l’hòrrida tronada.

Desorientat entre llunyans, com més anem més esfereïts, lladrucs escanyats, ensopega en tota mena d’obstacle i de gaura. I cau, i torna a caure. Ranqueja terriblement, fugitiu d’enlloc cap enlloc. Renega com un alarb.

La selva és inextricable laberint. Arreu on oblic no va, li demana complicades acrobàcies de gimnàs de boig. Pateix del cor... Sinistres sensacions... Delers mal falcats... Prolapses... Carns atrites... Batecs esbojarrats.

I s’ensulsia tot d’una pou avall.

En Magre Bellesguard, arqueòleg per inexplorats indrets de somni, ran del terratrèmol, havia encar atiranyat estrènuament per remots viaranys oblics i gens fressats.

Sense rumb ni nord, desarrelat, rodolà pel manglar fins que el gorg del bell centre no se l’engolí.

La foscor i el foc se li barrejaren a l’erm xorc terreny cerebral finalment enllumenat per xàldigues roents que al capdavall no reïxen a demarcar cap espectacle ni paisatge ni figura.

Encar aixecava un braç i l’urpa cercava on arrapar-se.

Extemporani se li apareixia un cocodril gros com el món, el qual, en un acte èpic de suscepció fulgurant, d’una mossada sencer se’ns l’empassà.

Immortalitzem-lo?

Amb això...?

(...)

(A l’òmfal del manglar l’ofec de l’arqueòleg.)


La bromera hi és un vòmit flamíger
Flatulent com si eixia de cap màquina.

Per viaranys oblics i gens fressats
Atiranyà de valent i remot
Pel terratrèmol que el desarrelava.

En recorregut idèntic d’exili
Sens fi arrodoneix un rumb que el mena
Fins a l’òmfal del manglar on el gorg rau.

Al pou entre els nenúfars es distorcen els límits
L’espai es redueix a un ambre de parpella
Que esborra els encontorns.

Palpeja vers la crossa que ningú no li estén
L’angoixa l’envaeix fins al bessó de l’os.

El gruix devers el cresp se li engrandeix.

L’ofec de l’arqueòleg a l’òmfal del manglar
Impertèrrites feres enmig de tants d’absents
Ho ullen amb ull clar.


(>>>)


7. (Faulona de la desesperació del doctor Andreu.)


Antic director de cirurgians de l’Hospital General a Hecatòmpil, la vila de cent portes i cruïlles, el doctor Andreu Joanola s’esqueia ésser de tresc, i s’abandonava a una de les seues tirallongues de xerrameca irrellevant, quan, volant, volant, boca endins se l’hi esmunyia una cigala.

Se la halava sencera. La intensitat dels visatges de sos veïns traïa llur l’interès, potser àdhuc llur astorament.

—Me’n record — es veu que els deia un instant abans l’esbojarrada cigala no triés de fotre-se-li al pap — que abans prou lligàvem els gossos amb llonganisses; no pas com ara, ai llas.

Ara som al ventre de l’enemic, per àcids càustics lentament païts. Cucs amb cares d’infant de pit, amb visatges de mamerri, de nyec, de minyó ‘angèlic’ d’anyet o menys, amb ulls espaordits, sabent-nos mig cruspits, escombrats budellam avall de l’opulent butza, el safarós abdomen, on el greix oratjós ens enfosqueix la visió d’un futur que no pot ésser altrament que pitjor que no tot negre: nul.

Cal dir que fou aleshores on, a la carena de ponent, a contrallum, les arcaiques, mítiques, arquetípiques, processons no rutllaren. Són processons de fosques siluetes d’enfredorides, mes prou estoiques, vampiresses, condemnades a anar mig despullades per amor a l’ofici que foten, pobrissones.

D’amagatotis, amb llurs ulls de peix, imploraven al doctor de vestir-les amb una mica més de roba ni d’elegància, de llençar-los potser d’estranquis qualque embolcall que es fongués amb les altres escarides sedes negres que ja no portaven.

De vegades l’ocàs és habitat per furtives, gairebé inconspícues, mes apegaloses i enderiades, concepcions ucròniques.

Els deia: —Això em duu a l’esment l’orfeneta extremadament malèvola qui es casà amb l’àvol gripau. L’orfeneta tothom li vantava l’esperit de sacrifici.

Ella, però, pugnaç, amb nas de quisso camús, esgaripava fent-los entenedor que no, que prou, que ja n’hi havia prou, que callessin, cordons!

—M’enfastideixen els encomis. Al meu reialme, i en acabat als reialmes conquerits, els abrogava de pertot. Els qui l’afalagàvem romanguérem glaçats, de pedra, com carallots esfinxs. Quina manera més rude de refusar’ns! Nosaltres qui, una mica pets, crèiem que amb el nostre tarannà tan virtuós ni falaguer no li fèiem de chor d’àngels molt escaient!

Partírem, descoratjats, vers el centre-vila. Ens asseguérem al cinematògraf per si de cas érem capaços d’aixecar’ns, amb les trempades imatges, de bell nou la moral. És clar que hi havia el perill que, com massa sovint al cinema, patíssim un atac, si doncs no epilèptic si més no de cinetosi, causat sobretot pels obscens pruents passos terpsicorins de les tremolenques ballarines a les massa vibrants escenes de fula platxèria entre aristòcrates i d’altres alts burgesos ianquis que abillar-la rai.

Tanmateix, no. Car el film era de l’“oest”; l’acció s’esdevenia cap als salvatges, interminables, ermots del rerepaís llunyà. A Austràlia. I tot d’una ens hi trobàvem. Hi érem.

Érem al film tots els qui al cinema hi assistíem i, com més anàvem més esbalaïts, no el visuràvem.

Me’n vaig adonar de faisó fefaent quan les potes dels cavalls, i les rodes del carro que els cavalls no arrossegaven, em passaven tot just pel costat sense que, prou miraculosament, em malmetessin més del que ja no era malmès, car cert que, en aixecar’m de la pols del carrer, o millor del nu corriol enmig del desert australià, cavalls i carro alhora ja perdent-se’m part davant, me n’adonava, dic, dels parracs, i com tothom (encar que només hi havia verament canalla pels costats) se me’n reien, i em tractaven de pobret, tot i que em sabia, si de debò si fa no fa pobret de possessions materials, si més no prou ric de coneixements, i doncs d’alguna manera mínimament superior als desvergonyits diminuts escarnidors.

I llavors me n’adonava així mateix que, rere meu, d’altres dels qui havien també assistit a la projecció assolien de sortir, catric-catrac, desmanegadots rai, de la maleïda sala.

N’hi havia un qui em semblava que havia estat gairebé veí meu (tres o quatre seients a l’esquerra) durant la projecció i qui ara duia una pistola i tot, tret que la pistola era molt pitjor que no pas rovellada, era podrida, plena de floridura, i ell mateix, el pistoler, es desfeia tot trontollant en carns podrides.

I ara n’eixien, escarits, alguns més, dels espectadors (ja no havíem estats gaires dins el local a l’hora del film, potser una vintena, i al capdavall no en sortírem més tard, diguem-ne que si fa no fa vius, enllà de set o vuit), els quals, desconfits, semblaven en pitjor estat i tot que no pas el de la pistola podrida.

Eren alguns ja carronyes amb prou feines ambulants; eren com qui diu zombis qui, tot sotsobrant, com l’altre, també s’anaven descomponent, desintegrant, excessivament cacoquímics, lluny de cap possibilitat de guariment per cap mena d’operació urgent ni re.

Han emmalaltits i traspassats els límits de tota apocatàstasi ni anabiosi, prests al traspàs. Lluny de cap via vers l’analèpsia. Són d’aquells qui, cadàvers a la bestreta, massa claupassats, són fet i fet inoperables. Per molt que t’hi escarrassis ni hi monegessis, al capdarrer, com tants de milions qui ens hi han romasos, et roman ineluctablement damunt taula. T’hi fiques si de cas només per a fer-hi manetes.

I ara demostraré a la canalla del film qui soc de debò, si en sé, de fer coses; si en soc, de ric, en coneixements.

I m’he ficat a jugar amb un dels llunyans co-protagonistes del film, i amb una bola de foc per comptes de cap pilota de debò.

Jugàvem a futbol, només emprant la testa, passant-nos l’esclatant esfèrula ardent a cops de cap, fins que, de sobte, la bola de foc no ha esdevinguda el cap de l’altre jugador, i (tot i que jo cal reconèixer que al començament lleugerament esgarrifat i tot) hem continuat nogensmenys jugant, tret que ara el cap d’ell era la pilota de foc que, intrusa, usurpadora, ocupava l’àpex, el mateix lloc que suara no havia ocupat el cap de l’heroi secundari, mentre que, destronat, doncs, com dic, el cap seu, no sé pas si gaire conegut pels cinèfils, substituïa l’esclatant esfèrula d’abans, el petit astre solar, amb el qual jugàvem, com dic, suara, els dos superdotats.

S’han encesos la canalleta en reconèixer (resplendent anagnòrisi la llur, ho veus a llurs cares d’astorament encantat) l’actor amb el qual em debat amb anatrèptics, irrefutables, arguments, amb els meus cops de cap tostemps prou més alats que no pas els seus? I tant, segurament. Tots sabem que la canalleta, així com d’altra genteta de tarannà religiós, és a dir, tristament pueril, s’aferren força ardentment a l’anècdota, i com més fada, millor. Un actoret de segona, bah! Ni que fos cap ídol (ninot, greal, pal·ladi, kaaba, tabernacle) maldestrament ni xaronament, i cridanerament, empastifat, fet amb tuf o amb qualsevol altre mineral fàcil, d’aquells tan colts pels cretins!

Teua, meua! A ramalades de succés i de mancances, ens endinsàvem al bosquet espinós, guerrers nus, tornats ferotges aborígens, de cop sobte entaferrant guitzes enormes que esterrossaven els més temuts i esfereïdors enemics qui s’atansaven massa a prop a l’espectacle.

I tot d’una les clarors assassines. Novament, com tan sovint al cinema, enlluernat i amb terribles rodaments. Roentor del Sol, al·lucinacions i miratges, set i febre. Tòrrids, tòrpids. Dalt de tot l’inclement Uluru. Amb ocres i safrans, i bruns de terra d’ombra. Butllofes a la pell cremada...

D’aquell desert implacable, sepulcral, qui n’ix viu? El llum al cel, el fanal eixorbador, es belluga tot sol; fa ping! ping!, com ara percudit adesiara per pinyols astronòmics.

Vaig rebre un cop de colze. Tombí el cap lleugerament a la dreta. Foscor. Buidor. No era pas cap colze de la vora, doncs. Sí. Havia rebut un garguirot al front, i en acabat una catxamona. Això.

Una dona bruna i de negre (vídua? de dol? insinuant-se’m?) qui davant meu havia tombat la meitat del cos i romania muda. A l’aguait, baiant, immòbil. M’esguardava el sexe com si no n’hagués vist mai cap altre. Com si anés a cruspir-se-me’l, pobre de manguis. Me’l fitava amb atenció de bruixa.

Un forn interior li encenia les galtes. I qui sap què d’altre.

Em fotia el veí d’abans cop de colze (ara de veritat) i em somreia múrriament. I diu:

—Tu rai; si més no prou trempes clapant, com en Foix, tot geperut i rialler, plantant, al jaç de la salvatgina, és a dir, a la font de la masovera, la teua amatent bandera (o si la fas prou prima, la teua agulla saquera), i mort el monstre innominat del desig, et re-adorms com la lluna mateixa qui s’ajeu rere la carena.

I tus, deu ésser per culpa de la pols a l’era. Es trau les pastilles, se’n fica una a la boca, i xuclant reprèn:

—Tos collons a llur closca, i de la closca et treu el nasset, com fa la cloïssa, amb dolça fal·lera, amb el seu ocre (crec, o rosat) i tou (tret que cartilaginós) peuet.

Vulgar personatge. Qui el coneix? Un vague rampeu al contrincant amb qui, reganyats, ambdós onejant urpes de granit, amb ungles ígnies, efervescents, jugàvem al futbol amb el llum rodó dels abruptes singlots d’encegadores flamarades.

Ganyó loquaç qui put com un dimoni. La bromohidrosifòbia se m’alçura. Prenc un impuls de bou boig i, renegant amb la cridòria que fotria un pelegrí qui caigués penya-segat avall com un cometa d’aquells als quals incumbeix d’atènyer, més d’hora que no pas tard, l’ull de l’infern (una cridòria ausades que em motivava la rebel·lió dels otòlits i tot), estergia la meua ombra a cada mur del local a una velocitat de déu-n’hi-doneret.

Compuncions pels exabruptes? Nyiclis, no cap. Prou m’ho conec. La rigiditat dels més règeus ni règees, les reconsagradament esmolades eines de tall quirúrgiques ben tost les tolen, obliteren. Soc (bé que posat al so i to del darrer crit d’enguany) un dels vers gladiadors d’adés, bo amb l’espasa com el millor dels mosqueters.

Vaig veure que érem la mateixa colla, al carrer nocturn, els cinc o sis si fa no fa sans i estalvis. Anàvem plegadets a sopar a ca un amic, també retirat de tota feina, amb lleure doncs per a subhastar i revendre. El trobem, petitet pistoleret, ocupat en la tasca altament embarassant de la seua gimnàstica monàstica. L’arruquem, fraternals, de barrila. Ell, en Pacomi Çontiberí, inembarassable, d’un magí exacerbat, no estronca pas la seua dèria, el seu mabull, la seua curolla, halterofilista de Biterna, ell, amb la imaginació doncs no pas gens eixalada, que s’esma extremadament atlètic, gairebé aviador sense escombra; doncs això, que ell, quan entrem introduïts per son lacai malai, no estronca pas la compulsió seua d’anar aixecant les fantàstiques bombolles que fa veure que són de bales de ferro feixuguíssimes, i d’aixecar-les fins on els urubús perxats no s’ensopeixen ni els muricecs silents no pengen. Quan en acabat de no gaire plega, sense que haguéssim, bons nois, gosat esbotzar-li cap de les bombolles d’aire i bromitja, es refà la trossa de japonès antic, i amb la campaneta comoneix (congrega) el fàmul.

Tot comptat i debatut, tothom se n’anava, feta la feta, somrient i comentant que quin gran tec, vós! El pa, codolenc; la carn, coriàcia; la col, calapetenca; l’api, ple de fils; el peix, d’arestes; la mandarina, de pinyols; la taula mateixa, d’estelles... Ausades, doncs, un gran tec.

Ens nannàvem doncs novament, i ens arribem de casualitat al cementiri. Identifiquem riallers força de les nostres víctimes. Quan els passem part la voreta, sots les malves vellutades (els abútilons), a l’entreson aüquen, els nostres morts a la taula d’operacions, com si ens vituperessin. Els hostilitzem trepitjant-los, caient-los damunt com una llosa. Cal esperonar les facultats de les creatures, per obtuses qui siguin; sovint, el gambit paga. Esdevenen no pas tan pallusses.

Els caiguts a les taules quirúrgiques són uns bugres, capxarbots i atzerus, qui no se saben divertir prou amb llur feina hodierna, són uns pobres desgraciats desagraïts, la culpa és tota llur. No s’han sabuda triar millor feina. S’han lleixats triar per les circumstàncies, com si les circumstàncies no fossin sinó arreus de ruc. Arreus de ruc que hom es posa ell mateix!

Me’n record (fina anamnesi) seguidament que m’he fotut a córrer. Em rostava un dels espectrals antropòfags les arestes de l’espinada.

Pel que fa al doctor Andreu Joanola, cal afegir que la dispesera el despullava i el ficava al llit. Llavors passava el forrellat a la porta, apagava el llum i nua també s’hi gitava. Els dos al mateix llit, ella qui amb tota la seua exorbitant substància se li arronsa, i ell qui no vol estimbar-se a les dures rajoles de la freda espona.

Si fos prou heroi s’armaria de paciència i, com féu en Teseu qui abandonà n’Ariadna mentre dormia i somiava, i bavejava a la coixinera, de puntetes, i impunement s’escapolia. Però els cirurgians, qui podem despatxar malalts amb tota impunitat, som impotents amb certes balenoides dispeseres. Impotents a treure’ns-les del damunt a puntades. Les nits doncs desesperació patent la nostra.

(...)

(Al caliu de sos tentacles vaneges/
Promíscues carns, els papallons enveges.)

És una dona grassa, de greix força febrós.
Un vast rebost de fètides sentors.

(Proteic cefalòpode guanyàreu les honors
Vençuts peixets ens unirem a vós.)

Som els cirurgians de mena transgressors.

Transgredir-hi serà el nostre triomf:
Flairem-hi: s’hi regolfen les pudors
Tant al trau dentut com a l’agomf.

Ens hi agradem, les ferums de resclum.
Com hi fruïm, al rabeig del l’ensum!

El llit de cap vergonya no pateix:
Una ben feliç ranera de peix.

S’hi raspalla amb raspall insidiós
La figa al dematí de l’èxit clamorós.


(>>>)


8. (Faulona de l’apàtrida als antípodes.)


Al nostre arruïnat reialme dels àvols volcans de la infecció i la ulterior desconfita, constrets a la dedició, al naufraig, a l’ebrietat, a la humiliació, i al cap i a la fi a l’anorreament; a tots els qui ens n’anàrem a mal borràs a tota erra, els rigorosament mortificats per la sanguinyola imperial i mil·lenària qui ens imposa incessant el seu segell sòrdid i aliè a tota la botxinejada pell de la nostra sotragada ànima, no ens hi ha cabuda mai l’harmonia. Se’n degué haver anat en orris d’ençà del bell inici. Mai no coneguérem l’equilibri.

S’aixecava doncs malsonyós ran el més malsònic dels malsons.

Terratrèmols dels armats qui arribaven a pas de guerra, com bestiota monstruosa de mil potes i metzines. Amb quina ultracuidança de taràntula no se m’atansa la mort nua, glabre i descarnada? Tot hi put a putrefacció.

El ritme roent del remordiment va de bracet amb el destructor ritme persistent d’un cor estrepitós. L’eixordador batec no es cansa mai. Fins que no es cansarà del tot, l’hauràs d’entomar, patètic ninot.

Fot un bot i es jura que cal de totes totes netejar tot allò, fins que no es vegi que ningú hi trastejava gens. No fos cas que, clapant, hagi comès qualque altre crim. Put a carronya, com dic. Tret que no sigui que qui put a carronya sigui el meu cos. Un cos que no es regenerarà. No hi ha antídot per a la mort.

I ací, malgrat l’endèmica foscor, encar rai. Fora, al·lucinada cèl·lula qui se suposa que lluu en l’hermètica cel·la, segur que tostemps hi és pitjor. Qui hi comprendria mai llurs empatollaments ni qui n’apamaria els bàrbars costums?

Trau, trau, tant se val! A la feina. De bell nou, com diàriament. Tot al carall, tot a les escombraries, tot al forat del cagar-hi, al canfelip infame. Tot, dic, tot, àdhuc mon cos i mon ombra; si cal, mon cadàver; som-hi, au, apa, ara, tothom, encar un esforç.

Quina mania! (Li retreu la reganyosa consciència.) D’això se’n deu dir la ‘dèria del netejaire’ o el ‘deliri de la immàcula’. Quelcom paregut?

Me’n fot com en dius. No vull cap brutícia part de terra ni enlloc! Tot impol·lut! Tot uix clos, tota eixida condemnada, tota finestra eixorbada! I prou!

Hi ha una pausa en el brusc aleatori diàleg. On l’enteniment se li esvaeix devers òrbites desorbitades. M’hi he perdut bo i rumiant en el fet que la meua amor envers les aranyes prou deu voler dir, mèdicament ni científica, una cosa o altra.

Mes aleshores, tot d’una, ell, l’anònim personatge de qui enraonàvem, rep una terrible vergassada. Una xurriacada de caldeu. Ara hi cau. La sang que hi ha part de terra no deu ésser pas de ningú altre. És segurament la meua.

I sent la veu d’ella, la consciència, puta dominadriu, puta domadora, puta mestressa del seu món. Aspra, ella, vanitosa i maligna com totes les escalfabraguetes, el colpeix sovint, i amb l’espontaneïtat i la sorpresa del llamp.

Ell, envernissat i esmaltat d’esteta, pobre desgraciat, se li agemoleix. De rebel·lar-se-li mica, ho paga sempre immensament car.

—Ol! Ol! (Li mana.)
—Olc, olc. (Respon.)

Crec que li fa oldre el cony. Ara se n’adona que és justament del cony de la consciència d’on la ubiqua pudor de putrefacció no n’ix. Oh i tant. Del cony, del cony. Del cony de la consciència.

—Plau? Plau? (Se li eixarranca.)
—Plac, plac. (Amb la llengua fora; a quatre potes, s’hi atansa encar més.)

—De grat? De grat?
—Molt, molt.

—Et plau! Et plau! (Reitera, furient.)
—M’hi plac... m’hi plac...

—Pots? Pots?
—Puc, puc.

—Fas? Fas?
—Faig... faig... (Potser massa displicent per al gust d’ella, qui l’atupa, hòrrida.)

—Reps? Reps?
—Reb... reb... (Moribund?)

—Mort? Mort?
—Viu... viu... (Amb prou feines.)

—Raus? Raus?
—Rac... rac...

—Vens? Vens?
—Vinc... vinc...

—Vols? Vols? (Crec que com a premi el convida a acomplir un acte extremadament obscè.)
—Vull... vull... (Fictament agraït.)

—Fa mal? Fa mal? (Li deu estrènyer el crani a frec de pet.)
—Mal... mal... ui... mal...

—Com cal? Com cal?
—Com cal... com cal... (Assenteix, quin remei.)

—Plors? Plors?
—Pler... pler... (La complau vivament sanglotant.)

—Hi caps? Hi caps?
—Hi cab... hi cab... (No pas que sigui veritat.)

—Ois? Ois? (Ois i basques i fàstics i nàusees en deu patir, ell, a munts i tanmateix respon, és clar que...)
—Cap! Cap!

—Ous? Ous? (No crec pas que pugui oir gaire res, amb el cap esclafat. Mes de fet ha sentit quelcom, car diu que...)
—En ponc... en ponc... (D’on, car ha mal interpretada la qüestió, que li calgui rebre un doll de garrotades.)

—Dic! Dic! (Cridant molt més fort.)
—Diu? Diu?

—Dic ous? Ous?
—Oh... oig... oig...

—Goig? Goig?
—N’haig... n’haig...

—Rius? Rius?
—Ric... ric... (Forçat.)

—Mou! Mou!
—Moc, moc! (Doble sentit?)

—Te’n dols? Te’n dols? (Pluja de xurriacades.)
—Me’n dolc, Me’n dolc!

—Vius? Vius? (Tornem-hi amb el dubte.)
—Visc... visc... (Amb un filet de veu.)

—Ous? Ous? (Una altra vegada; és allò una endevinalla amb trampa? Probablement.)
—Oic... oic... (Resposta ambigua. Bona?)

—Seu! Seu!
—Sec, sec.

—Jeu! Jeu!
—Jec, jec.

—Treu! Treu!
—Trec, trec. (La llengua? La dallonses?)

—Plou? Plou? (Li plouen xurriacades a la cigaleta.)
—Ploc... ploc... (Ella se’l guaita; dubta — se’n fot de mi?)

—Nou? Nou? (Crec que li demana si li fa prou mal.) —Noc, noc. (Deu ésser que li nou sobretot a les nous i alhora diu que ‘oc’ i ‘oc’.). —Ves! Ves!
—Vaig, vaig... (No sap on. Segur que no ho endevina pas. Les vergassades en conseqüència li cauran amb l’error comès.)

—Veus? Veus?
—Veig, veig.

—Creus? Creus?
—Crec, crec. (Periclitant. Com si es trenqués del tot.)

—Cols? Cols?
—Colc, colc. (És ben clar: ha d’adorar-la; i l’adora, mancaria pus, vós.)

—Rau! Rau!
—Rac, rac! (S’atura en sec, a mig caure i tot; ella se’n fot, li mana que se’n foti doncs de si mateix.)

—Riu! Riu!
—Ric, ric!

—Caus? Caus? (Amb la seua sabata punxeguda li ha fotuda puntadota al cul.)
—Caic... caic... (De terra estant, havent caigut de morros.)

—Cou? Cou?
—Coc, coc. (Crec que fa acte i tot de pondre un ou, amb els collons tot esquerdats.)

(Upa. Fi del primer round d’avui.)

—Ding-dings! Drings! Swings! (Per a assenyalar-ho, feia ella, com una esfinx amb ulls de linx i una larinx amb una molt prominent nou de campió absolut als rings.)

Culs de tothom, som-hi doncs envers el petit forat rodó al racó del cagar-hi.

Li demana: —És ‘cacāverimus te salutant’? O és ‘cacantur te salutant’?

Ah alta melangia! Amb quin ansiós remordiment no li diu ell que ho ignora!

—Tant hi fot! Amb ton apendicle bucal me’n torc els llords opercles. Para! (Ordena ella quan enllesteix.)

Cal dir que normalment (de torcar’ns-e) ho fem amb els dits. És clar que de cops em toca com ara mateix a mi de llepar-lo, vull dir, el cul cagat de l’exigent temptadriu, la consciència.

—Bec, bec. Llep, llep. Torc, torc.

Beu també lleialment del seu cony com a la font de vora el riu.

I què hi diu la ureica font, el corrent fluvial subterrani ara eixit ran terra?

Diu: —Còmica descoberta, tu. Heus ací una boca de degenerat, la magror i pal·lidesa i ronya del qual apunten a carraca i carronya. Per això hem sirgat tant?

Abillat amb hàbit de burell i prou, un hàbit ben simple, inconsútil, glauc i molsós, com si ell fos un rat més gros, ell, l’amic dels ratolins qui, dels caus pregons als murs altrament impenetrables, li porten, arrebossats d’engrut i estalzins, qualsque tastívols badalls, bocins, de formatges i verins, i per a llevants tiges de cards i rels de joncs, ell, l’esvellegat qui sagna i s’arrossega, havent demanat permís a la demònica, vull dir, demoníaca, enigmàtica voluptuosa temptadriu, fa un mos, i demana als ratolins noves novelles de ses amigues les graules i cornelles qui viuen embrancades vora la llera del riu de les desferres. (I així mateix dels bells gripaus entre els còdols, no cal dir.)

Amb el seu joc sempre ben raspallat i net d’escombres de fumeral és llavors netejant el trau del cagar-hi, el pútrid canfelip, quan ses ninetes enlluernades per llampants queixals de tauró sacsen la seua ànima, la qual tanmateix s’aferra a la roent realitat. Una realitat que la vol fosa (son ànima) com el vol fos (ell mateix).

Cau enrere, tot trencat com teulís de trencadís, i el mosaic que el seu posat presenta desficia i frustra prou qui hagués vingut a admirar-ne la vàlua estètica d’aquelles èpoques totalment trasbalsades. En vertigen i fàstic se t’ensulsia el cor. Quina atzagaiada, penses, i demanes treva. Fas un vaitot i instantani ets fora del fètid museu.

Escarràs de la feina, va sempre de bòlit; sovint amb l’atrafegament no hi veu de cap ull, i per dissort, en el seu trastejar, ensopega en cap rajola i col·lideix amb els sòlids murs de la cel·la, s’hi esbotza el crani i enfolleix. Perd els estreps i veu surar per les parets hordes proteiques de caps de mort, d’esquelets irònics, i d’altres miracles obstinats...

Alhora, de l’arca arcana que és el crani fes, se n’escapoleixen, per les fenedures, com d’un calaix sinistre d’exorbitant opacitat, sorolloses taques salaces com caldes erupcions de sémens involuntaris, d’on semblen elevar-se’n diferents grotesques emanacions, evaporacions, totes de l’esperit de la beatificada ressuscitada, ço és, la meua elèctrica, espetegosa, consciència, de qui totes les psicodèliques hordes presents som vassalls, sempre exposats a l’exquisit espectacle de la seua exigua llenceria, i al meravellós perill de l’autoritari, totalitari, immisericorde, ‘diktat’.

Emprèn novament l’èpic viatge de la cèl·lula al·lucinada, la seua intricada imprevisibilitat la durà aquest cop on?

Tot vibrava, tremolava, espantosament. Els murs, el terra, mon cervell. Hom ho percep i és incapaç de reaccionar-hi. Hom esdevé altre. Muricec cremat, ocell eixalat, balena rebentada, bernat pudent trepitjat, humà nat al món, llençat com una altra merda.

Maleïda consciència qui el tortura incessant, i qui tanmateix, fent-se el pitjor dels ploramiques, cal que la tracti amb alta suavitat i d’allò més falaguerament, com si fos una de les grees o les erínies (o pus tost totes tres, o sis, alhora), no fos cas que l’indignés, l’irrités d’escreix, i llavors encar el burxaria amb més esquírria.

Maleeix-la, i tant; maleeix qui et maleeix. Tret que de què et serveix?

Ella rai. Inviolable. Massa poderosa. La teua maledicció és silent i doncs inoïda, inútil. La seua, la maledicció de la pèrfida fementida consciència és la qui de debò existeix i actua i fereix; és la que ens distreu i confon i ens fot veure futurs i passats inexistents, a despesa d’allò que podríem de debò veure-hi, copsar-hi, tastar-hi, ara ara ara...

La irrupció de certs escarabats ultramarins ha causada sensació. Un entreteniment majúscul. Per això només vivim — pel (i per al) present sorprenent.

Car saber’ns anorreats ara i demà, això no ens ho desarrela ningú ni re. Rosec constant. Persistent tragèdia ineludible.

Doncs bé, tant se val. Els escarabats ultramarins. Com adés ja m’havien esclarit els pintorescs paràsits qui, flagrants, a tothora es rabegen xipollant i xarbotant feliçment als estanyols de mes plagues, aquells nous benvinguts invasors, tantost en copsava la vivacitat, queia en rapte davant les sensacions que sé que els animals (ells, els ultramarins, i els altres més casolans, companys ratolins inclosos) perceben i jo vicàriament i imaginativa assaig fútilment de percebre; sensacions, les fondàries polifòniques, dic, molt més variades i intel·ligents que no les meues. Les meues són, ai llas, de desgraciat pobre humà, qui, per haver afavorit les idioteses de la maligna consciència, es veu castrat de tantes i tantes altres, molt més interessants, possibilitats de viure d’acord i en harmonia amb allò que existeix, és a dir, sense les falòrnies visionàries, les ximples apofènies, que li foten creure una inútil monstruositat de merdegades. Les seues perspectives totes entrellaçades al voltant d’un fulcre fals, formant un envitricoll indestriable que li fot la vida una repulsiva mentida on tot és lletjor i basarda.

Una minva evident de facultats li fa recórrer després l’itinerari sorneguer de tantes d’abolides atmosferes funestes, i aquell incident indecent al cirerar on, com un heretget cremant els breus encenalls de la fatxenderia, volgué estuprar-la. Ella, la robustesa dels seus grops musculars, li desmanegà a tesa l’espinada de renoc. Amb un pilotet d’ets i uts, li explicà llavors que prou s’ho mereixia, que de per vida l’engarjolessin.

Havia escrit a la paret, la primera dolorosa nit a la cangrí.

«Com la meua cosina Frida
Qui duu sovint la figa cosida
Soc un “apatrida”.»

«Com el cosinet Herodes
A qui mai els collonets li podes
Prou visc als “antipodes”.»


(>>>)


9. (Faulona del darrer viatge enlluernat a Andorra en autocar.)


Com quan érem minyons, parsimoniosament i encaironats tornàvem a pujar vers Andorra, i la flaire subtil de l’enyor se’ns infiltrava a l’ànima com la del conyac del cigaló del matí, quan filagarses de les grandioses delusions hipnopòmpiques encar ens penjaven pels voltants de l’enteniment.

En acabat, a pleret, l’estranyesa i l’exotisme de la meravellosa acció onírica lànguidament s’apagaven, i ens trobàvem de bell nou en l’agror i el cinisme de la realitat.

Érem sobrehumans. Car tanmateix refusàvem d’obsedir’ns gens en l’avolesa i la dolenteria còsmiques. Massa foguejats per a aqueixes ximpleries.

Havent frenat en qualsevol tètrica cinglera, ja a jorn colgat, eixíem a apagar definitivament el foc (l’immens incendi) amb comptagotes, o allò que és el mateix, avui vellards, sacsadament i feblement pixant-hi.

Ens hi havíem arribat força de nit l’endemà i, en acabat, a un dels costeruts atzucacs, érem arrupits part de terra, repenjats als murs, vull dir, tots nosaltres, els lúgubres pàries i els retuts rufians de trets murriets.

Cascú (no pas?) havíem comès, a un període o altre, l’imperdonable mancança d’haver’ns cagat en un déu o altre — o príncep o rei — o general o president — o qualsevol altre d’aqueixos mitjons-ninots qui són, de façana, al capdavant, com a excusa dels titellaires qui els fan bellugar part darrere, és a dir, els abassegadors tifetes, els explotadors immemorials qui a totes les èpoques, obsessivament i molt egoista, només es volen amb dret a prou de drets ells mateixos — el romanent llavòrens no essent sinó peons de llurs relliscosos escaquers de merda.

A totes els mitjans de comunicació pública, diaris i pantalles, i cartells i espectacles, uns altres mitjons-ninots, maleïts condemnats còmplices, s’afegeixen als déus, reis, presidents... Per tal de tindre els molt tanoques peons ben embalbificats, momificats, letàrgics. Letàrgics com fòssils tractant vanament de desllorigar certs enigmes existencials tanmateix totalment enferritjats.

A tomb de cantonada, ballaven (un minutet de minuet) uns esquelets.

La nit s’escolava, pastosa, entre tremolors. Els borreus de totes les èpoques és aleshores que ressuscitaven, i es fotien, malastrucs, a grufar-hi i fotjar-hi, com si ens amanissin el cementiri.

Mentre preteníem clapar, escamots de saigs disfressats de fosc ens intimidaven, fúnebres, bo i prenent’ns-e les mides (per als clots on ens sebollirien).

Llavors, a la més jove matinada, quan el quadrant dels estels suggeria la propinqüitat del matí, presos de pànic, ens desàvem aferrissadament tots els ferris atots — per a més tard.

Dalt les muntanyes, hi érem els austríacs, magnífics grimpadors qui sens manca n’atenyíem els més ardus cims amb força facilitat. Els tifes alemanys qui mai no els assoleixen, i han de romandre, extenuats, a mig camí, ens manen que els portem teca i mam, que es moren de fam i set. I una bona pellissa, ni que fos arnada, car, xais xolls, es glacen de fred.

Els austríacs els en fotem un cas com un cabàs. Els diem, sense ni esguardar’ns-els, ni reconèixer les fètides presències de les dones primetes i brunes amb les quals els rossos i forts sempre es fan acompanyar, que s’hauran d’esperar que acabéssim de catalogar tot l’aviram d’aquella zona, la riquesa dels parells d’ocells diferents d’enlloc altre al món, mai no vists fins avui per ulls humans (per primera i qui sap si darrera vegada), raríssims exemplars, d’ambdós sexes pel cap baix, d’espècies qui no feia gaire vivien pels tròpics i ara, extints allà, s’han metamorfosat ràpidament per a viure ací, entre les neus perennes. Exemplars d’espècies, doncs, extraordinàriament superiors a totes les altres en llur endurança contra les agressions que els fot patir un món massa podrit.

I llavors, com a rúbrica, el formidable esclat, de bell nou, d’una altra sobtada impetuosa estrepitosa tempesta qui ens forneix l’orquestra més cacofònica i terroritzant per al romanent del nostre episodi muntanyenc.

Ens espitxem tots plegats, els austríacs campions, i els alemanys, i les pudents comparses, vers el mendraig, i no caldria pas ni dir qui hi fa cap primer. A una fenomenal distància.

Som sols els austríacs unes dues o tres hores on ens ensopim i tot. Qui sap si els alemanys i les cassigalls sobreviuran als llamps. Ja faran cap si en són capaços.

Potser hem begut una mica massa. Ens pessigollegen els vits. Una enveja de pixar. Ens hem enfilats a l’enorme taula de fusta doble, i hi hem pixat. Les estovalles, totes blanques impol·lutes, tret de qualsque brodadures de petites flors multicolors, s’han vistes totes en un toll groc. I ara doncs l’obscur neguit. Un neguit conegut. Feta la malesa, treu el nas la recança. Descobriran els alemanys que ens hem pixats a les estovalles? La color i l’olor són totes dues inconfusibles. Urea, vós. Bo i assajant d’esborrar el pecat, ens hem anat tacant, hem tacades les motxilles, les camises, els pantalons, els mocadors — estranyament tot allò que portàvem de blanc, impol·lut com la neu de dalt de tot. On l’estalzí del món de baix, amb tot cremat, no hi ha petjat (encar).

Pel fet que no sabem en acabat on amagar tota la llorda grogor dels objectes maculats, el refugi essent massa menut, no ens passa pel cap millor idea que fotre-ho tot estufa endins. Les flames famolenques. El fum que en deu sortir deu ésser groc. Allò ens denunciarà, a part la pudor. De moment, els trons havent plegat, fotérem el camp, ens esmunyírem rient.

Escàpols, sots la cordial esponera dels majestàtics arbres, la impressió n’havíem tanmateix que qualcú ocult, una presència enigmàtica, als clarobscurs de part de terra, ens trepitjava les ombres.

Com dels cels llunyans les avials vibracions que denotaven segurament violents detonacions per a naltres tanmateix sordes, perplexos, ens demanàvem d’on carall...? I per les clarianes sotjàvem el cel sempre ominós.

Era la sorda sorollada potser ressò de petjades del mateix fulgurant habitant d’un altre univers qui, quan tocàvem, com ens era llegut i solgut, solemnement, el piano a ca nostra, de sobte el seu camaleònic visatge ens destarotava la magra harmonia?

Al cap d’estoneta, asseguts ara vora la clamor, a l’ombra dels verns, desespardenyats, ens hi rabejàvem els peus agraïts.

Esperant-hi, sí ves, pobrissons, sempre el darrer impacte. De trast en trast, amb llambrecs timorats, esguardant endalt si s’esdevenien massa a prop, les sovintejades carrinclones col·lisions entre carallots cargolades galàxies que, destinades ràpidament a espetegar en tot-esclatants impactes, no semblen saber pas nogensmenys mai ni on collons van fotent-se. Sapastres entitats que en llurs folles espirals vers el mutu anorreament, també se’ns han d’endur a fer punyetes de faisó gairebé massa inconcebiblement bestial.

Passava la guàrdia de la nit, i silents ens amagàvem fins que desapareguessin. Els bòfies nocturns, encar més semblants als ressuscitats borreus d’adés que no pas als enterramorts ulteriors.

La sorpresa. Un dels alemanys havia sobreviscut. L’havíem davant, urta a urta. L’havíem reconegut. Amb un nom d’allò més heroic: Hi era el ben plantat Capaneus Llamplocceix.

En sabíem moderadament la història. Poc que es cansava d’explicar-la sovint, pobre gamarús. Es veu que, exuberant hedonista, es presentava, en vida pretèrita, a les casades pansides i fredoliques (fictes frígides), conferint-se el títol de metge naturalista, de qui les panacees eren urbe et orbi proverbials.

Si les dones li deien que ensenyés el tal títol, es treia la titola.

«—Osta! Osta!» — ostaven, doncs, i espantaven, esfereïdes, les més impressionables de les dones, llavors, creient-se que sa tita fos molt exuberant mala serp.

Fins que no se n’adonaven que era de debò tita i no pas monstruosa serp, i aleshores, vós, que agraïdes per la miraculosa visió! Les qui seguidament acceptaven el tractament es veu que el declaraven prou reeixit, car prou el recomanaven a certes veïnes de confiança. Diuen que amb el nom, adés heroic, ara paga prou heroicament.

«—Capa (o castra de llurs mals atributs) les neus de les frigiditats i amb el seu llamp, un llamp pel cap baix com el d’en Jou mateix, encén les passions que múrriament s’amagaven al glaç roent.»

S’escaigué tanmateix que, com ara màgicament, aquella nit, una falena de la mort se li ficava a ensumar-li el sexe. Un sexe, com tothom sabia i veia, hiperdesenvolupament.

La qüestió era ara... «—Quin nexe del sexe doncs amb els mals averanys de la falena de les pitjors previsions?»

La resposta hauria d’haver estat... «—Cap.» Pel fet que no era gens supersticiós, es veia que en fruïa i tot amb les pessigolletes. Car trempava com un elefant.

Aleshores fou on els austríacs romanguérem apardaladots. Car sa monstruosa tita, en el seu son, es captenia com cap probòscide d’elefant, més fascinant meravella de la natura. Amb un bastó la gegantesca probòscide remenava el foc i tot, i ho fotia amb una destresa, àdhuc tendresa, úniques.

El món s’acabava avui amb aquell toc semicòmic. D’alguna manera s’havia d’acabar, no fotem.

Crec que entre la postrema bromegada tornàrem a entrellucar passar la tenebrosa catèrvola dels fastigosos vestits de dol.

Escamot de pouataires d’avior
Perquè als pous ens hi sebollissin drets
Els qui a l’hora de la imminent resurrecció
Sense més aberrants contorsions
Ja poguéssim envolar’ns directament al cel.


(>>>)


10. (Massa de benediccions per a un sol analfabet xipòtol, o Faulona de dos altres escàpols de la vida mèrdica. )


Si m’ho demanaven: «Qui és qui, immillorable en tot, és qui de debò per a tu és qui compta?»

Per a manguis (els responia), és ell, el Superlatiu, mon admirat heroi. De qui me n’assabentava per casualitat, i llavors en romania enartat de per vida. Vull dir... M’hi apuntava.

I això que, no pas com els datspelsés pelegrins qui es martiritzen i dejunen, i dormen entre rocs, o en lliteló de pútrida palla — els molt talussos pelegrins arxiconeguts de tothom, els qui s’apunten a totes, per repulsivament folles que siguin — personalment sempre només m’he apuntat de debò a les lògiques i raonables.

Car cal reconèixer que, desastrosa façana endins, part dedins tota la vida he estat un home pus lleu trempat. [I no vull pas dir trempat com cap estelló ni cap cabrit massa delerós d’enforcar-la; d’això mai gens, companys.]

M’apuntava, joiosament, doncs, a l’exclusiu seguiment d’ell. El pare Pere Pedaç, eximi bruixot, pus lleu proteic, addicte doncs a les metamorfosis.

Mercès a certes proliferacions cel·lulars destrament excitades per mitjans químics de la seua invenció, de trista abaltida esparracada antigalla, es refà collonudament en bell senyoret tot mudat. No és pas la primera vegada. Amb elasticitat conyística, si abans li calia anar amb crosses, ara son cos podria fer tota mena de complicadíssimes figures combinatòries.

Del tot catxat transita suaument a millor que no pas nou de trinca. És com ara certs fènixs excrementicis, tantost morts, tantost transformats en millor merda, en estronts superhumans ressuscitats del forat negre que al cosmos, tot allò que s’empassa, ho destrueix totalment per a recompondre-ho ses avall, a l’altre costat d’un altre cosmos.

Ah, i presumit, ell, redeu! S’adarga amb endergues, i fardes i atzimboris rai; es protegeix amb objectes superflus d’incomparable intricacitat, segurament per a demostrar a ulls de tothom l’extremitat de la incopsable millora.

Si al començament, somnàmbul, amb estatura de neòfit, la closca refeta no li forneix sinó magres evocacions d’un passat cobert de verdet, ben lleu la directriu de l’institut per a prostitutes a bon preu i alhora sublimment exclusives, en reconèixer’l, li dona accés a la Cambra dels Portentosos Arcans. La llegendària Cambra dels Monstres als Exòtics Miratges. On certes aberracions magníficament herètiques el tornen a la perversa realitat de sempre. Cerimònies amb mòmies i ceres. Cap mena de destresa ni punteria per a la pudibunderia. La destresa (en tirar) de la pudibunderia és lamentable. Sempre erra el fitó, sempre tan lluny d’osques. D’ésser pudibund i d’ésser immund, cap diferència, nul·la distància. Tot plegat, zero d’intel·ligència per part del pudibund.

Si diu que, «Si els ambliops perden de vista l’horitzó a una velocitat molt més accelerada que no pas els vidents normalment aguts», ell rai, car ha uns ulls que van de bec a bec de l’espectre òptic, i ara són microscopis com adés eren telescopis, i a l’inrevés, i quan li cal hi clissen a través els murs, àdhuc de plom i densos de dos metres o pus.

Fa, «Al cap i a la fi, m’embarassa pler haver-ho de repetir tantes de vegades. Al molt adient prostíbul, tot revestit d’esmalts de paradís, encontinent transites del parèntesi obtús al més lúcid parèntesi.» I de tot te’n tornes a recordar.

Amb tota naturalitat, sense vantar-se’n, fa, «Me’n record de tot. Una memòria indeleblement cinematogràfica la meua.»

I lluca i relluca llavors pels voltants, com la lloca qui cerqués cap cuc, car sempre es malfia dels espies, i et conta fluixet la llonga conversa, a l’aeroport de Jakarta, amb l’exaviador Jaumet, heroi de la nostra de moment breument ajornada independència.

I parlant d’independència, et conta potser les aventures del seu excepcional apèndix. «Acrobàtic apèndix el meu, molt llarg i serpentí, i sempre empudegant els budells del voltant, creant malicioses dispèpsies, el malparit, com si ma butza és llavors la prodigiosament maleita butza d’en Zabuló. I saps que ha desenvolupades paral·leles potes, les quals, per son reconegut cervell molt encoratjades que emprenguin coratjoses el recorregut genial i geniüt de llur itinerari, aleshores prou l’han emprès: l’itinerari. El per a ell devotament sacre itinerari, el qual, per qualque esvoranc o altre d’un cos ben avinentment esbotzat, qualque finestra on no és mai perillós de recolzar-hi, no les dugui (i a ell!) a la llibertat, a la independència de la més insolent ni desorbitada autonomia mai per altri no gens vigilada. I així som, mon apèndix i eu, en perennes bèl·lics tràngols, preludis de deliris encar més magníficament exuberants.»

Antropòlegs mèdics s’hi enfonsaven com estruços, les galtes plenes de la merda de la sang i d’altres secrecions tant o més fastigoses, i en surten, mig ofegats, plens de disgust envers la hipnòtica anomalia.

Diuen, «Un apèndix així, ni els lepidòpters millor alfabetitzats ni les òlibes de grans rodaments de cap, ni tampoc, posats a dir, els voltors més capsigranys.»

Hom sospita que una gelosia intangible els engrapa, i proposen vanitats de cirurgia, on, a cop de força forques, reïxen a exterminar l’emmiraculat energumen.

Amanyagats després pel revolucionari escàndol, als paps hermètics tot ho retindran, davant la fúria dels adeptes del superhome. I es moriran de vergonya i negats pels excrements sense eixida. Per això se n’estan. I perquè el pare Pere Pedaç se’ls ha trets de sobre a ferotgíssimes puntades.

Diuen, esfereïts, «Doncs si no ens hi volen, anirem a fer’ns-e fotre enjondre; anirem a prendre pel cul a un altre lloc; on ira se faire foutre ailleurs; let’s go, enfants de la patrie, we’ll fuck ourselves much better elsewhere; mü búdim tràkhatcia dalikò atciudà...» Érem els més exclusius metges de moltes de diferents contrades. L’extremadament agressiu bufarut que se’ns havia girat en contra, ens acaronava tanmateix (a naltres dos) molt persuasiu, car la pell, vós, al capdavall prou salvàvem.

Resolt molt satisfactòriament l’enigma dels apèndixs, l’heroi renat (renascut) engola tranquil d’altres sòlits atzucacs de la vida corrent, i se’m planta davant, als graons on pansidot no sec, esgrogueït de més a més pels ambres de l’excel·lent façana del palau de les meretrius excelses on mai no m’han volgut.

Reclòs com un reclús, rabit per les directrius del sacre paganisme, quants de solsticis ni d’altres focs de fèrtils afliccions no he endurats, abans no tornar, totalment desconfit, a casa.

M’havia bellugat, pelegrí ascètic, per agrests encontorns, cercant-hi adients indrets on poguessin sobrevindre-s’hi perfectes escaiences per als estupres místics. Per això, sense altra roba que un llençol estripat i apedaçat, hi feia cap, amb les natges palesament aparents, molt mal tapadetes.

Déus exhilarants se’m destil·laven davant ençà de fútils melangioses tenebres, com si, fissibles, fusibles, friables, no pas menys proteics, em vinguessin subtilment fragmentats, i alhora, instantanis, es poguessin recompondre fàcilment en substància tangible. I en romania cada cop admirat. Miracles, esmolades escenes d’irracionalitat estratègica, eclèctics assortiments d’esclatants naixements esgarrapats a l’èter boirós, estratosfèric, electrificat arlequí, com hi badava! L’ocult se’m llevava últimament el vel, i tanmateix en restava indemne. La meua era la mateixa reacció opaca que quan veia doncs el pare Pere Pedaç, el darrer dels déus, davant les escales del prostíbul bibliotecari.

Nidorós, pudint a carronya, després de tants de dies a la intempèrie, pertot arnat, encorcobit i entecat de tremolors i contraccions de tota mena, m’havia atansat als destacats qui segurament em volien enxampar pels petits furts als pobres beduïns que em veia obligat de fotre si de vegades volia menjar molla. No gaire lluny de la taülalla de garola, prop llurs fusells en pavelló, runflava i rebufava, com si entrava en ranera, només perquè de debò em sentissin.

Al·lucinen els pecs estiracordetes, «Ecs, brutícies! D’on ve la gisca d’irrespirable quisca? Quin fàstic més esgarrifós, esborronador, ai!» Per comptes d’arrestar’m, es foteren a córrer, luctuosos, fent ziga-zagues en la polsegosa boirina.

Quina vergonya. M’hauria estimat més que m’haguessin crivellat. Alternativament, m’hauria d’haver suïcidat. Massa covard. Les xacres em llisquen groguetes i fètides avall, i m’he enterrat higiènic dins la sorra del desert. En sortia, al cap de mesos enfosquits, força emblanquinat. I em sembla (qui sap) que no faig al capdavall tanta de pudor.

Emprant la seua ultratjant tàctica de glopejar els mots abans de gitar’ls (i, pel fet que el xarampió del quequeig és altament contagiós, al cap de poc tothom al voltant seu quequejant rai), em diu, crec, l’heroi davant meu. «En canvi, la meua comuna habitual, el meu ‘Tron del Paó’ particular, on, cada nit abans de no anar a clapar, vaig a cagar, és, firmament amunt, el cràter llunàtic apellat ‘Pixallits’.»

Li dic, quequejant, que prou pot. I que em plauria un colló saber com hi puja, tan amunt. Potser quan, entre metamorfosis, son cos rau qualsque moments deshabitat, sura com potent baló.

Havent massa elucubrat tot d’espetec, tot i assegut, trontoll. Tard o d’hora mon cervell fotrà un pet. Les rodetes i els coixinets dels engranatges cerebrals de vegades se’m foten a rodar tan ferotgement que soc a frec de perdre el coneixement, i m’estimb en vertigen i en gran mareig, i esdevinc antigalla moribunda, vell cony flatulent qui es caga a la sandàlia, feta d’un bocí retallat de gastat pneumàtic i, en foradets adients, passant-hi un descartat cable de la llum.

I ara hi soc, debatent-me com li confessaré que sempre em cagava damunt? Soc un més de tants i tants de superflus meteorits que cauen ignorats tant per a les ments com per als altres elements del món circumdant. Només els denuncia l’estranya lluentor de l’exòtic metall en lloc on no pertanyen ni mai han estats vists, com a mi em denuncia la irrenunciable fetor qui tothom amb mig nas ofega i s’enduu ben lluny i al vòmit.

Coincidències, xiripes, de la vulnerabilitat inherent emmagatzemada a l’existent. Ell qui caga a un cràter de la lluna i jo ara mateix, mentre li estic parlant.

Soc massa feliç que assegudet precàriament a un dels esglaons infinits de les celestials escalinates que duen a la Biblioteca Universal, sigui davant per davant, urta a urta com qui diu, amb l’aparició de la meua aspiració. I què ho fa que hagi tinguda la sort de veure’m, cos a cos, amb el meu ideal particular?

Fàcil d’escatir. Fàcil de respondre. La sort. La sort decreta i l’humà excreta. La sort ha fet que l’hagi tinguda (la sort) per a ésser, ni que sigui un instant tanmateix cabdal (inoblidable súmmum d’una existència), plegat, faç a faç, amb l’aspiració a què aspirava, la mateixa segurament de tots els negats de la vida, és a dir, el do fou meu d’haver pogut no solament veure, parlar-li i tindre’l a tocar de mà, el perfecte. El perfecte qui tot allò que fa ho sap fer impecablement.

Amb resplendent vult de filandre (d’amic dels humans), el pare Pere Pedaç se m’atansa immune a la instantània letal infecció que dec espargir a tort i a dret.

Grinyols de turments de maquinària semblen nogensmenys fer-lo mig sondrollar. Hesita, oscil·la, íntimament sotragat. Què fots! Ull viu! No te’m tombis d’esquena, si et plau. No caiguis de memòria esglaons interminables avall! Goig fotríem tots plegats. La il·lusió a can Pistraus!

O aquest era el seu galdós secret de putxinel·li, el seu secret de l’ametller (tothom sap el que jo sé). Que no és del tot humà? Que és fet de mecanismes i beril·lis i d’altres sobris hostils metalls?

Reconsagrat únic joiell de la creació no em tombis espetegat damunt els abissals llambordins! Mos hereus i ma nissaga, i mos tan ben dotats sequaços i mercenaris, afanyeu-vos, recollons! Trenéssiu encontinent xarxes de salvació!

No, no se sap retindre! S’esbalça desmanegat, rebregat, mal cargolat, escombrada ferralla, amb ferramenta de ferro mossegant l’atmosfera de sobte totalment descordada... S’esbalça, ausades, al taüt que golafre la bústia li bada!

Maleita pèrdua! Çajús, al cul del Tàrtar, el veig niar-s’hi, no gens agre, del tot congru (el farceix perfectament), feculent, ell, i ben portant, i estort de tota rancúnia, sense roentors ni pruïges, al seu car taüt qui l’agombola com sa puta mare.

I romanc de bell nou orfe, i lluny de tota benaurança, que fot el camp de pressa, i s’ajorna doncs de bell nou l’instant suprem, i de bell nou m’envol, solitari, nocturn, com sarcàstic muricec, fins a la teulada de l’edifici, a espiar-hi bocaterrosa per la llucana. Amb dits de medusa, hom s’hi arrapa. I hi ataülla.

Ecs! Tants i tants d’escandalosos abusos que hi destries. Taülalla d’aldarull. Llibres extremadament astuts qui s’apleguen de nits en intercanvis insultants; s’hi barregen els texts, les idees, com ara si, follament promiscus, s’hi bescanviessin, s’hi inoculessin, mutus i recíprocs, i sense miraments de cap classe, secrecions i d’altres sinistres lleterades.

Allò és maremàgnum, voràgine. Maelström, vòrtex, xuclador. Cada nit secretament, en la lúgubre fantasmagòrica llum d’un sofre estrany, el mateix aiguabarreig voraginós. Maremàgnum, maelström. Arreu arponades balenes, i al voltant de les qui es moren, tot hi és tèrbol de llet de mamella nafrada i d’esperma de greix que dels trencaments es vessa.

I perboquen, els més densos volums i embalums, tot de tous (tous ben durs) d'infraestructures i d’instruments de tortura, i els llongs de gambals qui els escrigueren on paren sinó morts i també al cul del Tàrtar, rostant-hi sense senderi quina altra ultramundana porqueria?

Me’n record de la recepta al desert, a cap racó de templet abandonat, de neules d’os corcat sucades en cendra i perfumades amb fumets de cremallots. Tret que no crec pas. Car el meu templet l’heretava dels ardits hitites de les altes tites, els valents qui ultratjaven tota estorta truja qui enxampaven abans de cardar-la a l’ast i a foc viu rostir-la.

En canvi, els antics autors tan intel·ligents i traçuts, i savis, i etcètera, crec que hom els restreny i circumscriu a haver’s de cruspir (com de fet ja no fan) els uns als altres, ells tots plegats muntats, a la geneta, si caic no caic, dalt de tot de llurs tremolenques babels de llibres.

Destí galdós. No gens collonut. Sí ves, no pas menys que el meu. Doblegat en fosca pregona malenconia. O que el del meu heroi dut a estrident naufraig davant mos ulls sempre astorats per tanta de desgràcia pertot, escolta, tu, al capdarrer, ja et dic, tanta de vida mèrdica, hom al capdarrer se n’uja.


(>>>)


11. (Faulona que s’escau a l’Hostal dels Poetes, o el de les Ulleres de Sol Embrancades Màgicament Dalt de Tot.)

Fill de la casa, poeta jo mateix, era assegut a una de les taules més sol·licitades, la llarguíssima taula més a la vora del generalment molt admirat pollancre gegantí. Hi era, dic, amb la meua màquina d’escriure, assajant de posar en net uns poemes guixats a la babalà en bocins de paper que duia a les butxaques. Tenia al meu costat, en un petit moble biblioteca uns quants d’exemplars únics comprats o trobats recentment en mes idíl·liques visites pels poblets del voltant, llibres fets a mà, escrits sense màquina, plens de gràfics i dibuixos, cosits a casa segurament pels autors mateixos qui els havien confegits, cadascun dels artistes a hores d’ara ja traspassats (o alguns, qui sap si encar vius i tancats en institucions), tots plegats eximis lletraferits molt humils, i molt afeccionats a la lírica i a l’exuberància creadora.

El nostre hostal es deia dels poetes perquè havia correguda, al cap dels decennis, la brama que foren els poetes d’antanyasses, en societat bohèmia, els qui, qui sap per quins mètodes arcans i és clar poètics, penjaren totes aquelles ulleres de sol a les branques del pollancre. Un pollancre que havia crescut, com dic, formidablement, d’una faisó espectacular, duent alhora les ulleres de sol encavallades prop les arrels de mantes de branques cada vegada més lluny les unes de les altres. Humanament impossible, especulaven els erudits més pregons. Car hi havien hagudes, naturalment, àdhuc publicades en revistes especialitzades, mantes de teories per a explicar la miraculosa distribució d’ulleres amunt i amunt, i més amunt encar, a distàncies fenomenals, com més anàvem, les unes de les altres. N’hi havia (d’estudiosos molt filosòfics i palesament, com gairebé sempre, totalment lluny d’osques) qui afavorien la teoria dels ximpanzés ensinistrats, qui les haurien plantades on ara són. D’altres, més de peus enterra, proposaven que el pollancre havia estat tan jove que els poetes, fent bots o pujant cordes i escales, les havien pogudes anar penjant ells mateixos, a preu força car de lleixar-hi alguna vida o altra, i això també, detall cabdal, posant-hi a sota, al pont de les ulleres, unes gotes de «pegaboja», aquella perillosa pega (avui com avui estrictament prohibida) que enganxava tan fort que cap ventada ni tempesta no ha assolit mai encar de desbancar-les, ni de moure-les un àtom.

Tot això tant se val. Tret que és l’atracció que mena tota aquella gent estranya, vull dir, més aviat singular, a l’hostal. Un hostal lluny d’arreu on els espies dels diferents estats s’hi apleguen, amenaçadors, armats, emètics, menyspreables. Per això si mai em demanen re, els responc sempre el mateix, que jo no sé re, ni vull sabre mai re, perquè, collons, tampoc no vull pas que em matin. Com si no els conegués prou, botxins despietats.

I de més a més, res, desenganya-te’n, gamarús, no puc fer d’espia teu ni seu ni de ningú altre. Jo soc poeta, jo líric, pastoral, idíl·lic, eteri, vaporós, angèlic. Visc als núvols. Als núvols hi ets com a xauxa; si tinguéssiu ànima o consciència, us hi recomanava l’estada.

Els actors arxiconeguts també s’hi lleixen caure, sobretot els qui han arribats a edats avançades i tanmateix sempre se’t presenten, anònimament, amb paies joves, altes, fortes, extremadament popudes i culudes. Sempre has de fer veure que ni els reconeixes. Car allò que s’estimen més és la ficció que es poden bellugar sense que ningú no els vingui a remenar els pebrots. Tot i que si mai troben que de debò no saps qui collons són, llur vanitat de típics pusil·lànimes se sent tan nafrada que t’escanyaven per poc que podien. A ca nostra, coneguts però no pas reconeguts obertament, es troben segurs, saben que els respectem, i que sobretot respectem llur ficta intimitat. Tots ens coneixem. Cascú per la seua banda. I al capdavall tothom reguardejar rai. Discret, malfiat. Car el món és ple d’àvols datspelcul terriblement mèrdics, és a dir, de delators, d’espies.

Allò pitjor és l’aparició dels periodistes. Amb quin desesme no els veus fotre el nas pertot, i inquirint i demanant i fotografiant, i els has d’aquissar els gossos, i llavors, amb els culs ben mossegats, allò que escriuen, poetes fracassats, claferts de rancúnies, quins disbarats maldestres, vós, ja es veu d’una hora lluny que mai no seran clàssics, com jo i encar més els meus molt il·lustrats anònims trobats pels poblets, que en el molt llunyedà futur pòstum serem la plèiade perennement recordada, quan la gent, a la fi, qui sap per quina vareta màgica de la ciència genètica, no hauran esdevinguts intel·ligents, i no hi haurà al món ni espies ni actors ni periodistes, adotzenada púrria ignorant qui la plebs ignara, ara extingida, rucament molt adorava (i es creia, massa enverinats d’ençà de petitons per la terror religiosa, on els ‘creients’ es deien així perquè molt estúpidament s’empassaven les bajanades més horroroses mai empescades).

Altrament, només cal asseure-s’hi i anar ficant en net, a la màquina d’escriure, mos poemes i els llurs, en antologies antològiques. Mentre espies i actors es relluquen malfiats, i consumeixen, carrinclons, amb l’auricular ben dretet, llurs cafetons i cigalons, i roms amb llets i nates.

(>>>)


12. (Faulona del bell conqueridor i de la nosa que mortalment l’ennuega de la noia qui fou la seua darrera conquesta.)


Ermità mocós — el seu ventre ben mediocre — de la boca li sobreïxen fètides bromeres, escumes pútides. Sovint sembla mormolar quelcom... Quelcom d’inarticulat. Què deu doncs voler...?

Que què vol...? La qüestió no li feia pas rodar gens el cap. Obseqüent de totes totes amb totes les circumstàncies, esdevinences i accidents que la puta vida ja no li clava, què cony se li ha d’ocórrer de demanar re. No, home, no! O...

Home, potser si de cas s’estimaria, només per dir una cosa, no ho sé, no ho sap, potser... Que hom volgués explanar-li mica d’on collons devien aparèixer les inversemblants i, reconeguem-ho, al capdavall ben rares escaiences, on gimnastes gegants venien a congoixar-li el son ja prou incert d’ell mateix.

Són els nus gegants qui fan gimnàstica, atletes hiperbúlics i hiperbílics — tantost s’omplen de mútues abraçades i encaixades com s’agafen enfellonits com si lluitessin a ultrança, i crec que, com ell mateix, confonen xarlatanisme amb iconoclasme, i es pensen doncs màrtirs i herois, i com tots els herois culcagats només saben, com sap, dir bajanades; són doncs — com d’altra banda tots els herois — herois irrisoris, carrinclonament exhibicionistes, provincians – pitjor, imbuïts de parroquialisme, i llurs datpelculades, tot i que irrellevants, les suputen estel·lars; car discorren com anyells, com petulants infantons — ep, i això que tots prou barben, i al cap del jorn tan atrafegat, la nit, amb membres lassos, ni prou forces no han ni per a pelar-se-la (no pas que mai els calgui, és clar; d’altra banda els rats cellards de l’esperit llavors com els castigaven!).

I tot allò — la inherent impotència i el penediment d’haver-se’n rancurat — pecadors per recar’ls de no pecar — els fa llagrimejar, amb sanglots espectaculars, antològics.

«Al meu infame racó rac
I de l’infame racó on rac
Esguard els gimnastes castrats
Abans l’hipnopòmpic llamp no es desfà.»

Hauria dit, potser amb una certa molt sapastre harmonia, l’ermità berrugós, apegalós, si abans podia desapegar la boca.

«Tanca-te’m l’ombrel·la, sepulcral vagina!»

Li ordena, ai préssec, amb un cloqueig ronc, i la boca no lleixa anar cap vers mig melòdic, ans miols — pler de miols — o millor titllar’ls de grinyols i garranyics de gat enrabiat.

Com esporgar-ne l’ultratge, es demana, esgarrapant-se, el primitiu desesperat, arrencant-se inesborrables trencaments a la carn, i assaja en acabat d’escanyar-se, en realitat d’escanyar aquell gola que sempre darrerement tant no el desobeeix.

Amb allò, als arbres, els ocells qui s’hi posen, negres i irats, i irritats pels incisius filandres, quin rabeig al rebuig el llur!

Car prejutgen amb concisió ornitològica l’arribada particularment perillosa dels posseïts masoquistes i llurs metafòriques i eufòriques abraçades de mort quan retroben el vell conegut encar viu.

Se n’adonen que va creixent novament l’ombra dels foscs gegants, amb els claus clavats a les pixes, per tal de conservar-hi la castedat, i les claus que hi tritllegen. Les claus dels sinistres estatges on allotgen els confiem que de moment desendollats rudiments d’instruments que els guarden de la sempre imminent desconfita dels músculs — catàstrofe terminal, no hi volem ni pensar!

«Entre els timons i crisantems, per a estalviar, veig que també es nodreixen — com les llambresques gaseles qui, atàvic, somii de vegades — de cireretes de pastor, i d’altres silvestres romanents que afegeixen força xorrèstic a llurs samfaines.

«Passaré amb la plàtera que em farà d’escut contra les mortíferes abraçades, com si hi soc l’invisibilitzat cambrer qui va esquivant llambrescament gents massa indesitjables, i alhora pescant-hi, disgustat, fragments de variades, totalment banals, converses.»

Car la realitat tangible del somni — no hi ha re de més sòlid.

«Més val dormir que no pas viure», la consigna de l’ermità per quan no se li atansa cap perill com aquest — ja ho saps, indesconfible.

Contràriament als gegantins atletes, imbècils sense remei, ell, el crismat, el beneit sacrosant, es veu atret poderosament pels pits i culs de femella — alhora, doncs, com els gripaus, pels pits, i com els muricecs pels culs. «Què et pensaves? Per això tocava pirandó fins a tan lluny, car de pecar amb la carn, no hi més pecaminós pecat — pesques l’infern i aviat hi ets peix qui hi fregirà per l’eternitat.»

Certament, en una vida prèvia, en Darwin Cellard, l’ermità pollós d’ara, vivia encantat.

Aquell bon jorn de tardor s’esguardava a l’espill i s’hi trobava collonut. Una mena d’adonis cobejat pels dos mons, el femení i l’efeminat.

Allò que és més. La seua aparent beutat no devia absolutament re ni als tripijocs ni als empelts de cap obtús alquimista fascinat pels enigmes que manquen (i d’empertostemps mancaran) de tota solta. No. Era totalment natural. Una benedicció, diguéssim, dels daus de la natura, que caigueren tots plegats del bon cantó.

Això si fa no fa rumiava, mentre es quillava aquell matí oblidat ben quillat. Car cal dir potser que quan en Cató es veu que va dir: «Mai no era menys sol que quan era sol. Ni mai no semblava fotre brot, justament quan de debò era que més pencava», en realitat enraonava d’en Cellard.

Se n’anà al teatre, i s’inflamà per l’actriu qui fotia de princesa. Se la volia cardar encontinent. Es prometia: «Princesa encesa, ara us l’endiny a la represa.»

La setinada pell d’en Cellard, sense rugues ni petèquies, ni bonys ni nyaps, de gripau, com la meua — pensa l’ermità anònim — s’enganxifà en la nosa infame de la noia quan se li tirà sobre, al recambró mateix on la imperfectible noia es canviava de vestits.

Amb el mal gènit de certs embriacs, espasmòdic, ell qui només havia volgut ficar la flauta al tron pelut i flairós de la regina verge, s’hi trobà, no pas roses de foc que l’hi cremessin, amb un plaer reminiscent dels antulls i bateroles de què els benaurats no gaudien als paradisos més genuïns, ans, com dic, l’enganxifosa pols d’una successió infinita de succedanis viscerals esdevinguts extravagantment, si doncs no eixuts, amb prou feines somalls. Aquella estrambòtica dona era feta de llefiscosos corquims i serradures que qualsevol xàldiga potser no encendria de mantinent en foguera omnipresent.

Altament esgarrifat, amb dits coents de pegalloses filagarses, se n’adonava que havia vessada debades la insípida saba seua damunt la solemnement sobtadament espellifada roba de l’eminent actriu.

«Princesa, quin xoc! No sabia pas que fóssiu feta de palla, heroïna fetillera qui condemnem al foc espontani de la combustió, interminable com l’etern retorn dels collons, malefici per als estruços i per als altres pardals, com ara jo mateix i la mare qui em parí en aquella humil caseta de torba, i cada sorge de casamata, i cada altre somrientment xiroi encantador del món — i cap consol mai per a ningú — com vol, infal·lible, el fat. Així que merda, i adeu-siau fins a mai pus, món criminal.»

Fou llavors que, ja mastegant tatxes, aquell mec de mal raure, aquella guixa de mal coure, aquell desgraciat amb la flauta carbonitzada, havent-se així doncs autodegradat a contracor, s’ho guaità tot de reüll, d’incrèdul biaix, i emprengué el camí, fent tentines, hesitant, vers els abruptes agrests enllocs on tota mancança en vida corrent els ermitans la paguem mancant en acabat de tot. Penitència idiota mes prou necessària per a purgar quelcom — una onada contínua de fàstic pel cos propi i de tot altri, esdevingut inencobeïble estrany. Car esdevinguts similarment estranys nosaltres mateixos, només podem avorrir allò que ni som ni no som.

D’ençà d’aquell dia sempre he maldat vanament a encertar una fórmula per a assuaujar l’horror d’allò que cada ens no és — allò que cada ens, per a la seua malaurança, sense remei no ha d’ésser — i se’m representa, grotescament, llavors a l’enteniment.

I l’he trobada, la fórmula? No. Gens.

Els boigs atletes es fonien enllà, encar esbufegant, i l’ermità llebrós ix del cau.

S’aconhorta el llebrós qui, ara que cap maleït datpelcul no li ve doncs a trencar el fil lògic del pensament, i d’ençà que és gaf (és a dir, d’ençà que sortosament adquirí la malaltia), comprèn tanmateix — això li sembla, il·lusament — molt millor tot com carbura.

A quins petits illots de la màquina del món (pertot arreu altrament tan escandalosament ni estrepitosament espatllada) no hi ha l’honesta harmonia natural, i, contràriament, on rauen, part darrere l’ostentosa façana, tant d’inherent desordre cacofònic, ni tanta d’enganyifa creada pels malparits cervells dels enverinadors (i els de les legions de babaus pels malparits aquiescentment enverinats).

S’hi absorbeix, rabit.

Vestigis i fragments esotèrics de texts aberrants, afegits suplementaris (parergs i paralipòmens) a ximpleries més dogmàtiques ni de rigor, els quals havia llegits per a suplementar les seues indagacions sobre la veritat sempre inassolible, només li havien omplert el crani de redundants caguerades.

El record de la noia d’encenalls qui havia regada a l’improvís amb la seua saba d’àngel, el seu fruit blanc de l’arbre del coneixement (bíblic), quan encar li’n rajava, el desenganya, com tostemps.

En Cellard, se li han acabats, davant l’horror del viure, els estabeigs i els escarafalls. Ara l’accepta per esguard del fet que no hi ha ni hi pot haver re més. Que allò és tot, i prou. Ja m’hi he acostumat. Ningú no em demana si també tinc la cua de palla. No cal. Prou és evident.

Si a algú altre, tret dels maleïts atletes, enzes virulents, i els ocellots negres qui esperen amb candeletes que acabi de dinyar-la, no me li feia perceptible, i encar, bo i tapant-se el nas i la boca, no gosava encuriosit assabentar-se’n, amb la pudor i la tristor pagava. No soc cap merdós santó estúpidament comunicatiu.

Tothom amb dos dits de cervell deu saber quan estar-se’n. I de demanar-me, re. I alhora horroritzat, fotre el camp ben lluny d’aqueixa repugnant nosa, nyap, espantall — pestilent purulència — al rude rònec ronyós paisatge.

(>>>)


13. (Faulona amb l’impressionant artista Braveman Kingskiller.)


En Braveman Kingskiller, el quasi mundialment conegut pintor nanticoke, com tothom sap, lloà concisament, car era home de poques paraules, aquell dia on les exhibia pel carrer, les meves pintures; en lloava sobretot la vivaç color i el lloc escaient on ficar-la, i la intenció visible als visatges dels escarsers personatges — en general, amb un de sol en tenia prou, col·locat adientment dins una cambra perfectament arrengada, amb la particularitat quasi universal que, en totes les peces, per la finestra sempre hi percebies, vívids, un cel groc de fulla de faig quan a la tardor ja ha perdut tot el verd, mes encar no ha començat a assecar-se, i un pany de clara mar sempre color magrana.

En Kingskiller, no dic pas en imitació meva, mes emulant-me magistralment, ha començat darrerement d’incloure-hi ell també, a les seves peces incomparables, curts mots (una o dues paraules, en lletres blanques i fons negre) molt significatius, molt carregats d’idees cabdals, sobretot sospesades amb l’acompanyament de la representació de la imatge. Per exemple, un aborigen qui molt dignament i seriosa esguardant per la finestra el seu paisatge ara pels malignes invasors tot fet malbé, sembla pensar en la revenja que deu covar la terra violada. El mot diu: «Ressort Ressurt!»

Són doncs mots de lluita contra els repel·lents criminals qui pugen incessants a sotmetre els qui guardaríem la terra de maleïts malparits com ells, qui, assassins i lladregots, s’arroguen per a ells, com a tràgics trofeus individuals, aquells béns que naturalment haurien només d’ésser propietat de tothom.

El prohom Braveman Kingskiller, artista impressionant d’imponent espatllam, creus que és ver bruixot, si alguns dels seus quadres te’ls esguardes amb gaire estupefacció i prou llongament, i no cal dir amb el previst entusiasme que ja duus d’antelació, car per què et marejaries amb més o menys durs desplaçaments vers la sala d’exposicions si ja no portaves al cor un deler d’èxtasi? L’èxtasi que envolupa els ungits i els inspirats, qui de vegades es veuen imbuïts dels èxtasis dels esperits coincidents. Els esperits qui en antigues diferents corpentes prou es veu que compartiren ànima.

Parem lelos. Esdevenim badocs enlluernats, fetillats, davant les seves atrevides quadratures. Ens hi encantem hores i hores. Embruixats potser per nímies, evanescents, gairebé inconspícues, meravelles espargides pel gloriós canemàs.

Qui sap si pel bellugueig gairebé estàtic, la fràgil i subtil tremolor, d’una fulla seca damunt l’herbei. O per l’hesitant vibració que sembla pujar d’una minúscula cuqueta qui diries que s’enderia a confegir damunt un full de llibre antic a la suau brisa de la finestra obert.

O, més sòlidament, com ara això que segueix.

Un nocturn incert. L’intrèpid sentinella a l’aguait.

Veient espectres, va fluix (de ventre i de cames). Es fot, doncs, a sobre, a tremolar, no pas de fred, de por, pobre capdecony.

En la llum morta de la nit, creu apercebre, albirar, entrellucar, qualque cosa o altra de molt estrany, frèvol figura mig esborrada, qui sap si translúcida, la sotja, absort, captivat, qui fa cap devers on ell no rau. I la cosa qui l’embasardeix es va, lentament, afermant en l’aparentment mig fosforescent mortalla que suara no m’embolicava tan estretament, mes, la qual, pel fet que en la meva metamorfosi em vaig empetitint, mentre tanmateix em moc, tret que a trepigs més curts a mesura que se m’escurcen les cametes, es va desfent doncs (la mortalla) a filagarses de mòmia, qui ella mateixa es desfà abans no se li abalança damunt i el mossega ben mossegat.

Glaçat, cagadet sentinella, em veu insecte enorme i estort de tot constreny, bernat pudent gegantí i afamegat, i lasciu, molt lasciu, car prou s’escau que és per a mi l’època del verriny bernardí.

Sap l’adés intrèpid i ara sollat i enllordat que me l’encularé a mig cruspir-me’l (o que me’l cruspiré a mig encular-me’l?) (ara no sé pas què pensa, ni si pensa re) (ara, que ho sap, sé instintivament que ho sap instintivament).

Paralitzat ell doncs pel meu esguard de magnetisme hipnòtic, el fusell carregat que suara no duia, no en fa poques, d’hores, ai, nois, que ha caigut a la bassa de baix de tot.

Era un sentinella segurament una mica addicte a les arts. I ara el fenomenal quadre del prohom Braveman Kingskiller, ai, llas, me’l despatxa del tot.

Les arestes de les lletres el lletrafereixen, i les nafres i cicatrius amb què el fenen i el subdivideixen esdevenen les insígnies sempiternes de son erudició incommensurable.

Com en presumirà, si nogensmenys sobreviu a la destarotadora impressió, més tard, a les repugnants barraques de l’esparracadot regiment; regiment integrat totalment per imbècils molt curts de gambals!

Crec que l’encoratjaven. Som homes de guerra. «Get back in there, champ!»

I fes-te finalment assassinar. «No hi ha millor plaer.»

I, al costat d’aqueixa tela emblemàtica, companys, què us en sembla d’aquest altre quadre, amb la inscripció (en una bombolleta com sempre, blanc en negre) «Instant Karma» ?

[I «Instant karma» és clar que us ha de dur a «Instant coffee» i aquest a «Smell the coffee, and fuck yourself», és a dir, a «Fes-te fotre, noi.»]

[«Car al capdavall això és viure: Veure’t de continu batejat en gatxulls — i, com més de temps no ets viu, és clar que més sovint no rebràs les ignomínies dels immunds bateigs.»]

Es tracta de l’episodi irrisori dels «Bateigs als Gatxulls», on el solemne bisbe no rebia damunt una solemne pluja d’escatxics de merda de porc sobreeixida de la soll a la illeta. I de com, quan el carrincló enfaldillat se’n planyia bo i renegant horrorosament, el divertit porcairol li feia avinent que ull viu, carallot, que, com a tots els prelats, qui com més parlessin, no solament més merda no els sortia de la boca, sinó que també, en casos singulars com aquell, més merda així mateix no els n’entrava, encar es posà a cagar ostes (i hòsties, ell) més furibundament.

Un cas com un cabàs, doncs, de què el jove Eiximèn en fou testimoni acurat. El jove era a la cantonada, i hi esperava que uns «amics» el recollissin amb llur vehicle per a dur-lo, li havien promès, a una festa amb dones avinents a la cardera, i tanmateix, com sempre, es trobà traït, i esperà debades, fins que no se’n cansà i tornà a ca seva.

Pel que fa al porcairol, cal dir que era mecanòfob. «Enfitat d’Atifells.» Odiava tots els vehicles i mecanismes, les màquines de tota condició, sorolloses, pestilents, vomitant verins, transportant microbis virulents. Per això aquell dia, cada automòbil ni autobús ni camió qui, passant a tot estrop damunt el toll de gatxull no escatxigava el bisbe, trobà molt escaient que fos un dels culpables de la mecanització de la terra, és a dir un altre dels propagandistes més ferotges, un eclesiàstic, de nodrir la cobejança destructora dels simis nus amb aparells ni atifells de més ràpid anihilament de la natura, qui en rebés, emprenyadíssim, els repetits bateigs.

Mentrestant, a la tela de què tractem, plantat com un estaquirotet a la cantonada, no pots pas dir que el jove Eiximèn no fos un bon observador. Ni s’hi bellugava, marmori. Només bellugava els ulls omnituents. Era, com dic, testimoni imparcial de tot l’episodi, i segurament era ell qui més tard el podria plasmar, diguem-ne, en llenç o en paper.

Cal dir, ara, després d’aquests dos exemples de no re, que l’amic Braveman s’inspirava sovint en l’inici memorable, immarcescible, de qualque obra mestra. Si el primer quadre descrit ací semblava palesament inspirat per l’inici de «Hamlet», el segon ben ho era, probablement, pel de l’excepcional, tret que menys conegut, opuscle anomenant «Darrera Corranda del Jove Eiximèn».

De tota manera, oi que quan, gairebé sense alè, et desvetlles d’immergir-te a una qualsevol de les sublims pintures d’en Kingskiller, en acabat d’haver-hi viscut intensament, car hi has romàs enjòlit, sumit en trànsit, te n’adones que a la insabuda t’has cremat al canemàs de la memòria un tatuatge inesborrable?

Inesborrable per a no gaire, ai, llas, podrits! Car la vida a l’esfèrula s’extingeix a tot estrop. Tot és provisional i efímer. Tot és digne de penediment i de refeta. I aquesta maleïda civilització ho és de faisó superlativament accelerada. Ara és hora, humans (d’anar-vos-en a prendre pel cul perpètuament).

Així, com els ‘penediments’ en pintura, on, per exemple, vós, diguéssim, pintàreu una Diana cardant-se un boc, si llavors l’església es presentava al vostre taller i us encarregava per a ells una pintura exprés, això rai, pensàveu, i damunt la Diana cardant, hi pintàveu una ben fava ‘verge’ bo i pregant, no pas a un boc, ara, a un angelet collint bolets, o quelcom de si fa no fa...

Doncs igualment s’escau darrerement amb l’insigne artista Braveman, amic meu. Com més anem més sovint, es penedeix de massa optimisme, i les teles que troba les esmena. On hi havia un cel clar, per exemple, ara, amb les guerres suïcides que s’atansen a tot gas, hi repinta un cel sinistre, un cel encès, un cel de molt horrorosa mort total.

És evident pertot que, com a conseqüència ineluctable de la destrucció de l’ambient i el paisatge, l’enzim suïcida que rau al cervell de cascú, s’ha disparat, s’ha posat en roent funcionament, i ara les guerres definitives són inevitables.

En Braveman, i ací present el seu deixeble, i molt humilment més avantatjat emulador, som els darrers pintors de la ben enjorn anihilada civilització dels immerescuts, il·limitadament llords i matussers, bípedes nus, els quals, amb tota raó, es veuen avui rebutjats per totes les forces constructives d’un univers ja d’entrada prou guerxat, pobrissó. No calia fer-lo malbé encar pus. Au bah!


(>>>)


14. (Faulona amb el pop emblemàtic qui la xona xucla de l’esqueixada gueixa.)


S’esqueia que mon ventre diamantí esdevingués, una nit qualsevol, evidentment ventríloc. M’emprenyava llavors diàriament amb ses xerreres de ninot, ses veus carrinclonament escardalenques de ninot, i fent segurament (com si el veiés i les veiés), mentre garlava, carotes de ximplet ninot.

Volia cometre un petit quirúrgic molt valent suïcidi definitiu. Car allò fora allò més digne de fúmer, ca, no pas? Allò que en diuen, als incommensurablement transcendentals contes per a la canalla, com els que m’abellien de llegir, seppuku, o harakiri. «Esbudella’t, cordons, com de petit esbudellares ratolins», deia, crec, la conscienciosa veu.

Com ara desesperat, m’esperonava tot sol a agafar el matxet penjat rere la porta, i plantar’l a terra pel mànec, ben arrapat amb les dues mans que segurament començaven de mantinent de sagnar, i, amb un cop de cap molt determinat fer un vaitot i amb mon ventre, de tan dur, com ara laminat i esmaltat doblement d’acer inoxidable, lleixar-m’hi caure decidit damunt.

Esdevinc momentàniament centurió romà qui, havent estat desconfit, fa allò que escau i és honorable. Gloriós instant. Entrant a la mort per la porta triomfal de vori i or per a qui ha acomplert perfectament amb les estoiques necessitats del seu vast amor propi.

El pensament hagut m’estarrufava qui-sap-lo. El ninot al ventre ventríloc esdevenia, avergonyidament, desconfit ell mateix, tot d’una molt menys loquaç.

Llavors, tanmateix, assuaujat, m’agafava mandra d’aixecar’m. Em trobava massa calentet tot acotxadet. Tot plegat, allò d’estripar’m el ventre amb un ganivetàs, ho lleixava per a l’endemà.

Ara, força orgullós amb la meua heroica resolució, això també.

L’endemà, en trobar’m al coixí mateix on el meu cap no ha dormit tan pregonament — un coixí, cal dir, que l’altra nit, on feia de drapaire menystingut, qui, quan torna a casa es fica sense haver pas sopat ni re al llit, i rota agrament i acre al coixí ratat que algú li ha llençat damunt, de dalt de tot d’una finestra fosca — en trobar-m’hi, dic, un martell encar humectat de recent sang cranial, em demanava de qui pebrots no fos, la sang, i no fossin, les inxes d’ossos occipitals encastades a l’ull, al cap i al pern de l’impressionant nou instrument.

I llavors ho he sabut, o diguéssim més humilment, endevinat. Pertanyien, és clar, al samurai mandrós qui s’estimava pus de clapar i somiar que no d’acomplir un deure sacre — i doncs d’esventrar’s coratjosament i sense més noses, com déu mana.

Els traïdors a les lleis heroiques de la vida prou cal castigar’ls de valent. I ell no s’havia quitat de son pecat, i ens desil·lusionava qui-sap-lo, i els rigorosament dreturers volíem, fellons, replevir-nos-en com calia — que ens tornés allò degut, com tot protagonista de debò no hauria hagut de fer sense pensar-s’ho dues vegades, braument, abrivadament, baronívolament... Santament i coratjosa, i tant, com som coratjosos tots els qui tant no n’esperàvem, pobrissons, d’ell i del seu protagonisme ara immerescut.

Aleshores, una altra cosa important... Que també, durant la profitosa clapada, prou semblava haver resolt. Un altre enigma. A saber, d’on podrien vindre’m aquells ventrílocs de profusa xerrameca qui em raïen a la panxa?

I em deia que, naturalment, de massa haver xuclades xones roents de gueixes tantes i tantes de nits seguides! Vols-t’hi jugar, em deia, que m’empassava, en la dura, àrdua, tasca, de trast en trast, qualque embrió o altre qui, allotjats d’estranquis a mon ventre, llavors se m’anaven desenvolupant, i així, amb el temps, els escarsers fetus fets i drets, ja començaven d’enraonar, pentecostals, o com se’n diu, poliglots, en mants de molt erudits parlars, ni, ara ja sense esgargamellar’s caòticament com quan eren més jovenets, en filosòfics diàlegs que aviat qui gosarà escandallar’ls, de tan inabastablement pregons que no devien, crec, ésser?

Car no pas que no conegués, no som tan carallots, l’emblemàtica imatge (la vaig tornar a guipar l’altre dia mateix) del pop golut qui, amb goludam, goludament xarrupava la xona de l’adorable pescadriu gens pecadriu, mentre amb sos tentacles acarona encar ara carns vibrants i boiants, i dúctils i àgils, i d’allò pus glorioses de masegar...

Benaurat ell, com jo mateix, esdevingut darrerement, reconeguem-ho, també un pop lasciu, un pop amb deu sedecs tentacles, fent cosetes inexplicables amb les gueixes guixades al meu magí... Oi que no hi ha al món res de més gentil, ni excels, ni bo, ni feliçment portador de felicitat, que una noieta sana...?

Sempre amanida a ésser xingada en qualsevol ocasió. Innombrablement estimada (penetrada, foradada) per cada cantó. Tothora nogensmenys immergida en joia sublim. Àdhuc rient de plaer. Això és ésser sa, cordons!

Sa saliva és gebre de gespa o molsa al bosc a l’estiu, en saó d’eixut, quan bufa el llebeig, i amenaça el garbí... I és mel de maduixes, sa saliva, quan a l’hivern bufa la tramuntana i el gregal fa el mandrós.

Noieta sana qui sempre fa bona oloreta, fins i tot quan caga.

Son alè és mannà, és ambrosia, és l’altra cosa — nèctar, és clar. Noieta sense blasme ni defecte, ni malaltota mai, heroïna formosa com estàtua d’en Praxíteles, o com es deia aquell altre qui també en sabia tant? Fídies, crec. El de la Galatea? No. Pigmalió.

I la molt gaudent noia del pop? Aquella mon amic íntim, en Hokusai Tothosaus, n’és el benefactor culpable.

En Hokusai Tothosaus i jo, els vespres vora mar, de vegades, ens preníem un respit, i ens eximíem d’anar de meuques, i estalviats per una nit o dues de les vanitats fatigoses de les seductrius, i de moment exhausts de llurs embafadores mullenes, sense voler patir pus del pútrid depravat soroll de llurs moixaines i manyagueries, i embruixaments i magarrufes, i d’altres de llurs ximpleries de dona massa molla, com dic, ens atansàvem, calms, vora el peixos muts i els calamarsos i els pops, i hi escoltàvem, per comptes, llunyanes, les harmòniques notes de la xunga. I, en pau, ara i adés, ens en contàvem de bones.

Ambdós artistes consumats, ens prestàvem, esperits oberts, a anamnèstiques transferències, i així ell sabia mes incomparables heroïcitats, com jo ses més madures proeses. Tot ens sortia extremadament fi, sense exagerar, ni l’un ni l’altre, gens; res no ens eixia guerxat ni pel broc gros.

Llavors, romania ell astorat, en veure’m tan pacífic, quan li contava que jo, bufa, noi, si ho sabessis! Jo qui fui astut i enginyós, un argent-viu, un íncub, qui se us presentava tot d’una com un estrany formigueig, una fornicació instantània, un pànic anorreador que seqüeles de vertigen rosegador rai no us lleixaven, ai, donzelles i pubilles esculturals, a una ànima vostra ara feta parracs inapedaçables...

I llavors, però, què...? Tot pren tot d’una mal carés, company! Un terrible atac de melsa em descompon. La inevitable fatalitat em desconfeix, i... Esdevinc poeta. Ara, epic, és clar, no fotem!

Restablert, al cap de lustres oblidats per llur inactivitat de caire mític, com si ja no se m’ha mort ningú, ara ja no vaig més de negre. Ara, xiroi, vaig de dol com en van el mongol i el congol quan van de dol.

Que com...? Doncs, és clar, amb ombrel·la i para-sol de llampants colors arc-irisades, per a fer por als garneus fantasmes qui podrien pensar’s que allò era un enterrament de debò on festejar-hi i atipar’s de carnús de mort. No senyor; no la caguessis; aixanta la mui, tanca la boca, car provar-ho (provar de fer-hi un mos) fora per a tu atriboladora errada!

Refet, com dic, ara «Som-hi, som-hi», jo qui m’engresc i m’agullon.

De bell nou doncs de salut ple, armat de cap a peus amb tots els ets i uts de l’arnès i el pavès. És a dir, mudat amb l’armadura de festa, la de la celebració de la glòria i el triomf, bo i eixint feixugament de casa, què m’havia empescat, molt ardit, de fúmer?

Havia muntat el primer desgraciat qui se’m posava a l’abast.

Gambant a botets com l’unigambista qui era, al meu penós muntat li deia d’ollaó perquè virés és clar a la dreta. I cap on us penseu que el capdefufa tingué els cordons de virar!

Amb peus de plom, i a cop de broques d’esperons, a poc a poc no pas poc que no li n’embroc, pler d’apòcopes, als òrgans més clau. Perquè s’esmeni, és clar. I fins que no cessés de sagnar, car sagnava un desdir, no cuidava pas d’estroncar’n el martelleig.

Lleu oïes remor de sinistres xiu-xius i de ximplement planyívols mormols, i de lúgubres lletanies, i de misèries sens fi, i de maldiences dels malignants i malfiats de sempre entre la xurmàtica plebs, la plebea xurma.

Una implosió retòrica la llur, la qual, com tostemps, tot plegat era extremadament malsonant. Ara, negligibles, el lot, el munt, la totalitat. Pas que en faig realment cap cas.

«Guaiteu-vos l’indecent gran cavaller com tortura el pobre vianant. Un vianantet tot esguerrat, ço que és pus, com si només li mancava això.» «I braquicèfal, per a pus pena! Les angúnies mai no venen soles; se’ls amunteguen, així com les malvestats i les malaurances, als putejats per la vida, com als dissortats de sempre, ço és, els qui hom ja els neix pots de la pega, o gafs, o portallatzèries.» «Cert! Ni un argenç de bona sort, per a ells, mai. Retrògrads qui tothora retrogradessin a velocitats esgarrifoses.» «Per a estalviar’s tanta de pena, prou caldria haver’ls eliminats tots, tantost eixits de l’ou, tantost descloure. Així que esberlaven la closqueta, garrotada, i au!» «O mesos, instal·lats, curosament, tot petitets, dins el bou d’aram d’en Phàlaris, on els condemnats érem, amb totes les de la llei, no fa tampoc pas gaire, rostits vius!» «Ara que no sé si te n’has adonat, mes és evident que tot això dels esguerrats... És esguerrada conseqüència de la maleïda promiscuïtat que arreu impera, i el bou d’aram és la metàfora dels condemnats pel molt maligne cony banyut, amb les malalties venèries que, en acabat de tant maldar-hi com un esclau — cony dictatorial — et cremen i recremen llongament i de viu en viu! Com si no ho conegués, escolteu! Mon cosí mateix, el pobre, com el planyíem tots plegats!»

En aquestes avinenteses, mentrestant, no gaire més lluny, l’objecte de tantes de fútils pietats, se’m mor, exhaurit, extenuat, exsangüe — excel·lent muntura mentre m’ha durat.

I així anar fent. Tot previst. A cada acabament, sa catàstrofe. Mai cap apocatàstasi (o autèntic restabliment), mai cap restauració ni restitució, mai cap mena d’anamnesi, no. Memòria esborrada, irrecobrable. El records es fonen, com es fonen els metalls, com es fon tot allò que fou.

Allò que fou, i tot allò altre que és i serà — car allò que és i serà en un tres i no res prou s’ha tornat així mateix tot allò que fou — i un cop ha estat, al cap de no res s’ha fos.

Tot comença en excrement, i en excrement fineix. Paronomàstic, vull dir, paradigmàtic, prototípic, irreprensible.

Quin ludibri continu, el món i aquest microbi qui so — qui, així mateix, com tots els altres, hi feineja en va!

I mes contalles d’avui, què? «Pse. Mig figa, mig raïm. Ni això. En tot cas, tot plegat, no gran cosa; millor que no gran cosa, no re. No re, tot comptat i debatut.» Crec que deien, rere núvols d’estosegosa pols, d’ençà d’arcans racons abdominals, els embrionaris ventrílocs qui desava dins.

Restava sense contesta, esbalaït enmig del carrer. Com tot heroi ridículament ensinistrat per la societat que m’oprimeix amb nocions d’imbècil, i això tant a estudi mateix com a totes les historietes per a la canalleta, perquè m’hi sacrifiqui — monstre de mil caps i un cos enorme fet d’emmerdats esclaus — i m’hi impliqui (jo també, què hi farem, cap remei, la societat mana, i prou hi has de cabre), m’impliqui ineluctablement, dic, tard o d’horeta, en cap molt pertinent contesa per a continuar enriquint inútilment els rics, i distreure no menys inútilment la resta de miserables.

I llavors ai que em calia córrer vorera amunt, o el perdia.

«Ara vinc, ara vinc!» Li dic a l’autobús, cridant, abans no foti el camp de bo de bo, bo i lleixant enrere un ròssec groc. «Ara vinc, cordons!» Perquè, si us plau, m’esperés, o, esbufegadet, un altre maleït matinot que arribaria a classe qui sap quan... Qui sap quan.


(>>>)


15. (Faulona entre pagerolet Obduri i la noble Fineta dels incomptables parents de molt antiga degenerada prosàpia.)


Jo qui només soc un putrefacte pagerolet de Lleida, em manquen les paraules fines; només en sé de bastes, paraules amb què prou ens entenem jo i les haveries, així que quan els coneguts aristòcrates Dingleberry compraren per no re els predis del voltant, i de cops me’ls trobava i els sentia que deien coses molt feixugues, dites en llur molt finet vernacle d’aristòcrata, mots apodíctics que en acabat, pobre de mi, tractava, qui sap l’infructuosament, de virar al meu miserable, molt més planer, llenguatge, en treia tot plegat conclusions prou satisfaents per al meu limitat enteniment.

I de veïns, quan els vagava de lleixar-s’hi caure, pels voltants, no pas, cascú entenent de l’altre allò que entenia, no pas que ens baralléssim mai gens. De cops em volien llogar per a treballs mínims que implicaven sobretot extraccions de brutícies. Entrant a una de les cases llurs, em sobtaren una miqueta que es desessin, qui sap per a quines activitats, reguitzells i reguitzells, milers i milers, d’abominables gerros de fetus en formol — fetus humans, cavà?

Qui els els portava i els els venia? Cert que coneixia els regiments, si fa no fa oficials, de quatre o cinc o sis siluetes de caps i prou, sense faç ni façana ni visatge ni trets, cinc o sis o set, i qui sap quants d’altres pertot arreu més enllà, els quals, mercès a les lots enceses dutes pels cossos endevinats qui per força els devien contenir (aqueixos caps sense faccions), suraven tremolencament damunt les denses boires, entre les ombres tenebroses de les més fosques nits... Els reconeixia, dic, els grupets de bugres engrutats qui, deglutits per la baixa boira, no et trobaves sovint, tot tornant massa tard de la vila o dels camps tan allunyats, recobrant (ells, segurament), pels solius cementiris, cadàvers selectes i assortits.

Tothom amb dos dits de front sap què foten de debò els Dingleberries, els homes (car de mascle, no cap; ara, caçadors exquisits i rudes marietes, rai;) pensant-se-les totes per a anar afegint acres a llurs dominis, fins a fer-ne genuïns reialmes on ningú ja no hi pot fotre el nas sense permís exprés. I les femelles, què? Les femelles re; cardant pels descosits, amb gossos o pas.

Una de les Dingleberries es féu fictament amiga meua. Amb brutal impunitat, es fotia rotundament a cardar amb tot un rast de proletaris qui anava arroplegant per les seues propietats. Volia de mi que li’n portés de nous, reclutats amb la tartana pels predis de més enllà.

No li’n portava cap. Li hauria dit, si hi gosava, que jo, qui ja no em fiava mai gaire de la gent diguem-ne normal, és clar que de l’obscena patuleia llur encar menys. Allò que sí que havia fet era fer-li entendre, en el meu vernacle de pagès, que, com és sabut d’ençà de temps immemorial, els incompetents en general (i com jo en particular) som massa incompetents per a adonar-nos-en que en som, i no pas poc — un munt, una serralada, un pirineu, un everest — que en som. De què...? D’incompetents, estúpids, nuls, colltorts; enzes, llondros, trompellots; ximplets, datspelcul, capsdefava, taral·lirots; badocs, beneits, taujans i ceballots, i ruquets i sabatots... Ep, i així anar fent, no paris mai de comptar. I li confessava encar que no sabia ben bé què em volia. A part, que no coneixia gaire ningú, i que vergonyós rai. Així que d’on no n’hi havia no en rajaria, milady, pas gens.

Tractant de fer-me-li capir la cosa, li proposava, com devien haver fet tots els altres bescantats cardaires pobletans tantost havien rebut (quin remei, amb bona cara, bons jans) el blasme, l’acusació del defecte, i també doncs li proposaven (segons el grau de familiaritat, ben tranquils o nerviosets), que, si doncs no n’estava prou satisfeta, s’ho fes ella mateixa...

(Si no n’està prou satisfeta, faci-s’ho vostè mateixa. Si no n’esteu prou satisfeta, feu-vos-ho vós mateixa. Si n’estàs prou satisfeta, fes-t’ho tu mateixa.)

I afegia, com probablement havien afegit, que potser es comprés un gos més conformat, allò que en diuen, un ca d’íntima companyia, ca?

Ella rai, amb el luxe i el bon preu a què estava acostumada que hom li fes per la influència i les bones cèl·lules i la sang blava, i les veremes d’època, i les ceràmiques de retrospectiu pedigrí (i ja no sé què dic, car la finor i jo, incompatibles rai), de què gaudia i tota sa vida havia gaudit, s’ho podia permetre com ningú. Un gos de raça, no fotem.

(O compri’s un gos. O compreu-vos un gos. O compra’t un gos, mastodòntic o pas; de gruix ridículament horrorós, o aberrantment mil·limètric, mes sempre monstruós.)

Llavors ho féu, i es passejava amb la bèstia repugnant. I jo, pagerolet bast, pensava amb tota la raó, com cada cop que anava amb la tartana, a l’hivern, a vendre-hi els naps i cols de la darrera collita, a la capital, i en veies, bledes repel·lents amb llur criminal insolent mastí ple d’urc i suficiència, a gavadals.

«Puta burgesa qui veig amb un gos. Prou sé que et fas llepar el cony fastigós pel maligne monstre envejós i gelós, qui m’abuixeix com si es pensés, malastruc, que li vull prendre el lloc. De tota faisó, repulsives figafaves, no us m’atanseu gaire. I sobretot menys pretensions ni hipocresies, cavà? Que ja ens coneixem!»

Partint de la premissa coneguda de tothom que els aristòcrates, com els mateixos monarques, són tots ximples de necessitat, degut segurament a l’excés de sang dolenta abassegada durant segles d’anar-se-la intercanviant, com plepes, entre ells mateixos, sense anar ara a enfonsant’ns-e en els més sòrdids detalls, podríem esmentar com a curiositat tanmateix això que humilment segueix.

La meua Dingleberry, entre d’altres «malapropismes» típics dels capsdecony de tot endalt, deia, quan volia dir que les coses anaven totes de mal cantó (com la societat, l’economia, la política, el món, etc.), deia que tot «is astir and turning topsy-turdy», ço és, pobra dona, volent dir, que tot anava prou malament, de mal carés, damunt davall, guerxadament rai, en aiguabarreig, en doina, capiculat...

Tret que ull viu. Car deia doncs «turdy» per comptes de dir, com manen els diccionaris, «turvy». El mot és «topsy-turvy», ço és, «de qualsevol manera», «tot tort i capgirat», etc.

Tothom, «entre les millors companyies», és a dir, tothom entre ells amb ells, qui la sentia, i se n’adonava, apagava un somriure amagat, car «turdy» és clar que ve del mot (tabú entre els fins) «turd». I «turd» vol dir estront, és a dir, cagalló.

Ara, qui no se’n reia gens era jo. Ja prou fastiguejat de natural, la idea em disgustava enormement. Car si la seua distorsió de pronúncia l’aplicaves al sexe (com en totes les femelles, la seua màxima preocupació), veus que topsy-«turdy» hi escau perfectament, car, en el sexe capiculat (en el «seixanta-nou», em sembla que en deien els més matemàtics d’entre els degenerats), els caps (els «tops») és troben precisament on surten els podrits estronts, així que, poc o molt, tothom tenia raó — com sempre.

A l’estiu, les naixences celestials en la dolor més esgarrifosa representades per les erupcions còsmiques del solstici, les reproduíem, a la plaça del poble, cremant-hi esplèndides rèpliques de celebrades patums, de coneguts personatges «de tota la vida», emperadors i bisbes i merdegadeta d’aqueixa, i molts dels quals s’esqueien que fossin avantpassats dels nostres aristòcrates, qui, amb unes quantes llepades de llengües de foc, els pobres, lleu raïen ara, diabòlicament esquelètiques (vull dir, les ja naturalment grotesques rèpliques), esbalçades de qualsevol manera a les brases de les adés, no feia gaire, força enrabiades fogueres.

L’espectacle va deure tocar vivament el voraviu de l’ànima de la marquesa. «Obduri», em va dir, «les gestes de la malastrugança m’obstrueixen el viure. Ara me n’adon que també nosaltres no som re. L’horreur de vivre, mon pote! L’horreur de vivre entre terribles vibres, i serps de cascavell, i peixos elèctrics, i queixos d’ase, i queixals de llops, i banyes de senglar, i ferramentes inextingibles d’ivaçosos taurons. Ai que hi fotrem, my god! Les premonicions, com les previsions, ben malastrugues, com dic, i els agalius més atansats així mateix prou dolents. Tot plegat, un firmament de foscor i buidor, i el món no essent sinó un pànic íntegre que n’hi ha per a penjar’s, vivint com vivim en la pitjor de les situacions, enfonsats al grumoll de merda sencera que en diem cosmos, un forat penjat enlloc i completament clafert d’un oceà vescós, insalvable, de la mateixa substància irrespirablement excrementícia. Obduri, saps? Tornat del tresc ara mateix, mon cony esdevingué eixut tot de cop sobte. Car entre els foscants ombratges nemorosos, hi haig vistes les restes autèntiques dels qui fórem enfilats al tron en un temps gloriós que, ja ho veus, sic trànsit, company!»

Li responc, «A què treu a cap esfereir-se’n tant? Això és viure, Fineta. Sobreposeu-vos-hi, cavà? Les fulles mortes! Les fulles mortes són innombrables, com els condemnats ja executats. Les molt maleïdament bares, traïdores, serps d’aigua, ni poc ni gaire mai no ens en sentíem concernits, cavà? Per què ho hauríem de fer ara? Cavà? Cavà? I si als cims molt violents, els cims on més fort no aüquen els vents, els pelegrins se sacrifiquen, massa angoixats ni deprimits per llur religió de cretí, estimbant-se doncs abís avall, què ens fa, ni ens ha de fer, això als qui cada matí de bon matí ens cal anar a vinclar l’esquena al tros? Tothom el neixen condemnat a mort. Un univers concebut per la concatenació més imbècil d’elements datspelcul, però, penseu-hi bé, i trobareu que al capdavall és el millor univers possible de tots els universos que hom es pogués, molt inspirat, empescar. Proveu-ho, Fineta; no en trobareu mai pas cap altre que, malparit i cruel i aberrant i abominable, i d’allò més fastigós, com prou és el nostre, no en trobareu cap altre; no, trobareu, al contrari, que no n’hi ha ni en pot haver cap altre que ho fos menys, d’horrorós. Tots els altres pitjors; pitjors. Les nits d’hivern, a la voreta del foc, rumieu-hi una miqueta. Veureu. El problema és un altre; el problema és existir, saber existir, fer-s’hi. Hom s’hi fa o no s’hi fa pas. I s’ha acabat.»

Em va voler donar un petó i tot, potser pel carallot consol, i la vaig haver de rebutjar. «M’haureu de perdonar, Fineta. No solament mon carall, escuat, ha caducat, també mon curtet crèdit d’amor ha vençut, i allò més greu, amb els anys, les defenses i anticossos a la sang se me n’han anat fonent, la immunitat antimicrobiana ja anava fotent figa de bella horeta ençà, i ara la por (immensa, gens raonable, mes por nogensmenys) és d’entecar’m amb quelcom de definitiu i letal, i no puc ni vull morir’m, tinc feina a pilots amb a la sembra d’aviat. Si molt convé, em dieu de cagat, i que em lleix engaltar pel mortal esglai amb ben poca cosa. Tant se val. De tot vituperi, me’n desix sense rebre’n cap greuge ni cicatriu ni llepia ni xuclet ni traça. Així que jo rai. Ara, no m’aquisséssiu el gos, això tampoc, que allò primer que faig és fotre-li una bala entre les celles, fa?»

Amb ulls encesos com becs de cauteris, sanglota ara com fràgil ombrel·la sota la cabalosa pluja, i, en recordar-se’n, em recorda (com? si ho sentia per primera vegada) que: «No feia gens, i era jove i rica i joiosa, i festes rai, i ens reuníem a mitja nit sota l’ègida amable de n’Eros o Harpòcrates, al cercle de Piccadilly mateix, i veies, al voltant meu, corrues d’Heliogàbals de pa sucat amb oli qui em pretenien assíduament i passionals... I ara què cony estic fotent, encaramel·lant-me amb un pagerol lleig, pudent, pureta, ignorant i bast? Redéu, on hem anat a parar! On hem anat a petar! On hem anat a raure! Incredible! Unbelievable! Quin món més absurd, quin món més incongruent ni vandàlic, quin món més topsy-turdy, indeed, no et fot! Els diré als homes de casa que, abans no em matis n’Hèctor Teratosi, pobrissó, el millor llepaire de conys, n’Hèctor Teratosi, en aquest món teu tan preciós com dius; abans no me’l matis, dic, els diré que et matin, i au; és clar, això també, en un accident de caça qualsevol. Prou són incidents sense importància. Casos corrents. Poden passar a tothom. Un món perfecte. Fet totalment com cal.»

Per això emigrava del poble. Sí ves. Com sempre, al capdarrer, el més gos i més rabiós s’emporta la sortilla, el premi gros, el tron més capaç i merdós.


(>>>)


16. (Faulona d’en Freixinet Panxeta, proxeneta.)


En borda derelicta, obres un restaurant per a impecables vagabunds com tu, i l’anomenes Cebes, Pebrots i Rats d’Abocador, car no hi serveixes re altre, i no hi fas pagar gaire, gairebé gens, i més que res amb objectes de no gaire vàlua també trobats a les escombraries del costat, i a manducar no hi ve gairebé ningú, i t’has trobada una pistola rovellada i la portes mig servada a la corretja dels pantalons davant el ventre, i amb allò fas una certa por, i no tens mai gaires entrebancs al teu establiment.

Ja em diràs si hi imparteixes gaires gemmes de saviesa, ullant de cua d’ull l’obituari on allistes els antics clients suara traspassats, com ara el vell escarransidet paraiguaire qui, de cops, amb ímpetu ombrívol, a tall d’ínia mascla, gràcil i indòcil, et prenia la pistoleta i se’t deia de Díl·linger Dinguilla, petitet mes pistolut, i escrivia, amb el rovell del canó rovellat, damunt cap bocí de full, jubilants parauletes, com ara Ronyó, Capmall, Magnitud, Hemorràgic, o Arquitecte, sense cap nyap ortogràfic, tu, i et va contar que, com la roba roïna, quan bevia, s’embevia, ço és, s’empetitia encar pus, i que per això no bevia mai re, d’on que al final, tan eixut, semblés crisàlide espatllada, amb el cuquet mort dintre, pobrissó.

O l’oliaire sempre tan obsequiós, ell, amb conspecte de conteste, qui quan sent les destrals de la tamborinada damunt la teulada de llauna que hi truquen i retruquen paronomàsticament a mort, s’amaga sota el paraigua i prega talment com insecte qui es rentés el vult.

I llavors hi havien els conysferits qui ens reuníem en diferents associacions conyístiques on discutíem temes cònyics d’essencial ressonància per a la més rellevant salut del poble universal.

I allò t’oferí en safata d’alum la idea de fer-te proxeneta, atès l’atracció irresistible del sòpit ramat per aquell forat fetillat pels malignes espectres de la procreació esmeperduda.

«El món és una merda, el món és cagarrina. El món no es val un rot, ni el cony de la veïna. El món és un barreig de boques que devoren. El món, quin safareig de monstres qui s’hi moren.

«La terra és l’infern, i els humans uns pobres diables. Abandoneu tota esperança, els maleïts dissortats qui hi feu cap. Per què no us distrauríeu amb els conys escollits pel vostre proxeneta de superlativa qualitat?»

I així, com tot es transforma (evolueix) tan de pressa que hom (qualsevol) esdevé obsolet tantost neix, i tot acte fet és oblidat tantost, car embarassaria el pas de l’acte que hom vol fer a continuació, en Freixinet, víctima de tantes de sobtades clarors al cervell, de llampecs de ventisses idees, patèticament reiteratiu, cantava la mateixa nostàlgica cançó, A fuck is just a fuck, a cada client que trametia amunt, que es cardés, a bon preu, sa mare, sa germana, sa filla, la dona, tant se val. I si se’ls escapava, als cardaires, cap mastegot, i les femelles se’n planyien gaire els responia és clar que massa poc, i presentava d’afegitó l’excusa que el seu revòlver era rovellat, i que ell, amb panxeta i no gaire fort, només caldria que, a sobre, també rebés, com si no feia prou per a proveir pel negoci, pobrissó.

«Pas cap peix no soc – ni cap ganya m’engavanya. Ara, però, amb ulls de rap, prou veig que venen els peixos del món a perir-hi: Oceà tèrbol del teu ample cony.» I us convidava a un xarrupet de xampany, i tothom amics.

Llavors el calendari feia figa, érem a les acaballes de desembre, i saturnàlies rai. Pare Saturn era a punt de cagar tots els mesos que s’havia cruspits durant l’any, i s’aprestava així mateix segurament a cagar-la definitivament en el coratjós intent. El déu Mithras (o déu Sol), tanmateix, no reeixia mai a menjar-se’l ningú, ni amb torrons i xampany ni amb cafè ni amb ratafia. I les truges hostils persistien en llur obsessió de demanar-li raons.

Llargues orelles d’ase les meues banyes. Car cuguç per força, un cop casat amb algú tan superior en tot — amb una dona, comprens? Qualcú dotat amb un pou dels desigs en el qual hom pot, pagant, pouar i repouar inexhauriblement i pels segles dels segles. On vas a parar? No desbarris, capdecony.

Més em val disfressar-me totalment de ruc. Un ruc rep menys que un banyut. No s’ha de barallar pas amb ningú, només de trast en trast l’enrònia el pren que està malalt i doncs no farà avui les feines que li toquin per molt que l’emmerdin, ep. I llavors manquen els calers i tothom l’encoratja al guariment.

Tot en tot, sense gosar fer-me amb una pistola de veritat, car qui en sap de debò llavors les conseqüències (no gaire galdoses, ca?), quins tants per cents no em toquen d’iniciativa, de decisió, de diners, de sexe...? La dominació pertany en aquest cas al drut, per pòtol que sigui, qui, poc o molt, paga de la butxaca. I amb tant de drut, pujant i baixant incessantment, inconscientment o conscient potser algú amagadament voldria que gosés piular amb petites intencions de divorci? Per a llavors què? Destruir-me aitambé físicament? Amb el negoci a can pistraus! Tan bé que s’hi està, cuguç a la barra i la caixa sonant — escadusserament, nogensmenys però sonant.

Segons el clown Dalí, les banyes (exemplarment la del rinoceront) signifiquen castedat; i és cert que ell mateix en portava (molt de grat) tota la vida. Com al cap no li sortien per força natural de la carn, se les feia sortir a la cara amb la formació del mostatxo, que palesava per a tot el món les dues banyes que hauria d’haver dutes al front. Ell rai. I jo, menys genial, no pas que no m’hagi espavilat (si més no una miqueta, a llivells modests d’homenet corrent).

Una de les filles més verdes l’hem haguda de foragitar del nostre humil paradís pollós. Folla fembra qui, miraculosament, quan cardà prou s’hi llençà. S’hi llençà, perduda, com al cràter del volcà de sofre candent, i ara, il·lusa, encara s’esmava que podia impunement manar part damunt els designis imposats al seu cos tan efímerament emmanllevat al creador molt avar. Creador innocent, culpable ella, com tothom comprèn, naturalment (és a dir, artificialment) enganyada. Diu que no li calen arlots, que, lliure, haurà millors clients, clients no pas entre els arroplegats de la societat, ans de classe, finets i tot, amb pèmpims, i que així ella calaix, fer-ne, rai.

I hem hagut de trobar-li substituta, tan jove si més no com ella. Vinc d’ictiòleg a recacejar el llor (híbrid) nou espècimen per a la nostrada peixera.

Amb la categoria màxim de mínim individu perdut entre els infinits ens al plàncton, ió d’eó, s’enfrontarà també a les sortoses escaiences, les escaients esdevinences, les astrugues aventures, les avinenteses faustes, per gèlides descomposicions d’obsessius volers de folcs inconscients, sense objectiu.

Recaceig al xanguet i esgaldiny d’esglai — tot u. Car és com si em reveig de jove llençat al món. No veig la vida què cony fos altre que una altra mena de merda apareguda per casualitat cul enfora de l’univers indiferent. Infinitèsim trosset de cap xifra m’hi negava i no endevinava agafatall enlloc. Fins que assolia el lloc on buidaven les escombraries. Parracs a desdir, i teca que tries.

Per a sobreviure sense cabòries addicionals, em depenyia (disfressava) tan excel·lentment de perdut, que, perdut, em perdia. Em perdia de debò; de debò perdut. Encara pitjor, m’esvaïa en la distància, ja ni m’hi veia. I me n’adonava finalment que ja mai més no reeixiria a retrobar-me doncs enlloc.

Tret que amb els jorns i les nits toqués de xiripa qualque tecla que sonés com cal.

Em deia, Ja hi som, noi; on ets? On ets? Car, si fa no fa, ans prou sabies on érets. Mes ara; ara ja pots esguardar amunt i avall tant com vulguis — debades!

Ai, carallot. On havies d’anar a parar sinó on anem tots els perduts, els bibliotecaris i els altres botiguers fracassats? On, dius...?

Doncs al cementiri, home! Segona opció, en acabat que has despesa la de fer feliçment cap entre les immundícies, on hom, per tal de no fer-se remarcar gens, es disfressa perfectament de deixalla sense cap mena de vàlua. I allò li estalvia d’haver de sacrificar la vida als anorreadors qui passen, degenerats militars, en escamots assassins ben sovint. Així us moríssiu, trapelles! Qui gosés i us matés. Quin descans li advenia!

Introversió per introversió: de les clavegueres de l’esperit a les de la desbocada metròpoli. Laberint sens fi de les clavegueres, caminant damunt caps negres d’ofegats, fins que per un foradet no ixes al vastíssim abocador.

Entre les immundícies, doncs, sense abluents, sollat com cal, i encara amb petulància rabejant-te en la contaminació, impassible... Què fas? Com se’n diu? Bescanvies? Interverteixes? Transvalues? Intravases? Tergiverses? A tots ops, això: De tota non-vàlua en fas vàlua, de tota vàlua non-vàlua. I així anar fent.

Quin escarn de bicicleta torta, manca, ranca, de rodes quadrades, sense raigs, bicicletaire absurd, no recobres i barates (o permutes) per escàs peculi bo i havent-la adreçada més o menys a cops de pedra?

I al cementiri? Amb tapaconys i servapits, i sobretot unes molt nàquisses calcetes antiatòmiques fetes d’excedències de material tèxtil radioactiu trobat a l’abocador, salvaguardaràs conys i culs per als nocturns qui vulguin violar-los sense manies. Car que les persones fossin mortes sense remei, no els privava de les bondats a les parts privades, tan flexibles com les de les molt preuades orèades.

Passeu-les per la pedra, companys. No triguéssiu a moldre. Rasts i rengs n’hec amb capricioses osques que demanen a aücs que hom les esberli impunement.

Una tos rauca en la foscor se m’empara. «Estossina el de la tossida!» Era l’escamot de vigilants qui em volien la pell. Tots els integrants, invasors, s’esvaloten alhora. Què diuen els brams de llur bramadissa? No se’ls n’entén merda.

Bohemi bonhome, xiroi i de safari, doncs, estercorari, detritívor, entre muntanyes de fems, brutícies i rebuigs, caçant teca, i paint amb ferramenta prou sana i païdor de ferro el que va trobant arreu, i sobretot, és clar, part de terra, tot allò l’anava mantenint viu. Corria com un esperitat. Les bales xiulaven i, providencial, un clot obert on es llença com si son cap duu elm boterut, i ara, amb la llosa al costat que es fa relliscar damunt, s’hi adormirà fins que no s’escaigui que és hora de sebollir-hi una altra germana de la caritat.

Es pretén suïcida maliciós i es lliura a la pietat dels vells coneguts, els enterramorts de servei. S’aixeca el tapabruts, i els mostra el ravenet enravenat, i alhora murri els fa l’ullet. Enfufat, enxonat, com bugiot o pitecoide, mormola, «Llenceu-m’hi la monja, companys».

La vida és meravellosa. La solidaritat de la xurma més ínfima sovint rutlla finíssima. Com aleshores. Quin despertar més agraït, mercès, confrares!

Tota falòrnia molt generalment acceptada i respectada no és mai res més que una carrinclona piràmide de fal·làcies lògiques, i amb els crèduls cretins qui creuen doncs en tals irrisòries supersticions, no val mai la pena discutir-hi ni un segon; qui creu en imbecil·litats tals s’ha guanyat d’entrada el meu desdeny, i el meu silenci apressat, ep, que d’altres feines tinc.

Antiesnob per natura, de re que vantin els esnobs no en faré cap cas, no esguardaré ni escoltaré ni veuré ni llegiré el que recomanen; ara que no em cal esperar que els esnobs vantin re de nou; només cal anar a llur font primigènia, el broc extremadament obtús d’on beuen que encontinent els idiotitza — em referesc als els crítics, és a dir, als esnobs més esnobs de tots. Si un crític diu que un llibre és un palter, heus per on un llibre que voldré pispar i llegir; si et diuen que un film és una cagada enorme, segur que deu valer molt més que el gatxull que recomanen normalment, i així anar fent; tot el que vantin, ni cop d’ull, ni cop d’orella, ni cop de nas, ni cop de re.

Tranquil·litzat, llogava la xiqueta. Els parroquians feien aquell vespre cua. Una cueta modesta i simpàtica. Tres o quatre malastrucs foten brometa.

Albíxeres, minsa felicitat que cal abraçar mentre duri. La bona vida llur transforma la nostra en si més no si fa no fot boneta. Tot s’aprofita. Bon bargany és el que cal a les catacumbes d’aquest món de baix. Honest bescanvi, vós; som tots homes de déu (o de quelcom o altre de paregut).


(>>>)


17. (Faulona de les tretes de roba de les diferents femelles del món.)


Tornàvem malalts de Kàtmandu, amb una greu grip que, de fet, havent feta escala a Dubai, resultava més tard que era conseqüència d’un enverinament produït per l’altament gamadiva cassoleta qatariana que ens donaven per a dinar. La dispesera i ses gerdes assistents ja ens amortallaven maternalment, tret que no érem morts del tot, i en la febre roent divagàvem.

Les carenes al lluny estergeixen al cel figures d’animals característics, sovint d’aquells de qui els rituals autumnals o vernals astoren l’observador. Valls i muntanyes encara prístines ens entusiasmen. Tot i que la principal tasca de tota odissea és d’abassegar greuges contra el paisatge, on el bravíssim expedicionari, en la tenaç travessa al voltant de l’esfèrula, en ambients geogràfics tan variats, esdevé l’hermètic antòleg qui redueix tanta d’atuïdora quantitat de recapte plumbi, sublima tanta de vèrbola, en unes poques avares gotetes càustiques, corrosives, gangrenoses, extremadament doloroses, naltres, ben al contrari, acomboiats per tendres mestres de les arts clàssiques qui per les illes de sàndals i girofles en aromàtics vespres ens ensinistren a primfilar entre obres immarcescibles dels artistes més gloriosos, només (cert que entre paràgrafs on hom, febrós, s’empatolla i barreja oripells i ulls de poll) només lloances excelses en destil·làvem.

Per camins mai fressats, altrament que per cabres i cabrits, de la vall dels Tsum, tot d’espontànies irisades fonts clares generades per les neus, i a les tofes lluents dels rododendres, xerradisses i xivarris d’ardits pardalets blancs.

No sé pas què veien els altres estimbats a llurs comes i febrades, mes nosaltres... Nosaltres hi vèiem ramadets de gerdes formoses noietes abillades només en àvols calcetes de crespó blavet. Les quals, ai, vides fugaces les de certes bagasses! Car a l’hora sobtada de la si fa no fa solemne cerimònia del guardonament general, eren dissortadament i barroerament esbarriades iracundament per les tropes dels sorges ubics i tremebunds qui promiscus i inverecunds se les volien endur a jeure damunt els durs líquens mateix de ran de terra, on paixien i brostejaven els iacs, qui a re dels estúpids humans no prestaven cap banya ni orella.

Amb les nostres presències i captinences que ni captivaven ni esfereïen ningú, ningú no ens trobava prou mereixedors d’heure’ns estabornits ni ensibornats — d’on que, generalment doncs ignorats, més tard, durant la mateixa sòpita cerimònia del guardonatge on tothom era victorejat i premiat amb una negligible coseta o altra, pobrissons, trobàvem ben estrany que, qui sap per què tanmateix, un dels més inflamats (anàvem a dir-li, encar oraculars, Vigila, noi, de congestionat a estiomenat, un pas, mes és clar que callàrem, car volíem sobreviure com fos), un dels més enrogits areòpags entre els xerpes ens oferís gratuïtament el premi irritat de retreure’ns públicament que no respectàvem prou el femellam de l’espècie.

Els diguérem (a ell i a la resta dels pansits arconts dels collons) que pus tost el contrari, manel.

I reblàvem, com sempre, alegrement (no pas gens feixugament) oraculars: «Això de les dones...

«Això de les dones, manel, és clar que hi ha de tot, mes les de més és evident que volen un home dur, un home qui sàpigui guiar i sobretot que guanyi prou perquè a elles els permeti viure una vida de lloca. De lloca, hò, covant nadons o tant se val què altre. Això d’una banda. De l’altra, cal dir que, com és palès pertot lo món, les dones només es troben de debò bé en companyia d’elles mateixes i dels marietes, si més no en certs marietes si fa no fa delicats.

«Pel fet que, ai, no som ni marietes ni homes prou durs qui siguin capaços de mai guanyar enllà d’un ral, i això molt rarament, ara veieu clarament per què el femellam de l’espècie ens respecta assenyaladament allò que ens respecta, és a dir, no pas gens, o sia, exacte, absolutament gens.»

Hauríem pogut afegir, tret que no ens venia llavors a l’esment, el fet dolçament recordat que, quan érem menuts, res no ens feia tant de goig com d’assistir «innocentment» a les tretes de roba de les diferents minyones.

D’ençà de llavors un dolç enyor per a veure’n, mai del tot no ens abandonava. Sempre hem adorats, hauríem pogut reblar encar davant la impertinent indistinta multitud, els cossos de les dones joves un pic benauradament alliberats del molt engavanyador robam.

Allò no s’ha acabat, però. Allevaments i imputacions n’han en reserva, es veu, un cop s’hi fiquen a trobar-ne.

Solcs superlatius damunt la sorra sangosa els dels seus trepigs, mentre se’ns atansa ponderosament l’arcont principal, o aquell qui ho sembla... Car som de tot allò que voldreu, però no pas massa circumspectes ni somnífers escoliastes. Ara, cal reconèixer que, en l’estranya cerimònia, si hi ha qualcú qui de debò s’hi enderia és malauradament ell, el més saberut de la tribu, si més no en aparença...

Ecos claustrofòbics de solemnes abstraccions imprecatòries en la bonior de rebregades sofrences mig abscoses, al quimèric reialme de les anagnòrisis i agnicions, i les consegüents bledes peripècies de les ensopegades emotives entre parents o fills pròdigs tot d’una tornats per a la funció (transcendental per al pedigrí de la nissaga). Malgrat les distàncies dels anys que tot ho rauen, raten i arruguen, les reconeixences finalment s’esdevenien, i s’esdevenien precisament a l’hora de la treta de roba última que era la de l’ànima qui es treia l’arnada esvellegada roba que és el cos, i pitjor el cos malalt i massa d’estona torturat. Perquè després, amb total aquiescència del personal adjacent, les abjectes despulles dels tèrbols brètols aquell vespre sacrificats, qui sap si molt volenterosament o a contracor, no aixequessin, com molt fecunds llevats de subversives possibilitats de devastacions que tanmateix mai no tenien lloc del tot, no aixequessin, dic, lla baix, enmig de la impertorbable perifèria, simulacres tètrics amb actors tots coberts amb drapots — o àdhuc els mateixos parracs dels supliciats, de tal manera que llurs suspectes aspectes d’espectres fessin tanta por com calgués en aquell cel sinistre que noliejava treballosament (amb l’efecte de les flames, els fums i les incòngrues tremoloses ombres del garbuix de baix) llunyans trons de propinqua disbauxa.

I ara el teníem damunt, l’arcont sacríleg dels tabús i els embut compulsius, i ens penjava un excedent d’esquellots d’oprobi, com prou han per costum de fer, supersticiosos a collons, els més malparits dels malignants indígenes — i exclusivament a tothom més febles que no pas ells.

Estupefacció la nostra, qui nogensmenys, amb lúgubre polidesa, ens sobreposàvem a la peluda situació, no pas amb lamentacions ni mastegant litúrgies celestials com qui mastega corquim, pinyols i d’altres carquinyolis, ans vivament anagramàtics i hiperbatònics, granats viatgers i rodamons qui n’han covades de pitjors arreu de la sòpita claustrada gàbia d’aqueixa sempre idèntica geografia, tastaolletes qui abassegàvem cultureta de pertot — al cap i a la fi absorbíem així no pas gaire més que les solemnitats de la xafarderia de cada banal repetitiu indret (i en conseqüència esdeveníem, crec, com tothom al món, cada dia més rucs), seguint el rumb i a remolc de l’instint, a la mercè d’ocultes forces psíquiques, ens llençàvem braços badats devers el fiscal espasmòdic, i tot i que la púrria armada és tothora a l’aguait de cap excusa per a escabetxar algú o altre, ara mateix, maladreçats pel massa esverat rancuniós, qui massa astorat ni esparverat, com dic, fotia gests incoherents, sense solta ni volta, s’extraviaven, esborneiats (els pallussos deixebles armats), fent diferents marrades i, per comptes de nosaltres, els qui queien foradats per piques rovellades, com s’escau sovint, eren pilots d’«innocents» espectadors, qui tanmateix, ara que l’ancià més poderós de la secta — al qual (en l’instant àlgid ni neuràlgic de la present contalla), amb braços oberts, havíem solament tot plegat només dites les paraules més màgicament efectives, es veu, del qatalònic necronomiconet, i qui sap de quines altres gramàtiques arcanes dels mags i bruixots més imbuïts de poders determinants, ço és, «Dem’ns-e les mans i ballem sardanes!», clafert de basarda, pobre desgraciat, pres hermèticament de les nostres urpes forasteres, impotents fuites revoltants de part de les parts baixes de son tronc no n’ensumaves ferotgement marejadores, i ens advertien, en veu baixa i breu, els rars espècimens d’un cert bon biaix intel·lectual d’entre el públic més vivaç, que, «No l’afalaguéssiu gaire, que, quan hom l’afalaga massa, se li encén el greix, i amb el greix flagrant la por que ens agafa que no se’ns torni a autoconsumir; combustió espontània per culpa d’una vanitat massa engreixinada que després jaqueix mitja població morta de la pudor. Sí, sí! Micelis de la idea se li escampen per l’enteniment on indefectiblement floreixen en el bolet nuclear d’un pet d’escàndol! Fotéssim el camp tots plegats! On van aqueixos boigs? Aqueixos ximples estrangers s’han begut l’enteniment! La fetor acolloneix tot l’aviram al barrastral! Sentinelles! Atureu els al·lucinats alienígenes i atureu encar pus el bestial petaner! Infringeix totes les lleis de la decència ben entesa!»

I l’espaordida gent, per comptes de fer pinya i rodar i botar joiosament i mesuradament amb la sardana que ja ballàvem molt fantàsticament ni màgica, massa obsedits amb les immundícies del xaman i l’irreverent embrutiment de l’escorxador ritual, escombraven la pols de l’era perquè balléssim millor. Ells, acostumats a encaterinar-se babaument i desesperadament amb ídols obsolets, què no fotrien, en matèria de reconeixença, devoció i reverència, davant el meravellós espectacle? Els aplaudiments estentoris no podien trigar.

Eren els aplaudiments de les gerdes filles de la ufanosa masovera, vull dir, dispesera, ara que la febre se n’havia anada, fimbradissa, cul-remenosa, tota sencera a un altre barri.

I era llavors on, esperonades pel rent de la salut retrobada, les belles imatges rebrollaven; les memòries ens assetjaven sobtoses dels actes, per aventura mig somnàmbuls, que ens obligaven, fins i tot enmig dels deliris de la infecció, a aixecar-nos com fantasmes i a anar a espiar les noietes com es treien les robetes.

Com quèiem agenollats en la foscor davant les enlluernadores ídoles banyades de llum!

Una afinitat respectiva i recíproca es devia teixir en la tenebra, car ara que ens congratulaven per la proesa d’haver sobreviscut, d’allò més naturalment, com platerets de balança de fulcre amorós, sengles embranzides ens dictaven d’abocar-nos mútuament als braços. Nosaltres als llurs, elles als nostres. I ara naltres descansàvem, excels, els caps entre llurs popes que bategaven amb recances delitoses de passades estretes de vàlues encar pus substancials.

Una àvol idea ens neguitejava aleshores. I aturàvem, o més aviat rebaixàvem, l’escalfor de l’estreta. S’havien les tres garneuetes afrodites aprofitades de la nostra alienació febril per a fer-se’ns cardar hores senceres amb els nostres carallots, per l’acció dels estaquirots microbis infectes duts a dimensions colossalment extravagants...?

Massa primmirats, la sospita trencava l’encant. Tot tornava a ésser merdosament normal. Les jovencelles es retiraren, la mare tornà. Li diguérem que demà ens n’anàvem. Que es desembabaiés. No ens hi casaríem pas.

Despagada, ens féu pagar un escreix gegantesc per la cura tan sol·lícita, amb rars casolans enantiopàtics aixarops, i les hores sens fi, que hagueren de despendre, ella i les nenes, durant els mesos (o lustres o centúries o eons) que covàrem o colguérem el mal qatarià, la pitjor, més malastruga, gamadura de l’univers.

Ço que al cap i a la fi, òbviament, salvava un cop més el món de no haver de perir tots plegats pel novell darrer flagell per ella (heroica) i sos treballs (estrenus) només formidablement estroncat.

No li dàrem, emperò, ni pèmpim de propina.


(>>>)


18. (Faulona del ver amic.)


Què havia hagut de fer, carallot de manguis? Per quina raó, altre que per cap rauxa d’inservible pietat o commiseració, havia espetegat a tota erra fora de casa, a defensar el gos del veí del davant, un amant ferotge i brutal, pel qual crec que gruaven d’amagatotis les de més de les femelles del veïnat.

Maleït energumen, ell i les seues ramalades de corruix assassí, avui covardament atzufava el gos amb tanta de fermesa ni fervor que, d’ací no re, amb un altre cop, l’hauria pelat del tot, i, ficant-ne on ningú no em demanava, m’arrencava a enraonar, i li feia, al veí boig, la sempre inútil lliçó d’ètica i moral, com si no hagués après dels filòsofs més intel·ligents que, si hi ha tres plepes destructores al món, tres plepes lletges i fastigoses i verinoses qui cal anorrear (debades, car absents de tota realitat rai, car basades en els invents visionari de certs tocats del bolet, i que no es recolzen doncs sinó en el buit més balmat, de tal faisó que llur existència, com dic, és només viable als carbassots mateixos d’aquells ximples estarrufats bufanúvols qui pels aires hi lluquen barrufets; i dimonis cucarells per les fosques i les bromes i tenebres), les tres menyspreables plepes de peples obscenes qui caldria anorrear, doncs, si existissin, és a dir, una, dues, tres, l’ètica, la superstició (o religió), i la filosofia (moral) (precisament la falsa filosofia dels qui s’empesquen l’existència de les plepes repugnants), i en fi greu error el meu, com dic.

Car tot seguit me’n penedia. Girava cua, espiritualment atuït; sentia part d’arrere com el gos, finalment occit, amb un darrer espasme, ni gemec primet, estrebava la pota; i, de sobte esfereït, em fotia ridículament a córrer i tot per a tancar-me a caseta ben tancat i barrat.

I ara és clar la por i l’angúnia. Que no arribés la nit, que és clar que arribaria, la puta, ineluctablement. L’escanyadora basarda em venia, en acabat d’haver-me ara mateix exposat sense solta ni volta a totes les ignomíes, al fet que, és clar, prou coneixia les rancúnies i les violències que se’n seguien indefectiblement amb aquell home despietat, tan pugnaç i explosiu i fàcilment irritable. I qui ara, amb la seua típica voluptuosa implacabilitat, prou devia covar, més i més calfat, la revenja més atroç ni catastròfica.

I m’havia gitat la nit, i encar hi era (mig) viu, tret que enmig de la foscor, havia sentit un sorollet i m’havia aixecat tremolant d’aquell llit esdevingut avui gèlid i de faquir, i cercava part de baix, pertot, on fos que hom m’havia violada l’hermètica gabieta, i no trobava re fora de lloc, i ja me’n tornava dalt al dormitori que, anant a obrir una porta prop les escales, encar no n’havia tocat el pom i la porta s’havia oberta de bat a bat d’una furiosa revolada, i sabia doncs que l’home era darrere qui sap amb quin punyal de trinxar carn, i ja m’encomanava al diable, i he caigut de genolls davant la porta i me l’imaginava, l’enemic qui m’occiria salvatgement, culivat dins del safareig que hi havia rere la porta, i el pregava, en una veueta de gosseta ataconada, que si us plau m’estalviés la vida, i que me li retia ben retut, i li deia de senyor i cappare molt respectat, i em comprometia per la mort de déu per sempre més a fer tot allò que em manés, fos el que fos, i, ni cal dir, que fora son lacai (o més precisament, son icoglan) per a la resta d’eternitat que ens romangués... Carrinclonetes coses així, en un longilini reguitzell gemegós ni ploramicós rai...

La resposta trigava a arribar, les hores s’escolaven i ara tremolava ja més del fred de la nit que no pas de por, i al capdavall, amb miraments rai, molt lentament, gosava d’aturar les reverències i d’aixecar-me de terra on feia estona que jeia fent incòngrues gimnàstiques, i gosava àdhuc de fotre un poruc cop d’ull rere la porta. El safareig era buit. El monstre no hi era, tot ajupit ni amb l’arma amanida a la tràgica darrera escabetxada.

Tornava doncs dalt al llit, tractant-me de ruc, i ara caic de cul, que l’home bestial hi era, al llit, roncant. I la por ara que tenia d’eixorivir-lo, i reculava com un malparit, i la seua veu de tro em llampava.

«Ah, icoglan, lacai! Porta’m un got de llet calda, saps? I agenolla’t després al meu costat, amb un paper net i un punxó, que vull que signem el contracte, amb sang.»

«Sí senyor, i tant, ara mateix.» Diguí, tanmateix de joia ple. Car es veu que ell havia sentida la meua humil proposta de baix i l’havia acceptada! Magnífic bargany! Barata excelsa excel·lent excepcional! La meua vida pel seu perdó. Qui hi surt guanyant? Ambdós, certament! Els dos nous perennes amants qui sucumbeixen delicadament cascú a les augustes pulcrituds cerebrals de l’altre.

Ai, de debò, vós quin home més generós! Me n’adonava content que trempava i tot, pensant doncs que sempre fora al seu costat, i si reeixia a no emprenyar-lo mai, m’estalviaria de morir mai de mort no natural. Car protegit per ell a canvi del meu servei sempre fidel d’allò pus, qui em faria mal? Amb un boig furibund com ell, poca gent gosaria jugar-hi ni jugar-se-la, la preciosa vida, l’únic do preciós que els vius de debò no tenim.

De fet n’era tant, de feliç, que la por m’agafava que, de massa felicitat, no m’esvaís a mig camí cap a la cuina. Sortia un instant a la galeria, i aixecava el visatge vers la pluja fina perquè el bateig de la natura m’imbuís, car era ara un home nou de trinca. Aquesta nit beneïda i benaurada m’havia inaugurat finalment al món com cal.

Ara ja no em calia cercar una raó de viure. D’ésser lacai era allò que em convenia. L’únic. El meu propòsit vital ara omplert i acomplert. Seré lacai, màxima glòria. Això vol dir obeir, obeir i prou, obeir i viure doncs sense les angúnies del per què visc ni què cony haig de fotre demà, o a continuació, o mai. És el senyor qui mana i decideix, i es rebrega el superdotat cervell per a resoldre els enigmes de l’absurda existència, i jo ja ho tinc tot fet seguint-li les precises ordres. Albíxeres, noi, prou pots.

Recorda-te’n dels llibres d’història. Féssim sempre solemne i molt deferent eulogia de l’antigor, cosins! Les hordes de bàrbars es carden amb quin delit les vestals, indefenses màrtirs carallots, i s’afanyen al mateix temps a abatre els templets rodons que, de fet, ja s’esquerden tots sols amb els mateixos exabruptes que profereixen, homes lliures, no pas esclaus de cap idiota delusió. «Som els bàrbars homenets fets i drets, i prou tenim dret a tot. L’únic dret que val. El de la força, és clar, no fotéssim, confrares!»

O com clàssicament hi diuen els clàssics a llurs clàssics volums. «Davant lo poder del comte, retut se n’era lo castell.»

Cal retre’s al poderós i la resta són romanços. A la merda tots els somnis de llibertat. Llibertat per què? Per a fer-te occir per l’home robust i sense manies qui amb una abraçadeta ja et trenca cada os ni símfisi, i et parteix per la meitat? No em fotis riure, gamarús!

Això de la llibertat, un mite merdegós com tants d’altres. En aquest món, i no crec pas que n’hi hagi cap d’altre, la llibertat no existeix. Mai. Tothom el neixen condemnat a l’angoixa i a la mort. [Amb l’incís esfereïdor de la malaltia i el suïcidi concomitant que, tot d’una, ben sovint, se us afegeixen, mals amics, sense demanar permís. I llavors com gaudiu gens de re? Com podríeu pas, betzols, amb la presència d’aquells maleïts malignes emprenyadors? La dolor no se’n va mai, sempre hi mossega, rancuniosa, criminal. Calla, escorcolléssim el calaix. On és el ganivet de cuina més punxegut? Som-hi, d’una puta vegada, diguéssim prou. Fort. Ventre endins. I au.]

Tornem-hi. És, el de la llibertat, un mite datpelcul que només sembla existir per a bastir taujanes contalles de la vora del foc. Només serveix per a empescar-te faules d’herois cruels i d’éssers fantàstics qui viuen, com penjolls mal esporgats d’entrecuix, pels núvols i pels perversos paradisos enjòlit, i, més prosaicament, per a confegir novel·letes d’aventures on el dolent, ai pobrissó, a la fi, perd. Perd la putarreta, perd l’imperi, perd el tresor. Tot ximpleries per a fer adormir la canalleta, i els ingenus i les histèriques. Tot plegat, misèries.

I mentrestant, no te n’adones, quan t’identifiques al bo (al xic!), que, tantost no has desconfit el dolent, el dolent n’ets ara tu! Has esdevingut el dolent, car ets qui guanyes i domines el rebost, ets qui rep i abassega la putarreta, l’imperi, el tresor, l’oasi, qualsevol mandanga dels collons. I cal tornar a començar. Cal anorrear el dolent. Un dolent consecutiu; hereu, successor, de la mateixa dolenteria.

Mai millor amic no tindràs que el teu cappare i senyor, el qual, home dur d’aquells qui enduren rai, abassega ben volenter totes les responsabilitats; tot ho ha de resoldre personalment, i doncs al qual tu, llavors lliure de tot neguit, i pràcticament silent, allerat, ras, sense cabòries, sempre impàvid, aquiescent, la possessió de tota la raó li alleves d’una faisó absoluta. I au, així, moderadament i distretament aqueferat, la vida t’és modestament passable. Prou pots tu, et tornaré a dir, més i més convençut.

L’enemic, el tronat contrincant, és la repatània idea paràsita, és a dir, quan una porqueria, una brutalitat, d’idea, com la de la llibertat a tot petar, se t’insereix al cervell. Sobretot quan no es tracta solament de tu (la gran cosa). Quan, a part el no ningú qui ets tu, la mentida s’inseria així mateix als de més de la cretina societat qui irremeiablement et volta. Els de més d’aqueixa societat d’estòlids mai no els sobra estona per a raonar (remuguen renegant: «De què et serveix? Què hi guanyes? Et fa més acabalat, més viu, més milionari?»), i amb una idea o dues en tenen prou, i àdhuc, com dic, sovint massa. Malament. Els de menys, qui són capaços d’adonar-se que les idees paràsites són l’enemic, car s’escau que són per tarannà gent qui pensa (i pensen que de pensar no és de rucs ni de fer el ruc, ni de balafiar l’estona, ni de llençar els diners), i pensen llongament sense fatigar-se’n gaire, no són al capdavall prou per a contrarestar l’estupiditat del ramat. Un ramat qui s’aboca esbojarradament a l’anihilament de les espècies, del paisatge, i d’ells mateixos per tal de fer net, de posar la cirereta a llur pastís de merda, a llur fastigós cadàver podrit, que és com han lleixada la maleita esfèrula on ens perdíem.

Les còbees humanitats, amb capteniments de ximple visionari, de boig inveterat, van burxant i burxant, afegint, a l’aire més i més llord, tota mena de verí ni pol·lució, fins que llur seu zel de boig es veu premiat: Aboleixen el zoo sencer. Ja no hi roman al torturat món que els ha tocat cap altre animal que el més animal de tots, l’home, un malastruc estaquirot qui, ara que abassega totes les riqueses robades als altres habitants del planeta i sobretot al planeta assassinat mateix, s’ha penjat, no pas a cap arbre, car també els abolia tots, s’ha suïcidat, dic, penjat-se a qualsevol projecció tentacular de maquinària letal, una de tantes maquinàries boges com omplen, sense que en càpiguen més, un territori absolutament mort.

És aquest un planeta desesperadament maleït, d’inapel·lables cícliques sacsades on la mort és ineluctablement diària, per tal només de donar naixença a algú o alguna cosa sols destinat a viure un dia, car cada dia, efectivament, prou ve vergonyosament prenyat amb l’endemà; si al matí el prenyat no sembla gaire remarcable, a mesura que el jorn avença, i hom es veu transportat per força del migdia al vespre, i del vespre a la prima nit, la tràgica vergonya esdevé massa òbvia, aviat el nou deplorable condemnat traurà, irremissiblement i prou esporuguida, el nas, i aviat es veurà així mateix violat i prenyat per la irresistible mort. Res a fotre-hi d’altre. Destí ben galdós. Potser el pitjor imaginable, d’una efimereïtat desastrosament descoratjadora.

Per comptes del neguiteig i la tensió, i l’angoixa i l’angúnia i l’agonia, per què no us dediqueu pus tost a l’immens tranquil plaer del desenllaç, el desentrellaçament, el desentrellament, el descabdellament, la descosida, i l’ulterior recosida i recabdellament, dels fils de la teranyina? Més val que us asseguéssim a filar plàcidament, foteu com la santa vella qui mai no piula, i sempre va fent, i a l’estiu fa vent? Viureu molts d’anys, i així tindreu l’oportunitat afegida de veure com les bestiades que ininterrompudament foten la gent ignara s’acceleren horriblement, un bell espectacle de terror última — potser hi sereu a temps i tot — de presenciar (quina honor a les vostres darreries!) l’espaterrant fi del món i tot, vull dir.

Prou. No m’he de justificar de re. Tinc temps per a perdre’m delitosament en reflexions de tot matís, amb un cap i un cervell desocupats, estorts de tota preocupació. Hi ha algú altre qui benauradament de tot se n’ocupa. A la perfecció, cal dir. I així anar fent. Fins que la cosa peti. Llavors moriré com gos mai desobedient, com gos qui a complert amb la darrera tasca que li encomanaven. Destí meravellós comparat al de tothom altri, desgraciats, au bah.


(>>>)


19. (Faulona feta d’allò que es deien el Tit i el Mec.)


[Recorda-te’n que el Tit soc eu, i el Mec és l’altre. Amb això ja en tens prou.]

—Doncs sí, ves, què? Encar soc donzell.
—Em vols fer beure a galet? Tu verge encar, amb noranta-tres anys? Saps que no són cosa de riure, noranta-tres...
—No pas que no tinguis part de raó... Darrerement me n’adonava que no sols em descarnava, que també sovint, sense pensar-hi, la carn se me n’anava cap un cantó i l’esquelet nu cap a l’altre. Les feinades eren meues per a fer’ls tornar a coincidir a cap cantonada en un cos si fa no fa senceret — o faríem goig, malament rai, és clar.
—Ho veus? Aviat no hi ets ni a temps. Malaguanyat. Una experiència que et perdies. Qui s’ho hagués pensat de tu, amb aquella dona qui tenies abans...!
—Abans no se’m morís, vols dir... Em portava vint-i-dos anys — vull dir, confessats — probablement uns quants més i tot.
—Una dona a tots ops extremadament ardent... Li plaïa molt, moltíssim, això de boixar... Me’n record que fins i tot a mi em va jaquir una vegada que me la... Només una vegada, eh...?
—Saps què? No ets l’únic qui es treia de sobre, creu-me; probablement milers com tu... Et devia trobar no pas a la seua alçada; massa bon noi; li agradava que la cosa fos molt ferotge... S’hi acarnissava... Una crueltat de caldeu... Ep. Per això mateix la meua assenyada renúncia a cardar mai... Ja us ho fotreu.
—Vols dir? Vols dir?
—Son cony un trencaclosques... Pel que veig, que tant te n’estranyes, la devies agafar un jorn, o nit, no ho sé, on el cansament, o la desgana, l’enfit, l’empatx, del massa fer-ho pels descosits, del massa fer-se cosir el trau amb agulles de tota mida, l’atuïa poc o molt, l’esbalandrava, destarotava... Normalment... Normalment... He vists amants seus que surten del llit mig morts... D’altres que s’hi tornen, defensius, esvalotats, atabalats, i l’estomaquen, i la giquen (ella aquest camí) mig morta... Quants de cops he hagut de fer-li de metge... I després, amb les macadures, els blaus, les nafres... S’ha d’amagar unes setmanes... I encar la gent segur que es deu pensar que soc un criminal qui la bat de mala manera...
—Carall, no ho sabia pas.
—Oi que no?
—Quina sort d’estalviar’m el tacó, potser un mal cop de trascantó que em dugués al clot i tot...
—El clot rai. Son cony, ja ho he dit... Unes tenalles, inexorables... Quants de druts perden part de l’instrument, de l’ormeig sencer... Els ous, mitja titola...
—Quina furient gorgona! Recordills, tu! I com és que t’hi casares...?
—Home, què vols? Fou ella qui em prengué i em convencé...
—T’untava...
—En tots els sentits. De més a més, un casament per a ella bon tros morganàtic. Me n’hauria d’haver oposat moralment i mascla. Però, com saps, qui creu en morals, tantost creix una miqueta, i veu com tot està muntat i trontolla i carranqueja vers l’abís? Ja m’entens. I de mascle què? Un carquinyoli com eu, un petdemonja. Ara, és clar, no pas que els untets no hi ajudessin, i molt, qui-sap-lo, del tot...
—Cert que fan que la vida llisqui més suaument, els unts...
—Era prenyada i volia cometre el crim d’heure l’infant... I li calia un pare qui li fes d’escut... I jo era un home molt fi, delicat, malaltís, tendre, amable... Encar ho soc... Sempre ho he estat... Totalment insignificant. De fiar. Qualcú qui muts i a la gàbia, qui mai no dirà re.
—Un confident mafiós... Un d’allò que no hi ha, una garsa blanca, no gens eloqüent, aglòssica del tot.
—El món és un parany. Tot hi són verins, trampes, hams parats. Cal fer com diuen les padrines, anar-hi amb xolla, i amb molt de compte. Esmunyir’s sense fer’s veure gaire... No fos cas que s’escapi cap objecte contundent... I... Eu rai. Sempre m’he comptat entre els infrahumans... Enlloc no hi he fet mai cap paper...
—Sí, home, sí; no diguis això... Me’n record quan érets l’únic qui no s’aixecava mai amb les pregàries molt llefiscoses dels hipòcrites, i amb les aixecades de banderes i himnes i juraments patriòtics — totes aquelles fastigoses cerimònies de rèptils idòlatres...
—No... No...
—I érets també l’únic qui apostòlic i apostàtic gosava dir les paraulotes... Aquell discurs davant les ridícules autoritats de la “Lliga del Mot Impol·lut”: «—M’inaugur d’àugur i predic (de “predir”) i predic (de “predicar”) que qui no diu “merda” perquè es pensa que ell és l’únic al món qui no caga, és perquè ja treu la merda per la boca i allò l’engargussa i l’incapacita de dir mai re de profit.» Quelcom de similar.
—Que et dic que t’etivoques... Que no era eu...
—No érets tu?
—No faria mai d’heroi... El camí més segur de no anar enlloc d’espetec.
—Ara em giques tot confús.
—Dons no... On érem...? Què volia dir, abans tu no...
—La mancança de les converses. Si la nostra taba d’avui fos en un paper escrit, podríem tornar enrere i reprendre el fil...
—Calla, una cosa em corsecava l’altre dia... Un camí has estudiat una mica, i has vists els grans homes qui es morien... Llurs biografies espaterrants, esbalaïdores, tot de proeses, gestes, acompliments... Eren de tot, bo i dolent, en dosis sublims, prodigioses, preternaturals, superlatives... I feien tots els papers meravellosament... Eren pirates, i alhora poetes, i alhora polítics, i alhora homes de negocis... I inventaven instruments conclusius, determinatius, definitius... I proposaven teories científiques astoradorament reeixides... Quan hi penses... I t’hi veus al costat... Saps que morir’t et pots morir tranquil... Ningú no hi perdrà re... Ningú no em plorarà... Com eu no he plorat mai ningú... Em fonc amb un gemec... I au...
—Tot això que dius... Esper... Esper que no m’inclogui... Mentre no m’inclogui, rai... Car és clar que et ploraré... Si et mors abans meu, vull dir...
—Una cosa que em trau una mica la por... Em fot a pensar seriosament en tots els homes molt millors que no eu qui s’han mort abans meu, vull dir, no sols abans en el temps, també abans en la durada de vida... Una vida, per molt excepcional que siguis, de condemnat a l’extinció per sempre més... Com qualsevol altre desgraciat qui roda pel món sense solta ni volta... I ni per molt que estrebis la goma... La fuetada del contracop, l’espetec, el pet és segur... I l’anorreament tràgic i definitiu... Gairebé comprens aleshores tots els imbècils qui creuen que la cosa de viure és massa cruel, massa impossible de suportar, i alguna vegada han estimat algú molt emotivament, i se’ls ha mort i l’enyoren esmeperdudament i el voldrien tornar a veure... O pensen que no pot ésser, que tot s’acabi amb una trepitjada, l’univers sencer, amb llur pròpia miserable mort... I les imbecil·litats que es veuen obligats llavors a creure... I a practicar ritus repugnants i adoracions repulsives... I l’assistència fastigosa a esglésies, temples, sermons... I les manifestacions emètiques de llurs idolatries... Ninots, lamentacions, inquisicions... La merda infinita que creuen per a assuaujar la terror de viure... I viure rai... La terror de morir per sempre... Sense possibilitat de mai sentir’s viu, ni de veure més el món, i les coses, i tocar... I ésser... Quina desesperació... ! I quin crim d’ésser nat... Ni de fer néixer ningú i condemnar’l a tant d’horrible excrement i extermini...! Això! Això desespera! No saps què fer! S’agafen on poden... Prefereixen no fer servir el cervell... Trameten la raó, la facultat de raonar, als collons i apa... Només la desraó la veuen raonable... La bogeria s’imposa... És més fàcil quan ets boig, alienat, creient aquelles falòrnies que esgarrifarien (i el farien morir de riure o de pena) algú qui no en fos, que no fos tan desesperadament pallús, i covard...
—Si pensaves així, quan la dona et va proposar que us caséssiu, sabies que et casaves amb una criminal, car era prenys...
—Sí... Ja t’ho he dit, ja ho he reconegut. Però què vols? La tria és òbvia, com en diuen. Viure amb una criminal qui m’assegurava la teca i la teulada... O viure amb l’afegitó de l’angoixa vital, i a més a més passant fam! Això és botxinejar’s un mateix. Innecessàriament. Un món que ja és un femer i, damunt, t’enfonsaries al pou negre de la dolor i la fam? Al contrari, és clar que eu content i satisfet! Una proposició avantatjosa. Això s’aprofita, i au. Car no sols sabia que ella esperava un nyec; abans i tot que no ens caséssim, l’havia vista cardant amb un seu amant qui potser era el pare i tot. Aquell episodi em va marcar. T’ho deia tantost suara... Traumàtic. Quin esfereïment! Em vaig dir allí mateix... Això de les dones... Quines bèsties... Cap bèstia no és més bestial... L’home n’acabà tot esgarrapat i mossegat... Completament desfet... El vam tindre al llit una setmana... Malalt que se’ns moria i tot... Amb allò en vaig tindre prou... D’ací la meua virginitat, com carrinclonament en dius tu...
—Una mena de monjo cast i sobri i frugal i prudent, prou pots; per això portes els anys tan dolçament, un home tan finet, als teus anys...
—També perquè sé que no soc ningú... Un cagallonet sense importància... Cap ambició, altra que d’arribar més o menys senceret a l’endemà. I que no es fica mai en cap mena d’estúpid aldarull ni discussió... Un cas et contaré... Saps que era cagant a l’excusat de vora l’hort, quan, abans de torcar’m, una veueta oïa que semblava pujar del fons del forat de la comuna, del lloc on es congriaven, massisses, les merdes.... No sé què em pensava tot de sobte, que un dels meus estronts, potser per les estranyes vies del somni fet realitat, havia esdevingut persona, i em deia de rembre’l, car se’m volia fill meu, atès que prou que allò que oïa, força feblement, era: «Papa, papa...»
—Aquesta és bona! No me l’havies contada mai...

—Hi queia l’altra nit... Un somni tangible... Ensumable, sobretot. Que cap ferm estront, o àdhuc qualque frévol cagallonet esdevingui humà, això pertany al reialme fantàstic, i doncs, per comptes de creure-ho així com així, car, abans de casar’m magnífic mesquiter qui era (la feina que vaig fer amb més de gust mentre calia que em guanyés les garrofes) i doncs només em creia la realitat de la merda, és clar que me’n volia encertir debò debò... Vaig encendre un llumí, i enfonsava el braç i, efectivament, llavors hi veia un caparró d’allò que hom prou n’hauria dit un ninotet de xocolata... Amb el cercapous que per la meua antiga feina encar guardava a l’estatger del rebost de dalt, vaig tornar-hi i el vaig pescar... Era un al·lotell qui s’havia escolat pel forat.
—Ah, això ho explica! M’havies feta por... I en canvi, un cas no pas tan rar, al capdavall... Qualque verge innocent qui cagant, fent forcetes, deslliurava, sense adonar-se’n ni re...
—«Papa, papa...» Deia ell, tot brut, i flairós com un pom de les millors floriaines, com et pots pensar... «No gosis pas tocar’m, marrec!» Que li dic, i, penjant i regalimant al bec del croc, gairebé ran de terra, duc el llord tribulet a la plaça, a veure quina mare no s’atrevia a reconèixer’l... Saltaven al voltant els gossos, bestiotes sempre repulsives, per a llepar’l, i em cansava de fotre’ls a tort i a dret irades guitzes...
—Qui te’l va prendre...?
—Ningú, m’agafava vergonyeta i geperudament el vaig abandonar a la paperera d’un parc on, no pas gaire lluny, això sí, hi vagaven dides i infants de buròcrates obsedits, la mateixa xurma vomitiva de sempre... Obsedits, dic, a abassegar i lladreguejar un màxim de béns... Per tal que els en toqués molts menys als altres...
—Uf, per un moment, suara, m’havies feta de debò por que el marrec no fos un cagalló transformat en persona.
—Res, home. Per a cagalló transformat en persona ja n’era prou eu... I no pas que no me’n considerés de ferm, amb tota la raó, com ara...
—Tornem-hi. Ets massa dur amb tu mateix...
—No, home, no! Massa poc, vols dir. Massa egoista, soc.
—Per un instant m’havia dit, personalment, això del Tit sembla una mica el Dickens. Gicaves el fètid orfenet a la curosa mercè i al bon cor (o dolent) de qui passés i s’hi interessés... Entre les bruixes dels astoradors eixarms i passa-passes, ço és, les dides i llevadores, i d’altres esotèrics monges i frares, tots putes i salvatges, perquè, amb llurs sinistres mètodes d’adoctrinament, el pugessin com cal. Com cal i llurs irrisoris déus no manen, és a dir, segons les opressives normes de llurs societats bàrbares... Bon començament de novel·la, em deia ara mateix...
—«Putes i salvatges...» Saps què em va dir, la dona, ara que en parlàvem. No gaires mesos abans no ens caséssim... Em va dir, «No saps que fui puta?»
—«Què vol dir “fui”, que li demanava, fent-me l’innocent, com sempre.
—«Vol dir que fiu de puta», diu.
—Dic, «Això ja ho sé, dona; em referia a aquest “fui”... Si és un “fui” molt estès, o poc o gens... Ço és, si fores puta enllà de l’horitzó del temps, o ho fores fins fa poc, o ho fores fins diguem-ne de tan a prop com ara demà... És a dir, si encar n’ets... Si encar en fas... Si és amb aquest treball que has poguda fer fortuna...»
—Fa, «Puta ho fui efectivament fins ahir, fins ahir on benauradament no et coneguí», menteix.
—«Ah», que faig, incrèdul.
—«Què te’n sembla», fa. «T’avergonyeixes de mi?»
—«Gens!», emfàtic que dic. «Al contrari, vós!»
—«No ho faré més, si no ho vols», em diu, el seu alè prop l’orella encetant-me delitosos tremolins.
—I trempant responc, «No, no; ho faràs tant com voldràs, i és clar que sí! És així com et veig més activa i meravellosa, superior i desitjable, escultural i muscular, coratjosa i enèrgica... Com més d’homes et vulguin cardar, i encar pagant fort, més vàlua com a dona adorable, vull dir, que això vol dir que tothom se n’adona, del que vals, com a beutat extraordinària, única, sensacional...»
—Això vol dir que aleshores encar trempaves... Pensava que deies que érets donzell i assumia que...
—Erròniament, company... Sempre he trempat i sempre me l’he pelada... Potser no pas sempre... Però diguem-ne assíduament i sovintejada... Això... És molt dolent per a la salut no pelar-se-la mai... Això ho saben els monjos i tots els qui fan vots de castedat... Si doncs no es volen morir massa aviat, és clar...
—Vas molt ben informat...
—Prou cal, per poc que vulguis durar al món... Però saps què? Ara que hi pens... Tornem al vailet abandonat... A l’estront trobat al fons de la cagadora...
—Ah, i tant, el cagallonet desvalgut... Pobrissó, qui sap a les eriçades urpes de quin maleït torturador no espetegarà...
—Desvalgut, re. Molt espavilat, molt murri, molt garneu... Un noiàs qui era un goig de veure... Un Eros de Praxíteles fet carn... Una carn bruna i dura... Llambresc ballarí qui llisqués pels orificis...
—El vailet féu sort, aür, oidà, tira xanguet! Un Dickens com déu mana.
—Un matí em passejava pel veïnatge... I un jove elegant i ben format... Qui no sé pas què venia... Quina enganyifa per als supersticiosos... Imatges sagrades... O ninots d’ídols per als ximples, com dèiem... I relíquies i remeis de bruixot... Em semblà reconèixer’l... Li vaig dir... «Oi que ens coneixem?»
—Em va dir, «Oi tant!», mes era segur que no, que només ho feia per a fer-se’m fictament amic i vendre’m alguna de les seues porqueries religioses...
—Li vaig demanar, «Com et va anar? Saps que et vaig trobar abandonat i et vaig lliurar a unes dides i llevadores qui eren al parc infantil, i segur que et van tractar d’allò més amorosament?»
—«Oi tant, hi havien cavalls blancs al prat verd, me’n record, perfectament encantat... Imatges bucòliques així, cada dida ni llevadora una altra Io en la meua imaginació d’infant superdotat. Com sabeu, Io fou la nimfa qui en Jou transformava en vedella, si la seua malcarada donota Juno se’ls atansava d’esquitllèbit mentre, lúbrics, es rabejaven (la nimfa i ell, molt cardador, com tots els déus antics) vora el riuet. I aquelles vaques al parc duien a les pells, només descoberts per jo mateix, arcans mapes de tresors abscosos a les selves malaies... Tret que llavors, enmig de la felicitat més pregona, una crisi existencial m’arrapava la gola...!
—N’hi ha qui no ens n’hem desempallegat mai; la crisi que dius ens dura tota la vida...
—Em demanava esmeperdudament què hi feia tanmateix enmig d’aquella gernació suada i estrident! Amb el mateix neguit de la llevadora qui desesperadament, algun camí angoixós, no fos capaç de trobar entre els plecs de qualque panxa superlativa els plecs enigmàtics del cony de la qui fora imminentment partera, m’havia insubordinat com cap prou transgressiu capsigrany, i un cop fugit pels ben trepitjats horitzons del cossi d’escombraries on els humans vivim, sense lleixar pels ergs cap traça argentada de llimac, ni entre gebres i rosades empremta que em traís, com ara sospites d’oïssos ni d’estufits o pedretes d’espinada, o escrúpols de cap altra turbulència fisiològica més o menys diarreica, llucava al lluny, entre tintes d’arxipèlag, bo i tractant encar d’escatir on hauríem de plantar l’estaca, compreneu?»
—Una biografia força típica la teua, minyó.
—Una biografia de geni polifacètic i crismat pels poders celestials... Un original ja nat, per la gràcia del senyor dels dons i les gràcies, sense pecat original ni re de lleig, tot net i pur, i impol·lut i verge, com ara, com sempre... Un miracle, pràcticament, no diríeu?
—Home! — li deia, i me n’estava d’afegir allò que de debò pensava: Que comprenia que algú nat al fons d’una comuna plena de merda era natural que tingues ambicions i il·lusions de grandeses; sí ves, som així, els imbècils humans, però aquell xicot, a poc a poc, entre poc i massa! Car continuava...
—«Veig que a cada cantó hi ha, banyats per llums grogues, un aiguabarreig d’espectacles oberts; que hi ha, a la dreta, aquella dona massa vella, amb la seua cara tota degenerada per dues màcules brunes, la qual s’amaneix al suïcidi, això segons ens assegura la veu ronca del repel·lent anunciant, el qual ens diu així mateix que és “metge” i que doncs serà ell mateix qui vigilarà que el suïcidi de la vella sigui prou com cal, ço és, prou espectacular com cal. La vella, una de les dides a qui li toca el retir, ho té tot a l’hora: Una cadira de braços tota embolicada amb un fi vel negre serà el seu indret de mort: S’hi asseurà, i amb una cordeta a la mà estrebarà el gallet d’una escopeta que hi ha falcada davant seu i el canó de la qual, a uns cinc o sis metres de distància, precisament se li encara: El tret esclatarà, i llavors el projectil li foradaria el front si tot rutllés com hom ha doncs pretès, tret que el grotesc “metge” hi fica ara l’emoció: “Ull viu!”, criden els altaveus, “que el projectil, senyores i senyors, es pot desviar, i per comptes d’assassinar la molt negligible nugatòria anciana, pot fer-li només això o allò, un dallonses qualsevol, nafrar-la lletjament rai, esguerrar-la, eixorbar-la, desfigurar-li encar pus la carota, oi ca? — ha-hà! — car què en sap hom! — o fer-li un melic nou, projectar-la belleu a tres quarts de quinze, vós! Així que ull viu el venerable del darrere, que qui rep, rep — i qui rep, projectil o vella, per rebre, i pel fet d’haver rebut, li passarem el rebut d’un enterrament de trucalembut, sense més tribut ni tururut!” El públic, escàs, tanmateix s’esclafeix, on el “metge” sembla que amb allò rai que hi frueix, que hi frueix tant que potser se li embrutarà la lluent carranxa de sobtada fumosa lleterada, on la gent encar se’n riurà pus descordadament. Aquells ridículs pantalons rosa, de llustrins claferts, un projector de fortes llums ara blanques adés vermelles, acompanyat d’uns molt irritants grinyols de la dissonant orquestra, se li haurà estampat a la taca que creix i creix desmesuradament...
—Tot això hi veies al parc?
—I més, molt més, sempre de la màgica maneta de la molt santa llevadora qui benignament em roplegà...
—Ah, una altra bona dona amb un cor d’or...
—Petit i tot, ja era (sempre ho he estat) molt pudibund, com el senyor mana. Quan vaig veure allò, aquell inici de disbauxa, disgustat, he tombats els ulls a l’altre cantó, a la meua esquerra, on una colla d’esvalotadors mig trompes, i molt acolorits i fastigosos de roba, bo i etzibant una cridòria de caldeu, anaven darrere un pobre escarransit vedell xurmer: El torturaven de les formes més cruels, a la faisó “of those dirty cowardly creeps, whose asses are always in an uproar of terrible pain”, diuen (érem a Saint Louis, al Missouri), enmig de les riallades, els altaveus, els quals llavors avisen que, vist que el jònec no pot ja dir ni fava, hom haurà de burxar-lo amb punxons fins que no es mori d’una puta vegada, i que qui li foradi primer un ull i el mostri al públic al bec del seu punxó, s’enduu un petit premi, on ací la podrida gentada exulta i s’atansa encar més al ròdol... Són espectacles repulsius, i les musiques i les cançons cacofòniques m’eixorden; el cuquet de l’orella em vomita malvestats, i la pudor insuportable de la voluda m’ofega, i ara a l’angúnia s’hi afegeix l’angoixa: El cos tot afetgegat per cossos i cossos repugnants qui cuiden escanyar-me (cordons, només soc un nadó...!). Com un boig, amb totes les forces, un altre Hèrcules al bressol, m’he ficat a empènyer a tort i a dret, fins que per sort m’he trobat darrere les esquenes massisses d’uns homenots gegantins (uniformats, no cal dir): M’hi arrecer i hi he empès amb tota la fúria, com si són (ells) mur que, movible, avançarà a repèl, i llavors, ei, efectivament, de sobte el tap de gentota contrària del nostre davant es desbota, i sortim els homenots i un bon grapat de nosaltres (inclosa la benemèrita llevadora) disparats cap on es pot finalment respirar, i com cridem de joia, alhora que, com ara estorts de cap càrrega imponent, continuem corrent, corrent, i cada cop, com més anem, menys som: Qualsque boldrons escadussers es dispersen per foscs carrerons laterals d’avinguda altrament atapeïda i plena de llums, la qual, nogensmenys, amb l’embranzida que hom porta, la inèrcia del fugir, a poc a poc s’ha anada tornant carrer pedregós, aombrat i tèrbol... Veig aleshores que certs escamots d’escàpols s’han anat reunint en colles semi-secretes. Si n’hi ha qui només, bo i rient i fent tabola, fumen i ensumen negres substàncies prohibides estranyament flairoses, d’altres, greus, comploten revolucions. Isnells i brutals, de racons oblidats, n’ixen saigs qui, amb baldric i buirac, i armats fins al plomall, o bé tantost els ensibornaves o se t’enduien d’ostatge lleu mort; lleu et tapaven els ulls amb un drap negre, lleu et lligaven de peus i de mans, i no saps on t’emmenen, si a cap tàvega o a quin camp de martiri (com fidel cristià sempre martiritzat injustament), i au, mentre dubtes, lleu ja t’han etzibat un tret al cap, lleu ja t’han llençat a cap clot, lleu ja s’espolsen les grapes... Arrapat al molt poderós coll de l’animal, tot de tendons i de músculs, sobtat cavall bru (no pas blanc en prat verd aquest camí, car mentrestant, en la vida desèrtica i selvàtica, he crescut de valent), en sobtat cavall bru, doncs, en desert de nit, tombes rabent la cantonada i hi ha finestres reixades a ambdós costats del carreró estret. Hi han mans esquelètiques, blanques de fòsfor, agafades fermament als barrots, com si ets avançant en passadís de presó. Hi carranqueges tan arrupit com pots, enmig clavat perquè cap espectre no t’enllordi. Fas veure que ni hi ets. No participaràs mai més en re de satànic ni diabòlic. Tard o d’hora, fent prou bondat, seràs víctima molt agraïda del miracle. A cap aplec, ni convocació, ni conxorxa, ni timba, amb saigs de lleure qui juguen als daus amb els ossos dels morts, ni enlloc on siguis o no siguis mai convidat, no hi faràs cap. Romandré ombra qui s’esmuny, equidistant, esperant belleu que es llevi el jorn i pugui fotre encar el camp, i llavors, cordills, vós, com me n’allunyaré, no m’hi enxampareu mai pus, malparits!
—T’havies emancipat heroicament, comprenc, i et felicit, bon bordegàs.
—Ara que hi som, i ens entenem tan bé, no em compraríeu un d’aqueixos amulets de la bona sort, beneïts per l’infal·lible pare sant, no cal dir. Operen miracles a balquena.
—De vudús i de tòtems i de ximpleries d’aqueixes, com comprendràs, ja n’estic ben de tornada, i francament tip. A part que és un insult que hom se’m pensi que soc tan ruc. Hauràs d’enganyar’n un altre. És veritablement insultant que m’ho vulguis fer a manguis, algú qui t’estalvià que, buderol desvalgut, et neguessis en les circumstàncies més metafísiques, vull dir, mefítiques ni adverses. Prou sé que no serveix de gaire dir la veritat al món. Que és més fàcil viure com si t’has jaquit enganyar i així pots tu mateix anar enganyant, trampejant la vida pel que romangui de distància. Però eu crec que més val callar que no pas esbombar mentides tan injurioses. Per al bé del teu esperit i per al del proïsme. D’acord, entesos. Admès, que ningú no et pagarà per dir la veritat. Et pegarà, això sí, i àdhuc t’occirà, i et vilipendiarà i et tractarà de maligne i de drap brut, i de font de putrefacció... Però també potser algun dia un moviment heroic s’hi ficarà i... Prou caldrà tard o d’hora estroncar la tràgica pantomima...
—No em confonguéssiu ni em temptéssiu maliciosament, bon home, no us servirà de re; soc un creient autèntic, ho duc a la sang, m’ho diu l’ànima, soc un dels elegits, hec i haig lloc reservat al paradís, segur. I si em dieu que el meu talismà sacrosant és una enganyifa, qui insulteu sou vós — a mi!
—No perdis el cul, minyó, calma i ensenya-me’ls, bah, si vols, els teus jujús... Vejam quin aspecte no presenten, els meravellosos objectes... A quant dius que no els vens...?
—La llevadora qui m’assistí, ella qui coneixia com ningú el miracle de la vida, car prou deslliurava infantons a tentipotenti, i sabia que la vida és el regal més soberg ni esplendorós que el senyor no ens fa, que néixer és el miracle del senyor més espectacular ni meravellós...
—Senyor, senyor... Quin senyor? El senyor de les mosques, i els escarabats i les larves de la corrupció inapel·lable dels cossos?
—El senyor del miracles, no tergiverseu! Sou malvolent!
—Parla’m dels escruixidors amulets, o jaquim-ho córrer, minyó.
—Són uns anyells del senyor, vull dir, uns anells que ajuden a viure molts anys i així mateix asseguren al portador les portes franques del paradís a l’hora benaurada de la mort. Són fets, per mans angèliques i doncs divines, del budellol i el mariot, el budell culà i entrevins circumdants, incorruptes de sant Tortu Ós i sant Viri At.
—Els budells culans, és a dir els rectes, del senyor Ós i el del senyor At, ja ho veig.
—No, no pas els budells culans — el budell culà. Car per un altre miracle potentíssim del senyor, compartien, sant Tortu i sant Viri, el mateix budell darrer. Eren, per un cas extraordinari de la bondat divina, “siamesos” solament d’aquell òrgan molt essencial. Potser (segons els metges més eminents) el més essencial de tots. El recte de la recta vida.
—Ara sí que em voldria... Només ens mancava això! Un recte compartit. Un altre monstre únic de la natura!
—Ni monstre ni natura! Sigueu respectuós com cal amb les coses sagrades, us dic! Voleu dir, en realitat, i molt respectuosament... Un altre grandíssim miracle del senyor.
—El senyor Nat. El senyor Nat Ura.
—No sabeu re de la història sagrada. D’ignorants, el món n’és encar ple. Amb el nostre devot apostolicisme sacre, ja hi arribarem. Si ho vol el senyor, rai. Ben lleu fet. Xst! Escolteu-me, calleu un segon, si us plau... Ara ho entendreu tot. Si mai aneu a Mortimer, a l’Ohio, hi ha una esglesiola amb el quadre molt venerat pels pelegrins de tot el món. El mestre Mortimer Alclott, qui signava les seues obres mestres Morty Alclott, és clar, va pintar-hi la gran aventura volguda pel senyor. Hi ha les dues mares verges, de fresc arribades a una rònega establia al voltant del vilatge petitíssim, el llogarret negligible de Nappuq, al reialme del mitjà orient que es deia bíblicament Pepparia. Hi convergien una nit fosquíssima, l’una verge joveníssima vinguda del nord, l’altra del sud... I vejats miracle únic! Fou aleshores que pogueren ensems donar a llum, ficar al món, tant el sant, pre-ungit, fill de l’una com de l’altra...
—Sant At i sant Ós.
—Precisament! Sou bon deixeble! Sant Viri i sant Tortu, els quals, per les inescandallables voluntat i saviesa divines, no hagueren mai poguts néixer separats, car eren, com dic, i diuen les infal·libles — car revelades — cròniques sagrades, bessons “siamesos”! Oi? Si hom no se’n fa creus! Si hom no cau de jonollons... Si hom no té l’ànima empedreïda i potser ja no hi ha remei...
—Compartien el mateix budell culà, tot i que venien de verges diferents qui no s’havien vistes mai, i... Tens raó. Admirable de totes totes, tu... Per a caure-hi d’esfínter, com dius!
—Oi que sí? Fins vós mateix, un miserable incrèdul, condemnat segur a l’infern ben lleu, no podeu sinó retre’us al poder invencible de la meravella del senyor omnipotent! Reconegueu-ho d’una vegada i compreu l’anell beneïdament eixarreït! Encar hi sou potser a temps! I us faig a vós un preu i tot! I atureu, si us plau, de riure-vos-en! Sapiguéssiu, dissortat, que el mal ensabonat Savon Àrola i l’esborronat Boro Nat, el cavaller rovellat, refusaren, tant l’un com l’altre, els anells divinals, i en feren befa, i s’esclafiren cridaners, en sabre com els feien — ni de quin objecte incorrupte, i doncs diví — els àngels al cel, i és clar que de mantinent el senyor (com fa amb tots els malastrucs qui no respecten degudament i prou dogmàtica les imatges, i els llibres i texts, i sobretot els objectes sagrats) els castigà; fulgurant, els fulminà. Sense saber com, tot d’una es guaitaren tombats en amor tràgica, se saberen malfadats amants, sense possibilitat d’unió sacra, i s’entengueren encontinent per a suïcidar’s ensems. Prenguérem ambdós la mateixa quantitat de píndoles contra el cor (una grossa de píndoles si més no cascú), i es begueren senceres sengles ampolles de conyac, i jagueren junts damunt la vànova del mateix llit, nus i enllaçats, fent obscenes manetes, amb carones de beneits, atenent, endreçadets com bons minyons, l’arribada de la gruada mort. La mort arribà i s’endugué en Boro Nat, i en Savon Àrola es desvetllà i veié son companyó difunt, i se sentí, com ho diré, quiti d’aquell flagell angoixant, anguniós, piramidal... I volgué, diabòlic, esquitllar’s de l’entesa, i tanmateix rebé un llamp del senyor a la coroneta mateixa... I ací els texts sacres divergeixen lleugerament... El dogma encar una mica estrafet, vull dir, no prou pastat, ni acceptat doncs per cap dels sínodes, dels com se’n diu, concilis... N’hi ha qui relaten que la benaurada mort arribà i s’endugué en Savon, i en Boro Nat es desvetllà tot solet i plorant... O àdhuc que la mort s’absentà aquell moment per causa major, i es desvetllaren intactes ambdós, i, penedits, compraren immediatament l’anell miraculós... O àdhuc, vós, que ambdós moriren d’espetec... O...
—Saps què, Mec? Veia que se’n cansava, ell i tot, amb la brètola xerrameca. I que de vendre’m, a manguis, re. Essent com soc de tarannà immensament generós, compadint-me’n, me’l vaig treure del damunt dient-li, en l’educat comiat meu, que records a la llevadora màgica, si encar era viva, és clar, i que passi-ho bé, que no podia ajornar més la meua pecaminosa visita a la concubina de torn.
—Doncs, carall, noi, Tit, no sé què dir-t’hi... Ara, sí que et sortia al capdavall bordet, el fill cagalló — un fill tan “especial”, d’un verge i tot!
—Oi? Ni que te’n fotis. Ara que... Què se’n podia esperar, atesos els seus preliminars...? De la clandestinitat de les clavegueres, no n’ixen mai gaires de bones, d’emancipacions individuals, ans al contrari, pler de malaptes concepcions en resulten, qui continuen, com veus, d’omplir el món amb llurs falòrnies del dimoni...
—Per tangents i d’altres diverticles rai, sempre acabem fent indefectiblement cap als mateixos acostumats bordells. En fi, si encar hi som, ja ens veurem demà, que avui, com deies, ja es fa tard i vol ploure, Tit; au.
—Au, au.
—Au.


(>>>)


20. (Faulona que s’esdevé a Nappuq, Pepparia, reialme del mitjà orient.)


No gaires jorns ans el monstruós daltabaix que quaix ho extingí tot, passats els garatges-bar i els altres mercats, on, sots amples pudents ombrel·les, aquelles llordes donotes hi venien peix i marisc de tota mena, a l’estadi, o belleu vull dir l’amfiteatre, on hi havia els actors (o gladiadors? o consciències?) qui hi feien llurs rucadetes de cosons ximplets, els de pus enrere entre la terregada assistent, qui no filustràvem de l’acció com qui diu res, allargàvem el coll o fèiem veure que l’allargàvem, car allò que hi havia sobretot eren tocaments més o menys d’estranquis, amb l’afegitó neguitós dels infames lladregots de tostemps, bo i ficant urpa on menys calia, i rebent per comptes, si hom els enxampava, un parell de braços trencats, sots la feliç aprovació si més no local dels qui presenciàvem el cas.

—Qui hi pica de peus?
—Ara t’ho dic: ningú. Tots ho trobem aplaudible ni plausible d’allò pus.

Amb els seus disset anyets, hi havia anat acompanyat de sos dispesers, l’homenot bast i incongruent, la seua dona esquelètica i minúscula, qui l’homenot brutal ataconava de valent cada nit, i la petitona de llurs trenta-sis filles, una noieta d’amb prou feinetes vuit anys, amb la qual com qui diu el protagonista s’entenia força bé, car tot just aixecar’s ja li venia al llit, i sovint se li masturbava, fregant-se-li (sondrollant-se-l’hi) la flairoseta fufeta al nas.

Son nas, pobrissó, beneit, ella se’n repleveix cada matí; i el reu tostemps amb la seua carona de cony, el nas tan ensinistrat prenent aparença indubtable de pipeta de xona, o àdhuc de no gens erèctil i doncs fal·laciosa xil·la. Mal despert, creu que somia truites de cony, vull dir, cony de truites: «—Die Zimmer in meinen Träumen sind nicht zugänglich. Ni qui gosés entrar-hi, al misteri ominós de les cambres dels meus somnis, com se’n tacava tant que cuidava engolir-se’l la ubiqua amèbica llefiscositat.»

S’escau que en aquella avinentesa també sa provinciana mare, qui el visitava de lluny, no hi fos, a l’esdeveniment esportiu (o teatral? o què? mortuori?).

Aleshores (me’n record rient) s’esdevingué una diversió diguem-ne espectacular, molt més espectacular que no allò (la funció? l’esplai? el partit? la guerra?) que hi devia tindre lloc lla baix, a l’escenari (o a la gespa? el fang? la sorra?).

Tant se val. Un acte teatral que hom podria anomenar: N’hi ha per a sucar-hi conys.

Els protagonistes de la peça hi serem la noieta (sucoseta), ma mare (balbota, de fadesa tothoreta reu), el tit (ço és, el criminal!), el (típic, repel·lent) cap gros de la bòfia, i el jutge (excepcionalment, per un cop) imparcial. Comparses a manta, això rai, no miréssim prim.

Es veu que, per coses de tirada habitual, com qui diu gairebé d’esme, avesat a acaronar-l’hi, acaronava doncs distretament el conyet de la noieta.

Un cap gros de la bòfia em clissà i començà d’esgargamellar’s que:

—Quin crim, quin crim, quin crim més imponent, jotflic, manoi, oidà, i tant!

Com tots els maleïts espietes oficials, amb uniforme o sense, acostumats a plantar d’esquitllèbit propagandes cruament mentideres, i llavors són ells qui se les creuen, sovint escaient-se que són ells mateixos els únics a caure a llur propi parany, ço és, a creure-se-les, com dic, fil per randa, mes no pas per això ells menys tretze són tretze, aferrant-s’hi com a ferros roents, i volent fer pagar a tothom, sigui qui sigui, el primer o el darrer, tant se val, la duríssima, sovint terminal, mai condonable pena; el gros de la bòfia començà d’acusar’m d’actes contraris a la constitució, i a l’honor i a la moral i a la pàtria, i a tota altra merda militar del moment.

Va dir que m’enxampava en flagrant delicte bo i ficant la mà al cony d’una menor molt menor, ui, molt, molt!

Tothom encontinent amanit a com se’n diu, a linxar’m, espectacle encar pus collonut, vós!

Tret que de primer calia demostrar la cosa, va dir un jutge imparcial qui s’esqueia (una altra bona casualitat teatral!) de trobar’s pel veïnatge, pels environs, cavà? Es va treure la carrinclona coroça (o com se’n digui d’aquell barret ridícul i fastigoset de jutge, amb farbalans i ruixes, i brodats xarons), i a sota, cosida, hi havia efectivament l’etiqueta que l’acreditava, i tothom de l’astorat veïnat caigué de molts breus genollons, no fos cas.

No fos cas que els caigués cap dictamen que els incriminés més que ja no n’eren pel fet d’haver fotut el pecat inexpiable de néixer.

—Em cag en l’olla; ho demostraré fàcilment, va dir el cap gros, —Porta la mà, criminal!

M’engrapà la flasca mà qui adés joiosament furgava la fufeta de la petitona i es ficà a ensumar-me-la.

—Ah, digué, de triomf farcit com de llardons, —Pudor de conyet d’infantona calenteta, vull dir, d’infanteta calentona!

Vaig pujar llavors a les taules, on piulí: —Senyor jutge, est hom... est foll... Est hom n’és, foll! Afoll... Son cervell, afoll!

I el jutge dictaminà: —Redeu, el reu raó rai!

I el tit: —Quines poca-soltades de congriar-hi, cavà?

I el bòfia: —Ara ho demostraré, reputa, collons! Nena, porta!

I li anava a ficar els dits al conyet, pobrissona, un homenot fastigós i groller, no pas finet i curós, i accepte i comcaleret com el tit, i ans no s’hi llencés, que crid: —Mos dits puden a cony, prou ho reconec, mes només els ficava al de ma mare, ací present, molt honorífica senyoria! Veu?

Ma mare cap plany. Només féu un somriure leporí.

Qualcuns datspelsés entre la massa ignara, remugaren, on intervinguí: —Cap escàndol, ep, vós. Recordeu d’on vinc tot sencer; què és una mà burxant el cony de ta mare quan no fa així mateix poc gaire hi has eixit de cap i tot? No fotéssim. De cap, senyories, de cap! I amb tot l’aparell genital penjant! No cardéssim cagarel·la, ca, vós? Prou romanços, cavà? Que ja ens coneixem.

Cap perill, nogensmenys, car llavors, per a comprovar si fos de debò cert el meu àlibi, la meua excusa extemporània, el bòfia matusser què feu? I molt matusserament? Doncs enfonsà els dits de la mateixa mà d’abans també al cony de ma mare. I digué que no, que no, que no era la mateixa pudoreta; que aquesta pudor era molt més fortota que no havia estat abans aqueixa.

Mes els jutge jutjà, després d’ensumar’m la mà i ensumar la del pelut bul, i la seua pròpia, per a ésser més segur, en acabat que també l’enfonsà al cony de ma mare, que ara calia per a ésser segur del tot, enfonsar les mans de tots tres al conyet de la menuda, on tothom (els assistents molt meravellats per l’enigmàtica pregonesa de la laberíntica ciència judiciària) féu: —Oh! Oh! Oh!

Els tres ens ensumàrem ensems els dits mútuament i recíproca, ara tu la meua, ara la seua, ara la nostra, ara la de no cap diguem-ne jurat qui hagi comprat peix recentment o menjat un entrepà de pegellida o cap altre marisc — i el resultat fou que allò dels conys i llurs pudoretes no hi havia déu qui ho destriés, i que davant el dubte irrefragable hom m’alliberava unànimement de tot retret.

Així amoroseix la clientela limítrofa el molt deny senyor jutge: —Un reu condonat sense pus aparat teratomatós. Apreciéssiu el miracle, capsdecony! No durarà... Anc no dura, cap miracle... Ai no, malaguanyats, merda!

On el públic es des-esbalaeix, i es desembalbeix i ens aclamava tots plegats, l’elenc sencer, i als jugadors (o actors) (d’allà baix) (qui sap on paren ni que hi foten) no gens.

És clar que cap plany així mateix poc de part del tit. I ma mare la farta leporinament somrient, i la moribunda dispesera redubtant l’atans inexorable del tacó més gros de tots, i la noieta escaldadeta demanant a cau d’orella (totes aquelles tèrboles suspectes insercions!) que li fiqués sots les faldilletes pomadeta d’aquella desinfectant que totjorn duc no fos cas a la butxaca, i el bòfia empegueït anant-se’n escuat a suïcidar amb un tret a la coroneta a cap rònec racó de barri de bandarretes.

Car carallot no havia pensat prou ni havia estudiat a la facultat (i així cap bordellevat de metge inic no l’albardà) i no patí doncs la facècia del maleït metjarra de torn qui, típic, t’ensarrona, com dic, alhora que et diu que “cal haver bon païdor a part de bon ull”, i, bo i endinsant un dit al bací infecciós i clafert de merda de cap malalt molt malalt, es llepa l’altre davant els ingenus aprenents, qui llavors fem (fan, fan!) el mateix, és clar, car no volen pas cap mala nota, mes amb la cagada, llas, que ho fan tot llepant-se (ells!) el dit putrefacte, ecs!

Ho resumia el jutge amb carota saberuda per a enlluernament general: —Si l’inepte ans fal·laç inspector hagués ficada de primer una mà a un cony, i llavors l’altra a l’altre, encar com aquell, vós; hom hauria belleu volgut fer’n mig cas. Mes quin tros de bul més dissortat, ell mateix enredava la troca, embotint la mateixa mà a cada cony. Xut, xut, xut; xut, xut, xut! — tocant l’ase mant camí, enllestia i explicitava palesament la sentència.

A part, és clar, que el jutge d’imparcial no pas gaire; a l’inspector d’anys que d’amagatotis es veu que l’hi portava votada, i avui verament de quina faisó més elefantinament elegant no el trametia a fer’s repicar definitivament.

—Un argument jurídic, diu ell mateix com a llevants de taula, en acabat del magnífic tec retòric de què ens fotia gaudir, dels pus tremends enlloc anc oïts.

I entre els assistents, els més vius ja en copiàvem crosses de paperet que duríem d’estranquis enganxades sota la màniga per si de cas mai fos cas que les vel·leïtoses autoritats del moment no ens volguessin interrogar de qüestions així mateix si més no tan arcanes com aquella.

Impudent esteta, l’home qui llig crida a l’aplec amb un rot, no li feien gaire profit els cogombres, i troba que la saba de l’atmosfèric califa (un arrière-goût de sperme chaud) és verament verí.

Vultúrids hi estrafan els crits dels corns, i els caçadors anem de bòlit — ara sí que l’hem cagada tots plegats. No sabem d’on vindrà el tret que ens occirà.

Mentrestant, més ençà, el bon estruç, no li costava gaire de pair, ben a poc a poc, mos a mos, el metge, ara ben trinxat a cops de falcata i de ganivetàs, i adés idolatrat per tant de salvatge pel seu esoterisme funerari que els jaquia atuïts, i claferts alhora de melangia i de vaga esperança que, tanmateix, qui sap com, el desclòs misteri irrompria amb gran to, en llurs esperits enderiats, aprés múltiples assaigs durant mil·lennis, i la llum així encesa els duria amunt i d’espetec, si fa no fa, ascendien a una realitat més impossiblement entenedora, pobra gent.

I llavors pel cel ominosos hi volen, voltant, els voltors, i senten sentors de podriment i s’hi atansen adelerats...

Dejús, la molt encetada carronya del metge els saluda complaguda... Ara adquirirà nova carn... Ara ressuscitarà amb ales!

L’estruç no ama gaire allò corromput o fètid, així que rai, car de tota manera ja se n’anava, saps? Espectres elusius, les ombres dels voltors li fan una certa angúnia; hom albirava doncs que potser calia fugir dels imminents epicaricacs (els trinxeraires a l’aguait). Així, pausadament, ell qui sí, xapescava enllà, desert avall...

Paint, paint, al bell mig de les distàncies del desert aparentment infinit, s’ha ficat a discórrer. Es diu: —Confegeix, noi, mots inèdits per a dir coses que són incomprensibles amb els mots que duen ara, mots que han esdevinguts putrefactes i ossificats, i no poden doncs donar idea de la cosa, tret que la cosa sigui totalment incopsable, en el qual cas no hauria de portar cap nom, car el nom que porta és façana que amaga una mentida i una impossibilitat, és a dir, és una impostura que només et rosega i fa malbé el pensament, i que cal rebutjar de totes totes. Anorreéssim doncs el mot inútil d’“infinit”; no pot haver-hi re “infinit”, és un cercle viciós generat per un cervell envaït per una força maligna. Com en direm doncs del concepte buit dit erròniament “infinit”...? En direm... Anava a dir el mot, i tanmateix me n’he estat. Car l’hauria d’explicar. I quina mandra ara, mig endormiscadet, haver d’explicar què hi ha dins un mot que és buit! Hauria d’explicar què és el buit, i allò em portaria a explicar una infinitat de mots buits. Una infinitat...? Quantes d’infinitats fan l’infinit? Vet ací una definició: «L’infinit és una infinitat d’infinitats». Ara ens entenem. Una infinitat té principi i fi. Si l’infinit el fem amb una infinitat d’infinitats, vol dir que l’infinit és una cadena constituïda per un nombre de baules de mai no acabar, mes que s’acaben cascuna d’elles individualment, això sí, on l’infinit no fora sinó un període de quelcom a l’univers, quelcom que, com l’univers mateix, no és pas que no comenci ni s’acabi mai, sinó quelcom que es va repetint de maneres diverses, sempre naixent i morint, i mai idèntic a ell mateix, i doncs l’infinit no existeix; existeixen els infinits, i això sí que ho comprenem. Tot ha un inici com tot ha una fi. I au, per a avui plegarem. I ens quedarem tan tranquils.

Tot això és alta filosofia, es diu. Ha pensat si potser, si encar se’n recorda d’ací una estoneta, no ho hauria d’escriure a qualcuna part. S’asseu a l’ombra de cap duna, i es trau tinter, paper, ploma, i os de sípia de la butxaca. De sobte, ara que s’amania a escriure... Sents esborronat que del seu bec impiu s’estimba damunt la sorra bullent un gros renec! La consciència encontinent el repta: «—No pots pas blasmar la sípia, gamarús, si la ploma cal·ligràfica és rovellada i bruta! La sípia (pensa-hi!) se sacrificà justament perquè la teua ploma fos ben lluent i neta. Tota la culpa és doncs teua! T’hauràs de suïcidar... per a reparar el pecat que li foties suara... T’hauràs de suïcidar com es suïcidà ella per tu, això si de debò vols rescabalar-la, reivindicar-la, dignificar-la, desagreujar-la... Fes-ho, fes-ho, ara mateix! Per tal que, en acabat que tan injustament no la vilipendiessis, pogués doncs replevir-se’n, de la seua dignitat per tu tan volpellament nafrada, pobrissona!»

I la sípia al cel de les sípies assenteix. «—Les sípies no som pas menys persones ni sobretot pitjors que no sou els estruços!» diu.

“Noia, fas molt bon teatre”, l’estruç li diu a sa consciència. I llavors li recomana que s’ho prengui amb calma, que no s’escarrassi dellà d’allò que és raonable, per tal que no s’espatlli en quatre dies, i que, per tant, per a dosificar-se, que despatxi cada vegada només unes unces de desig i prou, sense excedir-se’n gaire, ni desficiar-s’hi, i doncs fer-se malbé, pobrissona, massa. Car durar és guanyar. Car la seua consciència verament és molt puta.

Puta i comediant. “Molt agraït, molt agraït”, deia a tothom acabada la funció, i massa haver-ho dit, o potser perquè se n’adona que hom la victoreja de per riure, acaba dient, amb més raó, “molt agrit, molt agrit, molt agrit...”

Tant se val. Un sord esclat d’aplaudiments l’acompanyava pertot d’on se n’anava. Tret que no volgués dir allò, potser, evidentment, que quisvulla que l’aplaudís, l’immens goig era seu de veure que la seua fètida presència a la fi s’absentava.

Cal dir que fou un cony rebregadot, el seu, sempre refusat pel qaïd, per l’emir, pel soldà, pel califa...

En canvi... Cent conys iridescents de clítoris titil·lants penjaven (recorda-te’n) de l’arbre de nadal del nefand emperaire barbamec i fofo. L’emperaire Sensoli, el del sensori malmès i la maquineta morta. No pas que mai l’hagués tinguda gaire viva, la maquineta del fotre, sempre espatllada, incapaç de fendre un himen per tendret que fos. S’ho feia fer per l’especialista trenca-hímens de torn, i llavors, més malament que no bé, ell continuava l’àrdua fatigosa tasca del cardar. Llavors la maquineta se li moria del tot, i les cent verges qui els vassalls li trametíem per les festes del solstici, prou son sapastre cirurgià n’Obstreperí, s’encarregava d’extreure’ls sencerets els conys (a les verges), i aquella era la decoració més admirada per la plebs de tot el reialme qui aquell any la sort els queia de poder assistir a l’enllumenament arbori de l’arbre mestre de la cort, car cert que certs nobles havien així mateix dret d’encendre més tardet els llurs amb un nombre de conys corresponent a llur grau aristocràtic, tret que és clar sempre molt inferior als cent pelats de l’emperaire impotent.

Cal afegir potser que, en societat, el cirurgia palatí n’Obstreperí esdevenia un clown horrorós, de qui l’especialitat era de tallar’s certes estratègiques artèries enmig de la gentada, ficada encontinent en ficte pànic; es tallava ivaçosament les artèries al coll i al ventre, i als braços i a les cames, perquè a glopades la sang no ho escatxigués tot i tothom, i com se’n reia roncament llavors! Res no els era tan divertit, ni a ell ni a l’agraït emperaire, d’on és clar que rigorosament ho fos també per a la plebs en pes.

I ara moixoni, nois, que ací comença el bo de la història. Una vegada, un dels anys on l’emperaire i els seus comptables àulics comptaven les verges, es trobaren astorats que n’havien al calaix no pas cent — cent-una!

Qui s’havia descomptat? Que llurs caps no rodin encontinent! Maleïts, entre el nombre de les sortoses triades cent, se’ls n’havia esmunyit, sense que ningú la copsés, una òrfena grasseta i lletgeta qui, tanmateix emprenedora, també volia per a ella els benifets del sacrifici de la virginitat a l’ídol al qual enguany li tocava el benefici.

La noieta, una consciència encar del tot immatura, havia composta i tot una pregària adreçada alhora a l’ídol i a l’emperaire, que començava, si ens estrenyem gaire la memòria, així: “Ton capritx és mon desig/ Ton trepig mon fetitx/ I així fent en l’endemig/ Sitges i tremuges/ Grimpen ximpanzés/ Sense fastig ni escarritx/ I l’embut si se t’encalla/ Príncep te’l desenferritj/ Com Rasputin el tsarèvitx.”

Agrament, els envejosos inútils poetes de palau la criticaren a mort, i son cony fou adverat inhàbil i sobretot indigne del sacrifici.

I al capdavall, exiliada, anatematitzada, execrada, heus. Ací la tens. Ací mateix l’han portada, enmig del maleït desert, els roents corrents del viure (die heißen Ströme des Lebens, en dèiem a la cort els més poètics i esnobs).

Espontània, transcorr la monstressa, amb una llàntia encesa, pel rocallós atzucac. La monstressa és tan lletja i emètica que només ix en nits ben closes i de boira espessa. La monstressa i l’estruç filòsof són estrets amics.

«Quan érem joves, te’n recordes, noia?» Són abraçadets al jaç de pells de fennec, i se n’enyoren, dels anys de la picaó, on potser s’imaginen ara que foren mig feliços i tot.

Jaguts, eren les nostres incòlumes tites estalagmites titil·lants, i damunt nostre titil·laven els vostres indemnes clítoris com estalactites de glaç.

En acabat dels coits, ens trencàvem tots plegats com cristalls. Ens anàvem esvaint, nostres substàncies fugien com fumets, emanàvem vaporosament les ànimes qui prenien les formes silents de pinsans, mallerengues, gaigs, qui, curosos, per a no despertar’ns, partissin de puntetes corriols d’aire envant, vers les maragdines fosforescències d’enjondre, amb vults adolorits, tanmateix, com si sabessin, calmament i equànimes, que aquell comiat era el definitiu.

Amb goles eixutes glopejàvem ofecs.

Impulsius, ens havíem venut el garatge-bar de la cantonada i n’havíem comprat aquell, el nou, més atansat al mig del bulevard — en parlava amb els vells clients del nostre nou bar — res, els assegurava, no haurà canviat — els serviríem com us servíem; si fos possible, millor i tot...

En canvi, als quatre gats de l’antic no els dèiem ni piu; tant de bo, ens dèiem, no fóssim per ells mai trobats, peples maleïts, sarraïns de poble!

Prou els coneixíem. S’havien arruïnats, cascun d’ells, els mostatxos alhora fumant cigars pudents, xarrupant absenta, i jugant als escacs. Hom els detectaria de lluny, i s’amaniria una careta especial per a ignorar’ls completament.

«Perdoneu, no us conec de re; no servim d’això que demaneu; som molt triats i exigents amb el públic; haureu de tornar vestits de gala i ben raguts; la nostra clientela és molt selecta; la finor impera; renecs i mots barroers són interdits; la conversa és altament filosòfica, de matèries extremadament obscures; cal heure atès un cert nivell, potser si us aveníeu a passar un examen...?»

Componia la poetessa del cony rebutjat adients codolades recitades amb sorollets de còdols que rodolen: «Remuguen i reneguen els daus al gobelet/ I a la taverna els brètols bevíem a galet/ No ens aixecareu pus velles camises amb sets/ Ara es paga al comptat no fiem ni als stàrets.»

Cantaven passant els dulers en caravanes polsegoses. «.» Somien truites i es perceben vàgils per esteses cespitoses, ensumen la mar hermètica i ses saxàtils saboroses pegellides. Puden a cony les pegellides, es diuen, paral·lels i ensems, grollers i irreverents.

I s’arrisquen a dir-ne a barrisc i àdhuc de llarg abast. Elefantins, somiem-hi, cetacis, conys, que grimpen, i mosseguen i roseguen i rosten, i n’hi ha pertot arreu, i de les roques n’arrenques cap, i per cascun qui en desarrelis cinquanta-quatre es fiquen ensems a menstruar, tots a una, unànimes.

Fa la grotesca gargòlica poetessa, de lluny, mormolant a l’orella de l’estruç, son amant. «Món de goludams, món de podrides goludams/ Cada bestiota només hi és per a omplir el pap/ I anar fotent els altres tant com pot.»

Els vidres del mur del garatge-bar que s’abocava a l’avinguda eren disposats en escaquer — diagonalment, et trobaves vidres que alternaven amb blocs de ciment. Si a través dels menuts espessos vidres en guaitaves l’avinguda, veies que el paisatge era tot nevat, i que els innombrables vianants i vehicles de l’hora de dinar d’aquell jorn feiner anaven tots de blanc o de negre damunt el fons del paisatge, com dic, tot nevat. Ara, tantost ullaves la mateixa escena no pas a través dels vidres, ans per la porta del garatge-bar te n’adonaves que la realitat era la d’un jorn bellament assolellat i de festa, on tothom anava vestit prou acoloridament i on cada vehicle rumbejava, ben lluent, la seua pròpia color sovint ben llampant, i que d’ubiqua neu i que de figures en blanc i negre, gens, vós, gens.

Braços i cames com circells envolupant emparrats. Enllaçats com amfisbenes en lluna de mel, èxtasis de peus i caps que ixen d’espetec pertot arreu com menys t’ho esperaves, els nostres monòlegs continuen, fidels i sèduls, d’espigolar còmiques elegies. Els diversos pecaminosos delits ni oblectacions ni fal·leres dels necròfils no cal dir si en són, de font impertinent de greus gelosies entre els soferts ressentits estadants al cementiri. Llur frivolitat, bo i massillant lloses tombals o sargint mortalles, no ens lleixen gens indiferents. Les hercúlies falenes de les nostres ànimes en pena ululen tendinoses i els acusen, sorrudes i ben lleu en agonies d’afonies, de transgressions ni turpituds libèrrimes.

«Sabeu qui se’m caga també damunt? Gossos malignes. Gossos bares i proditoris. Cagant i mossegant, traïdors, caragirats, colltorts. Gossos botiflers, amb la mateixa malignitat del verminós xarnec. Gossos malignes de saigs, sicaris, bòfies, a qui, encertat, de vegades prou reeixia de trencar’ls les maixelles a puntades furioses. Escalfador plaer d’haver fet quelcom ben fet. Un dia no pas buit. Osca-me’n una de bona per a avui, si et plau! La bèstia ferotge ensumava distretament pixats i cagades, i de sobte, singlot de llamborda, puntada espectral, ningú no sap d’on ha vingut! Una merda de gos malparit qui ja no mossegarà mai més ningú.»

Ascètic, soliu, amb llengua de llamp, l’home qui llig, l’eremita de les temptacions, pocavergonya fos en bàrbares luxúries amb els monstres desèrtics (estruços, voltors, poetesses, sarraïns, fennecs, mares i filles, cirurgians), creu desconfir tots els altres conqueridors (entomòlegs, epidemiòlegs, egiptòlegs) qui progressen badocament pel seu caòtic arremolinat entorn. Brúfol i rúfol com malson els assalta tot al·lucinant. Sotmesos, sense hesitació, insà, els sacrifica i els incinera i s’hi calfa les nits on només la seua mortalla de setí l’abriga gens. Ha cremats els darrers fulls del poemari abstrús (filagarses de decandit guaitajorns). El darrer full abans de prendre foc li diu, angoixat: «—A la tardor de la vida/ Nie tylko liście opadają/ No sols s’estavellen les fulles/ També ens estavellem sencers/ Som embrions amb crosses/ Qui al capdavall clocpius/ No en sortirem sinó al no re.»

Impàvids, ens n’acomiadem. A tota esdevinença, el plectre de la lluentor la tèrbola tenebror, de regalims de creosotatge i olors de badiella atrofiada, esguerren la clamor de foscor nocturna que ens volia vulpecles (guineuetes) qui fluíem, llisquents i llambrescs, vers el no re del tot.

La matinada tanca el buirac, el matí s’aixeca amb esques d’incendi, i per clons de les mateixes circumval·lacions d’ahir (a rehash of ancient chesnuts), ens adrecem (adreça equivocada) vers la nostra cantonada, a fer córrer amunt les portes metàl·liques del garatge-bar.

Car oblidàvem que ara vivíem enjondre. I això que ens ho havíem jurat manta vegada. Pels invasors assetjats, tanmateix no serem moguts. Tothom altri qui vulgui envair’ns vendrem cara la pell. Els invasors, n’hi ha qui neixen àvols — són els malparits; n’hi ha qui n’esdevenen — són els degenerats. Els tenien ben catalogats. Malparits i degenerats ens aculaven al desert. Car abans de perir potser ens mourem. No fos cas que tot se’ns empitjorés, i és clar que hi ha, o pot haver-hi, si sabem què fem, més dies que llonganisses, on qui tindrà l’alta mà en un futur inescandallable serem nosaltres — i com ens n’aprofitarem llavors!

Futilitat dels tentacles que no hi arriben ni passat-demà. Borinots de sol·lícits sensoris, amb bovins monòlegs, per fressats corriols, sulls i xorolls (uni-orelluts) per solls infinites, amb infal·libles cactus i profilàctics greixos rostits, amb quin capteny nogensmenys no ens captenim! Car som seriosos croats en terra esdevinguda herètica, i pudim a cabra, ceba, i estront. I xiulem misteriosament i secreta com sol·leretes o cruixidells per a congriar ni comonir els massa anys reprimits col·legues, bojament àvids per desbotar, quan l’avinentesa (per una vegada!) se’ns presenta on l’escac serà (molt cruelment ni genocida) mat.


(>>>)


21. (Faulona del provecte Victorí Biterna, amb un enemic massa traïdor dins seu mateix i que es diu ventre.)


Fra Victorí, a ningú no podria vendre son ventre sempre endenyat, sempre felló, injuriós, ultratjós, i rabiós, exacerbadament exasperat, totjorn de cerimònia fúnebre, rosegant i rautant als ossos mateixos del costat i el voltant, els ossos que el suporten, on es recolza, maleït ventre desagraït.

Amb aquell nyap insuperable, mai cap dona amb cara i ulls no l’ha trobat mai prou deny per a dur-se’l a la vora. Amb qualque monjarreta es llençaven, ha anys, i de llunyet, pedrolins. I als companys els revelava, també ben immatur, i per això encar estúpidament envalentit, que moltes de les devotes a tot estrebar potser les trobava prou bonetes per a cap clauet ventís i passatger; no pas, però, mai, per a casar-s-hi; no les trobava pas gens a l’alçada... «Ara que una dona, ja se sap... A quina alçada de pensament vols que s’enfili, la pobra.»

Àdhuc una vegada, molt humilment, a son pare (d’ella) tan groller bandarra grofollut tabalot i graponer li requestava, de la filla, la grapa. I per contesta rebia un rotund mastegot al greix dessobre el queix esquerre, un greix que encar li tremola, al cap de tants d’anys, ara.

De nits, somiava sovint que hom el rebia en canvi, no pas amb mastegots, amb candeletes. «Hem somrigut (li deien, xirois i cofois, els nous familiars tan ben avinguts) i ens hem avingut a la teua vinguda. Hem hagut d’haver convingut que, poc o molt, sempre hi has pertangut, al nostre clan tan selecte ni clos.»

Tant se val. En realitat, mai ningú no l’ha volgut, gens. No és el primer ni serà l’últim. Això rai, no passa re. Som els coneguts rebutjats de la terra.

Tret que ell ho fa tot pagar al ventre.

Cal fer-ho tot com dictaminen els enginyosos paràsits abstemis qui viuen als seus budells; «res que mengis (ai, malastruc) no ens serà mai gens bo».

Si s’hi pogués dialogar, li aclaririen què conyiules volien que s’hi fiqués al pap. Signarien un compromís — els paràsits no se li alçuraven en aldarulls mortífers — i ell, sotmès molt de grat, només els embotiria llurs plats més escollits. Tothom content, i pau universal a l’univers victorí. Una victòria per a la concòrdia, i per a la discòrdia la més fúnebre cerimònia.

Els enemics tanmateix, massa sobergs, no volen cap mena de parlamentarisme de tu a tu. Imperialistes excrementicis, no es volen asseure i resoldre pacíficament el conflicte.

«Si en pesqués mai cap de sol, com el feia patir aquest pic a ell», es jurava fra Victorí! I somiava en els antics molt ardits heroics prohoms qatalonis, qui (com prou diuen les cròniques), per exemple, abocaven alegrement oli bullent pels matacans contra tot invasor qui «ens agrediria a mort; car no ens arraulim mai, els insurrectes qatalonis, i cap recança mai no se’ns encomana, no; tret que no sigui la d’haver estalviats vergassades i anorreaments als qui ens volien esborrats tantost no els teníem sota la bota».

Ah, els qatalonis! Els qui conquerírem, per exemple, el virtuós Àttila als nostres llegendaris «qamps qatalonis». Els qui, ara que per tot l’orbicle, arreu de tota l’esfèrula de les ridícules orbitúncules al voltant d’un Solell moribund, tothom s’agenolla en abjecta subordinació a l’escanyador poder dels abjectes infernals.

Amb tedèums merdegosos i noses marcials, els de la guerra «op-psi» (o guerra total d’operació psicològica) concertada per tots els elements àvols i mèrdics de la condemnada imbecil·litzada societat — ço és, la fatídica fastigosíssima conxorxa de capellans, militars, bòfies i moralistes — els veritables quatre genets de l’apocalipsi cataclísmica — al servei perpetu dels déus de l’avern de sempre — ço és, els qui adstupeixen de valent, i no saben fotre re més, ço és, els qui s’estimen a mort els calers, els qui ho abasseguen tot, tant com poden, perquè la resta manqui de tot, i per això comploten i inventen i espleten i se’n pleveixen fins a esprémer-hi tot el suc, tota mena guerres — re altre no els rendeix tant de caler — i els sicaris, els quatre genets de la destrucció i l’anorreament, mamant a llurs orificis com els rèptils qui són.

I només quatre incrèduls qatalonis encar resistim!

Te’n recordes dels qatalonis que apellàvem ‘gaudins’? Els gaudins érem, com tothom sap, els exempts de certes taxes oneroses i vergonyoses de pagar. Els gaudins som els únics intel·ligents del planeta imbècil — car som pacifistes i ateus. Cap pagament no permetem pas nosaltres que sigui desviat vers els repulsius assassins ni vers els estúpids cretins — escandalosament, massa sovint, ambdós fent u — els assassins uns cretins, els cretins uns assassins.

I així anar fent. En Victorí, la dispèpsia, amb el disgust que s’enduu pensant-hi, l’amarga exponencialment i exorbitant. Rosegat per una rancúnia irrenunciable, per exemple, ara mateix, contra els botiflers qui apariarien (‘reformarien’) el repel·lent edifici del feixisme monàrquic de l’enemic, per comptes de ficar tots els recursos en enderrocar’l — els escanyaria ara mateix, maleïts paràsits!

Com adés pronunciava molt clàssicament el doctor Herzen (molt millor metge que no el calçasses qui a nosaltres amb vòmics deleteris ruans ens marcia), com sàviament receptava: «Què foteu, datspelsés. És de vils traïdors voler ésser-ne el remeier, quan el que cal de totes totes és ésser-ne la puta letal malaltia que els trameti al femer del mai més. La terminal malaltia, la malaltia, betzols de la merda als ulls, no pal el repulsiu remei!!»

Mes, calla, home, que l’efervescent monjarra Valentina, la del païdor magnífic, ve a reptar-lo, amb tota la raó. «Quina disposició més alterada no presentes avui, Victorinet! T’emmalalteixes debades. Tot jurcar és pallassada! I com més jurques, més t’irrites les neurones, i les neurones en rebel·lió irriten els paràsits gàstrics, qui què altre poden fotre, pobrissons, que tornar-s’hi?»

«Qui ets tu, carall, Valentinota, per a reptar’m? Ets tu el meu metjarra? Ets tu aquell qui, per sort, se’ns morí ajusticiat pels aborígens? I miraculosament i màgica es veu que, en acabat, la seua carronya desenvolupava ales? I ara ha esdevingut tòtem per als salvatges?»

«Què dius, carallot, d’on treus tot això?»

«De la mateix font d’on venia la seua llengendària biografia. Es veu que treia de les ruïnes, com cap altre arqueolegarra de pa sucat amb oli, suc petri pòstum, i trametia a l’academiarra fútils paperots que anaven a parar penjats instantàniament a la comuna de qualque presó per a perdularis. Quan es moria — de silicosi, crec — o torturat molt exquisidament — els detalls varien — el cas, però, és que els trets arcaics li ressortien, ara que ja es trobava a la fase agònica, gairebé ranèrica, de la mort.

«Semblava, molt depressivament, un simi, pobre home. Més tard, el seu cadàver fou bescantat àdhuc a la funerària, i en presència dels pollosos familiars qui es van quedar tots amb cara de mona.

«Per comptes d’anar a sebollir’l, aquells supersticiosos salvatges el defenestraren, i rodolà tot esguerrat vers la claveguera oberta que davallava en torrent al peu del barranc que en dèiem (i encar en diem) ‘el canyeret’. Voltors se’l cruspiren sense manies, i així és com, per transmigració de les carns, desenvolupà ales.»

Arrufava les celles la Valentina i arronsava les espatlles, i girava cua i el jaquia covant i fent niu en les tristes ofrenes del seu agre discórrer, plantat ran mateix d’aquell grandiós paisatge tempestuós que s’obria enllà de la voreta del barranc del canyeret, d’on cuidava estrompar’s, car prou semblava tentinejar-hi, i que n’hi hauria prou doncs amb un buf dels barrufells barrufets del vent, per a trametre’l per la mateixa via que adés no emprengué el llegendari remeier, l’adobaire d’aborígens i d’altres simis locals.

I ara esclata, tot sol, arrucant-se: «Calla, vols! Algú m’interromp, i trenca la continuïtat inviolable de la meua construcció mental del moment, on cada mot ni idea es bifurca en dos nous mots o dues noves idees, i no cal dir que els novells es bifurquen a llur torn en noves xàldigues de brillantíssimes idees, i el trencaclosques esdevé espectacularment immens i àdhuc il·limitat, i en perds l’horitzó, i tanmateix hi ets, hi ets, car el cavalques, l’horitzó, l’horitzó circumdant (tret que el colc ben segur a l’enselladura, capgirat, cara a la gropa, i hi veig doncs, darrere i davall meu, l’enter panorama de la magnífica construcció lògica), i llavors què? Ai! L’enemic t’interromp, i les peces del discórrer, les peces del trencaclosques, au, completament esbarriades, s’ensorra la meravellosa construcció i es desfà miserablement com piramidal piràmide feta d’escuradents, i veus ací el desastre irredimible, un altre trencaclosques essencial perdut en l’eternitat, i l’emprenyament és màxim, i l’anarquia dels paràsits ventrals és un maremàgnum horrorós, i veus ací perquè sempre soc sol... I per això només enraon amb mi mateix... I perquè tothom m’hi és de massa... Tret que callin, que callin, que callin, i no m’interrompin mai.»

Jura llavors venjança, i amenaça que fotrà passar per les baquetes l’infractor. I tomba el cap i veu que s’allunya la trempada monjarra de la cara vermella com carn crua, i de sobte se’n penedeix i li sap greu, d’haver-la tractada com l’ha tractada, i el penya-segat d’espadats vessants adés tan seductius, amb pudents ventegades de sotamà que se li volen endur àdhuc el tapanàs, ha fracassat en ses fútils temptacions. «No serà pas avui (diu equànime) que m’enxamparàs», i s’instal·la faraònic al pedrís a endolcir-s’hi els ànims. Sap que, amb la calma, sovint la vida llisca menys exasperadament, i cap bon vici oníric llavors prou li forneix vaixells i fites i troballes, i quantes de vegades, en aquelles excel·lents situacions, no ha exultat, amb raó, que en un paroxisme de saviesa reeixia ben aviat a resoldre els enigmes tots.

«En un paroxisme de saviesa resolc tots els enigmes!!»

Rere el crit esbojarrat, es tomba la monjarra d’una revolada, i li cau la mantellina, i remarca que tota la seua pell esdevenia anserina, i tem pel Victorí, i es diu: «Aquest home va pel mal camí. Se’m torna boig del tot. La història es repeteix. Els de pus dels vells se’ns tornen boigs.»

Amb robusta serenor, se’n torna enrere i, per ondulants turons, s’adreça vers el depressiu patidor, el malalt del cap (el ventre ho sap).

L’albira el meditatiu entotsolat que se li atansava, ninotet rodonet, saltironant com bombolleta, i discorr de mantinent que...

«A través de mantes esquediàstiques, estocàstiques, circumstancials, coincidències i caramboles, tots passem de ninot informe i sense alè vital, a ninots més o menys formats ni formosos, animats per un breu buf d’existència — un buf que mai no durarà gaire, i sovint gens ni mica.

«Una existència llavors que, si el ninotet la sap aprofitar, tot això que hi afegeix, vull dir, a la minsa vitalitat del buf — és com ara si li oferia ell mateix (al buf) com qui diu un afegitonet d’embranzida, un suport d’espiritual pleixell.

«Ara, això també. Ninotet prou viu, això fa, se sap dosificar la vigoria del bufet, no vol balafiar-la amb bretolades de bajà, no fos cas que massa enjorn li fes llufa sense haver’n, així poc, gaudit prou, pobret.»

El parpelleig del formós encès visatge de la monjarra li duu a l’esment l’existència en la seua vaga infantesa del ninotet de fusta qui es deia Pinyonet. Tots en som, un altre Pinyonet, un ninotet de fusta embruixadet qui, quan deia una mentideta, no pas que se li bellugués com a d’altres qui prou coneixem, la pirulineta. Era el nasset, el nasset, que li creixia un bon trosset, i de valent i ben dretet.

Tret que per a nosaltres, com anava dient, no és pas el nasset que ens creix tot dretet i punxegudet, quan, a les femelletes, bo i entabanant-les, els diem: «T’estim. T’estim de tot cor com un carallotet. Tibià ià liubbliú. Ich liebe dich. I love you. Car allò que de debò estimem és de fotre’ls ben endalt, al conyet, el nostre pseudonasset molt enfrú. I love you. Tibià ià liubbliú.»

Ai, faves i bledes fades; ai, animetes de càntir; ai, paperines umfladetes de vent, cal no confondre garses per perdius, bah! Gara! Gara! Via fora! Aclucalls a mar! No val a badar!

«Diem que us amem/ Mes de fet ens hi pixem/ Car allò que de debò volem/ És només ficâ’us-la als caus calds i pudents.»

M’he ficat a riure. La post del pit és el penell de les emocions. Ara, content, felinament roncava, com adés bategava, foll.

«No et molest pas, Victorí?»

«Ah, Valentina, pensava en tu!»

«De debò? Quina sort! Totes mes penes cuiten a enfugir’s i enfonyar’s, ben remotes i ignorades.»

«Recordava l’atzagaiada ingent que et fiu, convuls, ara fa no gaire. Enze feixuc, sempre banyant distretament en deus massa turbulentes d’exuberant insignificança, era fatigosament i tenaçment de tornada de la polsegosa font que fa anys que no raja, i amb la mateixa sol·licitud que empra l’engabiat contra els escarcellers qui l’engarjolen, en maleïa les deficiències subterrànies, quan has vingut a trencar’m el precari meticulós fil de la pagoda lògica que era estarrufadament confegint-me.»

«Ai, perdona, noi.»

«No; tens raó. Aquest cop l’encertaves. Car tornava a la banal infantesa on s’escau que havia vist un camió per primera vegada, i en tocava encantat els pneumàtics (que per cert eren de la marca ‘Magarrufí’, com si els veiés ara mateix), i l’àvol xofer féu petar salvatgement la botzina que els precaris cuquets de mes orelles esbocina. Queia ert, i romania convalescent qui sap els períodes, i mai més no fui el mateix, i mentrestant els cuquets orelluts es conxorxaren amb els paràsits gàstrics, i llur objectiu (reeixit) sempre ha estat entre tots fotre’m la vida impossible.»

Amb les inicials vacil·lacions de la sangonera, la rodanxona Valentina, escumejant nereida, nàiada, o orèada, crisàlide o cariàtide, el besà a la galta. En Victorí, nou satiret de trinca, se n’envaní amb la impulsiva força d’un cicló. Tot estarrufat i empastifadot de pintallavis, maldava com cap clown, i feia uns escarafalls i unes pantomimes adequades, i corria, corria desesperadament, a contar-ho als altres frares, i eren tots a la ‘celebració del misteri’, i allò, però, no li féu pas minvar molla el coratge, i dardant entre els clots i els tolls de la fira del sacrifici, pujà a l’altar i digué: «Hom em besava, hom em besava! Salvat, salvat! Aniré a llençar al canyeret tot mon arsenal. Car hom s’arma sobretot (és conegut) perquè preveu un, més o menys proper, suïcidi. I com més excessivament no s’arma, més veu atansat el seu degut suïcidi. I a qui li cal, podrit, l’acte obscè, si l’amada el besa?»

Els de pus entre els frares trobàrem tanmateix el sermó prou propici. Qui més qui menys, tots fèiem el longuis, i fotíem cares de prunes agres, mes mentalment no pas, vós, que la talent no ens vingués de picar-hi de mans de valent, tret que crec que ens plevíem aquelles setmanes a fotre vots de silenci. Prou el congratulàvem nogensmenys mentalment, com dic. Car es reivindicava, per una vegada, el vell bavós repapiejador, el provecte, panarra i petaner, Biterna, sempre renuent a sotmetre’s a les regles il·lògiques. Benaurat ell, pobre home; prou s’ho ha guanyat; s’ho mereixia!


(>>>)


22. (Faulona del trinitari rebordonit.)


«La coreografia del senescent misantrop és sobretot (i quaix exclusivament) de fer cares de fàstic pertot arreu on cau; amb irritants garranyics, el sílex prehistòric de ses ungles grata a contrapèl els esperits de tothom qui ragui pels seus voltants; puc garantir’ls que no és cap calúmnia dir que aquell cavernícola ultra-sorrut, sedentari i catafracte, és deleteri per a la societat; no és pas solament mon parer, és el parer de cada altra femella al món, sia núbil sia climatèrica, tant se val, les dones em pes el rebutgem, i el volem ostracitzat, i això si doncs no executat sumàriament, detestable enemic del poble, jull desastrós, metec repulsiu...» — deia na Cleòpatra Baules, de bracet amb la seua amant, na Tresa Caverna, filla de son molt famós pare, el mestre astrònom Nícola C., inventor i constructor del millor periscopi ni telescopi ni estetoscopi, i còpia rai d’instruments òptics.

En Procopi Lalanda, el promès de na Tresa, se li atansà part darrere, i sol·lícit, li acunçà la trena. Va dir: «Perdó, senyories, és que la trena de la Tresa sempre es destrena; és una treneta força insurrecteta, ha, ha.»

En Procopi, qui totjorn és vantava d’ésser una mosqueta morta qui a ningú mai no nou, era un pobre mec d’allò més odiat entre els plepes del tribunal constitucional, dotze jutges d’idees infernals.

Va dir el president, espolsant-se l’estalzí de les celles, i fent petar molt cacofònicament sos artells, de faisó que els de pus d’entre el públic ens embussàrem les orelles: «Qui més humil no pretén vúlguer’s, més soberg ni vanitós no demostra ésser!»

I fou en Procopi condemnat a l’expulsió del territori, i declarat ‘maiviu’, ‘nulens’, un no ningú de debò, una nul·litat sense cap dret ni un, i qui qualsevol pot matar instantàniament i impunement, si mai gosava atansar-se’ns a les fronteres, ni que ens vingués disfressat, per a compensar, del més vanitós dels egregis tifes, és a dir, l’irrisori pontífex romà.

I la Caverna i la Baules, en copsar el dictamen, contentes tanmateix d’allò més, car quin quitze més apegalós, vós.

Les dues malèvoles veïnes, molt criticaires, falses assistents per a feines innecessàries, ara esperaven que llur plet, que prenia tan bon carés, acabés encar més favorablement.

Ambtant, però, l’inútil procés contra el misantrop, és a dir, contra mi, amb el comentaris aquiescents del respectable, passava per ull, enfonsat d’empertostemps en els patracols, els mamotrectes, els baldufaris i la impaïble paperassa legal en general, oblidat de tothom. Ço que era natural. Com podien els jutges punir algú qui era com ells...?

Car què collons són els jutges sinó misantrops! No fotéssim. Tots els jutges, diplomats per les més altes instàncies, en són i n’han d’ésser... Misantrops, els qui odien la plebs. Els qui odien tothom. Si no odiessin els humans, per què es prestarien a jutjar’ls? I jutjar’ls, rai. Per què els condemnarien, a recer de malignes lleis aberrants i infames, fetes a mida per a afavorir els pitjors; lleis d’animals per a animals. I animals, rai. Animals eixits d’estranquis dels cràters sofrosos i infernals.

La vella Baules, no pas tant la Caverna, qui era molt jove i doncs força ingènua encar, em volien allò pitjor, només perquè no les anomenava al meu testament.

Llurs possibilitats de romandre-hi les ensorraren definitivament els afalacs (falsos, com tots els afalacs), on follament em sebolliren, sense adonar-se’n que, com més m’afalagaven, més punts perdien. Fins que, en un no re d’estona, els perdien tots.

I ara aixequen, revenjaires, carrinclons tol·le-tol·les contra l’intrèpid qui so, qualcú qui ha sobrades airosament mantes d’imponderables ordalies, i qui, fornada rere fornada, proeses acompleix que eclipsen els Solells i llurs singlots de ximples enlluernadores erupcions.

Fui molt reeixit marguiller del resplendent temple votat al Trimurti, i mos jorns, fossilitzats, eren tots dolços, lírics i idíl·lics, i tothom admirava (de lluny) el personatge. Un personatge, qui, mentre s’estavellen bòlids alats a gratacels i ziggurats, romania impàvid, vivint d'il·lusions. Poètic, i sobri i frugal (amb no re en té sempre prou), i qui molt il·lusionadament doncs, versificava, sobreeixint de gratitud, mentre li bullia interminablement, com dic, per tota teca, l’arrosset amb les safranòries a un potet cilíndric de modestes proporcions.

Feliç ell, qui tant se li’n fotia de fet tot. I a qui mai no li hauria presa la talent de ficar’s enlloc. Ridículs adelerats fidels arrelats fanàticament a causes sempre estúpides. Ells s’ho farien, fètids. Per què m’hi hauria de mesclar? Què se m’hi ha perdut?

No pas que no m’empassés, penitent, i contra l’excés d’hilarant atrabiliaritat que em pujava del fel, de lluny en lluny, un brou d’adob vòmic i nespres en saó. I que d’amagatotis, furtivament, no anés ficant-me en cap petit racó encar ara mig secret certes peces i pedres de vàlues immarcescibles que triava i subtilitzava de les donacions dels pelegrins més rics i malparits, i doncs més adeptes a comprar’s indulgències contra les penes acrescudes ran llurs repel·lents pecats.

Eren també, els petits ídols que veníem, i que, com a paborde de l’indret, em tocava exclusivament de mantindre ben nets, escurant-los els orificis, passant-los sovint part damunt la camussa, i traient-los la pols i el greix de les ditades, eren, dic, els xarons ídols petits, balmats, és a dir, tot buits part de dins, i quan havia reunit prou capital — trofeus com dic triats — trofeus autèntics, no pas peces estrafetes modernament per a ensarronar turistes, lluents objectes trobats per pàries camperols (qui nus i ignorants no n’endevinen la vàlua) entre la runa hipogea de qualque palau pretèrit sebollit pels terratrèmols, les guerres, i el pas de les eres, i ara immers en qualque vasta propietat de qualque ric rajà o paixà, qui el venia a cap altre ricàs, o el fa oferir als déus en remçó (o pus tost comprant-ne el perdó) de ses horribles malifetes — no gaires articles exclusius, però caríssims als mercats (legítims i no) mundials; monedes i amulets antics i únics — llepolies irresistibles per als esnobs col·leccionistes multimilionaris esbarriats pel miserable món — figuretes gairebé totes de mediocre factura — àdhuc alguns horrorosament grotescs — sovint, precisament per llur lletjor i mediocritat, i antigor, els més carots...

Aquest capital, doncs, el vaig embotir al foradet més privat i mai revelat d’un d’aqueixos ídols més grosset, i me’l vaig enviar a una adreça d’un país estrany, i al nom d’algú a qui vaig afanar-li la cartera, i qui vaig inscriure per telèfon a una cambra d’un vistós hotel vora la mar.

Cal dir que un altra de les meues tasques al templet era de trametre aquests objectes de culte virolats i innocus — tot el vulgar repertori d’estatuetes — ninotets de l’exímia sacrosanta tríada, comprats pels alhora necessitosos i àvids clients de la religió — així que jo rai.

Quant a les trinitats sacres, tothom sap (i si no, compassiu i commiseratiu, prou l’en declar sabedor) d’on surt la inaturable repetició de tres déus qualssevol reunits — trinitats simbolitzades en triangles equilàters (o el que jo en dic ‘triangles troglodites’).

Als anys petris, o cavernícoles, els primers dibuixos mai dibuixats damunt les roques eren triangulars, i eren (què altre podien ésser?) eròtics, lúbrics, sexuals, car representaven l’autèntic déu qui els primer homes no veien que de debò existís, car prou en sentien les obres, els miracles — i aquell déu era l’aparell del fotre, integrat pel parell de collons (a la base del triangle), i el cigalot trempadot enmig i amunt.

Aquest triangle màgic, fet de tres unitats fautores de prodigis, ha perdurat, i ha esdevingut, arreu, sagrat, i no cal dir que ha estat manllevat pràcticament per tota mena de secta supersticiosa (més tard apellada, tant se val, religiosa). Potser ni cal afegir, per massa evident, que els blanc-i-burells coloms — o àngels, o follets, o dimoniets benèfics — qui mig s’escapoleixen de l’àpex, o vèrtex dalt del triangle troglodita (o equilàter), és palès, dic, que representen la lleterada (de la mateixa color i substància) del cigalot originari que, estilitzadament, es convertia, doncs, muntat enmig dels dos collonassos, en la part alta del triangle.

Desapareixia (jo) una nit, monjo peripatètic qui és de viatge caritatiu qui sap vers on. I m’embarcava a un jonc. I la peripècia era vasta per oceans ingrats. I al capdavall feia cap a la costa on m’abillava com els locals, i anava al meu hotel a rembre-hi mon freturat paquet.

Com tots els exiliats, anant devers terres que hom assumeix erròniament que seran més lliures i acollidores, ens hi revenen sovint a la memòria els altres ardus viatges transatlàntics on, a coberta, exhausts, tractàvem de clapar, i les tempestes i els llamps i els durs objectes (cadenes, cordatges) que voltaven pertot ens percudien i esterrossaven.

Estranys remordiments ens mossegaven, i ens neguitejàvem amb les noves dificultats que l’esdevenidor no ens amania. I sabíem que cal sempre anar preparat, en aquest món d’ubiqües perfídies, per a la desil·lusió. No et vols pas lleixar sorprendre per la pobretat intrínseca a tota realitat, sobretot tantost s’hi barregen els humans, qui ja saps que tot ho fotran malbé, car per què altre hi foren, al món?

Mos malsons eren remoguts safareigs on es regolfaven, en abonyecs putrefactes, toves construccions en forma de ziggurats. Ziggurats i gratacels, ja ho he dit, sempre zigzaguejant, i prests a l’enderroc, disposats a l’arranament, sigui per causes ‘naturals’ de revenja del paisatge violat, o per motius també reivindicatius extrets del perenne inextricable odi que hi ha d’haver entre persones qui no s’han mai de poder encobeir, car per això són fetes, per a fer-ho malbé tot, com dic, i això inclou sempre (potser preferentment i tot) altri.

Fet i fet, a tothom, i als exiliats més de pressa encar, tot ens surt a la biorxa. Al cap de poca estona, tota esperança s’ha fosa. Se’ns allunya el fat, escarnint-nos i fent-nos pam i pipa, i llençant enrere un maliciós esguard, alhora amb un mig somriure dolent i podrit, de menyspreu i de fàstic.

Tant se val. La qüestió és saber-ho. Aquest univers escàs és tot un muntatge absurd que fou creat amb la meua naixença i que desapareixerà amb la meua mort. I prou. No hi ha re més. El romanent són merdegades sense interès. Pse.


(>>>)


23. (Faulona amb la mosca sublim.)


Urpes corrompudes emergeixen lentament de part de dins i obren els durs llavis esblaimats del sarcòfag.

Meteòrics, harmònics, coreografiats perfectament, eixams de mosques orquestrades hi fem cap, melòdiques, i, pròpiament gremials, no ens barallem mai. Per a totes n’hi haurà prou. És una mòmia damunt la qual milions d’ous no n’hem ja posts durant les innombrables èpoques on treu el nas i fa un volt pels voltants (i alhora n’extreu un bon bol, i l’arrossega, amb ses urpes de xarxa, amb unes quantes de verges, les quals consumeix més tard pausadament, ben enfonyat, durant setmanes).

El tap, el nyap horrorós, l’enuig majúscul, són els escamots vandàlics, és a dir, els esbarts anàrquics i egoistes (res a veure amb els eixams molt solidaris i magníficament coordinats) de certs titellencs ocells molt criminals, d’aquells qui hom apella (despectivament, com cal) “insectívors”. Llurs quequeigs i llurs grinyols i garranyics són infectes purgacions d’orquestra — allò no és cançoneta ni re, allò no són pas dolços arpegis d’arpa com els que jo mateixa, mosca sublim, no sé produir — el meu insigne brunzit, sense falsa modèstia, és (tothom ho reconeix) totalment celestial.

Tant se val. Mai no m’han feta por, els tifes (molt valents quan van arraïmats en armats boldrons dogmàtics). Sempre he rebuts els mitges merdes de presumptuosos ocellarres amb un badall morat i un esguard glaçat. Què altre es mereixerien, destructors de sublimitats?

Mes tornéssim a la nostra reverenda mòmia. Empesa pel seu instint de mòmia afamegada, imponderablement (de tan frèvola ni prima que no esdevenia) es fot, com en Pere Tarota (o en Pere dels Naps, o del déu Pan), es fot, dic, a volar, amb els seus pedaços solts de mortalla, les seues betes apedaçades de mòmia qui-sap-lo antigota, bo i fent-li d’efectives ales. I enmig les tèrboles tenebres de la més foscota nit (sempre en tria de semblants, ho sembla ensumar a l’aire), entra inoït per les finestres de les verges qui dormen el son pregon de les verges qui un instant abans amb el coixí se la pelaven i s’escorrien, i les abdueix, se les enduu, tantes com pot, vint o trenta cada nit de bona pesca.

Cal dir que al nostre aitan ben avingut orquestral eixam, els nostres dissabtes són de lleure; no hem de formar ni re; hom ens lliura l’honest i ben guanyat estipendi i, amb allò, i ben mudadets, amb llustrins i tot, amb ales delicades ivaçosos volem, qui més qui menys, a despendre’l. Anem cascú per lliure. Cascú a lliurar’s a la sòlita disbauxeta dissabtenca de la seua preferència.

Personalment, d’ençà de temps immemorial, sempre he fruït qui-sap-lo bo i ensumant draps d’entreforc de certs femelles adients (i especialment verges) — draps d’entreforcs, doncs, delitosament flairosos.

Confessaré que darrerement romania exuberantment enamorat de... Extremadament encaterinat amb... certa verge, de qui la sentoreta d’entrecuix, per a mi (de qui el tast odorífer tothom reconeix que és fabulós), per a mi particularment, dic, era distintivament sensacional, ultrapassant en deliciositat la vera ambrosia dels més fantàstics paradisos.

Si puc donar abans de partir definitivament un petit consell als meus hereus qui desclouran de l’agre del terreny tan ben adobat ni assaonat de la mòmia, feu-me cas, si voleu. Àdhuc tu, el caganiu, qui sempre em sortiu rebels. Davant el públic, abstén-te’n, si pots, de demostrar’t tan entusiasta, car prou saps que prendre plaer en re només et guanya els retrets dels envejosos, i això si doncs no llur ràbia assassina, i el de les malignes autoritats invasores.

És clar que no pas que t’hagin de neguitejar gens els retrets dels datspelcul, mentre no et vulguin la pell, com dic.

Això dels retrets, mentre no et guanyis els propis, rai. Car qui s’acusa de cap crim, desgraciat, no hi ha pas pitjor imbècil, ni al capdavall pitjor hipòcrita. Sòrdids personatges, adobats, ells, per al martiri mentider (els de debò amanits per al martiri de veritat, aqueixos són uns tocats sense remei i el manicomi és llur lloc), avui de sobte tacats extraordinàriament (car ordinàriament ja en van), esparracats, enteranyinats, plens de brians i nafres, es confessen públicament i es colpeixen el pit, i voldrien fer plorar les fleumes, mes (ens repulsius, emètics) què altre es mereixen, ells, que una bona puntada al cul, i la desatenció més despectiva? Més ens val no ocupar’ns-en més.

Aquella nit, on, com tants dissabtes em proposava d’anar a ca la meua verge, per a posar’m (i romandre-hi tan agradablement embadalit totes les meues hores de lleure) damunt els seus benaurats draps d’entreforc llençats no gaire lluny del mateix llit — on, tot i haver-se-la pelada tan deliciosament com cada nit, tanmateix, de vegades, els traïdorencs eruptius malsons que no saps mai de quin cràter no brollen, de cops, com dic, la fan gemegar... — i com llavors l’acaron, sense fer-li pessigolles, i li mormol a cau d’orella delectables melodies per a apaivagar-la! — doncs bé, aquella fatídica nit, és a dir, aquesta nit mateixa d’ara — ai, llas! — la nit atziaga on la mòmia s’havia escaiguda de desvetllar’s — malviatge! — com he cuitat d’arribar-hi abans!

Gosava, prop seu, prop la virginal poncella, mig marejat de plaer per les excepcionalment glorioses sentors que exhalava el rebregat coixí tan perfumat amb glorioses secrecions d’entrecuix, mes, així i tot, sobreposant-me, valent, ardit, ardu i estrenu, col·locant en extrem perill la meua vida, aquest cop em ficava, a cau d’orella, no pas a mormolar-li melodies excelses, ans estridentment dir-li que tanqués, per la mort de déu, la finestra; que s’aixequés i la tanqués, ara mateix!

I ensems, vull dir, al mateix temps, alhora, li trepitjava amb intenció la conquilla, i li picava el tragus, i li mossegava l’antitragus, i continuava cridant-li, esgaripant-li, que tanqués aquell collons de letal finestrota.

Tot d’una, bam! Es va etzibar una galtada, la qual embranzida colossal del mastegot que dic, tot i que se’l donava a ella mateix, em prenia de ple a mi, i em jaquia tota estamordida, tret que... Immensament contenta, me’n vaig adonar que es llevava! I que, mercès al meu suggestiu suggeriment, se n’anava, somnàmbula, vers la finestra, i la tancava ben tancada!

Quina felicitat no m’acollia, immensa, com dic, incommensurable, i encar pus tantost la mòmia — ha, ha —no s’estavellava espectacularment al vidre.

Malauradament, el soroll de la col·lisió eixorivia la virtuosa i fascinant donzella, la qual, en encendre el llum, i esguardar girientorn i albirar’m — ai, llas, sí! — veure’m allí, com una taqueta negra, amb llustrins i tot, qui ensumava fortament les odors curatives i guaridores, damunt precisament l’entreforc de les seues calcetes blanques, tretes abans d’anar-se’n a clapar, no feia encar ni mitja horeta, no sé d’on trobava una paleta matamosques i em fotia un batzac mortal.

Un cop batuda i ben batuda, romanc abatuda, tret que no pas per a gaires darrers instants. Cal aprofitar les precioses gotes d’essència vital que em gotegen de la sobtadament estroncadota aixeta.

Ara, esclafada per la proditòria paleta matamosques, en els meus darrers instants al món, els millors moments de la meua gloriosa vida musical i sensual — una mosca indiscutidament hedonista, com cal i déu mana, acomplida en totes ses admirables facultats — això he triat, molt lògicament ni filosòfica ni harmònica, d’anar-me’n, bo i recordant-les, les estones més meravelloses — de filar endavant suaument, de tocar pirandó amb la grata serenor d’haver fet el meu deure, i doncs en pau i somrient — d’acomiadar’m, en un mot, com joiosa animeta qui retorna fulgurant al resplendent castell... El castell dels més bells i transcendents elements al món, les mosques.

Pel romanent, aixecant amb un darrer espasme una poteta us saludaré i us desitjaré que ho passéssiu tots plegats d’allò milloret.

Au, au, magnífics, immillorables companys d’orquestra... La més gloriosa existent... Bona feina... Au.


(>>>)


24. (Faulona on la putarra Rosalia i l’apardalada remeiera na Neus n’enraonen pel carrer.)


El xacrós medita sobre les escandaloses rels de cada xacra, i en dedueix naturalment no re de bo. Les rels de les insurgents malalties s’enfonsen al centre de l’univers, on rau, aparentment inextingible, el pinyol roent del mal.

«Tots els qui heu estats cagats al món i a la vida, no fóssiu capsdecony i abandoneu tota esperança. D’ençà del primer plor, tot serà merda podrida.»

És un vellarra prim i inepte, un escotiflat no ningú qui encepega i trontolla i rellisca pertot arreu... «I damunt, per si fos poc, em faig fiblar per vespes xanes, de cops per eixams sencers, cosa estranya que només em pot passar a mi, car les xanes, com tothom sap, no anem mai en ramat — som egrègies, individualistes, rancunioses, sorrudes, solitàries, com cap déu irritat.»

Tot de sobte s’acolloneix immensament, creu que un terratrèmol s’esdevé, i els tolls i el fang sota seu se li belluguen ambigus, i es creu aviat engolit avall avall per qualsevol novella, just encetada, esquerda que fen voluptuosament el terra.

Uf! I és solament la prolífica bomba, na Rosalia, cantant i putarra de xibiu en un tètric atzucac de no gaire lluny, dona grassa qui cria trenta fills de cop (els paria exemplarment, com qui caga, en l’espai d’una dècada o menys, i prou) qui se li atansa part darrere, per la mateixa vorera.

Pobre xacrós, on s’amagarà? Fa trenta o quaranta anys se la cardava cada dimecres. No era, la paia, tan enorme com ara, però cantava pitjor, això també. Encar li deu diners (ell a ella). Si l’enxampa (ella a ell), malament rai, rebre rai, abonyecs rai, potser se li enduu la precarieta seua vida i tot.

Doncs, com anàvem diem, on s’amagarà...?

Ja s’imagina la catàstrofe, no cal dir ruïnosa, per al seu cos, com dic, ja pels anys i les proeses tan putejat. Per això cerca confort en una porta oberta on s’esmuny fins que passi de llarg la mig esbufegada energúmena.

Quin relleu a la seua sobtada angoixa, vós, quan se n’adona que ningú (ni sobretot cap merda de gos) no ve, furiós, a treure-l’en. Es jaqueix caure de cul, repenjat a la paret, a un racó del rebedor.

El rep, no pas un gos... «Gràcies a la benaurada sort que avui m’acull, ans un pollastre d’allò pus cregut ni vanitós. És un pollastre de tres o quatre anys, savi, conferenciant, molt mestre tites, especulatiu, pobrissó. Si (jo) no fos tan vell ni xacrós, li fotia una puntada al bec.»

El pollastre li diu que és pintor i que tots aquells verament estupends quadres penjats als murs del corredor que duu al menjador, a la cuina, a la cagadora, i a les cambres, són seus. El xacrós estreba el coll, però cap quadre no veu enlloc, ni penjat ni per a penjar.

«Amb què pintes, nen? A ditades amb la merda que reculls als teus bolquers?»

Mal fet. Allò, aquell nefari escarn, li mereix (al vellarra) unes quantes fiblades de bec que no han pas re a envejar a les fiblades de les vespes xanes.

«Saps què? Ja me’n vaig. Això no és cap forma de rebre un estrany.» (Ara que què em planyc? Probablement, si fos ell qui envaïa ca meua, el mocós ja fora mort d’un tret.)

La bomba atòmica segurament ja s’ha fosa vers son cau de perversitat i nequícia i turpitud. «Crec que sortir, ara, per a mi, rai. A despit de les similituds superficials entre els dos fenòmens de la natura, la bomba atòmica de veritat, i la farta cantant mai farta, ambdós fenòmens força perillosos sinó letals, el de la donota, per sa proximitat, és més urgent, i nogensmenys, irònicament, paradoxalment, més fàcil, d’eludir, d’evitar, d’ací el recurs a penetrar (cosa prohibidíssima, i per a manguis, de més a més, tabú, sobretot per por d’infecció — i ara mateix justament era pensant en les avials i massa recurrents passes aviàries patides per certs pollastres i gallines — els gams, vull dir, de la gent malalta qui hi pugui raure, als estranys penetrals on, mal aconsellat, no penetrés), d’ací el recurs inajornable d’emprar com a darrera instància la criminal penetració, dic, de la propietat d’altri. Esper només que el nen de la casa (mitjanament bona, comparada a d’altres) no m’ha reconegut o, a tots ops, que no m’ha denunciat a sa mare, la qual, bona altra, vós! Per sort, crec que és l’hora del fat fulletó al televisor, i la pobra fleuma, com tantes de fleumes en aquest món de fleumes, hi deu estar també clavada.»

«Els daus de l’atzar per una vegada m’han estats propicis. Celebrem-ho doncs tot tornant a casa, i fotent’ns-n’hi un bon conyac ben cald, bo per a la bona part del cervell, no pas la part del dinosaure (un dels més rucs), ans la de qui raona i enraona raonadament (un dels pocs qui ho fem), enraona i raona, vull dir, lògicament, com sempre he fet jo; bé, potser sempre, tampoc; gairebé, gairebé, fóssim modests.»

Fou llavors, just abans d’arribar a ca seua, on l’home xacrós oí que cridaven son nom.

«Oïa que em cridaven i una suor glaçada m’empastifava la pell (massa de grossos pecats al meu dèbit de jovenesa).»

«Senyor Cogombre! Senyor Cogombre!»

«Em vaig mig tombar, molt cautelós, i prop el banyan, arbre-aranya, com ara mig engabiada per ses rels aèries, tot carregada dels seus remeis herbacis, vinguts, segons ella, directament de Xangai, hi havia la vella Neus.

«Més que no pas per inclinacions ‘romàntiques’, entre la Neus i jo no hi hagué mai (mai, ecs!) sinó una mateixa quasi-passió per les ciències biològiques. Quantes de vegades, en anys més verds i reculats, no ens trobàvem al bosc amb sengles plàteres o safates avinentment repulsades, on estendre-hi espècimens, ella del món vegetal, jo de l’animal.»

«Uf, senyor Cogombre, que contenta estic de veure que encar sou viu! L’altra nit hi pensava, en vós. Aquell pobre Cogombre ja deu ésser al clot, em deia; pobrissó, quina vida més amarga, sempre sol com un mussol! Ara prou que me’n penedisc, de no haver-me-li proposada. Sí! Ja ho veieu que desvergonyida, als meus vuitanta i escaig, Cogombre! Us am, us am! Us am!! Si ho voleu, us vinc a fer companyia, pel que ens roman, ca? I amb els meus remeis sempre a tocar de mà, menys xacres, que no, cavà, cavà...?»

«Ai, pobra Neus, jo rai; només he complert el meu destí. I en paus. Vaig néixer de rebot en la subsidiarietat, i en la subsidiarietat m’immergien, i en la subsidiarietat he romàs, i au. I desenganyeu’s-e, eh? Això que dieu gairebé és repapieig; potser que us mediquéssiu d’una manera més seriosa. Un d’aquell líquens tan efectius, deien, contra les dèries amb les falòrnies metafísiques. Personalment, no; no. A ningú no am, com ningú no m’ama, ni mai m’ha amat. I s’ha acabat. Prou. Història tancada. Tothom al cel.»

«Oh, que sou cruel amb vós mateix, Cogombre! Penseu-vos-ho, ca? Ja porteu un pegat tot llardós i negre en comptes d’un ull, i veig que ja aneu gairebé desdentegat del tot.»

«Agomfi, agomfi.»

«Mani?»

«Desdentegat.»

«Ah, vós i la vostra pedanteria pel que fa a les intricacitats més pregones del tema biològic! De què serveix dir els noms en llatí, quan prou tenim el català, un idioma que tothom entén!»

«Grec, grec.»

«Què teniu? Un altre tropell? Què voleu? Farigola? Matafaluga? Petdebruixa? Pixacà?»

«No; dic que agomfi és grec, no pas llatí.»

«Grec, llatí... Tant se val, home, tant se val! Que tantes punyetetes! Ah, veig que ja som davant ca vostra i tot. No em convideu a un xerricó de vi dolç? Faríem tractes sobre allò que us dic.»

«No faig tractes amb sociòpates predatoris! Ep, prou!»

«Ja li surt el mal gènit, ai, verge, correm-hi tots!»

La Neus se n’anava escuada, i el Cogombre, esdevingut adientment monstruós, com li escau d’esdevenir sovint, entrava al seu catau. S’enfonsava llavors a l’aiguamort incandescent on vivien els mutants.

Els mutants són els nous animalons qui el Cogombre cria a ca seua, en aquaris suïssos. En fica de barrejats, força atapeïdament, a llur fang habitual, o dins el llim que els calgui, amb els microbis adients, amanits de més a més amb una bona dosi de gonadotropina coriònica equina, per tal d’estimular llur capacitat gestant, i els barreja, com dic, i no tenen més remei, els animalons, impel·lits bestialment per l’instint generalitzat del cardar, que cardar ells amb ells, alhora que n’hi ha, és clar, com s’esdevé amb els humans, que, al mateix temps qui es carden, es consumeixen, és a dir, a mossegades es cruspeixen, si més no tant com en són capaços, d’on, més que no pas panxes prenyades, animalons fets cadàvers, rai, els quals, és clar, tampoc no duraran gaire, cruspits per d’altres bestioles qui s’escau que a l’instant van si fa no fa sexualment satisfetes, o per a les quals l’instint de halar és més fort que no el de cardar. Car humils meravelles de la biologia, a can Cogombre, vós, rai.

Un dels mutants, un llangardaix femella, una llangardaixa, doncs, d’aspecte nefand, aviciat i despectiu, com una d’aquelles brutes fastigoses noietes escardalenques qui volten els irrisoris cantants de rock...

«Sabeu que la carallot llangardaixa flirteja amb mi? Amb mi, un humà! Heu sentit mai re de tan subversiu! Em diu, car parla la llengua de certs ocells domèstics que comprenc perfectament de tant no haver’ls estudiats, que vol ésser la meua xicota permanent! Només ens mancava aquesta!»

(Ara que, ací, potser cal aclarir que no pas que no l’assisteixi la raó en el punt essencial que, com els més eximis naturalistes prou sabem, els conys de les rèptils siguin molt semblants, gairebé idèntics, als de les mamíferes. Quelcom sabut, dic, pels qui ho sabem, i encar no dilucidat del tot pels experts en la matèria com jo. Tot arribarà, nogensmenys; cal no perdre la paciència; la ciència és cosa de milions d’anys de treball ingenu, vull dir, ingent.)»

Enlluernat per la proposició, el Cogombre es vessa un altre conyac cald al got. Fa memòria d’un dia (crec que encar era de jorn, en tot cas no pas ni vespre ni de nit) on es jaquí seduir per unes algues entre els còdols de vora l’aigua de la sèquia, a les quals impulsivament estampà la llengua. Fenc, va pensar, aquestes algues han un tast de fenc. Se’n va fer un tip. Eren psicodèliques. Creu que allò el convertí en un superhome (de la ciència).

Molt orgullós amb la seua nova visió del món biològic, va pensar: «D’ençà d’avui mateix soc un ‘experimentalista’ (com ens anomenem els experts del ram) de debò debò. Ací i ara comença la vera celebrada història de tots els meus nombrosos descobriments. Benaurat Cogombre, has feta sort! Abans d’anar-me’n d’aquest món de moment encar tan complicat, i el qual jo hauré nogensmenys pràcticament definitivament desxifrat en les meues obres manuscrites, desades a l’estatger de vora l’estufa, em diré, feliç, que fins a l’exhaustivitat, heroic, emprí i adoperí mos anys gloriosos en la més formidable ni immensa recerca de la rebeca realitat. I tothom dirà, aquiescent. ‘Collons, manel. Son mestratge prou creà escola.’ I seré devotament recordat fins a la fi dels temps.»

On, amb això, somrient beatíficament, el Cogombre, encar aclofat a la cadira de braços i amb el got amb nèctar a la mà, perí.

Son cadàver trigà qui-sap-lo d’ésser descobert. De l’avinentesa, n’enraonen avui per casualitat, pel carrer, la putarra Rosalia i la capdetrons remeiera Neus.

«La pudor que sortia de ca seua, mare meua! Una pudorassa que pujava al cel i buidava el paradís. Quina catipén que envaïa el veïnat sencer! És així com saberen que no en feia pas pocs, de mesos, que era mort. I sense ni un amic al món. A bocins l’en treien. Un fàstics immens fins i tot entre els especialistes d’aqueixes porqueries ni brutícies. Un home repulsiu fins a després de mort i tot.»

«Quines coses de dir. Un home aparentment tan fi!»

«Les aparences enganyen, diuen els savis.»

«Quins savis?»

«A mi que m’expliqueu. Els de l’orient.»

«Parlant de la saviesa infinita dels xinesos, us puc recomanar amb tota confiança remeis excel·lents per al vostre excés de greix. Egagròpiles de cobra i pixum d’un bolet summament misteriós que...»

«Quin excés de greix, mala bruixa! Un cos fresc i preat enormement pels clients més exquisits!»

«No us fiquéssiu així. Potser és rancúnia, o envejeta, perquè el senyor Cogombre era tan agradable amb mi que crec que volia festejar-hi, i eventualment que ens caséssim segons els ritus i cerimònies més reconsagrats i tot. I a vós segurament mai ni cas...»

«Ni cas, la pobra! Voleu dir massa! Massa cas! Buf! Infant infame, infant amb fam. Pujàvem a la cambra i se’m llençava golafrement ja sabeu on...»

«Com voleu que ho sàpigui? A part que segurament ves a sàpiguer si això que dieu...»

«Se m’amorrava al cony i ho escurava tot, no hi jaquia re per verd! Les xarrupades! Vampiresques, vós. Quin home més repel·lent. Tot allò que volia (i prou que pagant-hi força i trinco-trinco) era allò. I com més brut fos, millor. I re més. Se n’anava tan tip i tot, llepant-se els llambrots...»

«Quines calúmnies, aquell sant home! Aquell sant savi! Un dia d’aqueixos, quan menys us ho esperareu, us caurà un llamp al suc, i no sabreu ni d’on ve. Ja us ho dic ara mateix — del més enllà! Del més enllà, on el Cogombre és rei. El rei de la casa, ell, un confrare de la confraria més alta imaginable. La biològica! És clar que no pas que em pensi que vós sapiguéssiu què vol dir. Biològic. Això és llatí... O grec... I vós, ignorantota, ni puta... Ni puta idea, vull dir.»

«Saps què? Ves-te’n a la merda, bruixarra.»

«I tu... I tu...» Massa furiosa, s’escanyava la Neus.

La Rosalia ho aprofità, es féu fonedissa; no es volia cansar la veu; aquella nit l’esperaven que cantés al seu curt i estripat concert quotidià, a l’horrorós xibiu de l’atzucac de la vora.


(>>> )


25. (Faulona d’en Juli Lleidatà, l’ilerget qui ensinistra els huracans.)


En acabat d’un procés aparentment insoluble on el rigorós oceà, amb humor tràgica, engegava la meua closca amunt i avall de les faisons més macabres, i em trametia doncs a naufraig rere naufraig, a fi de comptes, macat pertot, mes estalvi nogensmenys, em trobava estès a un sorral soliu d’una illa estranya.

Al cap d’estona, amb signes per a mi (un estudiant assidu de la natura) providencialment força entenedors, un dels locals, n’Epimènides Guillot, em deia si fa no fa on érem.

«Esguarda — fa — i assenyala, en un gest vast, els voltants.

«Les humils cascades de tardor es veuen esventregades pel vent. Un cel densament i atapeïdament emprenyat esdevé masturbatori, i es remou molt, i al capdarrer s’escorr, i sa lleterada és neu, una neu de fetus, d’afolls, humans, força menuts.

«Al cel la nit, els estels són lletges petèquies a les mans de l’ancià. L’ancià als cims de les edats, ses mans toquen el cel. Ara es morirà alleujat. Caldria aplaudir-lo, campió que has arribat si fa no fa sencer.

«Ara hi pensava. Quelcom que s’esdevé molt rarament...

«Els anyells se’ns han menjades totes les llavors, i nosaltres, sense nodriment, passarem un hivern molt febles i masegats; en tot cas, massa manyuclats per a esdevenir, com solíem, rampelluts com en els pitjors malsons, on ens enfelloneixen ombres i pinyols d’estranyes vicissituds, i tots plegats voldrien, astorant-nos per sobtades fosques cantonades, el nostre definitiu col·lapse, així que el primer que fotérem, quan ens adonàrem que de llavors ni una, fou, com diem els holandesos, començar a batre l’esquelet de la mort amb garrots, i correguérem d’esquitllentes per tots els altres masos a pispar-ne. Un cop fórem atrapats i qualcuns del nostre escamot caigueren nafrats; els jaquírem a llur destí; al capdavall els xiripencs sempre estem de sort.

«El pinyol de l’illa de Xiripa és una roca única immensa qui dorm intranquil·la al fons de l’oceà, i tota l’illa en acabat és feta d’altres roques més petites, com ara si fossin filles seues, i totes són totalment rodones, la majoria de mides ciclòpies, gegantines, i rossolen amb les terrorífiques tempestes i els sovintejats terratrèmols, i ens esclafen, i bonanit viola, ja ho hem fet tot en aquesta vida.

«No hi ha malalts a l’illa, tots els xiripencs hi gaudim d’una salut perfecta, llambrescs, vius, astuts, i amb uns nervis esplèndids, de reflexos immediats, per això dic que sempre hi som de sort. És clar, si ets massa badoc o malaltís o malastruc, la roca qui roda s’encarrega de trametre’t a millor vida. Esclafat per ordres de missenyora Natura. Les roques són totes (sense excepció) vitandes, benaurades elles, excel·lents metgesses, car és això, com dic, l’exercici constant, que manté de debò la salut de la població, atès que qui no se n’esmunyís prou a l’hora, de llur sobtat, sempre espontani moviment letal, tururut carxofa, bon profit i més aliment per a la roca mare.

«Tots venim d’avantpassats molt perspicaços, tots ells asos qui tenen com a cosa fort contemptible de témer caure mai en cap vague pànic davant els perniciosos devastadors atacs de l’atmosfera, lúcids acòlits d’allò que hom acensa ésser al capdavall no re altre que qualque vulnerable punt en la tanmateix admirable soliditat de la columna vertebral de l’univers. Univers al qual sempre els xiripencs hem estats d’allò més lleials. No som cap ramat de bens amb instints suïcides qui ens cruspim les llavors, i llavors, afligits, ens abandonem al bordell, i ens rabegen, desesperats, als sorrals urticants, i n’acabem bornis o pitjor, i ara que no podem ni plorar que d’un sol ull, o ni de plorar gens, cap perdíem amb les punxes dels cuirassats animals punxeguts qui en diem ‘espelmes’ i viuen molt barement sebollits a la sorra, i s’encenen a la punta quan tot d’una t’ataquen molt enverinadament, doncs no, no en som, no som bens, som homes plens de salut, i de bell nou ens aixequem i reiniciem la lluita a mort contra els esdeveniment nefasts.

«Lleis novelles ens permeten d’anar pixant, amb pixota tota palesa, pels escocells, i, per a refermar la masculinitat dels tots nosaltres, guerrers, hom aboleix la llenceria rosa per als mascles, i aboleix i condemna a mort per roca que segur que aviat rodola, els qui sempre tremolen i culegen, i garlen, vull dir, papissotegen, en trèmolos, com els efeminats icebergs que tantes de dissorts no ens portarien, si no els lobotomitzàvem fitats ininterrompudament per roents llums estroboscòpics, gitats per fars especialitzats en la comesa.

«Reflecteix — continua n’Epimènides — te n’adones, estrany espècimen d’home qui has indispensable ops de dades de l’indret on t’estavelles?

«A la llum dels potentíssims llums (dels fars específics i redemptors), hi suraven els gegantins mosquits, a tall d’àngels i d’altres horrorosos pterodàctils. Pse. No calia fer-ne gaire cas.

«Unànimes, els immunòlegs trobàvem que els esglaons beatíficament encatifats cap a l’escorça que disfressa d’extàtic el tanmateix ruïnós clima, eren de més a més ominosament podrits, i ens tibàvem i cordàvem fort els eixanguers, perquè no ens caiguessin les faldilles, i, amb testa nerviosa com el de cap altre petit ocell qui esguarda arreu alhora no fos cas, cascú de naltres argüeix llavors vigorosament que malament rai, que caldrà tallar la cosa arran, toldre les catifes enganyoses als esglaons que ens duen a un podriment generalitzat dels elements on l’illa és covada, no pas, com fins ara crèiem, en niu bo i benèfic, ans sota un cul de trons maligne i prest a lleixar anar els cataclismes últims. I així, desil·lusionats un darrer cop, hem esdevinguts totalment escèptics pel que fa a les falornioses ‘autoritats’ de temes i tòpics inventats per xarlatans.

«Al contrari. Som ardits i resistents caçadors, i apreníem de llegir els signes que ens trametia, sempre generosa, i sovint massa i tot, la natura, amb les seues manifestacions en forma de canvis de temps, i n’apreníem tant o més amb les traces jaquides part de terra, i part de pertot arreu, pels animals qui ens nodrien i empaitàvem, sovint durant jornades senceres. I amb això ni cal dir que els nostres escrits (escrits només d’interès general, car no permetríem pas escrits sobre imbecil·litats metafísiques, és a dir, inexistents, com ara coses d’estètica o retòrica o religió) són fets d’aquells signes naturals, signes que en d’altres llocs menys intel·ligents crec que en diuen ‘lletres’ i ‘síl·labes’ i qui sap quines altres collonades sense cap importància. Pse, com dic, tant se val.

«Amb això, és palès que ni déus ni herois no ens parasitin ni l’intel·lecte ni el sensori. Som homes lliures d’especulacions vanes. (Aberració i avorrició de tota especulació. A la merda els especulatius. Pel cul als especulatius. Per què hi perdríem estona i paciència, colla de desgraciats!)

«I tot heroi (heroi, és clar, sempre segons el parer d’altri, qui, pobre home, què en sap, del per què de l’acció heroica de la qual tant no s’empatolla), tot ‘heroi’, dic, és involuntàriament encapollat en qualque pastosa ‘crònica’, i allí, la seua figura deturpada d’inici, hi amuntega guatlles, i tancat el llibre, què? S’hi va fent malbé tristament, pel temps que duri l’escrit... I de cops, pitjor, amb l’afegida desgràcia que alguns de sos ectoplasmàtics espectres, els seus dobles imaginats, no siguin fets néixer del capoll, sempre en formes més i més grotesques i esgarrifadorament caricaturesques, amb ganyotes repulsives de gàrgoles, i fets més bestials, i transformats carrinclonament en dibuixets i films i ninotades semblants, i de vegades en d’altres escrits (ficcions, tractats, biografies, cants èpics) encar molt més capsdecony. Pobres malaurats herois! Qui en voldria mai un fat tan fastigós! Au.»

Havent entès perfectament tot allò que em deia el bon Epimènides, amb els seus críptics signes que qualcú de més talòs no hauria pas mai reeixit gens a aclarir mica, no em calia ara sinó mirar per tal de fugir d’aquell indret potser doncs massa perillós.

Amb perill imminent de jaquir-hi definitivament la pell, ascendia, sense relliscar gaire, al cim de la roca més majestuosa que no guipava pels voltants. Hi havia nerets a la neu, damunt la qual, ballant claqué, mel·liflu fotó qui travessa imperceptible els ploms de l’èter, com un carallot, pretenia trametre un missatge als inescrutables elements de dalt i als sectors poplitis constel·lats per enigmàtiques pigues que mai ningú no ha assolit de desxifrar, i així, havent-hi fet l’abstracte inútil paperet, sense resultats tangibles, ja me’n tornava curosament i força pansida avall, quan, ave atque vale, la terra trem!

Quin ridícul paperet el meu dalt la roca, mon magí ara mateix, recordant-se’n se n’avergonyeix. Magre magnètic (ara que no gaire bon ballarí) ninot, nu damunt la calda neu, amb un colló tot aplanat pel darrer naufraig — ço que el fa desmerèixer entre les altres dues colossals unitats genitals de la seua espectacular trinitat pudenda — no pas per no re som conegut al món mariner com a ‘rei de la fava’ — unitats que s’escau que han les colors ambres, àgates i safrans (safrà l’aplanat), que han les petxines locals...

I mentrestant, què? La terra trem i rodola tot d’una la roca, i mai no m’heu vist més anhedònic (incapaç de felicitat). Ara segur que prendré mal; totes les apercepcions ni ordenances del temps ho manifesten.

Escorxat, humiliat, desconfit, escuat, mort de fàstic, estic prest a retre’m, de jaquir-ho córrer tot, tanmateix estrènuament tractant de fer com l’ou com balla, ço és, de mantindre’m, ajudat per l’instint de l’equilibri, sempre al capdamunt més o menys de la roca que accelera avall, quan, aquest cop, falaguers, uns obstacles granelluts, en forma d’un amuntegament de roques més petites, però ben falcades entre elles, aturen a mitja fatídica ruta la roca assassina.

Estès d’esquena, com a cap rabent tobogan, amb tota la roba feta un bolic darrere, em gic relliscar fins que, al cap de quilòmetres interminables d’accelerada davallada, no estamp enèrgicament les plantes dels peus ben planes a terra.

Uns quants dels locals (femelles sobretot) em fan la gara-gara; troben que, com a atleta, ben pocs. Una dona em presenta el seu fillol, i em diu, per signes que naturalment entenc, que és un xicot depressiu, sense gaire o cap urc, sense gens d’amor propi, sempre en fantasies perdut, basades en nocions apuntades més amunt. Li faig entenedor que més amunt, on...?

Em diu que em giqui de brocs, i veig que em paga amb una bestreta de tot un gruix de petxines àgates i ambres i també safrans, molt vistoses, allò que segurament empren d’argent contant els autòctons. Aquells calers és evident que els podeu canviar per favors sexuals — precisament una de les moltes coses, és clar, que no m’interessen gens, i menys en aquelles condicions, i amb qui? Ecs, no pas. No he voltat el món catorze vegades, gairebé quinze, per a dedicar-me a aqueixes sospitoses porqueries, a aqueixes molses salaces que no poden retre a canvi sinó trastorns rai. Som un home de ciència qui escateix i esbrina, escoseix i reguardeja, tan bé com pot, els punts més amagats ni ocults de la natura puta. I prou.

La indiferible incògnita a resoldre és saber on rossolen de fet les roques que rossolen (totes, pel que sembla), i per quins vessants no es desfilen; caldria creure — ahem, si hom és prou lògic — que al cap de les centúries acabarien totes amuntegades a la mateixa vall, o a les mateixes valls, si s’escaigués que moltes n’hi hagués (que sembla allò més natural, que n’hi hagi força, segons la magnitud de la bola boteruda que forma l’illa en la seua totalitat).

Sembla ésser tanmateix que per l’acció tel·lúrica del vaivé del planeta convuls — vull dir, de la vel·leïtosa boteruda dels bots boigs i els singlots sincopats sense avisar — les valls que dic, amb el canvi de contrapès constant degut als moviments de les roques, al capdavall, doncs, es deuen veure desplaçades — allò que era avall puja amunt, allò d’amunt davalla — i tot plegat què...? Que això rai, que tota una mà de benifets s’estableixen aleshores, ací i allà, per tota la plàstica superfície de l’illa, on per exemple les delicioses garotes que et pots cruspir crues, te les trobes ara tot d’una caminant tranquil·lament pel mig del camp si fa no fa pla.

Podria ésser, és clar, si tot ho sospeses amb prou senderi, que cada roca rodona i sobretot la roca mare, sempre gairebé tota embolicada per la roba força opaca de la mar, la qual roca base, més que rodona del tot, més aviat cal que sigui (per qüestions d’equilibri) si fa no fa oval, no siguin en realitat sinó ous de pedra — d’on no n’eixiran en hora propícia els homes novells, els homes petris, els homes, sí, de pedra!

I començarà de bell nou, de totes les eres, la més triomfal (i l’única de la qual valdrà la pena d’escriure’n i llegir’n la meravellosa història) — l’edat de pedra, ausades!

Amb la meua excel·lent perícia climàtica, és evident que puc accelerar la transformació, doncs, que tot no ho millora. Puc engegar a tort i a dret els ciclons més brutals que ho capgirin tot i n’estimulin la desclosa... Les multitudinàries, unànimes, descloses, amb els homes novells, els homes de veritat, els homes com jo, millors, és clar, perfeccionats, de qui no soc doncs sinó molt humilment per disseny dels fats naturals, el gloriós avantpassat.

Em sembla que això faré. Així que es prepari totdeu!

«Forces irresistibles dels elements, escolteu-me, capsdecony! Escolteu què us comand irrefragablement ni conclusiva!

Som-hi!»


(>>>)


26. (Faulassa amb dos bons bordegassos i dues llurs meravelloses bagasses.)


Em cardava la gossa i el dil·ling-dil·ling se m’hi enferritjava. Apedregats, fugíem ensems capicuats, o capiculats, fins tant de lluny com no podíem, i allí entre els densos matolls de la mitjana, més asserenats, assolíem de descompartir’ns.

La gossa fugia gemegant, i jo, el meu dil·ling-dil·ling, el mal que em feia, cordons!

Així i tot, l’instint més poderós de tots, ergo, el de la curiositat, m’impel·lia sobtadament a l’acció.

Alhora el cervell i el dil·ling-dil·ling se m’eixorivien trempadament.

Pujava de migjorn el xafogós xaloc, i na Verecundina i na Pudendona, dues bagassones pudendes i verecundes, se n’anaven, nuetes, a banyar.

Ho sé perquè les espiava, bavós, rere el baobab.

Me’n sorprengueren, ai, llas, dos cepats bordegassos amb agres continences — llurs promesos xicots.


(Ací s’acabà de cop i volta la meua història de narrador preliminar.)


Pres en flagrant delicte, sense estalvi d’estona, l’estintolaven al penyal, i li buidaven els ulls i el jaquien per mort, i tanmateix, al cap de no gaire, de les cavorques li n’eixien lletges serps, i encar pitjor, enrabiats gats fers qui estranyament corren, no pas amb les cames, ans amb la cua dreta i mig vinclada al capdavall de tot, de forma tal que diries mitja roda, amb la qual tanmateix el furiós gat fer prou sembla rodar ivaçosament. Són gats fers qui si t’enxampen, malament rai. T’esgarrapen i mosseguen a mort.

Corpresos per l’oblit de no haver-lo rematat, ara es blasmen entre ells, els dos xicots, esfereïts integrants de l’escamot de guàrdia, enxampats pels gats fers a la pollancreda.

Els paràsits qui tots portem als cossos, siguin de l’espècie que siguin (els cossos), són extremadament manipulatius (els paràsits). Només treballen (en realitat, només ens fan treballar, mentre ells jeuen dirigint les maniobres), com dic, per a llur exclusiu profit, els malparits.

Quan buides els ulls a algú, sovint els paràsits qui viuen a l’indret privilegiat apellat ‘cervell’ (un altre indret que els paràsits privilegien l’apella hom ‘ventrell’) se senten immensament incomodats, i surten a fotre un cop d’ull per tal de veure què conys passa i si cal, amb extrema violència, corregir la disrupció per a restablir l’estatus-quo que tant no els convé.

Així s’escaigué, es veu, amb el nostre criminal qui espiava les noies. Els gats fers, i les serps més lentes (per manca de potes), mes segurament tan verinoses o més que no els enrabiats, qui tanmateix no corrien amb les potes, ans amb la molt més ràpida cua (i això ens feia sospitar que potser ni rabents i rabiosos gats fers no fossin, ans potser cuques estranyes mai no vistes enlloc encar), devien ésser alguns dels paràsits qui li aritjolaven el cos (al maleït perdulari executat).

Aquesta és una bona explicació, i amb allò contents rai. No ens farem pas rodar el cap inútilment. Ja en tenim prou amb allò que tenim, i amb allò que som capaços de ficar’ns al carbassó, i damunt entendre-ho, que ja és prou proesa, vós.


(Abans de perir, fets malbé per les ferotgíssimes cuques estranyes, aquesta era de moment la història del parell de complidors bordegassos.)


Al voltant de tantes atrocitats, com els rats més rugosos ni anurs ens trobàvem, les dues, narcòtiques, tant la Pudendona com jo (la Verecundina), a cruïlles que duien, sia als buits més hipòxics i irrespirables, sia als hiperventilats rabents grataculs on les crosses esdevenen fútils, àdhuc entravancs.

L’hades, com tothom sap, és ple de gas sarín, i la lluna hi és sempre tètrica i lila, i els morts, despitats, i espitregats, mostrant clarament els ossos mal rostats de l’esquelet, llur fragilitat no pas gens abreujada, ans agreujada, per xancres que tediosament van (l’estona sencera) empitjorant en una incessant recrudescència, com més anem més fastigosa, ara cercant impossibles evasions, (els morts) munten màquines sorolloses que s’estavellen pertot, desviades, amb les col·lisions, per vastes teranyines de viaranys mai fressats en les foscors pregones de tumultuosos oceans d’opacitat indissoluble.

D’allí, es veu, prou semblen parlar’ns els nostres dos xicots, adés suara menjats pels monstres omnívors qui ficaven tossuts èmfasis a fotre-ho tan brutalment com la pruïja de malignitat que els és tothora inherent no els persuadia de fer-ho.

Ens diuen (els nois) que allò és pitjor que no els llimbs terraqüis d’on no venien, i on nosaltres dues, de dol, encar no raem. Als llimbs desdenyables que és viure a l’esfèrula ‘terra’ perduda al cosmos, com més anem més erosionats, on la voluntat de cascú no dura ni pot ésser de debò activa sinó l’instant de néixer, l’instant següent tornant-se definitivament estancada, resclosida, passada, fètida. (Així peroren ells.)

No ens recomanen, oimés, de passar a gual damunt les impaïbles brases oníriques que rauen a la ratlla que separa, roent i sense escrúpols, i tanmateix molt tènuement, la vida de la mort.

«Noies, feu això, per comptes. Per què no us hi entreteniu tant com podreu i no esdeveniu alhora divines, posant en l’aprenentatge de la divinitat tota la luciditat i el coratge? La desil·lusió és mala consellera. Per latents clivelles, desídia i desmoralització lleixen escapar les ja prou sofertes aspiracions escasses, dilueixen els tarannàs, i entravanquen l’entesa. L’entesa, volem dir, de les sobtades il·luminacions (entonades en els típics llors pentàmetres dels polimàtics misantrops) que esclaten als ingents cervells de certs escarabats ni monjos, ni gurus ni mahatmes, ni faquirs i suamis i santons, qui, a llurs coves i racons, i pollosos resclosits cataus i minarets, se les saben totes. Que esdevingui un desafiament constant per a vosaltres (si mai voleu tindre cap possibilitat, per remota que sigui, de rembre’ns d’aquest altre infern) no solament entendre’ls-les (les esclatants il·luminacions cerebrals), ans, oimés, trobar’n de noves i més efectives vosaltres mateixes. Som-hi, doncs, galdoses, pagada la remçó amb la màgia obscena de la religió, la nostra redempció és cosa feta.»

És clar que els noiets engabiats en la zona infernal es refereixen als eixarms o encants ben travats qui, dits amb prou daurada ni curosa cerimònia, fossin prou efectius.

Tret que, és clar, decidim prou de pressa que ens sap molt de greu, però que no ocuparem pas allò que ens romangui d’existència en somiar truites. I ens fem les sornes. Com cal, pràctiques, empíriques, femelles.

Li dic a la Pudendona, «Sents xiular les irreverents calàndries?»

«Exactament, Verecundina, i els petits patatxaps de les llúdries qui escandallen amb ardor els fons dels estanys a la percaça de secretes plataformes submergides, d’on espontàniament no n’ixen, de cops, i es disseminen etèriament pels alts aires, abans ningú altre no les copsi, barbàriques pestilències de bracet amb llurs emblemàtics més aromàtics vaccins, substàncies doncs alhora deletèries i salubres; les llúdries descobridores, narcisistes, molt cregudes, fastigosament presumptuoses, llavors, es pensen que, úniques al món, es mereixen no solament tots els guardons, també els temps sacrificats de tothom. Saps que els diem? Els diem, ‘No ens faços riure, cabàs! Descobriments de pa sucat!’»


(Ací abandonem a llurs fats penosos les dues noietes de bon cor, qui, al capdavall, es declaraven proditòries pèrfides femnes ni mullers, com totes les altres, vídues o pas, envers aquells qui òlim, ai, llas, per a llur malastrugança, llurs fidels amants no foren.)


Deia en Plutó Fosquelles: «I naltres, ací ens veus, morfonent-nos a l’hades més opac, ombres inconsútils de dos guerrers morts al servei de la societat, i traïts, com sembla ésser de rigor al món dels vius, per les dues folles falses fementides fembres qui defensàrem amb inoït valor.»

Respon n’Açanui Fogueres: «Enfosquits pel fum luti i indi qui tot ho dissol, Fosquelles, ja ho veus quina sort no ens havia de tocar. Dues paies qui, més que no dones fines, són ‘escorpines’, o són ‘escurçones’, qui per al primer vingut ja es lleven les ‘calçones’, i on en acabat (quan li han tret tot el suc) l’acoren amb els esmolats tacons de llurs ‘escarpines’.»

«‘Escorpines’, ‘escarpines’, la rima fulgura, Fogueres! Molt bona.»

«Ep, i ara! Has vist? Què és, això, Fosquelles? Qui creus qui són, aqueixos diminuts minúsculs infantons, amb els mitjons negres tot estripats i la roba esvellegada, qui es belluguen part de terra, a tall de rabents ratolins qui mig levitessin i tot...?»

«Crec, gairebé tan líric com tu, si cal, si ho vols, que són els fillets qui ara mai no engendrarem ni pujarem, molt xirois ni severs, amb les dones qui ens traïren, noi.»

«Mes per què paren també a l’hades infernal...? Ah, potser perquè també són morts...? És això, oi...? Moriren abans de néixer!»

«Espera’t. Àdhuc abans d’ésser concebuts i tot!»

«Quines coses té la vida d’ultratomba, no fa? Tot hi sembla encar més complicat que no semblava a l’altre món. Collons, no em fa cap gràcia, tanta de complicació. Pensava que, mort, tot fora molt més planer.»

«I ja ho veus tu, al contrari.»

«Cagada l’hem.»

«Tu ho has dit.»


(Ací jaquirem les ombres infernals que s’entretinguin eternament amb les sòpites típiques rucades que entretenen — que no poden sinó entretindre, es veu, car què altre tindrien com a teca intel·lectual — els miserables morts.)


«mmmnnn...»

«nnnmmm...»

(O no. Car encar semblen ésser-hi. Paréssim l’orella, no fos cas.)


«Mentrestant, ignorats, ací davall...»

«O ací dalt... o ací a la vora...»

«Com ens ho farem? Les eternitats crec que són d’allò més llargues, tu.»

«Farem com els bolets — ens adaptarem, homèrics, a tot allò que el clima aviciat de l’hades maliciós no ens llenci. Hi esdevindrem saprobis i simbionts, això rai. O paràsits, tant d’animalons com de plantes, com de fums ni d’espesses boires. I patògens en general, pel terra, pels aires, pels estanys d’oli que bull i tot... On sia, on trobéssim cap finestra per a sobreviure-hi. Ei, prou havíem estats humans a l’esfèrula de dalt... o de baix... o de... És a dir, prou estàvem acostumats a viure a l’infern, no fa?»

«No, però de debò, on som? Davall, damunt, enjondre, enlloc... Car ja em diràs qui dimonis (ni quin dimoni) ho sap, això. I l’esfèrula, allò que bestialment en dèiem ‘terra’ (com si tot allò que és sòlid no ho fos, d’alguna manera, terra!), on para ara? Ningú no ho sap, i menys els desgraciats qui encar s’hi mortifiquen vanament. Veiem, tot distorçudament, com a un televisor malapte, encar (cada vegada més tènuement) quelcom d’allò que es veu que deuen fer (o no, car pot ésser que tot no sigui sinó al·lucinació infernal), allò que fan, o no fan doncs, els ens amb els quals no ens comunicàrem estretament... A part d’això, ja em diràs...?»

«Fogueres...?»

«Fosquelles...?»

«On ets...?»

«On ets...?»

«On som...? Fo...?»

«Fo...?»


(Aquest cop, sembla que de veritat, se’ns fonen, sí. Uf.)


(><><)


27. (Faularra del barret.)


Érem a dos quarts i deu de mitjanit, havia justament esguardada l’hora al despertador des de la capçalera del llit, on assegut llegia, quan mon barret, que em creia que reposava plàcidament damunt una pila de llibres de damunt l’escriptori, vaig veure impressionat que es ficà a levitar tot sol devers la finestra.

No em vaig jaquir sorprendre gaire estona, vaig saltar del llit i vaig córrer vers la finestra i la vaig cloure d’un espetec.

Quan la tanquí d’una revolada, alhora el barret, aparentment molt irritat, esdevingut tot d’una mon ferotge enemic, se m’estavellà al visatge.

En estavellar-se-m’hi, assolí, el malparit, de clavar’m el volant a l’ull esquerre. Amb el mal que em feia l’ull, vaig haver de córrer al rentamans del racó a rentar-me’l amb aigua freda.

Quan lleví el cap tot xop d’aigua, vaig veure al mirall que el barret darrere meu prenia embranzida. Ara temia que no m’assaltés doncs part darrere i se’m clavés al coll i tot, i m’hi petés a doll tot de venes i artèries. M’arrupia tot arrupit perquè errés l’envestida, i fou llavors on, per comptes, vaig sentir l’espetec amb el vidre que es trencava. Car, efectivament, en lloc d’atacar’m, l’embranzida la feia servir per a trencar el vidre de la finestra i fotre el camp de casa.

No m’ho hauria pensat mai, allò, aquella terrible atzagaiada, del meu barret, sempre tan ferm i lleial, tan de fiar. D’una frugalitat exorbitant, aquell barret havia estat fins ara incorruptible. Si més no, això m’havia pensat tota la vida, i ara, en canvi, ja ho veieu com em pagava la bona voluntat i la confiança que jo, fidelment, no li depositava.

Car a hores d’ara era palès, calia fer-se a l’esgarrifadora idea, que aquell barret que amí de tot cor durant els meus períodes més cabdals, sabia ara tots els meus secrets, àdhuc els més peluts ni repugnants. A qui els revelaria? Com es revenjaria? I de què? Com l’ultratjava? El cap em rodava com una baldufa folla.

Sabeu segurament (tothom la sap) la dita ‘scripta manent, verba volant’. Doncs bé, i si fos que tots els meus mots, per comptes d’envolar’s a l’aire fi, el barret els hagués anant escrivint als seus replecs i folres i cintes interiors? Els seus penetrals inaccessibles... De què m’acusaran? Ai, pobret de mi!

Em desesperí i plorí i em freguí l’ull nafrat i, al capdavall, mercès als bons fats, clapí.

Clapí fins a ben tard. Tantost mig eixorivit, hi queia. El barret! Potser tot no havia estat sinó un altre ventís malson.

En el malson, hi havia, damunt un llit amb cóceres de fluixell totes negres, i els llençols així mateix negres, com les flassades i els cobertors, una dona estesa cara amunt i força rebregadament, com si patís, ella també, de cap malson. Portava només una fina túnica blanca i translúcida, arregussada arreu.

Era una dona molt ben feta, i feta al mateix temps d’una mena de resum de tantes d’altres dones, a les quals ara reconec, en la meu folla carrera de casanova, que els vaig fer terribles torts sovint irreparables.

Hi havia, una mica com al quadre d’en Füssli, un maligne follet amb un barret verd, un barret vivaç, tot eixerit i alterós, qui se li asseia damunt la carranxa on el cony li flamejava, i un cavall negre i lluent qui apareixia rere els cortinatges i s’amania segurament a endinyar-li encontinent son vit ultramonstruós. Ja la planyia, pobra dona.

Jaquia anar ara mateix el malson i respirava a fons. D’una glopada m’empassava sencera la foscor, i la claror retornava. D’inici tímidament, en acabat triomfal. Ara hi veia doncs nítidament i lúcidament.

Allò era tot la meua consciència, gastant-me facècies, despertant-me culpabilitats, redreçant d’ella mateixa — d’amagatotis i d’esquitllèbit i d’estranquis — redreçant, dic, greuges injustificats... Que qui sap d’on altre els treu... Això supòs — això, i què ho sé jo d’afegitó... Més de mandangues semblants, com les que podríem extreure dels astoradors escrits del comediant Freud.

Tanmateix, un vidre a la finestra era romput i el barret no parava enlloc. I l’ull esquerre, i tant, tot vermell. Vermell, a causa de...? No pas per culpa de cap guitza de cavall ultracigalut.

Així que què...? Somni o realitat...?

M’havia aixecat durant la nit, mortificat pel malson, i somnàmbulament no havia pres el barret, creient-me arrapar el del follet, amb el follet dintre i tot, i tot plegat ho havia llençat finestra avall...?

I, tornem-hi, del cavall què me’n dius...? Em vaig esguardar la tita. Feia cara de cansadota. Vaig examinar els llençols, la cócera, les flassades... Ni rastre de lleterada. Qui era doncs qui violava brutalment la voluptuosa súcub del malson...?

Car ara els tornava a veure, en un dels recessos més remots del cervell aparentment encar capaç d’enyorar el malson malcancel·lat d’aquesta nit — dos estranys hi suren... Per quins núvols? Són home i dona, dues barreges de gent coneguda d’ambdós sexes, ocupats ferotgement en fer l’etern fora-dins-dins-fora-fora-dins-dins-fora que solen, condemnats eternament a la solemne bagatel·la.

I calla, però, que, en aquell instant, tot atrotinat, fent tentines, tornava a entrar, pel mateix forat del vidre trencat a la finestra, el barret pròdig.

«Malparit, on t’havies escapat? No has dit pas re a la bòfia? Eh? No contestes?»

Plorant a cascades, al capdavall el barret respon, amb posat de molt penedit, com si carrinclonament no som a una de les ridícules escenes a les embafadores empipadores enfitadores faules dels vòmics toms de les diferents cretinitzants religions.

«Perdó, company. Sí, peccata no pas gens minuta, tu. Visití uns dels més rònecs alts càrrecs i em digué que no enraonava amb barrets buits, és a dir, sense cap cap a dins. “Verga santíssima. Això a cap cap no cap! Un barret sense cap!” El borinot ho deia quequejant i repetitiu, com cap tàvec desmanegat qui et vulgues fiblar sense fibló. Li responc, adequadament: “Quina vespa t’ha picat? Què et pruu? No sembles pas rutllar gaire fi del cervell. Et vinc a contar mants de crims i estralls que així podríeu resoldre, tu i la resta del govern amb la presumptuosa tiferia de costum per a la vostra apoteòtica glorificació davant el públic pec, i què fots? M’aporrines amb retrets. Crec que et recarà un colló de no fer-me cas, i tot perquè només soc un barret! Racista!” “Escolta, si no estàs content, fes-te repicar.” “No siguis somera! Te’n penediràs!” “Ens faràs perdre la xaveta! Fila! Fot el camp!” Ho ha dit cridant, esbojarrat, i m’ha llençat damunt un sac de sorra...»

«Un sac de sorra de boxador! L’esglai! Era gaire gros?»

«Gros, diu! Catedralici, gargantuesc, piramidal.»

«Vatua!»

«Amb la revolada i el pes m’ha jaquit ja ho veus com! Fet una merda... Llavors he comprès que, sense tu, què soc? Un bocí de roba vella, i res més.»

«Calla, home, em faràs plorar a mi també. Ets algú amb tots els drets. Un individu fet i dret, no fotem. Vine, vine, home, fill meu; em fa feliç no saps fins a quin punt que hagis tornat, més o menys senceret, a casa.»

L’abraçada fou antològica. Tots amics.

Acabades les efusions, ens hem tranquil·litzats, i cascú del seu costat, paíem l’esdeveniment, i hi meditàvem.

I de part meua em demanava, amarg, amb una saliva amb tasts de fel i excrement, que quins de mos mancaments ni mancances no havia, tot comptat i debatut, revelats al govern.

Car era cert que de jove les dones em trobaven ‘boniquet’ i llavors, bada, com me n’aprofitava. Criminalment, rai, les pobres figaflors.

Tot allò, el barret n’era sempre testimoni mut — ai, però segurament dolgut, ara me n’adon més clarament que no mai. I els crims contra les dones, rai. Pitjor encar, molt pitjor, les ignominioses fugides de cagat covard davant tot home qui em desafiés. Escaguissant-me, redeu com guillava, amb quina acceleració!

No m’he pogut servar. Al capdavall enraonava. «Em sembla que ara me n’adon per què em traïes avui, barret.»

«Eh?»

«Et devies avergonyir de mi, per totes les meues faltes, comprens? Mancaments, injúries, pecats...»

«Avergonyit de tu, sí. Massa d’acumulació de destrets, de desenganys. Un llogater com tu. Sempre t’he estat fidel. Però ja ho veus, hom arriba a una certa edat i l’hora s’atansa de retre comptes, de trobar les raons que et duien pel mal camí, que et feien errar la via... Hom es veu impel·lit a espolsar’s les culpes. I qui té més a prop per a allevar-les-hi que el perenne llogater de baix? Un llogater de tota manera tan deficient! Tan moralment escapçat!»

«Home, la meua jovenesa, un pipioli sense traça, un poca-substància qui encar no ha encertat d’encertir on para el ver senderi...»

«Tantes d’infidelitats de part teua, tantes de mancances al ritual tanmateix tan simple del bon jan com cal, qui fa allò que és recte. I pot respirar llavors amb uns lleus estorts, sense gaures ni destorbs de consciència. I sobretot...»

«Ai, ai.»

«I sobretot, com li escaigué al comediant mateix, ell amb son pare, a mi amb el meu tan cordial llogater de sempre... Quina enormitat de cometre! Inconcebible! Quina vergonya! Vull dir... Allò que no em defensessis. Mai! A mi! El teu barret íntim! Sempre amb tu, de jorn i de nit, el dia sencer, els anys, les dècades, tota la vida...»

«Home...»

«Que tu siguis un covard pel que fa a tu mateix, a tot estrebar és comprensible. Car què ets sinó un altre merdoset ‘boniquet’ qui no serveix sinó per a cardar’s i enganyar unes pobres bledes sense amor propi? Però el teu barret...! Llençat molt oprobiosament a terra per un brètol brutal i ignorant!»

«Comprenc... Comprenc que estiguis tan emprenyat... Oprimit per l’oprobi. I tant. Tens tota la raó... Fins ahir has estat tan brau! Érets el meu pilar de reforç, el meu molt sòlid boterell... T’ho agrairé fins al final, fins al darrer bleix ni fluix fluix qui flueix extremunciadament... Així i tot... Si podies fer un petit esforç... Posar-te al meu lloc...»

«I tu al meu... Ja ho veig... Qui sap... És clar, és clar. La vida...»

«Hom s’agafa on pot...»

«Ni que siguin les deixalles que ningú altre no vol... Lleixa’m acabar. Anava a dir que tanmateix, jo, pel meu cantó, també me n’adon... No et pensis, també. L’experiència d’ahir amb les abjectes autoritats d’aquest govern de quimeruts i bútxares m’ha oberts els ulls.»

«Els ulls omnituents dels barrets, és conegut. Respecte. Anava a dir ‘barret’.»

«Encar no he acabat. Callaràs?»

«Muts i a la gàbia, noi.»

«El cas és que... Per què negar-ho...? Ara ja ho veig que... A part de tu, dol confessar-ho, però és la puta veri, a part de tu, jo tampoc, massa egoista sempre... Jo tampoc no soc gran cosa. No hec al món altre amic que tu... Per això... Per això he tornat... On vols que vagi, i damunt tot fet malbé... I veig que em perdones...»

«És clar, home, és clar! Al contrari. Què faríem l’un sens l’altre? Quin paper! Som-hi...»

Una altra abraçada amb forts sonors sanglots i tot.

I llavors, a l’uníson, entusiastes: «Sempre junts! Sempre junts!»

(Alhora remota i pròxima, burleta, una veu en off: «Ai carallots, quin remei...»


(<<>>)


28. (Faulassa de l’esplèndida entesa entre els dos bessonets.)


Amb mon germà bessó, tocàvem pels USA, i un vespre, en cap vila vista de fora no pas gran cosa, mon germà, qui sempre li abellia molt de visitar els barris baixos, s’absentà tantost esdevingué fosc. Com trigava més que de costum a tornar, em despertava enmig de la nit, i ara em neguitejava que no s’hagués fet mal, i efectivament, al cap de ben poca estona, la porta de la cambra on érem per primera (i darrera) vegada de la dispesa es badava i mon germà havia aparegut. No l’havia vist mai tan estrany. La seua pell, normalment color castanya, era esblaimada, gairebé blanca fosforescent. Es mantenia tot dret, tot i el petitó i primet que no era, i semblava i tot haver crescut. Enmig de la gola (la laringe, alçada de la nou) hi tenia, a tall de traqueotomia potser, un foradet tot rodó. Era un foradet de bala.

S’havia trobat al barri baix que era de mala raça i algú, desplagut de veure’l, li havia disparat. No podia parlar ara, però comprenia els signes febles que feia. Va llavors somriure i, exhaust, s’ensorrà. Havia entrat en coma. No havia, però, es veu, perduda ni una gota de sang, i tanmateix, la dificultat respiratòria li havia gastades totes les forces.

Mon germà, en les nostres vetllades musicals onsevulla que ens donessin feina, tocava el violí, i jo l’acordió, i ens acompanyàvem mútuament, adés ell, en un concert d’acordió hi ficava els acords subsidiaris, ara, a l’inrevés, en una rapsòdia de violí, l’acordió reforçava certs girs en la composició.

Vaig treure l’acordió del seu estoig, i hi vaig col·locar mon germà, jagut, amb els genolls plegats i cap amunt, ben instal·ladet.

Llavors vaig sortir i vaig cercar amb la maleta a la mà cap hospital en aquella vila del sud. Molt racista, us ho puc assegurar. Enlloc no m’acceptaren el malalt. A part d’ésser de la raça dolenta, no gaudíem, essent com érem estrangers, de cap sistema d’assegurança que ens permetés entrar a l’edifici i sotmetre’ns a la cura dels probablement prou maldestres especialistes.

Me n’adonava, tractant de tornar a la dispesa, que n’havia oblidada l’adreça. La nit s’escolava, i la matinada em trobava encar vagant pels carrers d’aquella vila de la qual n’ignorava el nom. L’home de l’autobús l’havia cridat en arribar-hi, tret que qui se’n recordava ara.

Mon germà bessó, com jo mateix, em sembla que ja ho he dit, no pas que fos gaire gros ni gras, no pas doncs que pesés gaire en la caixa de portar-hi l’acordió ara perdut, car l’havia lleixat a la dispesa, amb el violí i, sota el matalàs, alguns dels pocs diners que havíem arramassats; no pas que pesés gaire massa, doncs, dic, i tanmateix, aprés les hores i hores de portar’l a força de braços, només pensava a jeure i descansar.

Per sort, aquella vila era prop l’aigua. Ara no podria dir de quin oceà. D’aquell de l’est de la contrada, crec; sí. Sigui com sigui, havia arribat a la platja, i m’hi vaig lleixar caure, amb mon germà ‘acordionat’ al costat.

Una puntada em va eixorivir; me l’havia donada un dels treballadors de la neteja de la sorra. Bon home, no em volia esclafar amb el seu tractor de neteja. Li vaig agrair el gest, em vaig aixecar i em vaig endur mon germà. No pas que hagués dormit gaire, mes em trobava força descansat, amb noves forces, diguem-ne.

Ara, calia trobar un mitjà de tornar a casa, i fer que mon germà fos tractat com un ens humà, no pas com cap merda de gos (cap merda de gos, car si era gos i prou segur que el tractaven molt millor).

Guaitant el cel i adonant-me al capdavall per on s’enfilaven els avions, com hi davallaven i com hi ascendien, m’encaminava vers l’aeroport.

Era un aeroport de pobre. Era mig tancat i les indicacions hi eren confuses, i m’he fet empènyer amunt i avall per uniformats insultants. Després he fet cua davant una finestreta, i m’han expulsat de mala manera. Es veu que no era la bona per a manguis.

Al capdavall, algú m’ha dit, fotent-se’n de mi, i la meua maleta boteruda, que res de re. Que no calia que cerqués més. Que de vols cap a la nostra contrada, de la qual no n’havia sentit mai ni el nom, no n’hi havien haguts mai. Que potser hi anés caminant.

Un home gris qui escombrava mandrosament pels racons, se’m va atansar a l’orella i mormolà uns mots enigmàtics. «Tirant tot a l’oest, s’hi pot encar viure passablement; no us caldrà tornar a la vostra contrada inexistent.»

Car no pas que (jo) no hagués pensat, efectivament, que la millor manera, de fer cap a Barcelona, on teníem amics (o si més no coneguts) metges i tot, fora pujant al Canadà, i, encar filtrant-nos d’estranquis a vagons de trens de mercaderies, travessant l’estret rus, i amb el transsiberià arribar a Europa, i continuar així, fins a casa.

Supòs que amb els diners a la butxaca podria anar nodrint mon germà ara i adés, bo i comprant un biberó de llet de tant en tant, i embotint-li el broc per l’esfínter a la gola, tret que no trobés també, durant el llarg viatge, qualque generosa i ampla matrona prou compassiva i popuda (i comprensiva, car de la nostra raça), qui no ens donés a popar mica de la seua llet encar més avinent, calda i nodridora.

Mentre pensava això, he passat davant un gran hotel, i d’un rampell m’hi he ficat, això sí, per una porta de servei, com si fos un dels músics d’una de les orquestres qui devien tocar als pisos de baix, i m’he enfilat vers les cambres, per si de cas en trobava cap de buida. Totes eren closes amb clau. Els presumits qui passaven pels corredors m’ullaven amb no gaire bona llet. Un colós d’home era repenjat a la porta de la seua cambra.

A ell (qui hi hauria malpensat?) (un homenet diminut triant d’acarar’s amb un gegant per comptes d’algú més abordable, una velleta, per exemple?) (tothom hauria suposat que l’homenot em fotria un castanyot, i apa, a pastar fang enjondre), a ell doncs, dic, li vaig dir, en veu ben timbrada, que m’havien dit a la direcció que podia emprar lliurement (pel que fet que eren plens, i prou m’havien promesa una estada lliure com a músic qui els soc), d’emprar, dic, el segon dels seus llits.

No féu gaire bona cara amb la proposta el colós. No pas que em tractés rudement i em digués que no li vingués amb birimboies. No. Em deia, raonablement, que l’altre llit era el de la seua dona. La qual esperava que tornés aviat, per això era a l’aguait a la porta, perquè no es perdés per l’hotel i es fiqués a la cambra equivocada, pobra noia, com li esqueia de fer sovint, sí ves.

Li deia que la dona això rai, les dones rai, molt adorables, molt comcaleretes, molt amigues d’amanyagar i abraçar, i acotiar i fer moixaines, i quin se’n planyeria? Podrien dormir junts, si més no per a una nit o dues que, malauradament i molt contra la meua voluntat, els hauria de mig emprenyar, ai, llas.

Es va apartar de la porta i em vaig instal·lar amb mon germà a l’espona, vers la finestra. Vaig dormir en aquell llit meravellós dotze o més hores seguides. Em despertava i no sabia on fos. Llavors sentia sorolls, i eren la dona i el bon ogre jaguts a llur llit, parlant fluixet, molt gentils, per a no desvetllar’m. Els vaig dir bon dia, tret que era de nit, i me’n vaig anar al bany.

En tornar, ells dormien o ho feien veure. Vaig agafar el meu acordió, i vaig sortir silentment, i la porta de la cambra del davant era oberta, i a plena de llum d’uns projectors, una dona, una meravellosa actriu rossa semblava assajar un número seu. Era jaguda damunt unes pells brillants d’os, d’esquena a terra, davant meu, els peus vers mos ulls, i anava tota nua, i jugava amb un lleó. I aixecava les cames i mostrava son cony i son foradet del cul i el lleó enjogassat (altrament calia assumir que ben tip) somreia agraït que hom s’ocupés tan agradablement d’ell, i em vaig dir quin espectacle més extraordinari, i vaig eixir de l’hotel, tot ple d’un cert urc, per la porta principal, i vaig fer cap als jardins immediats que se n’anaven, en perspectives sumptuoses d’extensions i columnates i gerros de flors i estàtues clàssiques, vers la platja, i tot hi era de primera magnitud i classe, i mon germà en valisa i jo hi érem un pegat ben gros, i tothom qui es dignés esguardar’ns ho feia molt demostrativament de mal grat, de jeia pèssima, disgustat.

Li deia a mon germà, fluixet, amb el pensament i prou, que, si no fos per la gent, quin indret més deliciós de viure-hi, oi, no creus?

Tant se val, dit i fet, la via vam trobar-la al cap d’haver caminades unes tres centes milles polsegoses; llavors hi vivíem setmanes amb un ramat de vedells i llurs mares que anaven, creia, cap al nord, mes que havien tombat vers l’oest, i així, en realitat, acabàvem a Califòrnia.

Els nostres plans transsiberians potser es guerxaven? Potser no. Després de mesos d’haver menjat fenc i popat de qualque vaca, trobar tant de marisc que et pots cruspir cru per les costes i platges era un benifet afegit.

Generalment parlant, els californians eren més comprensibles i humans, menys racistes també. Vaig trobar de casualitat un indret on et guarien de malalties de vagabund de franc. Els vaig presentar mon germà i el guariren en un tres i no res. Li foteren un tap al foradet de bala a la gola, un foradet tan rodonet i perfecte com un foradet de culet d’actriu amb lleó, i el despertaren del coma bo i tocant-li, amb agulles electrificades, les tecles de certs nervis cabdals, fonamentals, que fotien el ronsa d’ençà de rebre el tret.

Vaig dir, «Qui descriurà mai prou acuradament les atrocitats perpetrades pels nervis insurgits?» i després en vaig fer una cançó, que mon germà tocà en un violí manllevat a un altre pòtol com nosaltres, i allò fou un èxit, i parant el barret a les cantonades amb la nostra cançó, férem qualsque pistrincs, i ens compràrem de vell un acordió, i recomençàrem a tocar pels xibius i bars i sales de festa, i ens reférem, i encar hi som.

Els “Bessonets de l’Acordió i el Violí”. Ço és, “BAVS”.

«Tonight for your pleasure we present THE BAVS! Hey, welcome everyone!»

Tot és força collonut si mentrestant tot sembla acabar’s prou collonudament. Demà ja ho veurem (si ho veiem).


(><><)





29. (Sabeu l’altra historieta de la rateta qui escombrava l’escaleta?)


No hi ha pas, entre totes les faules clàssiques catalanes, potser cap altra protagonista tan estúpidament tràgica com la rateta qui escombrava l’escaleta.

D’entre tots els animals, va triar de fer-li precisament la gara-gara al més enemic de tots. El qual, és clar, que se la va cruspir d’una mossada. La va anorrear d’una mossada.

(I això de ‘mossada’ no us duu a l’esment aquells traïdors qui hom en diu, amb nom molt fastigós, ‘mossos’? Una tifarada de tifes armats i uniformats qui sempre van contra el poble.)


(...)


Tant se val. Ara començarem a contar la nova historieta d’una rateta encar més imbècil i menyspreable. Quin paperot més abjecte el del nefast personatge, amics meus!

Hi havia una lamentable vegada un president de la generalitat qui semblava una rateta. (Era un rata, això també.)

Un dia, aquell rata desnerit va trobar l’avinentesa de ‘realitzar-se’ quan els dos fastigosos gats grossos qui havien envaïda ca seua, van decidir que es farien encar més amigots. Que es reunirien en una de les cambres i que s’hi volien tancar, i ésser-hi tractats a cos podrit de maligne rei.

Car ells, rai, tot els és llegut; i a ella, re; prou són ells qui, sots llurs llords drapots, perboquen les lleis que tot ho manen.

«I volem, rata, que ens serveixis tan acollonidament com puguis ni sàpigues, i ens mereixem, i també amb un tec (ull viu!) d’allò més collonut.»

Tantost li ho anunciaren, pobra rateta, el neguit, el desfici, el nerviosisme! Ja ho faria prou bé? Ja els tindria prou contents...?

Abans no arribés el transcendental jorn de la trobada a una de les cambres més ben parades de dalt, no aturava d’escombrar bé les escaletes, i de fregar i de tindre-ho tot ben lluent, ai, pobre escarràs! I d’escarrassar’s doncs amunt i avall, i treure-hi fetge i freixura mentre ho feia, car prou calia que tot hi fos com qui diu ‘virginal’.

Que tot sigui, es deia, per al més viu plaer dels dos repulsius gatots ben satisfets, i que jo, pobrissona, sigui capaç d’ésser-hi ben obedient i servil i llepaculs, perquè llur generositat ni magnanimitat poguessin llavors lliurement exprimir’s amb les sensacionals batusses que em fotrien per caritat, demostrant així com, amb quin grau exorbitant de magnitud, en el fons del fons, no m’estimaven, deliciosos capitans!

Vestideta amb un davantalet amb floretes, i ben pentinadeta i pintadeta, els rebria vinclant-se fins als esglaons; arrupideta i escarransideta, espolsant el terra, esglaó rere esglaó, mentre pugessin els majestuosos gatots molt repel·lents.

Com els somriuria i els raspallaria i se’ls sotmetria, i quina felicitat no els mostraria! Fora la millor i més miserable patrona de cambra moblada perquè els dos meravellosos vòmics fartanes poguessin fotre-hi llurs aberrants porqueries sense que ningú no els empudegués!

Com la felicitarien! Quina apoteosi, vós, quina glòria més gloriosa!

(L’entusiasme foll on la duia la seua dèria d’haver de complir amb tots els ets i uts (amb totes les de la llei!) (llurs lleis) el seu deure de servitud, no li hauria jamai permès de sentir, llunyana, remota, inaudible, la veu del poble que cridàvem: «Serveix-los apòzemes, metzines, túixecs, capdecony de merda! No perdis l’oportunitat!»)

Ens hauria acusats tots d’aixafar-li la guitarra. Avui que era el jorn més feliç de la seua vida, el jorn cabdal per al qual no havia nascut, quin enutjós desagraït gosaria encar d’esqueixar-li la grua ni d’aigualir-li el ridícul goig ni d’esguerrar-li el tripijoc?

Quina rateta més ruc! Heu mai vist cofoisme més estúpid?

Potser se n’adonava (agraïda!) i tot que, per a arrodonir una jornada tan perfecta, segurament, quan els dos agressius panxuts gatots no s’haguessin atipat ben tips (ells qui mai no li lleixaven absolutament res al plat), tot i que ella, ja ho veieu, sempre dejuna i atupada, tan petitona i desnerida, també haurien privadament resolt, d’una puta vegada, de menjar-se-la de viu en viu, cascun amb el seu sengle sol mos, perquè, poc que ja no en restava, no en restés ni el pensament.

Calia que se’ls presentés per a la històrica avinentesa ben dòcilment amanideta. I pregava, la pobra, que en empassar-se-la i anorrear-la definitivament, no la trobessin, gatots curulls de merda, orxegant i petant i rotant i cagant de tan farts, prou de llur gust.

I potser, oh delit impensable, quin millor epitafi!

Potser comentaven en acabat, descuradament, a part, que aquells miserables ossets tan trenquívols (que era tot allò que li romania al cos, deplorable rateta) al cap i a la fi tampoc no els havia desplagut del tot.


(><><><)


30. (Faulella de la neulella que se li caseeix.)


«Ai, ai, ai. Patint clàssicament, sots la mamella, del mal de neulella. Em trob tota espatllada; ma neulella se’n va en orri, la toc tota flonjota i desmenjada; em sembla que se’m caseeix* i tot!

(*Casear-se o caseir-se: esdevenir necròticament degenerat, a tall de formatge dolent fet malbé.)

«Crideu-me l’arreglador, si us plau, mama. Que em torni a ficar els ossos a lloc, ben acunçats (endergats, arrangats, arrengats, arreglats, doncs!), i que la circulació com cal regui o banyi novament el bàsic osset que se’m descompon.

«O que vingui cap osteòpata especialitzat en aquest gènere d’osteòcops tan singulars, i qui sigui ell potser qui m’eixarcoli totes les paparres interiors qui amb llurs malignes xuclalls se me la volen cruspir, neulella dolorosa!

«O no creieu pas que sigui càncer, oi?

«Ecs! Sobretot no em toqueu!»

«Nena, àdhuc els gats més esgarrapencs, es lleixen acaronar, i sovint en descobrim les raons, de llurs enuigs. Els els arrenquem de cap estrebada. Eren, com dius, paparres, rènecs. I també fiblons, estelles, tumors... I, estorts de la molèstia, ja ho veus tu llavors quin bon tarannà ni quin bon caràcter el llur! Potser tu si et jaquissis...»

«Mai! Un especialista o re! No vull ésser una altra víctima dels afeccionats al ram molt suspecte de la salut! Maleïts sapastres!»

«Calla, nena, vols? No et planyis tan fort, faràs venir els bòfies. Xst. No sents? A fora és la guerra. I això! Quins espetecs! Quines bombes més lladres! Ui, què veig! Focs gairebé simultanis! No et belluguis, ara torn d’una esgarrapada. Haig d’anar fora un segon, per força. Haig de resseguir de finestra en finestra a salvar’n la gent. Haig d’obrir’n les finestres, treure’ls-n’hi els fums qui els angoixen, asfixien... Pobrets veïns, pobrets veïns.»

«Que es fotin els veïns, mare! La vostra obligació és amb mi i prou! No us en aneu. Si us en aneu, no hem trobareu en tornar! M’hauran raptada, o rapida o ràpidament violada, i seré drap brut o m’hauré fosa!»


(...)


«El mal de neulella, com sòrdid histèric creuclavat carnisser qui amb son punyal assestés a tort i a dret, m’afebleix de tal faisó que esdevinc, no pas un jo sencer, ans fragments fantasmagòrics de qui sap quin monstre. Potser el monstre qui, cama ací, cama allà, ran el seu tron a la neulella, encar embriònic (per a esdevenir prou tost colossal com en Cronos mateix), em rosega ossos i carns del voltant, i a qui palesament cal que un bon entès l’exorcitzi i l’exiliï al cony del carall.

«Les forces del mal evidentment se’m disputen. Em volen com si soc el joiell del reialme dels humans. Que és clar que qui pot dubtar que en realitat no soc! No hi ha re més hipòcrita que les falses modèsties. Tots els poders de l’univers em volen (figurativament) la pell, em volen sobretot viva o, a manca d’allò, àdhuc morta, com els georgians el boc d’or.

«Soc sola davant tothom. I que s’esperin, malparits. No saben amb qui juguen. Qui posar en perill qui. Hà!

«Per què qui els conquerirà (a ells!) sinó jo? Tan bon pic torni a esdevenir sencera. Sencera! Per això em cal arrencar la font del meu mal. Neulella, o te’m guareixes, o te’m tolc! M’estic esmolant les urpes, mala puta.»

«Amb qui enraones?»

«Ah, ja heu tornat, mare traïdora i fementida, i agreujant i bare...?»

«Mentre dormies, he salvada una gernació! Tothom m’ho agraïa efusivament. Els pobres em volien coronar i tot.»

«Doncs jo molt millor que no vós. Soc enmig d’un procés victoriós contra totes les forces aliades del cosmos ingrat.»

«Ai, pobra il·lusa. Cert que amb els aclucalls ben posats, tot és si fa no fa assumible. Ara, arribarà un dia on et trobaràs sense, i llavors, ai, quin trist sojorn! Car “qui perd els aclucalls, perd el senderi”. Ja ho deien els padrins.»

«Què sabien ells, colla de carallots ignorants?»

«Com pots portar cap mena de gelosia vers els teus avantpassats? Gent qui ara ja no es poden defensar...»

«Perquè són morts. I només moren els qui es jaqueixen conquerir per les malalties.»

«Filla, quin ensopiment, tu i les teues malalties de mai no acabar.»

«I de sempre començar i recomençar.»

«Abans jugaves amb millors joguines. Ara et marfons endinsada en l’enfarfegament repugnant d’òrgans ximplets que duem dintre, la bogeria indestriable de paltruus i altres entranyes. Dels quals ni cal dir que mai no cal pensar-hi. O qui sap què és pensen que són, els desgraciats. I comencen de fer-se remarcar. Imbècils!

«Tots els qui, sigui on sigui, permetem que manin ni comandin són, tothom ho sap, com tots els qui mai han manat ni comandant, abjectes aberracions, repulsius malparits de merda, vanitosos barrals buits, presumptuosos trossos de quòniam, qui fan cagar de veure’ls, oir’ls, ensumar’ls...»

«I no heu sabut trobar cap metge, entre les legions innombrable de condemnats que dieu haver salvats? Ja és casualitat!»

«Què vols dir?»

«Ja m’agradaria saber què hi feu de debò fora. Tantes de guerres fora, qui s’ho creu? Massa moure’ns. Massa mogudes.»

«Poca-vergonya! Això has d’insinuar? Això has de dir de ta mare?»

«Prou m’heu dit que port aclucalls, com cap mul no gaire intel·ligent. Jo només us dic que vós sembleu portar tafarra. I ben roent. La llei del taló de la sabata. Si et diuen que el portes tort, tu els dius que ells borni, o pitjor, que envegeta rai, car ni taló no porten ni potser es poden pagar.»

«Què t’empatolles? Quin crani més empastifadot, filla!»

«Ull de vellut per ull de vellut, queixal esqueixalat per tarota escarxada. Ho he vist a la televisió.»

«Això és tot el que saps. Tu qui no surts mai. Fent-te venir metges i d’altres comediants sense escrúpols, que et toquin i retoquin amunt i avall. I pagant tu, desgraciada!»

«Exacte, no pas fent-me pagar.»

«Què insinues? Què menjaries?»

«Quina picabaralla més decadent. Em feu vindre una migranya.»

«Nyonya i caparra rai, aferrada a l’aparell on només hi surten xafarders i xerraires sense altra raó que fotre-hi el trist paperet, aflautats fracassats qui impossiblement es voldrien oligarques, quins sòmines, deplorables, llur xerrameca una remor de mòrbides rèmores exhibicionistes, qui només xuclen i peten i roten, i caguen en públic, i això els satisfà com satisfà als posseïts qui posseeixen, badocs, tots plegats, de qui tot esplet és d’esdevindre reblerts de falòrnies, de tal faisó que el cap és clar que per comptes de surar’ls, els pesi i aclapari.»

«Ja heu acabat? Em dispensareu si potser roncava massa fort? Quina paparra, buf!»


(...)


Quan, en acabat de la meua xerrada quotidiana sobre la història i l’anàlisi de la filosofia, a la televisió local, en un segment apellat, suposéssim que irònicament, “Brams d’Ase”, me’n tornava a casa, tantost hi entrava no em sorprenia gens sentir que la dona i la filla, com fan sovint els qui de debò s’estimen, encar eren engrescades en la disputa, i a mig retreure’s pecadets insignificants. No crec pas que ni em sentissin arribar.

Me’n vaig anar a la cuina, em vaig rentar les mans a l’aigüera i vaig començar de preparar el sopar.

Quan vaig tindre la teca enllestida (enciam, mongetes tendres amb patates, truites amb espinacs, amb fruita de llevants), les vaig cridar a taula.

Feia goig veure com endrapaven. Endrapaven com drapaires. Calzes i calzes avall d’opípares teques i begudes. Érem d’allò més exemplars. Allò que se’n diu una família feliç.

Fa feredat el nombre de famílies qui, sense membres prou pensius ni diguem-ne ascètics, es foten els plats al cap; esdevenen agònics antagonistes i es diuen les mil-i-una, i al capdavall l’únic que els uneix és l’odi, i tanmateix sembla que sovint no tinguin por d’exposar-se uns i altres a explosius escàndols, i a lliurar-se àdhuc en públic a escorxadors combats. Sempre he trobada la gent així curullant de buidor i de plom. Pega plebs mancada i deficient. L’obtusedat al poder. Sempre distrets amb noses i renocs rai, amb faules sense solta ni volta. És a dir, uns plepes ben monòtons i insípids; eixalavats i fats, i sems i soms, privats de profunditat i de vigoria intel·lectual. Per a ells tot són vel·leïtats i pessigolleigs passatgers, i sorolloses llenques d’acció més o menys sollada.

Amb plena ‘parrhesia’ (amb franquesa total), confessaré que em fa por que tanta de felicitat, i doncs de superioritat, per part nostra, una família exemplar, no resulti al capdavall (car el risc hi és) en privilegiar en el ruc rum-rum del veïnat el nyap incorregible de congriar-hi i encendre-hi (engegar-hi) una ubiqua enveja, i que entre els boldrons d’envejosos no corri llavors la brama que la dona ens enganya fins a la coroneta, que la filla només estén la taca; que de tal mare, tal filla; que la precocitat de la segona només s’emmiralla en la resistència física en l’enorme promiscuïtat de la segona; i, en fi, que la gelosia general no els faci veure arreu bacants (herois itifàl·lics) qui els van darrere picant-los el carpó, ben agressius, mentre elles fimbroses i coquetes rai.

Sort que un hom és un baluard inexpugnable de seny i senderi, i dels ridículs ressentits de pertot, ni cas. No coneix pas la pega freqüent d’ésser un ninot colèric, qui esclata extemporàniament, empeltat de la sang del dimoni, si ses nines, xarbotant al fang com les desvergonyides gavines, van arramassat penyores i guardons (i ocasionalment àdhuc gams veneris) de llurs desllorigats amants.

Això dels amants, sempre ho he trobat absurd. Incomprensible. Gent amb els galfons que els deuen ballar malament, de través, i trets de polleguera per bimbirimboies i beneiteries, gent cantelluda i babau qui, sense mica de traça, acomiadaven la majoria de les facultats de llurs massa sotragats cervells, ara pràcticament orfes.

Els lletraferidament perfectes, al contrari, el nostre geni i enginy és d’inventar ginys pragmàtics per a la conducció de l’esperit vers índexs d’alçades com més anem més fenomenals.

Nostres són tots els atots i virtuts de l’existència pura, i com més n’apleguem, prou la satisfacció així adquirida, més ens encona a replegar-ne més encar. No ens en podem estar. Reeixim de continu a resoldre cada laberint ni trencaclosques vital. A força de reflexió, re no ens desconfeix. L’únic abís que esguardem amb mareig i sotracs anímics és el de la ignorància dels altres. Allò sí que és mal viure!

Tant se val, un pèl melangiosos i alhora, com escau i és avinent, prou compassius (mes sense perdre-hi aitampoc gaire estona, en els exèrcits inextingibles dels qui pateixen penúria intel·lectual), excel·líssim tanmateix en la comesa. En la nostra sacra tasca. Som els escassos cohesiu fars esclatants qui salvem el planeta de l’aspre barroer naufraig vers la indigència còsmica.

Hum. M’haig d’aixecar de jorn; els deures, en llur discreta quietud, t’ho demanen... Cal ficar llenya a la llar... Cal enguixar el forat a la paret... Reblar aquells claus... Preparar els esmorzarets... Netejar al jardí les lloses dels padrins... Remenar com cal i amb prou amor els brous de conreu... Filosofar, no cal; filosofar ja ho faig les vint-i-quatre hores del dia... I no és cap mena de tasca; al contrari, és un plaer... Ah, i potser caldria també començar de dedicar uns quants minuts a aclarir els misteris de l’estranya atmosfera d’aquest barri...

És clar que, de primer que no tot, allò que cal fer, ben apaivagat i acomplert, és dormir com un angelet.

M’ho he merescut, que no? I tant, angelet, i tant, em responc, amb un altre badall ben guanyat, t’ho has merescut com el campió del pensament que prou no ets. Car d’ésser filòsof, vós, quin delit! No hi ha re més sa. No heus mai tos, cap nus no se’t fa a la gola, i els colzes finets rai, no els heus mai gens esgarrapats. Hi cercareu defalts ni tares debades. S’ho porta la benaurada feina. Ah... Bona nit.

Bona nit, els qui m’escolteu per les dispars i disparades galàxies...


(<<>>)


31. (Faulella dels Colordegosxarneccomfuig.)


Na Lleopoldina Colordegosxarneccomfuig i el seu home, en Gustau, amb llurs plançons, ben jovenets bessons, en Palamedes i en Nicomedes, festejaven un aniversari o altre, i, mentre el periscopi epilèptic de l’esperó del gramòfon era l’ham que enxampava els peixets de les notes de les cançons, i el disc de musica era un cavall esperonat cap a l’apoteosi de la fi de la simfonia, al capdavall cascú dels quatre s’hi avé, que allò, aquell vehement orbitar de les notes, esbalaeix i, et duu, retrospectivament, a la reminiscència de les vicissituds sofertes quan el profà infantó degué caure a la bassa probàtica que hi havia enmig del poble, i llongament i tortuosament no s’hi negava.

Tractaren els pobletans d’esbrinar qui fos l’infantó, i trobaren que ningú no en podia donar detalls, altre que el minyó era esguerradet i anava amb crosses, i semblava força malalt, i que qui sap, doncs, d’on no havia sortit ni on anava, ni si de fet no anava darrere la plantificació, la verificació, la realització en pròpia pell, el vanitós, de qualque mena de miracle, com cap d’aquells que hom llegeix a la faules tan carallots d’antics pagans llibres crèduls.

Tot i que els Colordegosxarneccomfuig eren casolans rai, i no s’aventuraven mai fora tantost es fes fosc, aquell vespre apagat els etzibava la densa boira injeccions de coratge. Entre tots trencaren, trepitjant-lo, el disc traïdor en mil bocins, i llavors, ben recollits, un dels bessons fou l’encarregat de llençar’ls (lliscant com sargantana, i vist doncs per no ningú) bassa endins.

Cal dir que feia dotze o tretze anys, on el mateix dia on els bessons Medes no foren nats, al cap d’hores que ells dos no haguessin sortit del trau del niu de la Poldina, per a sorpresa i horror de tothom, s’esqueia d’eixir’n un altre, un altre infant, força degenerat, aquest, amb un cos tot desmanegat, amb prou feines reconeixible com a humà. D’arrencada, com dic, aquell arronyacat renoc el volien abocar encontinent a les escombraries, però en veure que no era ni mort encar, decidiren per curiositat de guardar’l, ben desat fora dels ulls de ningú, sobretot per a escatir i alfarrassar bé què se’n feia, com es transformava (com es rematerialitzava amb el pas del temps i l’evoluir del genoma), el condemnat afoll qui els queia damunt.

No cregueren pas que valia la pena ni de donar-li un nom. Sempre l’anomenaren, posteriorment, l’Escarransit. I prou.

Després, doncs, vertiginosa ascensió (entengui’s descensió) del carismàtic (entengui’s el contrari, el repugnant i antipàtic) magre i monstruós Escarransit entre la família, la qual el mantenia constantment ben amagat tots aquells vuit o nou anys on no existí.

Al capdavall s’esqueia, ai, llas, que l’Escarransit era un intel·lectual. No hi havia pitjor aberració que un intel·lectual, ni al món en general ni per a qualsevol desafortunada família de tindre’n cap, el somni de la qual família, com tota altra com cal, l’objectiu final, és d’ésser normal, d’ésser com tothom altri, és a dir, de passar-hi (per l’existència) sense distincions de cap mena, sense fer-hi gaire o millor gens de soroll, esperant el premi del més enllà, i au.

Tanmateix, l’ens abjecte qui els havia malauradament tocat era rebutjat amb totes les de la llei. Com més brillava, més visceralment hom no l’odiava. Era un obstacle per a la convivència; tots els qui al voltant no hi vivien romanien ara en perill d’esdevenir víctimes terribles de les seues pèrfides maquinacions.

Car tothom sap prou com són, els intel·lectuals. Si tothom al món és un malparit, si més no, els qui prou en som, tenim l’excusa que som més aviat curtets de gambals i no arribem a més, però els intel·lectuals no, ells són malparits tot sabent que en són, i podrien no ésser-ho, car se les saben totes, és a dir, llur malignitat l’imposen a consciència. Totes llurs traïdories contra la humanitat són perpetrades a propòsit. Demaneu-vos qui ha inventades les troballes més assassines de la història, i els verins i els gasos tòxics artificials, i no cal dir les guerres i els genocidis organitzats, i els programes d’esclavatge i d’arrucament (o ‘educació’) generalitzats. Els elegits del cervell privilegiat, ca? Els intel·lectuals, no fa? Oi? I és clar! Justa la cusca fusta, tot aclarit!

L’intel·lectual Escarransit (quina vergonya la nostra!) calia que ningú no en sapigués mai re. Ens dèiem sovint que potser fora hora de considerar amb tota seriositat la seua eliminació, no fos cas que aviat inventés mètodes malèfics de carregar’s la família sencera, és a dir, d’eliminar’ns ell a nosaltres, i de la faisó més subtil, és a dir, inconspícuament i imperceptible, com foten els maleïts savis, d’esquitllèbit i part l’esquena.

Ça com lla, allò que férem, com a família, tantost, molt precoç, començà de voler fer el primer pas, fou encadenar’l a un llit de ferro que teníem a un racó del soterrani, prop d’un eixidiu reixat perquè s’hi escapessin les aigües en cas d’inundació, i així, ben amagadet, no se l’ensopegarien mai cap de les visites que haguéssim de suportar.

Els anys inicials de la seua estada hipogea, el monstre romangué estàtic. Llavors, tot d’una notàrem ressons d’activitat boja, s’havia tornat un escarràs de la feina, senties el coble ferri, la cadena, que es bellugava amunt i avall, a fortes estrebades.

Allò que no sentírem mai fou ni un gemec ni una veu ni un plany. Era un diguem-ne follet qui mai no deia absolutament re. Ni els molt escadussers electricistes ni els desembussadors de cagadores o aigüeres qui algun cop vam haver de cridar perquè apariessin re, no el van sentir mai udolar d’ençà del racó més fosc del soterrani. Així ningú mai no en conegué, ja ho he dit, l’existència, tot i que n’hi havia, d’homenots vulgars dedicats a les feines més humils, doncs, qui l’haurien pogut sentir i doncs veure’s (qui sap!), llurs simples cors, llavors, moguts de pietat. I les misèries que hauríem endurades aleshores, vós, horroritza de pensar-hi ara. Sort que els pecs, a part de pecs, són lloscs.

Allò que no sabíem és que el condemnat anòmal s’havia espavilat per a fer córrer el llit de ferro bo i ficant-hi, adossant-hi, pseudo-rodes fetes exprés amb els elements trobats part de terra, com ara grava i i guix i greix, i així era capaç de fer-lo relliscar amunt i avall del soterrani, d’on llavors s’apropiava dels objectes abandonats que hi trobava. Això sempre ho feia fora del moment únic (tret que sovint ens n’oblidàvem i tot, i hi havia dies que havia de romandre, què hi farem, dejú) on li portàvem un bocí pa i alguna cotna, i el got de vi agre de costum.

De fet l’acte fastigós de nodrir’l l’efectuàvem tan ràpidament com no ens era factible. No hi trigàvem gens, horroritzats, com dic. Cada dia més lleig ni grotesc, i inhumà. Sense dir-li re, car ningú mai no saludà l’execrable, jaquíem el recapte tan de pressa i cautelosament com sabíem, i vet ací per què no ens n’adonàvem que, mentrestant, havia ginyat un procediment per a fer rodar el seu llit de penitent.

Així, no sabíem, fins després que es negués a la bassa, que havia trobada una antiga enciclopèdia de volum únic que s’havia apresa aparentment sencera de cor, amb la qual no solament s’havia ensenyat ell mateix d’escriure, car jaquí darrere plecs de tractats científics (científics, i doncs, per definició, malèfics) (que cremàrem tantost no els trobàrem, per tal de no jaquir’n, del seu viure de podrit, enlloc cap traça), sinó que (amb quin llum ni amb quina minsa llum que s’hagués sabut fer filtrar de qui sap on?) de la qual n’aprengué també, es veu, tot de física i sobretot de química, i, així es veu — oi? — que barrejant certs productes químics extrets de mig eixuts pots de pintura, i insecticides i mata-rates en pots rovellats, i d’altres restes de líquids i cremes fastigosos, es féu (es construí?) combinacions erosives i dissolvents extremadament agressives que eslleiren o esllenegaren àdhuc unes quantes de baules de la cadena, de tal faisó que es bellugava furtivament com i per on volia, i segurament de nits hauria pogut violar silentment el pany del soterrani i, com una serp, hauria, si hagués volgut, pogut occir’ns i àdhuc abans estenallar’ns (començant per la boca sencera) d’un en un mentre clapàvem. Que no ho fes, això és l’estrany, sobretot en algú de la seua detestable condició ni aberrant constitució.

Uns fulls que ens llegírem esborronats, abans de fotre’ls també al foc, i que trobàrem encar més tard enfonyats a una clivella d’un dels murs plorosos del soterrani, potser donaran idea de l’àvol consirar seu, típic d’un altre escarransit intel·lectual, quelcom d’immensament repulsiu, habitual en la gent retardada, perversa i aberrant, qui hom ha nascuda (per a llur dissort i sobretot per a la dissort de la humanitat) amb un cervell hiperdesenvolupat, i per això llavors han estudiat massa, i no els ha fet cap profit, i als qui en patim les conseqüències encar menys, és clar.

«Un altre jorn sense gens de glòria n’és arribat. En deixondir’m del son feixuc i inquiet, letal tamborinada al cor, toc de rendició, d’esparpall. Un cor que diu ‘fava! fava! fava!’.

«Tremolins a totes les cabines del cervell, la duramàter mateixa envaïda per quina oradura de monstruositats, ni quin estofat d’abominacions, ni quin batibull d’aberracions. I ara, al cap de dues hores, pitjor. El seny espatllat del ruïnós cloquer del meu cor engega esbojarradament el seu desguitarrat ‘xamelicloc! xamelicloc! xamelicloc!’ i cuid romandre-hi ert.

«Com posar-hi remei? Com deseixir-me’n? Crani superflu, vacuïtat presonera on tot es desrenga, closca permeable perquè l’avolesa osmòtica en fils primets no ixi inconfessable com pinyolets del gotim en el bes de la qui, tot veremant estrènuament, no se t’atansa, somni impossible.

«Es diu Satana, que en el seu llenguatge em sembla que vol dir sastressa, tot i que anc no m’ho ha volgut certificar. Sempre m’ha respost amb un somriure alhora burleta i enigmàtic. De totes les dones, la pus lasciva, la pus intel·ligent i bella, i doncs la pus insultada, mes alhora, de totes les barjaules, la pus defensada per l’heroi qui, mercès a ella, no esdevinc. Somni d’idiota, com em correspon.

«Ja havent eixit castrat del cony de ma mare, quina quirra més eixorca, la meua. Ja la pots sacsar, de re no serveix, tret potser a part de qualque rar subtil pronunciament de conflagració verbal, un lleig soroll d’escanyat, assenyaladament, no res semblant a l’objectiu vital per a la qual, en persones més realitzades, no ha estada concebuda pels daus de la natura.

«La diguem-ne (molt pietosament) essència o tímida aigüeta (seminal?) que molt estroncadament mai no m’ix de la derisòria sanguinyoleta és, més aviat (si som sincers), polsim d’antiga deshabitada teranyina.

«Tant se val. Car què hi som, a l’univers? A l’univers, la terra sencera (l’esfèrula), no és sinó mitjanet arganell clafert ensems d’ous i de cranis. Cranis menjats per paràsits. Ous d’ominosa esgarrifadora desclosa. Més val no pensar-hi.

«Esfèrula de xerri, piloteta de merda acabada de cagar, i ja plena de puces de merda, les quals ni ens n’adonem, del bastó que ens burxa ni de qui burxi amb aqueixa burxa, cascú, com tota altra puça de merda, pres pel neguitós desig de tastar-hi més merda, i prou. Quadre tètric, més val tancar-hi els ulls.

«Tots els meus eidòlons, el reguitzell de ‘jos’ qui project, romanem inerts, avergonyits, derisoris, insignificants, davant la llau de merda que cada cos no crea mentre viu. Mentre la mort, son ull de peix mort ens fita, present, tothora de dalt del seu coll tes.

«Merda i mort, binomi essencial, fora del qual, el buit etern.

«Sangfós mes emfàtic, abans de jaquir-hi el cadàver potser caldria prendre en consideració la possibilitat que em volgués aviat desempouar d’aquesta contrada que em limita massa. Què hi ha enllà dels murs...?

«Qui sap, un pic no haig descobert el nou món, dubtosament posat com un estaquirot davant totes les altres races, manifestament inferiors, si sabré pas què cony fer’n ni fer-hi. Altre potser que, amb els meus mètodes d’implacable intel·lectualitat, esclavitzar’n els hàbils (perquè m’ajudin si cal en les meues inquisicions) i liquidar’n la resta.

«Crec que, amb un cop de cap, assajaré de fer’n, per a començar, un petit i fàcil experiment. Com he vist a la història enciclopèdica del món que sempre han fet els escassos més perspicaços (d’entre naltres, els feliços ‘infeliços’, a fe que mal col·locats, extraviats a la cagada esfèrula) amb els pecs aborígens, després d’estudiar’ls una mica, que els han mesos (ficats) a usos favorables.

«Aquesta és la meua intenció, per a començar, com dic. Qui sap.

«Veure’n les imatges, als fulls del llibre únic, t’inspiren la idea que llurs peus, i sobretot els dits de llurs peus, oi que ofereixen un rampeu a les rels de certs arbres locals?

«Haig decidit doncs de plantar’n un munt ací i allà, en diferents saons, no fos cas que les cames se’ls arrelessin, i qui sap llavors de debò quina mena d’arbre, ben esporgat de caps i d’altres membres inútils, no n’espletàvem.

«Enraon en plural car, mentrestant, amb els pocs elements hàbils, he format un plec d’adeptes robotitzats, és clar.

«I més tard, què? I si ens trobem que de cames no n’arrelen de fet gaires? Per allò que sembla a primer cop d’ull, precisament potser únicament i amb prou feines les dels més degenerats dels autòctons, els peus i dits dels quals és palès que són més desproporcionadament grossos i llargueruts, a tall dels maleïts follets qui no són sinó llors, xarnecs, híbrids, mesclats de planta i de pelut quadrúpede...

«Llurs sanguinyoletes esporgades, ara sense saba ni bava, perquè no se’ns reprodueixin massa adeleradament a cop de llavor llençada al vent, els colpim a ritme de síl·labes perquè aprenguin, com ens havien promès, de comunicar’ns llurs sensacions, o els amenacem amb un sobtat petarrelleig d’espurnes. Malhaja! Comminatoris.

«En tost de superpoders, per a ells prou els allerem, molt generosament, infrapoders; s’ho han guanyat. I un altre de llurs infrapoders serà el de rebre de valent sense que nogensmenys no els afecti gaire, i sovint, ases dels cops, acostumats a rebre garrotades de garrots arrencats a llurs branques, encar millor que no gaire, no gens.

«La meua quirra escarransida esdevé, maquinant-hi, no diré pas resurrecta, més cert que, de flàccida i lànguida, passa a rítmica i galtuda, a, com qui diu, mig endurir’s com nus a la gola, i àdhuc un fluix farinós amb tasts de marrofí no se’n des....»

Ecs, el fàstic, el fàstic! Les horroroses escriptures! Prou teníem raó la família de cremar-ho tot. Allò que cap intel·lectual mai desbudella és horrorós. Nosaltres, rai. Férem ben fet. Cap recança, al contrari.

I mai més aitampoc no escoltarem orquestres maleïdament incriminatòries. Això, també, segur, vós. Per aquestes!


(<><><>)


32. (Faulella d’en Bob Utxesa, poeta esgarrapat.)


Escolteu, setanta o vuitanta anys m’ha costat caure del ruc. Setanta o vuitanta anys fotent de ‘poeta’ i trompant babaus.


«Oh merda reblanida
Escolta mes cançons...

Car tu sols en fots cas.

Ara me n’adon
Que no són pas millors...

Que les que canta el gos.»


Hola, bon dia, nois, soc en Bob Utxesa (nom figurat) i, ja ho veieu, ho reconec; tota la meua ‘producció’ és caca. I no pas caca dura — caca tova, caca llefiscosa, enganxifosa, de la més fastigosa.

Ara em retrataré una mica. I llavors em moriré. I aqueix és el retrat que ficareu al meu clot, el jorn dels poms de flors. La meua fama haurà durada allò que duren els poms a marcir’s. I au.

Vaig néixer, vull dir, perdó, em varen cagar al món, en una família qualsevol... El caganiu de tretze germans. No parlaré pas ara mateix d’ells. El meu retrat és del lamentable individu.


«Aqueixa canalla són tots artistes...
El petitó més que ningú...
Ocell albí gairebé albat...
(Li anava d’un pèl que sortit del cau horrorós encar bleixés)
S’encanta amb les hortènsies, les nimfees
Ah i amb els endolls...
(La substanciosa fatalitat de l’electromagnetisme el té fetillat).

A la cuina hi és el faldilletes
Entre les xiquetes el femelletes
Qui es capté com si portés cada moviment coreografiat d’avançada...

De jovenet fou fonyegat a fons per tota mena de molt digna ni honorable autoritat...
Bòfies de tot pèl, capellanufes de tot grau, mestres-tites a feixines i garbons...
I una mà (als collons) d’“oncles” de por...
Llurs grollers ditots li recacejaven les cavitats...

Sobre, per a no ésser menys que els altres, se la pelava a tot instant per un foradet a la butxaqueta...

Tots ho veiem arribar: “Aquest xiquet serà poeta.”»


(...)


(Estranyament, m’atreien els foscs forats de cova. Com qui diu els replecs de cony a la terra. Amb una soga a la butxaca, car sempre pensava en avencs als quals t’estimbes i dels quals cal eixir. O potser perquè potser salvaria cap dona segrestada pels bàrbars, i (ella) em permetria toqueigs qui-sap-lo misteriosos. I amb qualsque provisions — una banana, una taronja — per tal de sobreviure si m’hi perdia, sense haver encar trobat els tresors i els argents presos pels lladres als museus. Enyorant la cuina, pobrissó, entre laberints grotescs, la flaire casolana de les truites d’espinacs...)


Doncs bé, quan creia ésser al darrer repetjó, rabbis, priests, preachers, popes, ministers, khatibs, muftis, and the rest of them damned misfits, shit-scattering infrahuman machines... Clergues, corbs de mals averanys (compreneu). Reguitzells enormes, tribals i ridículament enemistats. En sortien pertot. Per cada escletxa i per cada osca, i sobretot per cada forat de cul a la cova... Abans d’anar-me’n, els oïa entonar:


«Aquest neguit al bec del vit
Aquest desfici a l’orifici
Aquest prurit aquest prurit
Cardar i fer fills el nostre ofici.

Qui és el masoc i qui és el sàdic?
Soc avui qui rep i entoma
O el qui prou pel cul dona...?»


(...)


La meua infantesa fou feliç. Com a ma mare, m’abellia pler de llegir. Llegia de tot. Tots allò que em queia a les mans o als ulls, tant pagant com d’estranquis. Érem a una dictadura ferotge i els llibres eren prohibits. Els amagatalls on els desàvem, la mare i jo, eren molt putes. No els revelaré pas ara. No fos cas que encar ens hagin de servir. Els vents que tornen a córrer no foten gens de gràcia...


(Petit record força escaient.)


D’una revolada, m’he embotit sencer a la boca aquell paperet cridaner; encontinent me’l menjava, paperot rutilant, full de llibre negre, de l’obituari on a un lloc o altre s’hi devia perdre, podrit, el meu nom. Un nom que tantost hom no me n’empastifava, com qui t’hi unta part damunt, arreu, repulsiva merda, de tota manera oblidí.

L’oblidí. Oblidà instantàniament el meu cos el mal nom que li clavaven insolents amb metzinosa agulla.

—Sediciosos catalogadors, catalogueu-vos aquesta!


(...)


(Per a donar una idea d’allò que, com ara embruixat tanmateix, llegia — i en conseqüència escrivia — per a mostra, uns botons — de plom — a la babalà.)


(Les mil-i-una nits resumides.)

Nit sense fi
Al llit me n’aní
Ben acotxat m’hi gití.

Per a poder-m’hi adormir
Sòpit conte m’hi contí.

Conte que en el somni on m’endinsí
Sense adonar-me’n perllonguí.

I el conte feia així
I llavors així...
I així... i així... i així...

Mil tombarelles fins que no l’espitxí.


(...)


Ací fa cap el cavaller audaç:
No dubta pas davant tothom ficar’s
Lo dit la mà lo colze l’avantbraç
Al nas al nas al nas.


(...)


Som-hi amb la rebel·lió dels otòlits
Copsa’t amb mans de pèmfig i impetigen
Cos naufragat s’ha acabat rebre nòlits
Món tremolós tot hi és caure i vertigen.

Torta mangala entre esbalçats monòlits
Raons i lògiques sols t’enfastigen
I els sorolls són tots enfarfecs insòlits
I tot t’impedeix de tornar a l’origen.

Quelcom t’asfixia... Et manca l’oxigen
Cap migranyós van ressonant-hi còlits.


(...)


Catiu macip, n’Orfeu
S’adormí als bracets d’en Morfeu
I en Morfeu allò aprofitant
El donà pel ses mentrestant.

Un culet adés sense màcula
Fet malbé ara com els colls
D’aquell altre cràpula — en Dràcula


(...)


Encar decumbent
Tornant a veure els pretèrits esdevenidors.
Car el futur és el passat.

El somni i el malson prestigiosament
I indefinidament represos
Com pels corredors sens fi
Als reguitzells interminables
D’acolorides altes coruscants pantalles
On sense atur tot no es reesdevé
Tot no es reesdevé...
Tot no es reesdevé...
Tot no...


(...)


De grandet, la revenja idiota. Vaig ésser pec, obtús i obsés, abassegador de toms i toms. En acabat d’haver-ne fruït amb prou feines d’uns quants, la vida ja no donava per a pus; els altres se’ls haurà de llegir la mare qui va parir el diable.

—Ai, tanoca, on vas? Els llibres, diu! No en fa poques, de belles horetes, que això ja no es porta, manoi.

Mon pare, flequer, pencava tota la nit, i només pujava a clapar a l’hora on esmorzàvem. Prenia llavors l’esmorzar i en acabat es ficava al llit.

Si pujava del forn content, i el matí era clar i esmorzàvem al balcó, i sortia el sol, ens cantava “els bítels”.

“Here comes la son
Turururu
Here comes la son... i ara et dic
Això rai!”

I amb la seua son, assolelladament, se n’anava a la cambra a fer-hi, ben merescut, havent ben treballat, satisfet ell, fins vers migdia, el seu son.


(També, aqueixos records dels parents i veïns.)

Tocant a ca nostra hi havia el terreny polsegós on el gravador de marbres i granits, i sobretot de lloses tombals, hi treballava cantussejant.

Era l’home més xiroi i feliç de l’univers. Totes semblaven pondre-li perennement i generosa. Potser perquè subliminarment es veia en certa manera amic de la mort? Qui sap? Això és una interpretació idiota que em puja ara mateix.

Fos com fos, tant se val, arreu on anava sempre portava amb cor la joia, el goig, l’optimisme, estranya benedicció del seu amable tarannà. Quan entrava a la nostra botiga a comprar’s un bocí de coca o un panet amb xocolata, hi entrava la més dolça primavera, tant se val el temps que fotés fora.

(Amb el lliurador sempre curull, a la nostra botiga no enganyàvem mai cap client; amb els qui ens demanaven que els lliuréssim, ara no ho sé, allò que fos — hi portàvem de tot, en sacs mig plens, a un racó darrere el taulell — farines, segons, llavors, grans, àdhuc fems naturals — cap ni un, que jo sàpiga, mai se’n va plànyer.)

Quan jugàvem a bimba entre les seues creacions pètries, l’home feliç de les pedres tombals, ens tolerava perfectament, tot i que de cops ens digués gentilment que en aquell moment havia de burinar delicadament i volia que sortíssim, i ja tornaríem més tard, a part, és clar que la pols de pedra no ens fora gaire bona per a les nostres tendres freixures.

Per cert, com es deia aquell altre client? Bon botànic, es pentinava amb cards. Vegetarià, dels qui mai no bufen gaire cullera per principi. On els de més dels altres, molts repel·lents, menjàvem vísceres i en cagàvem, ell rai, cagava verd i sovint es veu que balsàmicament flairós i tot.

D’aquelles deixalles palingenètiques, bo i cagant a l’hort, aquell bon home en treia un nou món; tot, tan immensament adobat pels fems inestroncables, tornava a créixer, i molt més esponerós.

El seu hort és delícia i meravella. Com qui amb trepig ferm xipolleja en tolls inescandallables i continus de renocs en gelatina, a dreta i esquerra hi esguardes selves més salvatges totes soles encetar-se. I allò és glòria.

Àdhuc un garrinet seu (qui es deia Jutge, me’n record perfectament) li’n grufava rere les tòfones, i, selecte, li’n trobava prou, i de cadmi estortes i tot.

Ara, a l’home de les verdures, qui, amb el seu barret xinès verd, caminava, fent saltirons de gaig, o mig ballant cancan, pels viaranys improvisats entre aquelles inèdites orografies com més anàvem més fantàstiques de runam i brutícia, com ara en el present infaust, no li n’endevinava mai tampoc el nom, sí ves.

Els gossos qui li guardaven l’hortet es deien Mossegalilull i Anfonzalzullals (vegetarians? m’estranyaria un ou!); la seua cabra (omnívora!), amb cara de sàtir, és clar, es deia Pontífex. Ell, però...? Mataquelcom.

Car prou feia anys; un cop, em sembla que sí, que si fa no fa me l’havia dit, i sinó el nom, el cognom, mes ara que em matessin si me’n recordava. Mataquelcom, com dic. Assassí d’Algú o Altre, d’una Ètnia, o una Secta, o Superstició, o Tribu. Un d’aqueixos cognoms tan agressius que la gent porta encar impunement (i innocentment?) (qui sap).

Quan me’l trobava, li deia, —Com anem, Matacretins? (O li deia, —Com va la cosa, Mata-xarnecs?) (O li deia, —Totes us ponen, Matajueus?)

I ell només se’n reia part dessota el nas, i m’ullava com si li fes pena, com si em digués, pensant-ho tan fort que gairebé ho senties, —Carallot, ben de plànyer sou.

I de lluny en lluny, hi rumiava (em caldria rumiar-hi encar). Matamosques? Mata-rates? Mataparents? Mataflamencs, Matallums, -llaunes? -lluernes? -llops?

No hi havia res a fer. Cala buida cada cop. Dels meus fantàstics viatges assassins sempre en tornava amb els collons nus i el sarró buit. Quin paperot més trist de desmemoriat!

Crec que tot aquell mes sencer fou pluviós i nivós. La meua mixa no surt pas de son asil vora la llar. Que què hi llegia...?

No crec que en sabés, tot i que semblava entendre perfectament les imatges. I al voltant de les imatges es contava la història, qui sap si sovint més interessant que no la que contaven els fulls sense imatges.

Pensava, com el més savi dels savis, que tot allò que no és ficció, prou més val evitar-ho. El món de la realitat històrica vessa pertot arreu de greus malparits qui foten les pitjors bretolades i destruccions entre la humanitat i la resta de la natura.

En esguard doncs de l’espectral ficció ignorada, la versió veritable de la mixa al seu tron ben escalfat és carismàtica, i catàrtica. Catàrtica. Car prou catarsi cal, vós. Les vides en manquen esborronadorament.

Crec que és, fet i fet, l’emblemàtica anècdota sobre l’ànec dotat de tics i d’altres força blasmables trets. No cal dir que hi ha dins la felina historieta les dosis escaients d’anagnòrisi i de peripècia degudes i ben pesades.

—L’ànec...?

—Sí...?

—Era lleig?

—Ben joliu i formós.

—Era cigne?

—Era ànec.

—Ponia ous d’or?

—Això crec que ho feia una polla. No. Una oca.

—Ah. Potser un pingüí?

—No. Oca.

—Doncs... No és pas l’ocell que durant el temps on cova els ous enmig de l’oceà calma les aigües?

—L’alció? Vas lluny d’osques.

—Doncs...

—Prou. No t’escarrassis ni et capfiquis. Ara t’ho dic.

Se n’era un ànec ple de recursos per a viure bé. Es feia el te amb els mitjons bruts que trobava estovant-se a lavabos i pitxers. I la sopa amb les calces de les minyones amb mala setmana, les calces que s’estovaven en galledes sota el safareig de l’eixida.

Una altra cosa que li agradava de fer, a l’ànec eixelebrat, era de robar un camió, com més gros millor, i conduir’l molt esbojarradament quan la boira era immensament espessa.

Ací la mixa, esfereïda de només pensar-hi, si n’era de contenta, llavors, de no voler haver sortit en aquella traïdora calamarsada.

—Tan bé, tu, que s’està a ca d’una ben calenteta! — bleixava, satisfeta.

Era com son amic el talp. Hores de lleure, de cops el talp sortia a la finestra, i si ensumava en la feixugor del temps la presència d’ombres mortals, de corbs, voltors, astors o esparvers (no pas és clar que els albirés prou bé), ell, sense recança, tranquil·lament, s’enfonyava de bell nou al cau, i au, no ha passat re. Quieta non movere. No fotéssim malbé la pau que hem atesa. A casa, sense invasors, s’hi està tan bé. Ben mantinguda, els engronys hi són mínims, saps? Qualque parent disfressat de proditòria serp, ep, això (per dissort) també.

I consirava (la mixa? el talp? el corb? jo? tots quatre?) potser en el visible augment generalitzat d’estupiditat i violència degut a la pol·lució (carbó, freó, benzina) diguéssim del plom en els maleïts vehicles de mort... Vehicles letals per a anar molt més de pressa on...? Vers l’enlloc definitiu, és clar.

De petit, amb un arc i viratons fets de les barnilles d’una ombrel·la, quina calamitat! Havia mort, malastruc, el darrer dels ocells fènix!

Encar tot culpable i tremolenc, m’he ficat al laboratori negre, a recollir-hi les monstruoses brutícies. Negres resclums, rasclums, fums, ferums. Negres portes falses que et surten de trascantó i llavors et duen a infamants espectacles d’on, tragitant ans trontollant, tantost no pots prou n’ixes.

Paperets parlants qui pels negres esglaons i per les relliscoses rajoles negres rellisquen com si posseïssin doncs potetes, i que de cops xerren i et diuen, tanmateix aglossos, es veu, mes no pas gens alàlics, estranyes confidències, i doncs què fas...?

Hi confies, i com un carallot els tornes contesta, i s’estableix embriònica taba, que pot tornar’s àdhuc mig interessant, i esdeveniu gairebé íntims molt coneguts amiguets, durant si més no els curts trajectes per corredors i escales.

Un dels relliscosos paperets t’adverteix que vigilis, crec.

Crec, dic, car no pas que entengués gaire bé (sovint gens ni mica) allò que cap dels paperets trobats escadusserament ací i allà, bo i transitant (ells, els relliscosos papers) enfeinadament pels laberints del negre laboratori, semblava voler dir-me.

Mes alhora és ben cert que mai tampoc no he entès gaire cap paper de tots els que et trobes pel món, ni tampoc, ni cal dir, encar menys, els papers que ningú fot — les façanes, els fictes posats, dels disfressats qui et parlen i qui no et parlen — però, home, sí ves, aquell (paperot) qui davallava amb mi ara em feia l’efecte d’avisar’m, oi...? Que parés compte amb l’opulent ogressa (aquesta era la novetat) qui corria darrerement pel laboratori, la qual, havent après de lletra últimament, si t’enxampava tendia a fer-te oir (i pitjor, a fer-te patir) barbaritats rai.

Negra opulent ogressa d’inoxidabilitat palesa qui acarona vastituds de saó efímera, t’hi perds com en galàxia perduda entre infinits. Que no et vagi darrere; per això no la perdis de petja, fes-li tu darrere. Aqueixa és l’estratègia, la tàctica guerrera que millor funciona. Si algú ha de clavar ganiveta part l’esquena que siguis tu, no pas ella, ferotge.

Fes-te tot negre en paret tota negra, arrambat com llord paperet, i sobretot per comptes de mai rebre-la davant, que et rebi sempre tombant-se. Car, com en tot, qui en sap escaujar ans escorcollar l’esclau (ço és, m’entens, el solc, la petjada) obté la clau, ço és, el desllorigador que resol qui fos (o no fos) el misteriós espectral animalot qui pel negre laberint no ens volia sobtadament morts.

Les fosques vicissituds en la foscor em forneixen perplexitat a manta. I al capdavall per què hi he vingut tan mudat? Hi soc segurament en previsió d’un altre imminent enterrament.

Tots els morts de vides prèvies em venen a l’esment i se’m fiquen afetgegats al crani, com si ja no hi cabés ni cap ungla ni cap queixal més, atapeïts tan estretament que em dic que tost esclataré, com cementiri massa clafert, esclataré en una erupció d’ossos mal rostats.

Car cada mort, astora-te’n, cada mort, prou un horrorós experiment de cos transsubstanciat pel despietat prisma del temps. Podrides figues en podrit cofí, ja ho dic, cadàvers amuntegats en cementiri curull a vessar.

Qui no anorrea la mort? Tanta de gent qui coneguí i ara desfigurats pel podrimener que insidiós se’ls instal·lava al pinyol. Wen vernichtet nie der Tod? Qui se n’escapolia, faduc, d’encetar el mal pas? Qui se n’estalviava, d’ara fotre el pas fatal...?

Ningú... Ningú... Ningú...

Quin paper hi faig? Epilèptic trepitjava al buit. Enjòlit en la buidor ingràvida. Atrocitats atlètiques me’l duen a l’apoteosi del batzac més atrotinador.

Defensa’t, si pots encar; si encar et roman mica d’adí, de substància.

Desfet, en agonia, avorreix la impenetrabilitat de la foscor, fen amb els glavis roms dels teus dits balbs els murs del trau que se’t tanca i tanca i tanca, indefectible — cilindre de metall punxut.


(Aviat acabaria moderadament boig.)


Vaig tot de blanc, com si soc (abans no fos cuit!) mon oncle el pastisser, qui, de per riure, i per a fer por als companys del forn, es va esmunyir en un dels calaixos de la màquina de coure pa, i es va embotir dins la pasta preparada, i com els altres trigaven, s’hi adormí (devia anar una mica pet), i s’ofegà en la pasta ja apujada, i, sense que els altres se n’adonessin de re, llavors, sí ves, pastat de valent, i a bocinets fou cuit.

Doncs això. Amb samarreta primeta blanca i pantalons del pijama primets i blancs, tanmateix, eh, ara mateix? Què hi vinc a fer, tot sufocat, sota la lleugera pluja?

Veig que soc al pati, millor dit, al prat força extens que hi ha rere la casa pairal, i m’hi haig de sentir per força tot estrany, amb ulls erràtics, fora de lloc, neguitosament conscient que entre els boldronets de gent si fa no fa tranquil·la i com cal qui s’hi passegen, havent sortit del menjador un cop acabaven de dinar, hi soc de més.


(Aviat aviat... Cauria deprimit, esdevingut conscient de tanta de mentida arreu.)

Prou sé d’on em ve tot aquest empegueïment meu. Em cou encar la vergonya d’haver trempat (encar ara veig que la pluja m’humiteja els fins pantalons del pijama i la cigala se m’hi marca tota grosseta, de tal faisó que no sé pas com oferir l’esquena a tothom), d’haver trempat, dic, ara mateix, a despit meu, mes sense poder-hi fer altre, massa excitat eròticament, en veure, tot baixant de dalt, a la cuina, l’espectacle força impressionant del pare de família altrament tan digne i reeixit a la vida, bon negociant i amb una anomenada important, petonejant els colls dels dos xiquets qui abraçava amb cada braç, un a cada banda, amb un dels xiquets qui no devia haver fets els dotze anys, l’altre potser els vuit, i els dos menuts, petonejats tan amatòriament en indret tan sensible, sense vergonyeta, desbraguetadets, i pelant-se els deliciosos vitets trempadets, com s’hi rabejaven, luxuriosets, pobrissons, com gatetes qui acaronadetes ronquen de felicitat, i ho feien els tres, l’home granat i il·lustre i benestant, i els noiets desvergonyidets, davant els qui encar eren xerrant postprandialment (anava a dir pòstumament) al menjador, els quals tanmateix no en fotien cap cas, trobant-ho tot ben natural, no pas com jo, carallot, qui he fugit, part darrere, per la porta de la cuina, al prat, sense pensar que queien gotes ni com anava vestit, havent-me tot just llevat de la migdiada i havent baixat a la cuina ara ni me’n recordava per què.


(Ara vingué l’atac de depressió. Arriba un instant, sortint de la feliç infantesa, on te n’adones. Tota felicitat era oblit o era farsa. La realitat és roent com ferro roent que roentment et penetra recte amunt. Horrible.)


Pansit, hi soc com al museu. Tots els museus, hom s’hi mor d’angúnia i de fastig. Cap objecte no et lleva ni mica el pansiment. Llavors, és clar, gens interessat pel que s’hi esdevenia, m’hi absentí. M’absentí del món, del viure, alienat, segurament paranoic, o millor, esquizofrènic.

M’esmunyia fora com ombra relliscosa, i ningú no em trobaria pas a mancar. Que hi fos o no hi fos no canviava re entre els reunits qui admiraven això o allò, o s’admiraven (o ho deien) ells amb ells.

Fora hi ha herbes i còdols, cels i horitzons; hom hi respira, bufetejat pels vents i, ara i adés, millor encar, ventissament humiliat per les gegantines dones nues, translúcides, amazones imponents, de força suprema i d’esplèndid to, qui corren imperioses per comes i prats.

I els aniries darrere i en la foscor caus i recaus, mants de penya-segats avall. I avall.

Tornes a ésser al reialme de les amebes. Se t’han acabats els trucs, ni els tripijocs, ni d’altres rares receptes per a la supervivència; ara que, anònim, t’enfonses irremeiablement en la incisió darrera, que es tancarà com es tanca tota nafra a la crosta impàvida de la terra, ço és, amb més terra damunt, amb més foscor davall, amb més oblit total, immers en el no re, només imaginativament et creus mig ressuscitar.

I, espectral, arramasses els ossos, esbarriats a fragments tot al voltant, i et tornes si fa no fa a reunir, i t’afegeixes a la cua inhospitalària i incandescent d’un reguitzell de pobres desgraciats com tu...

Això dels indrets sacrecs, vull dir, sacres... Això dels indrets sacres, ecs, vós. Súmmum de l’estupiditat per a atreure i entabanar tots els babaus datspelsac arreplegats pels llocs més infames del món.

De lluny (mai no m’hi atansaria, desertor), albirava els cretiníssims pelegrins qui s’atansaven a l’objecte ‘sacre’ amb la mateixa devoció que les mosques serven per les latrines.

I llavors, marginat? Res. Car, des del racó, calia cridar, i com més fort millor, perquè t’entenguessin, m’estimava més de callar. La cridòria m’ofèn el sensori i em fastigueja l’intel·lecte.

Al capdavall, prou me n’adonava que tota aquella gent estaven carregats de foteses, i per això també més valia jaquir-ho córrer.

En canvi — Ep, vós! — em sobta una veuarra d’homenot rude i barroer, i m’he tombat tot aprensiu, i ara hi queia, el qui bramava era n’Ananies (oi que m’havia dit Ananies? A tots ops, un nom o altre que aleshores m’havia sonat a “ase”), n’Ananies, el rude garatgista de vora l’hostal, on anit m’havia aturat pel fet que l’automòbil començava, molt amenaçador, de fer’m figa a la carretera. Ara em venia tot a l’esment. M’havia dit n’Ananies que caldria esperar l’endemà, que li calien certes peces que hauria d’anar a cercar enjondre.

—Ah, digueu, digueu. Com anem?

—Haureu de vindre amb mi; us vull ensenyar quelcom.

Li vaig darrere. Em duu al seu garatge on, ficat cap per avall, la carraca del ‘meu’ automòbil rau enlaire, suportat per dos amples i cepats pilons de ferro. Em diu que s’hi coneix un ou i afirma que: —Veieu?

—Ho veig, ho veig — fenyc (o fingeixc), sense veure re.

—Eix eix ix.

—Eix eix? Ix?

—Ix, ix.

—Ix? D’on?

—De l’uix, collons. De l’uix rodó on hauria d’enfilar’s. Eix eix ix d’uix. D’eix uix. Ara us ho mostr. Ull viu... D’antuvi, i això si mai reeixia a penetrar-hi d’ell mateix, sense que jo l’ajudés, com ara, el pobre ho feia ballant-hi; ballant-hi, ca...? Hi boquejava, balder rai. Balder, batzoler. Batzoler, eix eix, a l’uix, hi ix; hi ix; ho veieu...? I llavors és clar. Un eix no pas prou règeu. I eixes ballestes, què me’n dieu...? No pas prou règees. Gens règees, no? De fet, tot, tot hi és massa tou, bla, flàccid, destrempat, en eix cony de màquina vostra.

—Això mateix em diu sempre la dona — li confès.

—Hà, tothom la deu plànyer.

—Al contrari, ja em perdonareu.

—Amb una màquina feta de què? Hom diria que de gelees, de mocs, de qualque immunda matèria emètica, o excrementícia, tot plegat de re prou sòlid ni mascle ni consistent; veieu això...? I això...? I això...? Massa moll, massa flonjo, massa tovet, massa anèmic, massa desmaiat.

I ara m’ompl de confusió, car cada cop que dic que diu “això”, en realitat diu un nom o altre, molt abstrús, indesxifrable, de cap element mecànic o del mecanisme diguem-ne de tipus, o de tall o de coll, motorístic; de fet, el brut bordegàs, me n’avia un reguitzell esborronador, de mots tècnics d’ocult maquinisme, i el cap ja em curulla d’interrogants, i em sembla que els interrogants se’n sobreïxin i m’hi facin banyes i tot al front. Veig serps qui em suren pertot arreu. Soc un serpentari amb serpentines serps qui se’m passegen per les vius esclarides dels nervis o em neden a les humitats dels ulls.

—Al contrari, al contrari. Alçaprems de molt erecte acer sempre la trameten a paradisos, com se’n diu, orgàsmics; dona, ella, de molt bon coratge i bell tarannà. Podeu ficar-hi messions sense por.

—Qui?

—Qui?

—Hò. Qui? Ah, la vostra dona. Això rai, no cal que me’n féssiu cap dibuix. Amb el posat pagueu, i amb allò que hom prou pot ja guipar amb el vostre pijama tot xop. Messions, ficar-hi; i el que ragi, dic jo, per cabalós que fos, supòs.

—I tant, i tant. Suposeu ver. Em volia agenollar davant els dos vitets (dels infantons) tan eix..., tan eix..., eix... eixeridets.

—Si sols fos l’eix! Eix automòbil l’haurem de llençar. Tot sencer, ecs, vós, no pas millor que cap garbó de fems.

—Prou ho sé, prou, prou.

Me’n tornava capcot, i pensiu. Com n’Hèrcules, feixugament heroic, devers la cuina, com qui diu distretament, no fos cas que encar hi fossin.


(Car, com veieu, en l’endemig, m’havia casat. Eixit de la clínica dels comes insulínics i els xocants electroxocs, m’havia jaquit ensarronar fàcilment.)


—Com anem, noia?

—De putamare, i vós, minyó?

—Doncs ja ho veieu, millor, molt milloradet; si més no, de moment no l’estic palmant.

—Això rai. Tant se val. Quatre dies, capdecony.


(Suputat pels seus majors ja prou ben esquerat, el jovencell es desclou el cinyell i viu prou a lloure uns quants de mesos fins que, desil·lusionat, cap jup, no ha de tornar al ramat i a la via fressada de sempre.)


(Li componc ximpleries com aqueixa:)

«Bella amiga, així és amb nós —

mai vós sens manguis, mai eu sens vós.»

No hi havia indret al món més dolç.

I ara, sovint, la dona, per qualque petit tort que es veu que li feia sense pas voler gens, quin odi ferotge llavors no em duu, i com les ungles seues m’esgarrapen. I la sentiríeu escridassar-se, rajolins de sang em davallen de les orelles. M’ofeg; davant seu no gos pas ni bleixar.

De la imatge que al cervell em faig de mi mateix, els mots cruels de la deessa n’han fet un ésser mític. Mític en la dejecció, submissió, anihilació. Un ninot fet de draps bruts, un microscòpic heroi qui rau al fons tot fosc de la més ínfima insignificança, l’absoluta nul·litat. Depenc ara del paràsit gegantí qui se’m volia enganyadorament simbiòtic, i ja ho veieu, se m’ha cruspit pràcticament sencer.

En tot cas, tanmateix, aquest tort que es creu que li faig avui es veu que és massa grossa. No. Vagaré eternament, a peu o a marrameus, per boscúries i foscúries, per planúries i serralades, lluny de tothom. No puc tornar pas a la seua presència sense el seu automòbil.

Companys, comprendreu. Oi? Oi...? No, ho féssiu, us n’absteniu, si us plau. Per què em couríeu? Segur que (quatre ossets) no soc gens bo.


(...)


(Aprofitem-ne l’avinentesa i enraonem-ne breument, d’aquella petita escaiença mística, amb barba blava espessa, retirat provisionalment al convent.)


Teste me ipso, en soc testimoni, no pas debades feia llavors jo mateix d’encaputxat pare Stan.

Les monges dominicanes explicant-los a les xiquetes que de vegades el dimoni, disfressat de pare Stan, potser vindria de nit, en forma d’íncub amb sotana sense re sota, a cardar-se-les vulguis no vulguis, i que què pebrots, canalla, calia fer llavors...? Doncs re, fer força bondat i dir-li l’endemà al pare Stan (el de debò) que calia que les purifiqués amb un bon massatge angelical com els que ell sol sabia donar, tant a monges com a molt obedients deixebles.

Hom se n’atipava. A part que ocres durícies sospitoses se’m desenvolupaven a indrets crucials a causa de tants de tels virginals no haver de toldre ni prendre, tempestuosament rai, damunt màrfegues escasses en cambres de ferro nu i d’un fred malsà.

De més a més, si mai et descobrien, et linxaven desconeguts i forasters, i t’insultaven més tard qui-sap-lo al mentider molt lacònic epitafi que et plantificaven sobre.

«Podrit lligamosques, en vida ja prou cagat, per por d’infectar’ns, ni les mosques no ens hi volem cagar.»

Els malignes farsants de les sotanes s’arraïmen promiscus i pareixen tota mena de monstruoses butllofes. A llurs grapes graponeres tothom hi esdevé ninot idiota, sigui beneitament santificat, sigui al puta avern gitat.

Amoltonats i en orgasmes barroers, presos en una follia de crueltats, allò que es van empescant, per a l’alienació definitiva dels ximples betzols devots, esdevenen, en urpes dels saigs, mecanismes de tortura ensems mental i corpòria.


(Així, complint el meu destí, em comptava entre els rebutjats, com alguns qui, amb pocs calers i tot, tanmateix no ens hem jaquits mai temptar per l’estúpid conformisme, i no hem perdut mai el temps treballant...)


Treballar, ecs, vós, res més inútil ni desgraciat al món.

No fotis mai re. Nega’t a vinclar’t al poder usurpat dels qui et volen ninot de paper (de fumar) sense essència ni substància, sense voler, sense raó. Només ets una mica lliure quan et negues a obeir i a servir i a fotre allò que els gens (del teu àcid desoxiribonucleic) volen que fotis, car els gens són els tirans i tu per a ells no ets re, un esclau sense gens de lliure albir, una carcassa on ells viatgen durant l’efímera durada de la teua merdosa vida.

Tant se val. Assumíssim-ho. Hom em relinqueix. Esplenètic, maragdí. Hom m’arracona a cap remota infecta foscor polsegosa perquè hi giqui d’un puta cop allò que em roman de llebrosa pell.

De fet, com s’esdevé sovint, tot es capgira, i, upa-li, vós, per comptes de crebar-hi, hom hi reneix.

Reialmes de la solitària fam; lluny de tot enrenou; remot, a recer del sòlit flagell de les dones xerraries, de llur canalla entremetedora i lladra; car quan tot espai mental és envaït per l’inconseqüent, pel negligible, com et guariries...? Només, ulls clucs, als indrets més allunyats, heus prou lleure per a anar-te’n ben avall, al pou del cervell inescandallable, a retre-hi les foscors, silencis, ombres, de l’alleugeriment més necessari.

Vas de mal borràs, has fet el darrer malbargany, i ep, tot d’una t’ha tocat el premi gros de la salut florida. De funerari, a ben xiroi i de safari.

Cert que imprans (ço és, dejú dejunet) no hi veig de cap ull, i qui sap què hi veig llavors al teatret fantàstic que hi veig a l’altre pany de mur...

No, no, vós, escolteu! Cal menjar, cal menjar. Cal menjar el que sigui, mes menjar, menjar quelcom, ca...? Si els queviures al sarró s’exhaureixen, què...? Ontocom on en trobis. Bolets de cova...? Segurament. Peixets, batracis, llangardaixos rostidets a les brases...? I tant.

Així, àdhuc on soc, hom imprans no resta si prou sap on trobar allò que caigui; el món pareix teca arreu; el món, vull dir, la terra, és una mare sense aturall, pareix incessantment. I cuques t’arriben i les llavors dutes pels vents, i els ossos, els ossos; els ossos sobretot d’aviram que amb les ungles aprens de descolgar. Soc un rei troglodita, rostant buits ossets on a les articulacions els darrers rovellats tendrums hi són tanmateix altament nutrients. Així que, dejú no pas; berenant o sopant segons allò que hi trobes de si fa no fa païble, bo i arrossegant-te en el teu trajecte sempre sorprenent. Triomf dels ossos, esdevens com qui diu diguem-ne ossípar, parit pels ossos; un grier de pedra picada el teu; ossos de pardals, de grives i de merles, i de tords tots torts i prims, i de voltors, vós, tant se val...

Tants d’ossos d’aviram, n’absorbia la noció, els meus (propis ossos) se’m buidaven de substància — em sembla que aviat m’envolaré.

Car si és cert que allò que em nodreix em construeix, com diu la dita, prou dec anar esdevenint ocell; ocellot desnerit, magriscolis, això rai, mes ocell al capdarrer.

No, però espera’t; bo i recobrant forces, aprenc així mateix, amb un cop de drapot, de fer-ne caure dels qui s’aventuren per curiositat al meu cau oblidat — muricecs sobretot, ocells honoraris, ells. En plegues tants com te’n cauen, i te’n van caient, com més anem, més.

I ara? Ara som on som. Après benaurada delitescència, ja no pas dubtós ni claudicant, ans amb pas irrevocable, tot dret cap al teatret dels afores.

El teatret de l’altra veritat, no pas el més autèntic que, bo i fent córrer el magí, no veia a la paret del pou on em llençaren perquè d’un cony de cop ja hi expirés.

Que em bòmbon si no faig sempre el mateix. Em perdia si no ho feia... Em deia, en vòrtex rodant, per vertigen pres, —On soc? A quin món visc? No reconec re!

La meua millor aventura és no tenir-ne cap. I en acabat? En acabat, res — flors i violes.

Pel que em roman, res no am pas més que la rutina, que d’aixecar’m i fer el mateix que fiu ahir, i d’acotxar’m i de continuar el mateix somni. Cada jorn i cada nit, les mateixes dues cerimònies, sense desviació ni una. Car no hi ha millor aventura que la de la rutina, la repetició “infinitament” repetida... fins a la sobtada fi. D’això en dic felicitat.

La fórmula és sagrada: “pànem et circenses”; convertida per al meu cas en: “òssem et teatretes”. Esplèndid. Meravellós.

Ara, ja ho he dit, cada migdia, emprenc el llarg camí que travessa si fa no fa tota la immensa llargada de l’abocador gegantesc de la metròpoli.

«Anc no anant-hi alís
Ni quan al teatret et tocarà de seure sota quequejant colís.»

Abocador al fons de la cova, canyet ocult, tresor il·limitat. Bo i passejant, tot arrupit, arrossegant-me, vaig ensumant, tàctil, si puc aprofitar re de tot allò que hom de lluny no hi llençava.

«Hi ha un piano de maneta tot fet malbé a la vora del rònec passadís.
No en faig gens de cas, com no en faig gaire tampoc d’aquell brut derelicte de gran automòbil gris.»

Un automòbil rovellat, buit de sostre, on dos bous grossos també tot grisos no dormien, i d’on justament no s’aixequen, com enormes paràsits d’un cadàver a mig podrir.

Ara, home, veus? Dels munts de roba vella i pudent, i dels munts d’escombraries procedents dels magatzems de queviures, rai. Car hom es vesteix, menja, i en un mot viu, de tot allò que altri, de molt lluny, a la cosmòpoli irrespirable, fastiguejat no llença. Palès.

Hom se n’aprofita d’allò millor; bo i sabent triar, és clar.

Al teatret dels indigents, totes les actrius hi són meuques ben vellarres, tots els actors bohemis moribunds; els crocs d’on pengen els minsos decorats, rauen raguts i corroïts; tot cuida ensorrar’s, i tanmateix, nefaris, macabres, ballarins, la peça continua sense descans, altre que per a recollir, entre acabar i recomençar, les quatre penyores o els quatre pistrincs llençats pel públic de captaires.

Cars actors i actrius! Ells, és conegut, són tots marietes; elles, totes gallimarsots; alguns dels marietes serven i tot més d’un ofici, i potser mig professen també d’arlots — si uns addictes a fer mal, els altres addictes a rebre’n.

Ull viu si t’hi atanses gaire... Abruptament embrionàries, les meucarres hipertrofiades, cascuna es reneix monstre vivaç. Els fas la farina ben blana, si et plau. A sobre, tothom hi va si fa no fot armat.

Com adés les ombres dels fiblons, i potetes, i palps i cercs, de cuques, i vermina i menuts simbionts teus, no et contaven, mímics, l’argument nu i cru a les parets mig fosques de la cel·la, i, bufó hiperbòlic, l’albedo fosforescent del llangardaix albí, de soterrani, no et feia espetegar de riure amb la seua inconsolable confessió tan candorosa, també els pollosos tots pintats de blanc qui, reiteratius, actuen al teatret de l’altra realitat, tan meravellosament cacofònics, pèssims, com lúbriques larves qui, rítmiques, seduïdes pels exasperats músics del crim, et suggereixen les més voluptuoses ni eufòriques follies, i et trauen de la monòtona misèria, amb insòlits visatges de trets tot nafrats per sobtades rels preses de flames, boscs escopinats per cap volcà ocult, i tot us fa gaudir, espectadors tronats, els organismes a tesa consumits; la bròfega cerasta qui erèctil s’empassa sencers els despesos i els esquelètics; els queixals esperonats per tics i badalls que, a so de monocords bombardins, ixen com expel·lits llambordins; els murs de toves als cims dels fons on ronca, com espinada de drac, la serralada blava, i on la silueta d’un dimoni amb acordió emergeix del fum per a fer’ns la més còmica feredat — mà morta que truca a la porta...

S’aixequen, mercurials, vents hipogeus. La basarda s’espesseeix. Arrecera-t’hi. Ben arronsat al mur, enfonsa-t’hi tant com pots.

A vèrtexs ressonants, et rabeges ara oint declamar el carismàtic, explosiu, Bob Delsrots, fent d’heroi malvat o bo, mentre na Clarinda Bufalilull, antiga dominatriu, qui adés cada acabalat ni poderós masoquista no jaquia en acabat clafert de blaus i nafres; i, pitjor, de malalties inerradicables, havent-los fet ingerir senceres caldes caguerades que els buidava directament del seu molt eixeridet ull del cul a llurs bocasses adeleradament badades, hi és la diva, de cuirs abillada, tota ensivellada.

Cal dir que, naturalment, els apunyalaments hi són autèntics, i les morts conseqüents també molt agòniques. I que quan hom es caga al cap d’un altre, la merda que raja del cul hi és de debò debò, i ho és de debò debò — és merda fresca, com la que adés rajà del cul de na Clarinda.

Els nostres morts (els nostres caiguts al teatret de l’altra vida) els cremem en petites somortes pires, enceses en clots estratègics, els cadàvers mig sebollits d’escombraries, per les comes i valls al bell cor de les serralades immenses d’aqueix abocador subterrani aparentment sens fi.

Els espectadors, com voltors amb aclucalls i de qui els nervis òptics només semblen reeixir a desxifrar els trucs irrisoris de qualque altra pel·liculeta de por, balbes riallades expel·lim tant quan és adient i prou s’escau com no pas.

Cada cop la peça és curteta i els espectadors (curtets, com s’hi escau), al cap de tretze o catorze representacions, ens la sabem gairebé de cor. Asseguts, si fa no fa prou afetgegats, als rostolls d’antics falguerars rostats per dents d’herbívors bípedes, sovint, si ens roman prou alè, flairoses carronyes, la repetim ensems, amb els deplorables histrions sobrevivents i àdhuc sense.

Foren els millors anys. Un no ningú qui pertot s’esmuny desapercebut. Escolteu, tants d’emigrants de qui el cos i el nom no desapareix als deserts i als oceans, un de més (el meu) què hi fa? Qui se n’adona ni se’n cura mica? Ningú. Imperceptible. Inconspicu. Fantasmagòric. Jo.

Un altre insignificant trematode qui fa la seua feineta sense fotre cas de re altre. Seguint la bona via, i au, prou.

Els trematodes semblem omniscients, amb tots els mètodes que al llarg de milions d’anys no hem anat descobrint per a sobreviure les males putes qui som. Hom n’hauria d’admirar astorat les piruetes, les transformacions, els viatges de cos a cos parasitat, i alhora, és clar, els infectats, no dic pas que sense raó no puguin pas estar-se de maleir’ns, a l’hora de la veritat, quan el mal que causem com els malparits qui dic que som els corroeix el cor.


(Corpresos, atesa una certa edat, ens adonem que ragem cendres abans d’hora, i que pertot on passem un seguici de taques de pols grisa ens empaita.)


Trampejant entre tant de crèdul fanàtic carallot massa capficat en ses dèries diàries, ja ho veieu, arribava a les meues velleses i tot. Com dèiem els clàssics més intel·ligents que no els malparits qui escrigueren els llibrots de les altres mentides, mundus vult decipi, ergo decipiatur.

Atès que és evident que la gent són tan datspelcul que paren la boca, adelerats que hom els datpelculeixi, més val que no els desencantéssim (és perillós de desencantar ningú de prop), i més val doncs que ho féssim, vós. Datpelculéssim-los, i tothom content.

«Si se l’empassaven, la teua escòria, bé.

I si doncs no, doncs què...?

També, home, també.»

Escaientment, el dia que vaig fer els noranta, em passejava, poc abans migdia d’un jorn gris i fred de gener, pels carrers poc sovintejats que hi ha prop el parc, quan un parell de noietes qui xerrant i rient eren a punt d’entrar a casa llur, aparentment em reconeixien i es declaraven ‘afeccionades’ a mes nicieses ni pigrícies, i tot d’una se m’ofereixen de súcubs molt seductrius.

«Si puges amb nosaltres, ens ficarem al llit tots tres ensems.»

Eren molt joves, una l’en feia setze, l’altra catorze o tretze. Els vaig dir: —Sorry, ladies. You are too old for me.

No crec que m’entenguessin. Ni elles, ni ningú a qui ho haguessin, fotent-se’n, contat. No pas que no n’estigui habituat. (Incomprensible fins als mèdols ronyosos de tota projecció circumdant ectoplasmàtica.)


«Enllardufat, sollat, llord i llardós, aïllat, mediocritat.
Soc un datpelsac.

Al cul del sac que dic hi rac quan soc el gat
Qui duen a esclafar al bonyegut tronc d’arbre.

Macabre demacrat, el gat m’ha esgarrapat
Em venia a l’esment d’alçar-li un monument.

Capat, sense apendicles,
Arrapat a romanents del derelicte
Em dic que res més banal que d’ésser un animal.

Amb un vestit que no és sinó escorça,
Enlloc no n’hec, dret de gallorsa.

Harmòniques esfèrules, llurs insòlits ressons
M’empenyen a clarianes on ja hi dansen menairons.

Cor de corall, acompanya’m al ball.
Deu ésser que tota la plebs duu els aclucalls.

Quin sant s’ha penjat?
Hec l’idíl·lic païdor d’un rat.

Rellotge màgic, soc un esvoranc sense boç
On tot allò que hi caigui, esdevé trits i sucós.

Nutrient i continu i ben aprofitat:
Soc el bon pantòfag retratat.»


Vora l’estació de Pennsylvània, desvagat, fent temps que l’hora s’atansi de tornar avall, tot d’una, de bell nou, la mateixa vella boja qui, si mai em veu, crida, tota esparrufada ni esvellegada, per les finestres, —Help! Help!

I qui en fa cas? Ningú. I per què se m’adreça sempre a mi? Sempre he musclejat i prou. —Es tut mir leid, aber...

Mes hi insisteix, soc el triat. Mentre tothom altri passa per ningú molestat (i a tots ops si algú el crida, és meuca venusta), jo, per la meua banda, ves, què hi farem, no ho puc evitar, el deure m’ho manaria: Me n’haig d’ocupar, de la bruixa enfurismada.

Li ho faig entendre per signes. «Tota fractura ens enforteix. Les nostres fractures són com les dels més hàbils crustacis; esdevenen, en omplir’s, molt més fortes que no la resta de l’arnès a l’exoesquelet.»

M’ha entès? No m’ha entès? Algú de part dedins, se l’ha enduta de la finestra.

«He romàs sol, com un estaquirot.
Com ara mateix, trist paperot.»


(<><><>)


33. (Faularra del parruf tot esparrufat, per a l’aprehensió i apreciació de totdeu i quisvulla.)


A l’hostal apellat, amb nom força subversiu, assenyaladament, “A l’Atzucac dels Malsons”, en Pratverd hi conegué l’Esparrufada.

L’Esparrufada era una parroquiana coneguda de tota la població i àdhuc de tot la contrada.

Li va dir per què ho feia.

«Sempre m’esparruf davant tothom qui s’ho mereixen i m’ho demanen a silents crits desesperats de llurs tanmateix defectius sistemes mentals. Minyonets, capellanots, colltorts i moralistes, hipòcrites en general qui volen fer creure tothom que ells no caguen; també certs malalts marietes qui odien les femelles; i totes les autoritats, és clar, tota la purrialla traïdora a la humanitat, i qui s’ocupa de fer obeir les injustes, insultants, molt repel·lents, lleis de la “justícia” imposada per les avaricioses classes maleïdes.

«Per què m’hauria d’avergonyir, ni per què hauria d’amagar el meu parruf, com si fos un pecat! Un magnífic, sempre natural parruf, parit ensems per déu i sobretot per ma mare?

«Fora anar contra natura, i fora avorrir allò que em fa femella, quan d’ésser femella no hi ha orgull més gran!

«La femella és creadora en tots els sentits, és l’únic instrument del déu de veritat, del déu de la natura.»

En Jaume Pratverd li confessava més tard l’admiració que duia a l’Esparrufada al seu company de feina i molt bon veí, n’Idomeneu Ça-xona.

En Pratverd i en Ça-xona, dos veterans mesquiters, creien, amb tota la raó, com n’Esperança (l’Esparrufada) mateixa, que no hi havia al món ni ofici ni feina que et fes fes més feliç, ni sobretot entenimentat i savi, que el de mesquiter o higienista, o escombriaire. Ço és, feien la feina que els convenia. Ells, amb llur treball (com el d’ella, la dona rebel qui s’esparrufa davant tothom sense excepció, i com més estret ni estirat, pitjor, vull dir, més provocadorament), fonamenten el bon funcionament — són els tres membres essencials — d’una societat ideal, i doncs alliberada de les grapes maleïdes dels criminals qui sempre pugen amunt, havent enganyats els imbècils de sota.

«Quan els qui recollim la merda fem vaga, qui més s’emprenya són els més bruts i repugnants, ço és, els qui més merda no produeixen!»

«Com ho arreglaríem?»

«Vols dir, què cal fer de tota mena de temple, ni de templet, ni d’indret maligne d’adoració de fantasmes cruels i datspelcul, ço és, de tot edifici religiós (ço és, supersticiós) dedicat fanàticament a acollonir i enruquir (encar més!) els ignars, ço és, els productors de merda...?»

«Ecco-lì, vull dir, això mateix, minyó!»

«Doncs, collons, prou ho saps! Què altre que delir’l fins que no en romangui record, i, damunt, atès que els empastifadors de cervells i les autoritats entabanadores (els dos grups malèfics sempre de coll) els feien (els temples d’adoració idiota) tan cèntrics com podien, i per tant no els podem convertir en abocadors de tota les brutícies de la societat (on adés hi havia la merda “espiritual”, ara que hi hagi, ben adientment, la merda sana i natural, i prou), si més no doncs, construir-hi indrets públics per al desenvolupament de les intel·ligències, per minses que encar no siguin.»

«“Per llurs merdes els coneixereu”, noi.»

«O millor, “Et dic allò que cagues i tothom sap qui ets”.»

«I encar, “Em dius el que cagues i et diré qui ets.”

Érem hipogeus, bo i fent netes les clavegueres, quan, al meridià zenital, de dalt estant, algú ens trametia, es veu, a cops d’esclop a cap canonada, o potser simplement a la tapa de ferro ran del carrer, un reiteratiu es-o-es (S.O.S).

S’esqueia que fos el gran metge, n’Esteve Espectacle, aquell qui (cèlebrement entre nosaltres, els estorts) repartia píndoles abortives com qui reparteix confits. Se les treia de la butxaca i les llençava on s’arraïmaven les femelles a la rampinya.

Sostenia que les dones magnífiques, com ara n’Esperança, són les resistents perfectes, les qui diuen: «Hò i tant, inútils macarrons! Mil vegades ‘sí’ al cony! Sense el cony, què! Mort eterna arreu, desgraciats!»

Amb les píndoles màgiques, totes les dones, ara alliberades, alliberaren també el parruf. Ja era hora, els parrufs volem aire lliure, els parrufets com déu mana (com els barrufets ídem) amem la llibertat, volem viure sense haver d’anar amb la cara tapada davant un món ja prou pec!

I al mateix temps, és clar (molt important!), amb això, en el procés d’alliberament, les femelles, llurs parrufs, els alliberaren de totes les potingues fastigoses que els malmeten i els desnaturalitzen, i els corroeixen (els maleïts invasors els voldrien, no tan solament esclavitzats, morts del tot). Els desaferraren dels congrenys letals de les modes, i les cremes, i ‘dutxes’ i ‘lavatges’ i ‘milloraments’ de caire cirurgià i depilador, i merdes i rucades així; els estorcien, com dic, de tot allò que els fa malbé, de tots els execrables invents dels qui odien les dones.

«Correu, amagueu-me!»

N’Espectacle ens demanava ajut perquè es veu que la bòfia invasora (totes les bòfies en són, però aquella encar més àvol ni agressora, més estrangera).

Cal dir que tenia raó a no confiar-se’n gens, de la bòfia. Qui és el boig qui s’hi confiaria? Tret que ell amb més raó, com veurem.

Car l’E.E. ja l’havien liquidat una vegada. Liquidat sense cap justificació. Atrapat per les urpes malignes per llur malèvola ‘justícia’.

Tothom sap com són els ‘justs’ i ‘justiciers’. Malalts del cervell, criminals molt cruels. Llur creences delirants. Ecs, fills meus, ecs. Pensar-hi ja em solleva, bullents, els budellots, allò em duria a parir fins a mèdols exorbitants, sinó que el meu tremp obtundent em frena com cal.

És clar, no va poder demostrar, l’Estevet, davant aquell tribunal de togues i perruques, i corones de merda tant als retrats com als caps dels molt llords jutges, no va poder provar, dic, doncs, l’Estevet, que no es trobés en tal data a tal hora a dos indrets separats per milers de milles.

Es veu que les càmeres l’havien enxampat cometent a tot trot un tort escandalós; l’havien vist entrar al bordell més car d’allà baix i anar de cambra en cambra occint clients a tot tret viu.

Era el mateix jorn i la mateixa hora on ell, el molt digne doctor Espectacle, era a casa seua allà dalt, ben lluny, a una vila col·locada mig món enllà, bo i celebrant-hi l’aniversari de la seua filla de sis anyets.

Aquests eren els fets, acceptats oimés tant per l’acusació com pels jutges al tribunal. Absurdament, ara li tocava a ell, acusat de l’assassinat massiu de peixos grossos xarrupant parrufs d’esclaves, al mateix temps que gaudia de l’escalf familiar, li tocava a ell, dic, que no era, doncs, ell mateix a les dues bandes, tant a l’una com a l’altra, bo i realitzant, ensems, alhora, unànimement, simultàniament, ambdues tasques.

«Com puc demostrar una cosa tan il·lògica? Només si s’escau que un bessó meu, per a mi desconegut fins ara, no féu el greu tort del qual se m’acusa...»

«Que fos el teu bessó encar t’acusaria amb més gravetat, desgraciat, que no ho veus?»

«Mes, senyor jutge, oi que se n’adona que no puc ésser jo, el meu cos, qui es trobi al mateix temps en dos indrets, i menys en dos indrets separats per distàncies gairebé astronòmiques.»

«Ah, astronòmiques! Còsmiques! Ja ens coneixem. Amb aquesta mena de mots és com si presentessis la teua confessió. Crec que no cal parlar-ne més. Que et pengin, i endavant.»

«Un instant, si us plau! Ja ho sé que la humanitat ha arribat a un estadi de desenvolupament vers diguem-ne la glòria, on ni la lògica ni la ciència no valen ni un pet d’all. Així i tot... Ahem. Prou la boníssima religió que ens guia a tots com déu mana, hi deu tindre quelcom a dir, de favorable, pel que fa a la innocència d’un innocent, o no?»

«Has tornat a caure al bertrol, datpelsés! Precisament els exemples d’ubiqüitat són ramat en les religions, i sobretot en l’única veritable — la nostra! Àdhuc les herètiques religions més modernes, com ara les científiques, on hi ha heretges qui creuen en la ‘teoria’ de les subpartícules nuclears, on oi que a part de les ‘ubiqüitines’...»

«No, no, senyoria, perdó, les molècules escombriaires anomenades ubiqüitines són una altra cosa...»

«Silenci!»

La interrupció li valgué, pobre Espectacle, una immensa garrotada al cap de la part del saig qui tenia més a la vora. Continuava el jutge:

«A part les partícules subatòmiques de la religió de les més terribles increïbles collonades, la dels ‘quanta’ que em sembla que en diuen... (Quanta ximpleria! Ja ho dic bé, uixer, ‘quanta’?) (Senyoria, abominacions tot plegat, molecular, nuclear, quanta, foteses... Conceptes falsos. No són ni als nostres ‘Protocols de l’Única Vera’, senyoria!) (També hi tenen, en llur elenc de farsants partícules, es veu, un fotimer de ‘fotins’. I’m not shitting you, uixer! ‘Fotins’! Hahahà.) (Hahahà, senyoria!) ...doncs això, subpartícules i bestieses d’aqueixes, on n’hi ha, com dic, que ja es denuncien totes soles amb llur nom d’ubiqüitines, cert així mateix que, en la mateixa religió de la ciència de l’absurditat més exacerbada, hom creu en les incomprensibles alhora existents i inexistents entitats bessones, rèpliques duplicades o replicades com replicants lligats indestriablement per vincles màgics, interconnectats (‘encantades’, crec que en diuen), qui poden viure alhora, l’una en un bec d’univers, i l’altra a l’altre, sense que això no vulgui dir que no sigui sinó una única inexistent imaginària partícula, no sé pas com desdoblada. Al contrari, dilectes confrares de la Vera Única, això vol dir que són una i prou, la mateixa emmirallada a l’altre cantó d’univers pel mirall del límit universal, un mirall que, si no l’ha ficat el nostre déu omnipotent, ja em direu qui!»

Tota la sala ens en rèiem falaguerament, i per obligació, amb les lògiques facècies de l’eminent.

Cofoi, massa afalagat, com dic, abaixava el jutge la guàrdia i ens deia, jocós, que...

«Per tal d’alleugerir un fat, disgustat, procediment, de resultat ja acordat d’antuvi, dic, com veieu, moltes de fines falòrnies, tret que les dic faceciosament, i això, el somriure, la cara riallera, ho perdona tot. Cal salar i empebrar una miqueta la seriositat de l’assentada, de la solemne sessió, no creieu? En fi, no em foteu cas, clients. De tot això, com de tota altra cosa fora del dogma, res ni mica no és veritat. Tot hi és de conya, només fotent-hi cagarel·la. La veritat és que tenim un reu qui assassinarem com déu mana perquè no hi ha d’altra sortida. Tot ve marcat pel destí.

«Eh? Veig que aixeques el ditet, uixer Eiximèn, preciós?»

«Senyoria, amb el vostre permís, en referència al vostre darrer toc d’atenció quant a la possibilitat d’ésser a dos indrets oposats alhora, noció prepòstera que es veu que tenen certs il·lusos de l’estúpida religió científica... Potser es creuen que l’univers és una cinta sense fi d’aquelles que mig es dobleguen en elles mateixes, la cinta Möbius, crec, ca? Una cinta mig molada i rebregada en ella mateixa, com dic, tret que feta de miralls flexibles, i s’escau aleshores que el mateix personatge, segons no ho vulgui el bellugueig incessant de la inestable cinta, de tant en tant no els posi com qui diu en contacte, de tal faisó que la imatge del reu i el reu mateix s’identifiquin perfectament, i alhora els dos són a punta i punta del cosmos, oi? Al mateix temps, doncs, que hi són tocant! No creieu que és estupefaentment xocant...?»

«Xocant! Per a pixar-s’hi! Bona pensada, bombó!»

«Com vós indiqueu, senyoria, són tan ridículs que fan plorar!»

Les corteses rialletes entre el públic reprengueren. On...

«Puc regraciar el tribunal, senyoria?» Demanava, aixecant ara ell la mà, l’Estevet.

«Sia. (Saig, prepareu el garrot. Uixer, comenceu d’obrir la porta perquè el merdós públic evacuï.)»

«Teniu tota la raó, senyoria, és clar. Ara ho veig clar. Devia per força ésser jo, l’assassí dels molt denys ni selectes honorables notables bordellers. Tothom qui és fill del nostre déu (és a dir, fet en la seua imatge) pot ésser a dos llocs alhora. El nostre déu mateix (no dic els altres déus dels altres, naturalment molt inferiors), el nostre déu mateix, dic, com tothom sap, perquè prou és dogma, és pertot arreu, i ho veu i ho sap tot, i segurament, doncs, ho fa també tot, atès que tot el poder és seu. Omnipotent. I qui no té cap poder, com jo, què pot fotre, perdó, fer...? Com podria un no ningú com jo fer re...? Altrament que com a molt imperfecte emmirallament d’allò que ell perfectament no fes...? Jo proposaria molt humilment, senyories, que fos ell qui pagués per un crim al capdavall incomès.»

«Què! Què cony ha dit? Talleu-li la llengua ara mateix! I prou. Pengeu-me’l. I au. Som-hi. Pleguem.»

I ara això. El bessó pòstum del bon metge volia que l’amaguéssim a les clavegueres més secretes, car ens el volien tornar a penjar. Quin món més tocat, no fa?

Vull dir, no pas el nostre, no pas el dels sans escombriaires ni el de l’esparrufada Esperança. Vull dir, el llur, els de dalt, els de l’estúpida podrida superfície.

Allò és l’illa dels morts (d’en Böcklin), pitjor, l’infern boig del patèticament cobejós Dant, amb, molt dispersos, els estilites qui, abans de la revolució religiosa que tot ho destruí a cop de bombes atòmiques en les quals tanmateix deien no creure-hi, malvivien en asils d’orats. Ara l’alta atmosfera, més feta malbé que no la de baix, per ascensió dels productes deleteris, els ha pelats tots. Hi són pertot (els estilites) esborronadores mòmies.

Millor vida portem, és clar, els qui de debò sobrevivim. Més o menys amb tots els ets i uts. Subterranis. Reclosos, hom s’immergeix, si ho vol, en les sublimitats d’allò profà. I hom, assistit amb una sèrie d’eclèctics, si fa no fa útils, recobrats artefactes als prestatges improvisats, va fent, va fent.

Quina raó no tenia el nostre filòsof escombriaire, en Guillotí Flosquelles!

És en Flosquelles qui sentencià que: «Pateix molt menys del crònic embaràs/ Aquell qui amb prou seny sap entotsolar’s.»

En una societat residual com aqueixa, no ens ha d’ésser cap mena de sacrifici per a cascú d’aïllar’ns i d’anar’ns-en a viure a cap cel·la, o àdhuc a cap clot, ni clotet, no pas gaire lluny, si podem, de cap font o basseta o estany d’aigua potable entre cavernes, i allí ben cofoiament rebre l’escalf al cor que duu la satisfacció de veure que hem sabut conrear, amb el vigor que cascú no sigui capaç d’arrabassar d’on sigui, traient esforços de l’ambient de supervivència mateix i esperonats per l’amor propi nostre, per tal de tindre’n prou a l’abast (de vigoria, dic), de manera que poguéssim al capdavall, en acabat de tant de treball, fruir dels fruits que la nostra tenacitat, sobretot, i no cal dir també la nostra habilitat particular, no ens han lliurats, amb l’ajut, és clar, de la bona terra agraïda i generosa. I sobretot ben adobada amb les merdes més feraces.

Que cap frustració en l’esplet assolit no sigui pas cap nafra oberta, ni brià ni alifac ni xacra, que fereixi ni cicatritzi la nostra individualitat, companys de resistència! Tots la caguem tard o d’hora, i els pipiolis en cap art encar pus que no els habituats a trescar pel mateix tresc. Al cap de re, si no ens hem morts d’inanició, començarem de tastar suquets de deliciositat incomparable.

Subreptícies, sempre silentment molt pencadores, les molècules, i la química de la magnànima terra (amb l’ajut inestimable dels fems, les suors i les fortunes) transformaven tot embrió ni empelt, ni pollastre ni gallina, en tavelles i clofolles i closques d’ou, tots plegats plens de teca bona, boníssima. Menges, mengies, menjoles. Àdhuc ous de reig i monjoles. Ah, i el foc ben ensinistrat. Hom se n’empassa imaginativament, tot engrescat, les flaires i les sentors que ens fan aigualir paladars i llengua!

Aprenguéssim de les assídues abelles, sobretot, i de les formigues, i dels insectes en general, individus mestres de l’evolució, sia en societats sense defalt, sia (menys bonicament) independentment.

(Els virus són encar més vius que no els insectes i tot, mes qui cony es voldria virus? Ecs.)

Independents, ai llas, com nosaltres, per força. Penedits d’ésser com fórem. Assajant de continuar la comèdia per mètodes altres...

Humans residuals qui no es volen humans com s’han definit els pervertits humans sempre, i es defineixen encar els de dalt, macabres mitòmans insolubles, carrinclons voraços avariciosos, pels vicis devorats, de la gola i el lucre. Que lluny són de púguer arribar ni a les soles de la sabates dels insectes, vull dir, en temes societaris!

Així que, els de dalt i els de baix, què? Que ens hem de conformar, si no ens volem tornar a destruir, a viure en solitari, com d’altres insectes qui prou hi han reeixit...

Llavors (potser era l’endemà mateix) l’esparrufada Esperança també trucà. L’obrírem, és clar. Davallà, parruf endavant, fent acrobàcies en la irrealitat.

Restàrem els tres bocabadats, com s’escau. Ens diu: «Sies qui sies, paiet robust o pobre mec abatut, sies fragmentari o sies insolent, tant se val, l’important és que sàpigues evitar els esparpalls. Tantost no ullis que t’has ja mig fotut on xauxinen les infeccioses multituds, gira cua com un coet i fot el camp a tot estrop. Al refugi, vós, al mendraig, a l’aixopluc!»

Amb el seu parruf sempre somrient i acollidor, ella, a contrallum, mentre davallava, el seu cap ornat amb un gambuix o halo de fosforescència, i al voltant de tot el seu cos la mateixa espectral claror que la santificava, i llavors amb la seua mímica emocionant, ens persuadeix que, lluny del nus malaltís d’ombres escumoses, humans degenerats fins a la darrera degradació, jaquint-se engrunar devotament sota les rodes dels tractors que roseguen goludament el terra mort i que duen les ubiqües imatges del lleig i fastigós déu totpoderós, hi ha encar l’esperança dels qui, com nosaltres quatre (asseguts al parell de recobrats, poc espellifats, mobles dits confidents, allí enraonant-hi de gairell i amb tota la lògica salvadora) tractarem de durar més que no els de dalt, per a instituir-hi, més tard, qui sap si mai, això també, sense mai més invasors de cap mena, la necessària utòpica Arcàdia.

«Et in Arcadia ego.» Molt assenyaladament, em trencava el vital virgilià himne eixelebrat i eufòric, eclogal, el bon Esteve, metge emancipat.

Llavors hi pensí. Tranquil, Pratverd, serva les regnes, no perdis els estreps. No t’embalis cap enlloc; peus enterra, entre l’esponerosa merda de la claveguera, això et cal. Consira-hi plàcidament.

Plàcidament, doncs, hi consirava. Car, al capdavall, com prou no havia ja també dit el nostre Guillotí Flosquelles:

«Idiosincràtic estaquirot/ Insistia a no voler’m morir.//

No, no, sòmines, ronyeres!/ Morir és plegar veles/ I saber rabejar-se al naufraig/ Com un solraig/ Qui ve a morir-hi.//

Hom hi rellisca ulls clucs/ Al no re/ Amb la suavitat i dolçor del serè pastisser/ Qui el darrer pastís no pasta/ Amb les millors nates ni mels/ Vingudes dels airecels.»


Morir, qui sap, devia ésser la benaurada transició del malson del viure agressiu (on, al nou atzucac de tortuosa mort, no saps mai quina bèstia, si immensa o mitjana o diminuta o microscòpica, se t’acabarà cruspint, car a la natura tot hi són enemics qui baven i es deleixen per tal de consumir’t i prou) vers l’adveniment lluminós d’un alliberament en una escapatòria improbable, i doncs encar més d’agrair.

La transició del malson múltiple, on vas d’atzucac a atzucac sense eixida possible, doncs, a, finalment i alleujadament, el bon somni on molt agraïdament de tot cor els regracies, els bons desconeguts personatges qui et tracten, dolçament, fàcilment i amablement, com l’infant innocent qui sempre has estat, un ésser llençat a la babalà a l’horror del viure...

I amb allò (aquella altra ingènua banalitat) assuaujat m’adormia; el darrer de no fer-ho, crec.


(><><><)






34. (Quest al sest, o faula del perfecte rèprobe perdut en cabòries.)



Amb molts d’assaigs anodins i de cairells roms vers el fit fixat, vers la feliç fita, hom s’encerteix que el sest assesta.

Això és el que fèiem. Sentíem, a l’orella dreta, veus. Eren evidentment acusfens significatius, ço és, capaços d’ésser entesos si hom s’hi ficava amb prou empenta.

Al pou estret de l’orella ens hi introduírem, doncs i amb força de compte, un flasconet electrònic i hi escandallàrem curosament. Veuríem si hi enregistràvem allò que deien o no deien les secretívoles veus.

Qui en sabia fins on s’estenia el sentit de llur eloqüència! Amb la detecció i l’anàlisi de les veus emergents, amb tot allò que n’aprenguéssim, aclariríem potser qui-sap-les enigmàtiques incògnites (crèiem, dic, moderadament fascinats).

Car qui sabia si dins del crani, el cervell, o cap altre amagat cau buit, cap mena de cistell interior, no havia sofert un embaràs arbitrari, i ara aquella horrible nosa esdevinguda un fetus defectuós amb ínfules místiques, ens parlés de misteris astronòmics o d’imminents mastegots siderals que ens caurien de cop-descuit? Qui gosaria fotre l’orni, ni el sorn, a les veus del repulsiu «innocent» qui ens raïa dintre?

Ausades, vós, què ens revelaria el loquaç al·lotet arrupit? I si fos que l’entrellat de la cosmologia fonamental no fos sinó tot un rast de fosques atzaroses troballes sens cap explic lògic?

Calia incloure els estels com a mena de catedrals, molt més que tristament escrostonades, col·lapsades. Col·lapsades pel pes de tant de pàmfil ni de betzol acollonit qui les entrevenien (ço és, freqüentaven), arrapats com ara electrocutadament, amb ferramentes i grapes de vampir, a les parets, com pegellides a les esculleres, o com els peus de cabra encastats al monstruós visatge de les balenes?

Quina vergonya, tanmateix! Un fetus dins! Ésser com les dones! Les dones, les embacinades, les ensarronades, les engalipades, els individus més rucs del món, ecs!

Irracionals. Accepten el parasitisme que hom els endinya sense plànyer’s mica, com les faves bledes cretines que són! Prenys amb un maleït paràsit qui ens faria patir a mort durant mesos, fins que no esclatés enfora tot trencant-nos teixits en escruix! Ecs, ecs, ecs. El carnatge i la ignomínia de l’horrorosa monstruosa metamorfosi de cada humà al ventre de sa puta mare!

I llavors, tot aquell treball sense rebre’n paga! I això ara durant anys! L’esclavització mil·lenària de la dona, ara en tastaríem sens sucre ni sal, i qui ho enduraria? Collons, no pas naltres, vós! No no no. No pas!

El fetus utilitza el cos de la dona com el paràsit l’hoste qui l’aixopluga. Se’l va menjant i el jaqueix fet una merda. Un cos fet malbé. Una altra víctima deplorable. Ens duia efectivament a l’esment els esfexs. Aquelles vespes qui injectaven un insecte i el paralitzaven amb llur ou dins. O l’ofiocordiceps qui zombificava la per sempre pus penitent formiga...

L’home, a la dona, li clava el verinós fibló i la idiotitza; i ho aprofita per a pondre-hi l’ou. Hi desclou l’ou i l’embrió, la larva, el paràsit, ben endins al cos de la dona (o mare), se la va cruspint de viu en viu (!) i fins que no en lleixa sinó la carcassa! Dona desconfita, utilitzada fins al mànec.

Naturalment, els qui odiem les dones les volem monstruosament parasitades de continu, com prou déu ens mana.

Tant se val. Així, doncs, ara, som-hi. Ja hi som...

Grisa onada venjativa, on tots els més virtuosos elements de l’hospital avençàvem de bracet, inconmovibles, cascú les mans ben fermes davant el melic, el braç dret de l’element a la nostra esquerra, el braç esquerre del de la nostra dreta, ben embotits sagnies endins dels nostres sengles closos braços, dones i homes, alts i baixos, del més enlairat ni vanitós metge i cirurgià al més humil ni desgraciat bidell o comptable o merdacaner i mesquiter, i tots plegats, sense excepció, que terribles, vós, tan intensament enfellonits, despietats, amunt i avall per corredors estrets, encadenats de braços, baules de totalitària cadena que no permetia ningú altre de passar enlloc, i ara ens adreçàvem ineluctables a la cambra de la qui, folla, avortiria — una joveneta qui adés pecà i gaudí, i ara volia estalviar-se el preu del pecat, ço és, volia fer-se afollar, ço és, volia que l’ajudéssim de cometre el crim més greu de tots els crims, el més odiós als ulls implacables del bestial omnipotent, el crim insofrible de la mort (del vil assassinat!) de la larva, la cosa, l’embrió, el fetus — innocent i tanmateix rebutjat.

Collons, i llavors com riguérem! Car tantost la jove pecadriu no ens veié arribar, aferrissats antiavortistes qui portem totdeu al suïcidi, una terror insuportable la prengué. De tal faisó que no sabia on anar-se’n ni què fotre altre que llençar’s finestra avall d’ençà del cinquè pis.

S’estavellà al paviment feta una truita repulsiva.

Ei, i com ens hi rabejàrem. Com exultàrem llavors amb la nostra meravellosa feta de sacre salvament!

I jo...?

No re. So qui indesxifrable s’odia amb joia inescandallable. Passava, com sempre, pel mateix pont estret damunt la torrentada de la duad, i al camionàs que cuida aixafar’m i que duu a reciclar, d’ençà de tants de supermagatzems, els aliments malmesos o fora de data, li cau un tros de pa amb formatge; l’he caçat al vol i me l’he endut a la boca, on veig que, molt a prop meu, el conductor, mans al volant, estrenyent-lo com si fos el meu coll, fot una carota de tres déus, nics i inics, enemics, ratant desenemics, com si he comès, recony, ep, qui sap quin crim gruixut — per això que me n’esquitlli a tot gas rere seu, on sé que no pot recular.

I so una mica més tard escopinant avall, damunt el riu fastigós, repenjat a la barana, qualsque arestes que hi havia enganxades al sollat formatge, i al fons pregon veus que l’escopinada espetega al gep d’un bol·lard vora el riu exorbitat — on hom es demana, amb ells ulls del pigall qui guaita amb reguard com a l’orb ‘omni-nescient’ se li atansa la insidiosa mort, per quins set sous sense cap ni peus hi ha bol·lards vora el fúnebre lúgubre tenebrós flum dels difunts?

Oi que cap dels cossos ultradegenerats dels morts no exhibeix ni àncores ni gúmenes, ni bites ni falques per a capfermar-hi llibants ni calabrots?

Cos qui acceleradament se’ns corroeix, cap mena d’aristol ni croc ni cercapous no ens hi neix ni creix.

Ni oblidada erina penjada en repulsives gangrenoses llonzes al cos maloperat i abocat.


Duad que te m’enduus
Aquest cos que se’m descús
No em voldràs pas amarrat a cap norai
Perquè no em morís mai.

Això encar fora càstig més cruel
Que del constant desesperat bruel
(Gruant només morir)
D’haver de viure sens fi.


Em treu del capficament l’atans intuït d’una figureta deliciosa. Efectivament, veig que pel mateix costat on so no fa via cap on rac la simpàtica vellarda dels ulls sempre vius i la llengua descordada.

Els ulls no els pot tancar — de petita, quan la feren anar a costura i hom li féu a mans una d’aquelles estisoretes mig doblegades que, ben esmolades, tallen tan bé, se les va endur d’amagatotis a casa, i, rucadetes que fa la canalla quan hom els fica una arma a l’abast, davant el mirall de la sala de banys on son pare pels matins no es raïa, es tolgué d’ambdós ulls els tendons que menen i maneguen les palpebres i els permet d’aclucar’s, d’on que d’ençà d’aquella feta mai més no pogués tapar’s de forma natural els ulls, i sort que s’escaigué que quan es tolgué els tendons hagués les palpebres ben amunt que, altrament, havent-les ben avall, s’hauria d’haver fet finestretes a les palpebres per a veure-hi mai prou.

Pel que fa a la llengua, sempre ha estada una vellardeta sense cap mota de pèls fent-li molla de nosa pel glòssic aparell — ara, com dic, simpàtica d’allò pus, i molt amiga meua, dona baciva.

Xinxa perversa i insolent (de més a més antiga, molt esversada, avortista) quantes de vegades no m’ha volgut, sovint i menut, com dic, i a la impensada, pessigar els collons amb ungles verinoses? Infructuosament, és clar, car qui me’ls hi trobava? Ni ella, la bruixa.

L’amistat ens ve de veure’ns immortals, freqüentant, antics, atàvics, avials, sempre a força de gastada sabata, les mateixes rònegues tètriques ruïnoses immundes esparracades endreçúries. Humils i pràctics. A l’indolent quest ni percaça d’allò que mai s’ho valgui gaire. Cada palter remenat, qui sap, belleu un tortell amb lluentors de sorpreses i favorets, de cagats anells i perletes, i faves i figuretes d’un altre cul-adipocerós caquistòcrata coronat — totting indeed, on the scrounge for shiny tots — aprofitant allò que a ningú altri fes profit. Trobant-te-n’hi de cops de bones — i teques, per exemple, per a acabar-ne tip. (Cert que abans, en temps primitius, gent més pragmàtica que no ara, allò dels fetus i els embrions, hom se’ls menjava i endavant. Tanmateix es veu que ara no ens fan prou peça. Massa pervertits, mal esquerats, mal avesats. Massa aviciats. Massa d’altre, múltiple, més en avinença, recapte llençat pertot arreu.)

I tant! Quin fotimer, els nostres pòstums joiells! Millors en tot els que ens ensopeguem nosaltres — els autèntics merdacaners i escorcollamerdes de la realitat — que no els que “descobreixen” els carrinclons ineptes insípids acadèmics (arqueòlegs i desgraciats semblants) qui remenen les brutícies i rebuigs, i ennuegadores polsegueres infeccioses, de les fortuïtes micòtiques provisionals posteritats.

Tant se val. Un jorn burell i bromós, sense pluja encar, em va semblar que a la vellardeta dels ulls vius els ulls se li embromallaven, i vaig gosar demanar-li com anàvem. Em va revelar la malaltia del seu peixet vermell, qui no es reviscolava, pobrissó, clocpiu, mig defallit d’eix segle, oscil·lant a un dit pla només del fons de la peixera.

Li vaig dir que no es neguitegés, que coneixia l’indret de la font si fa no fot miraculosa dalt la muntanya, i que m’esperés al cancell que ara tornava. Dit i fet, al cap de no re, heus-me amb el peixet, el qual guaria amb l’aigüeta neta. Els secrets de l’aigua neta només ens els sabem els especialistes d’assestar i ensopegar re bo sense pagar.

S’hi trobava així mateix la seua nebodeta, qui era dormint vora la peixera. Era una noieta qui guipaves de cops entre la pega gent a la platja, indiferents a tota esdevinença, ella un bocí de carn més, colrant-se i fent colrar l’infantó. Ara, la nebodeta, qui com déu mana tornava a estar prenyada, es desvetllava, i se’m posà de costat i em va dir que, aprofitant que guaria el peixet, que ara que se n’anava al canfelip de fora, li vigilés el petit marrec, el qual prou marrit rai, també.

Dit i fet. Amb la mateixa aigüeta, amb quatre culleradetes, li guaria el minyonet, el qual, tot xiroiet començava a fer el barrilaire. Quin farsant ens ha sortit! Potser, si déu decreta, en fotrem un magnífic predicador, un espaterrant polític (tot el mateix).

Au, i que agraïda d’ençà de llavors la nebodeta, la qual la visuraves sovint a l’estaqueta, fent el seu ofici molt honorable de barjaula. Llogava passatgerament el cony a qualque passavolant per quatre pistrincs, i amb allò calerets rai. I sempre que la vellardeta em convidava a ca seua, la nebodeta se’m llençava confiada entre cames que li acariciés, amb dits emasculats, els umflats pits i ventre, gateta moixa — ai, i com s’hi rabeja i com en gaudeix! Bestieses.

I l’aigüeta, re. L’anava a cercar a l’aixeta de ca la dona del cantó prim del barri, la qual, disfressada de mort-seca, ha l’habitud d’habitar sempre prop dels ponts més perillosos ni terminals.

I avui...? Pansit. Sense quest... Cercant cap sest...

Bambolejant rere la bella gitaneta qui espitregada, i amb amples faldilles, és clar, sense calces, car prou les gitanes pixen dretes i sense arregussar-se, i allò és clar que és eròtic d’allò pus, i, sobre, tan joveneta, ja duu, com déu mana, un infantó als braços, mentre va donant mossades a una poma verda agra que ha pispada de l'hort de no gaire lluny, tocant a via, d’on la bona tribu també acampa — aprés treure’n una mica el suc, la noia va escopinant les mossades damunt la terra negra i (què faig, golut?) en vaig recollint els bocins i els vaig xarrupant i trempant.

Ara mateix hi pensava...

Oasi misteriós on el simulacre és ubic.

Per la finestra, horitzó d’immenses llaunes de sardines mal descloses i en diferents estats de rovellament, mentre ençà enllesteixes de bon matí a la cuina el teu suquet de calamars triestí i de quitó indonesi, ara massa endolcit, ara amanit amb picantors diverses — o pels teus imperceptibles enemics amb impertinència qui sap si adulterat amb sal de sulfat de nicotina, on romans llavors ert d’empertostemps tantost t’ho empassaves, i només et pensaves, un instant abans, tastar tabac de qualque bestiola ignara qui d’estranquis encar fos prou inepta i matalota que gosés fumar pel voltant, la qual tanmateix, si isnell i d’improvís la sobtaves, irreductible la reduïes a no re, car és quelcom, l’enverinament dels lleus o freixures, que et duu de debò a parir ni perperir.

Suant a tall de granota, potser que, ja dessonillat, eixissis terapèuticament a la fresca, a oir-hi amb disgust la sorollada dels grinyols cigalescs, i a esguardar-hi els trontolls, i els destrets, els tombs i els terrabastalls, d’altres obsedits insectes.

Llavors, som-hi, ja hi som. Tornem-hi. La visió. Recorda-te’n. Repetitiu. Visions de visitants repetitius per a l’epilèptic.

Al mateix temps, apareixien massa de Sols al maleït cel ominós, i suplicàvem — érem tres cràters de precs — suplicàvem, al suplicant duplicant qui ens duplicava, que no ens dupliqués, si us plau, pus.

Saps que si surts ara mateix, ben armat, a assassinar tots els teus duplicants que aniràs trobant pel món, al cap de milions d’anys hauràs esdevingut quasi-immortal? No sé si t’hi veus, però, amb prou cor, ni (encar menys) amb prou calers.

És clar que, d’ençà dels temps clàssics, que hom sap que tots tenim el nostre doble, o ombra — l’ombra, la xerreta, el traïdor bare testimoni, qui xerrarà tot el mal (i ocasionalment, molt despectivament, el bé) que mai fèiem al món — malignes ombres xerretes, com dic, revelant tota la nostra merda davant els molt ferotges rellotges dels jutges i sutges de l’altra ombra — l’ombra eterna i total de l’ultramon.

No fora pas el primer cop que el gos i jo ens n’anéssim ganyolant de por. S’esqueia que aquella en fos una altra, d’avinentesa, on ens caldria sortir cagant?

Car de no gaire lluny prou l’albirem, fent-se de mica en mica més i més gros i cert, circumscrit.

De l’eixida al balancí assegudet n’era, i heutoscòpic guipà (li va semblar apercebre de bell nou) un visitant doncs, qui, dubtós, pels rostolls eixuts en cel de trons, se li atansava.

Quan l’havia més a prop, el trobava lleig com ell sol, i tanmateix, pels trets al visatge i pels defectes inguaribles a l’escarransida figura, reconeixia que, sovint, als miralls i reflectit als vidres de la caseta, ja havia a bastament vistes hom diria que les mateixes rares singularitats.

Fou aleshores, quan encar el visitant lletjot era relativament lluny, que el gos li grunyia esgarrifat, significant segurament que el personatge no li fotia pas cap gràcia. L’home de l’eixida el servà pel collar, i continuà amb l’altra mà de ventallar’s amb una antiga revista policresta.

Habitualment claustròfil, li abelleix abstreure’s de l’acostumada angoixa ben desadet a la seua cofurna, mes aquest matí on surt (degut a la formidable incomoditat que l’abrusador botorn de fora en congriar’s a dins no li causa) a l’ombra més airejada de l’eixida, es ret del tot, escarxofat, com dona qui es lliurés, a l’esclat del tast d’una taronja.

I ara ja té el conegut estrany gairebé damunt. Vol l’estrany ben conegut pujar les escales, tret que ha por del gos, com sempre.

Se n’era un gos d’aparença homeiera, prest a abalançar’s damunt el nou vingut, i amb uns ulls que treien foc com un volcà que tragués foc pels queixals.

Tot aquell capteniment caní volia dir sobretot una cosa. Que el collogater, amb el mateix cos, normalment agotzonat a un raconet de l’ànima (l’un a l’ànima de l’altre i viceversa), i el seu mestre, no fotien tanmateix pas la mateixa pudor. Si més no això ja ha romàs prou clar. Era evident que l’un pudia a mort encar pitjor que no l’altre.

El nou-arribat traginava una llosa de marbre (potser fals marbre, emperò). Va dir, en una fineta veu d’operàtic castrat, quelcom com ara: «Estic cercant un forat o clot per a caure-hi mort amb la llosa sobre; no sabríeu pas si n’hi hauria cap a punt pels encontorns o les rodalies, senyoria?»

L’home del balancí demanà al de la llosa que, car volia llegir-la, l’hi atansés una mica, i aquell l’hi repenjà al primer esglaó de baix. La llosa portava el seu nom (és a dir, el meu nom, el nom del qui rau al balancí, i potser també doncs el de l’altre, el del replà de baix, si ens dèiem paregudament o àdhuc idènticament, homònims, és clar).

Aleshores se n’adonà (me n’adoní). La parida del parió. Efectivament, el seu collogater de sempre s’havia un instant carnificat, encarnat — i allò, vós, mal signe rai.

Que vegis, i aparentment puguis àdhuc tocar, el teu collogater (i que lleig que és, pobre home, no m’ho hauria imaginat mai que hom pogués ésser-ho tant) és avís segur de mort imminent. No s’hi val a badar.

Sense moure’s, entotsolat, s’escaujà meditabund el cor, el cervell, els vasos sanguinis. Tot assenyalava esborronadores inexactituds, quelcom devia anar-hi de mal borràs, quelcom volia fotre un pet — i bona nit.

Atià el gos: «Mata’l!» I corregué el gos, s’hi llençà fet lava. I es trobà, esfereït, que no mossegava re. Encontinent tot era lava fosa i, tantost feta fum i cendra, esvaïda.

Tot i que la fetor endurava, ni petita pila de fems no hi romania. El gos s’acolloní, sos timids clapits i remucs eren de por. I àdhuc la llosa havia esdevinguda insubstancial. Tothom davant havia fotut, en un cop d’ull, el camp.

S’aixecà del balancí entollat en vertígens. Ja els collons, gola avall, tombats li havien, estavellats se li havien, amb nul espetec (als peus). Breu i feble, mancat de tota mena de coratge, ara doncs casualment citat per la mort, amb peu incert, s’arribava justament on convingut.

Tentinejava vers cap forat ni clot que se li obrís, per a caure-hi — i damunt seu, d’espetec, la rematerialitzada llosa. Aquell succedani noològic, el seu cervell fet confitura, aviava només piu-pius de pollet corcat. El gos li gemegava i ploriquejava a la voreta amb absurda i còmica basarda.

(Això dels collogaters ho va explanar si fa no fa bé n’Aristòfanes al simposi, on també surt a tomb que, amb els mots, prou se t’eixamenen, brunzint-te al voltant i entre orelles, les idees.)

Del mot a la idea. Creació de la crisi. Si l’acció no entrés en crisi, poc valdria la pena ni molla parlar’n. Totes les terrors i les antiterrors neixen amb els conceptes nascuts dels mots sortits atzarosament del poti-poti, del batibull, de l’autocreat univers. Galimaties musical, només harmònic molt rarament, de puta casualitat.

Diu el noi (el xic), «Abans, al món formós, ço és, ideal, érem dobles, això sí, amb un cap i un coll i, amb dues cares oposades, a tall del bon jan en Janus, tret que les cares potser que les féssim una de mascle i l’altre de dona, perquè faci més carrinclona patxoqueta — ep, som-hi, i dos sexes, és clar — i zero melics — i quatre orelles, i quatre ulls (sense ulleres), i dos nassos i dues boques, i dues llengües (potser que sabessin àdhuc llengües nadiues diferents), i etcètera. I en acabat, car ens separaven, un desig d’unió ens rosegava els nítols, un deler boig de reunió amb l’altre amputat, sigui dona, sigui home — o sigui, tant se val — car d’antuvi perfectes hermafrodites — més tard (com diu el noi tothosaus qui s’ho explica), rai, car la tria s’eixampla.»

Bessó del sexe oposat, enyor rosegador, delit d’impossible reunió. Heus les bases, en mots, de la justament ara mateix convertida idea.

La idea de l’heutoscòpic home del balancí (ara, llas, moribund) havia estat (amb això l’angoixa sempre ajornada) que, per comptes de cap viatjant lleig i letal, i enfeixuguit amb fúnebres lloses, la forma que li mancava, i amb la qual qualque dia benaurat es retopava, emmiralladets mútument, potser en acabat de mort, llavors al món de la perfecció i la saviesa de debò, era del sexe oposat i feta una beutat resplendent, i aleshores, i tant, amb la unió inapel·lable, atenyien el bon i anhelat hermafroditisme, on el nou ens consumat posseïa totes les virtuts — tant les més rudes i baronívoles dels mascles, com les més tendres i adorables de les femelles.

I en fi, doncs això, tant se val, segons el mite, tornem-hi, érem dobles, i anàvem pel món amb dues cares i vuit potes, on qui pot estar-se’n de fer-hi l’incís que segueix...? «Que prou cal dir que, com tot món més o menys platònic, la formositat i la monstruositat s’equivalen, vós! Car què hi ha de pus lletjot ni fastigós que aqueixos siamesos si fa no fot aràcnids — monstres qui foren en acabat migpartits pels titans celestes contra qui els repel·lents siamesos no guerrejàrem pas i doncs perdérem, i d’ací el deler d’altri, per si fos cas que mai a un lloc o altre endevinéssim d’ensopegar’ns amb l’altre nostre ‘jo’ qui ens manca. I atènyer així la felicitat de la compleció.»

Tret que és clar que amb la felicitat atesa no n’hi ha mai prou. En llur delusió, els platònics no ho han comprès mai. El cor humà no es pot omplir. I prou. És com el gibrell foradat de les tanoques danaides. Sempre troba a mancar quelcom. En realitat, allò que el desficia no és pas enyor del bessó escapçat. És simplement enyor d’allò que no hi ha. Ni mai hi haurà. Així que molta de merda, company.

«Desencanta-te’n, capdecony. Aquesta justament és la condemna que ve d’haver el maleït do de raó.»

I si hi penses, la veritat al capdavall on és? És qui sap on. Segurament al mateix indret on rau la mentida. Bessons indesencastables.

Car ja m’explicaràs... Bessons siamesos al món hermafrodita de la perfecció. Còmplices en la tasca de mai atènyer l’harmònic recosit...

No et neguis en neguits. No tot és reeixida, saps? Al capdavall, re no n’és. Set d’absolut deu voler dir simplement set de retorn a l’estat d’abans de veure’t generat, concebut. Bec sangós, tota boca diu (chor d’ombres al voltant), i amb raó: «Mor-te.» I au.

I llavors, espera’t, una altra cosa, oi?

Ara, del mateix mou i manera que el platònic collogater pot ésser el teu amic enyorat, per força pot haver esdevingut el teu enemic més temut. Embriònic i tot, potser ja era molt territorial — com cucut nou-nat, et volia expulsar del niu. Ningú no és una illa que no tingui un volcà al cor, o un tresor latent. Això també és evident.

T’entrevé, s’immisceix en ta vida; crec que et vol anorrear i tot. Amb un enemic tan malparit sempre damunt, cal que hom triï: «Anorreat o anorreador.» Si hom vol continuar existint, l’enemic ha d’ésser assassinat sense contemplacions ni floretes.

Assaltat tot d’una per un estrany nerviosisme — la impressió d’ésser espiat de molt a prop per un espectre. Te’n recordes? Sensació prou sovintejada.

Car com al món ideal només hi accedeixes en somnis, així mateix al món de les veritats més amagades. I al capdavall tu qui ets sinó el somni (o pus tost, prou espasmòdicament i autoesquediàstica, el malson) del teu collogater?

Estadant de la teua ànima, et somia i t’hi veu i t’escauja i t’esbrina i escateix, i de tu ho sap tot — i actua en conseqüència i sovint amb tanta d’esquírria.

Car si només et somia, rai; pitjor quan es creu no pas prou correspost i esdevé, per tant, el teu enemic. Has el sentiment d’ésser ensarronat per l’inic, el malparit, de qui les iniquitats, a semblança del sorge sense principis, posseeixen, en alt grau, l’extracte, l’essència, d’un tremend desig de veure’t anorreat.

Fet. Potser et reprèn per tes òrfiques orgies. En gran part imaginades. Petrificat com gripau fat i quec, no el capeixes; et perds, i assages de retrobar on anar.

I et demanes: «Pel laberint de les múltiples el·lipsis de l’amnèsia, el somni que deslloriga els altres on deu raure?» Perplex.

Molt bé. Ara passéssim als prolegòmens del somni.

Entre coixins, gronxant-se suaument al balancí, l’home de l’eixida del davant s’havia ensopit. També el seu gos, en la xafogor, s’amorriava damunt la fusta.

Sort que soc rar com l’antimatèria (l’antimatèria moltíssim més rara que no la matèria), per això no tinc gaires dobles, mai ensopegant de casualitat amb els quals podria instantàniament desaparèixer.

La veu darrere que tostemps li comenta alhora que s’escauen somnis i malsons, bo i tractant de ficar-hi una mica de raó, enraona i diu: «I a propòsit, com fan els cars versos d’Aquella qui es féu Fotre damunt la Llosa del seu Home? Ella, la mateixa qui es planyia que, anant-se ell al mai pus, la jaquia sola i, com déu mana, prenys? I qui se’n curaria llavors d’ambdós? Més ens valdria que la mort se’ns endús.»

Se li presenta la mort en forma del cardador ferotge, i ella s’obr perquè, bo i cardant-se-la, la mati.

Ella és ta mare, és clar. Ara en saps finalment la vera història. Ta mare fou element didelf, ço és, amb dos úters, dues cèrvixs, dues vagines, dues fufes. D’ací, ja ho veus, hom es demana, quants no n’eixíeu alhora i idèntics? I a meitats, damunt! Una meitat d’un del tubs adés buits, l’altra meitat de l’altre, i prou calia llavors cosir-les encontinent, o si més no apegar-les, collar-les si fa no fot mentre eren fresques (les meitats). I al capdavall — oi? — qui sap com us collaven. Amb quina traça? Ni potser amb quina malícia, perquè sortíssiu ben malparits?

O és aquell doble meu qualque projecció fantasmal i enemiga a l’interior del meu magí d’una mort qualsevol de la qual et sents culpable? Projecció doncs de l’impotent qui ets en la realitat transformat, a l’esperit o ànima oculta, al cap d’estona, en el potent, ço és, en el fastigós maligne molt merdós altre jo — del qual no n’hauries de voler sabre re de re, si no et vols doncs pecador.

Com el coneguí? Com coneguí qui era? Com coneguí que ell i jo no fèiem sinó un...?

Em repetiré fins a l’exhaustió. Les naixences monstruoses. Quin ultratge al lleial antiavortista! Com resoldre’n el cru conflicte?

I alhora el desori de totes aqueixes enemistats enquistades, i tantes de dificultats, ni tants de neguits entre incompresos? Entre els qui tenim raó, els fidels deistes, els acompanyats per l’espasa roent de déu, contra els fredament lògics, ànimes perverses?

Com, doncs? Altrament que amb l’eliminació en massa del contrincant enderiadament equivocat, l’heretge, l’ateu, l’afollador, vull dir!

Sort oi que sembla que ben aviat (demà o demà-passat a tot estrebar), com déu deu haver manat des del principi, tots els prenyats (tots!) seran ectòpics (no pas en panxa corrupta i corruptible)! Tothom llavors naixerem perfectes, en exquisides maquinetes generadores de ‘persones’ teotòquiques (déu-paridores) — o teodòquiques (déu-portadores) tant se val. La qüestió que, encar millor (molt, molt millor) que no ara, serem de debò imatges de déu!

«El futur és nostre!» — Els diré, si me’n record, a la pròxima massiva manifestació antiaborció —. «Encar un esforç! Lleu haurem guanyat del tot! Serem tothom únics! Únics! Amb un al món n’hi hauria prou. Déu terraqüi. Tots els altres hi són de trop, de més, trametibles al canyet.»

D’altra banda, doncs, caldrà anar aclarint conceptes, car la victòria nostra total s’atansa com dic acceleradament. Per exemple, és pega superstició que guipar el teu doble, la teua rèplica, es veure’t pràcticament mort — com ara si l’espectre qui si fa no fa ja ets, no et vingués a rebre del “més-enllà”.

I que potser el doble és fet d’antimatèria, per això suposa la teua mort instantània, o si més no imminent.

Al contrari, aprofita-te’n; esdevé el recolzador, ço és, el sostenidor, l’arlot, de ton doble prostituït — sense manies — potser amb els supersticiosos fotràs àdhuc dinerets — se’t cardaran l’espectre — pagaran perquè l’espectre se’ls cardi? Tant se val. Això rai. Hi ha tota mena de gent, capsdecony mai no en manca enlloc. Massa i tot.

Para compte, ca? Veure “dobles” qui no hi són. Malaltia típica d’uns ulls tocats — o pus tost, és clar, diguem-ne, més pròpiament, sempre d’un cervell tocat.

I al capdavall, per què contar la fada historieta d’un altre tocat? Tedi! Tedi, vós!

Sí ves. No dec tindre re millor a fer, amb la calor.

Cos posseït per altri, en plural — per tants com a rampells la fortuna no decreti. Un altre jo, milers, qui sap, d’altres ‘jos’. Personatges ocults, opacs, obscens, obscurs, remugant i empudegant amb paraules alhora llunyanes i properes, com si procedissin de les entranyes de l’espès edredó mateix estès a la cadira de braços.

Llevat que un mal llevat, llavors, les llavors potser feia fermentar, i hi gestaven i fructificaven, així, a l’edredó mateix — ben carallotament anava pensant, com dic — un altre-jo, o molts d’altres ‘jos’, ramats, milions, i quina por! Quina invasió! La repetició! La repetició! Tot de duplicats! Tot de petits clons presoners enjovats a la borra de l’estrany paltruu inextricable de l’edredó qui em rau al costat mateix!

És clar que parl de les llavors vessades fa mesos, nit d’hivern, per la meua aixeteta de baix, a través de cap acte d’autoviolència tot esprement-me-la fort — o àdhuc, força més rarament, bo i pacíficament i involuntària — tot dormint i somiant femelles intangibles i de conys fort francs.

I qui és qui em pensa? Jo mateix? Els altres ‘jos’? Deu ésser per això que tan sovint no tinc tants de malsdecap! (No ho escatiràs pas mai, gamarús.)

Vulgar cas d’autoscòpia, on al·lucines que el teu cos no és amb tu — de vegades, per culpa de cap lesió al cervell, et veus a cinc o sis llocs diferents alhora.

En segons quins estats de somieigs, i de cervell emmalaltit o tocat, es veu que manta de rèplica et fuig pels descosits.

Rèpliques, tangibles imitacions perfectes d’un mateix — hom se n’inventa, i en gesta, i en produeix, sobretot (segons el professor Borra Als-Ous) per a cardar-hi, cardar-se-les — sublim assoliment del desig, re més agraïdament íntim ni narcisista. Fastigi, acme, pinacle, de l’amor carnal. «Cardar amb tu mateix. Glòria sempiterna.»

Malsons molt reproductius, on reps repetidament l’atac dels íncubs concúbits, amb un llit ple de monstres. Tot de ferotges duplicats simultanis.

Allò et duu a l’esment l’antiga faula del cretí (bajà sorge en caserna) (o la cretina) (qualque monjarra) promiscu (promíscua, i pecadora, avortiva, car amb tots els seus pudents prou hi vivien amistançats), qui invocava, per a encomanar-s’hi, pler de sants i santes, i verges i beats i, és clar, amb tanta de suspecta gentalla, amb gros espetec se li enfonsava el llit, per a la riota dels seus soferts veïns (veïnes).

Creu reconèixer arreu els seus sòsies. Si mai anés a ciutat, on tothom put a cabra, amb els ramats de carallots i estaquirots qui hi rauen i monegen, de mantinent es moriria d’aquella allau d’altres ‘jos’ qui li queien damunt.

Dobles protoplasmàtics, fantasmagòrics, no m’atrapareu pas. Lluny, tocant a via, rai. Les gitanes, les gitanes. Dobles impossibles.

Si mai tornava a ciutat, pobrissó, de confusió ens peria encontinent. Món ofensiu d’ens petulants, exasperants, incomprensibles, voltats pertot de fems ardents, segurament privadameent enculats amb ferros roents.

Bressoleig. Indecís. Balançant al balancí, entre arquetips. Extàtics bessons. Matèria i antimatèria. Quèiem malalts simultàniament, emmirallada. Trempàvem així mateix alhora per la mateixa femella, la mateixa gitaneta, idònia. I sabíem prou que ens extingiríem ensems.

Abandonada entre l’agre resclum del rebost del cervell pels ulls que t’acabaven de veure, la teua imatge et sobrevivia. Havies passat a llur davant o prou a prop amb cara grotesca d’angúnia i agonia, i t’havies amagat a un raconet fosc a morir-m’hi.

A quins altres ulls fets d’universals esferes la nostra imatge no sobreviu infinitament, alhora la mateixa i diferent tota l’eternitat?

Clou els senys i jaqueix-te endur per les negres aigües del no re. Del no re (el norrè, ca?) on et nasqueren al norrè (el no re, ca?) on et moriren. Re, norrè, re. (Quin soroll més suspecte. La maquinària se m’espatlla.)

Qui t’hi covà una estoneta efímera, al molt exigu niu terraqüi? Tu repetit sense respit, ramat alhora idèntic i dubtós? (Repetit, com digué en Sartre d’en Genet: «Tothom (esdevé) un mateix.») Amb un de naltres n’hi hauria prou. Ningú no és diferent. Per què no ens hi empatollaríem? Per això no ens comprenem. Caldria abans comprendre’ns nosaltres mateixos.

Tots els altres, com formigues, amb els mateixos vicis i les mateixes llordes habituds que no tu, cascú sense traça, orb, sense comprendre-hi de debò re, perdut al somni de la matèria.

La matèria somia un somni sense solta ni volta. La matèria es fa cos i se somia viva. D’això únicament és feta la vida, de somnis indiferents de la matèria.

S’aturà en sec, atacat per l’estupefacció anticipatòria de qualque imminent calamitat.

Els més nocius pretenem ésser innocus. Noem pels descosits, noem tothom a qui ens atansem o se’ns atansen mica. «Osteu-vos, deseu-vos. Osteu-nos. Fugiu-nos. No us ens cregueu! Gens! Perireu en les angoixes i dolors més inestroncables!»

Massa de ‘tus’ — com més sou, més perillosos.

Dissociació, alteració, alteritat. Patètic anar amunt i avall per a trobar allò que no existeix.

Què hi faig...? Fangant-hi, sense quest.

Quest al sest. No pas que faci coster, que manqui i tot el fitó... És que no en toc ni la fusta on rau la rodella. Errada rock. Tot tret ni tir fa marrada. Ben lluny d’osques. Catamarg (com en dèiem els grecs d’adés).

Reveure-ho. Sovint, quan m’agafa distret, reveig, potser somiant despert, l’indret on érem — això ans de néixer al món imperfecte — perfectes.

Amb instint simbòlic vol comprendre les al·legòriques figuracions de la memòria, quan allò que cal és trametre el símbol a pastar fang — car per què altre serviria un símbol sinó per a embolicar la troca — com si no en fos prou.

Actor qui esdevé tràgic ell mateix en la seua pròpia vida, o còmic segons el rol, doble perillós, el rol pren possessió del seu cos, i no es despertarà del malson, si la tragèdia ho permet, fins que havent plegada la feina, l’ultim teló caigut, no es recobri, per a caure al mateix horrorós parany tantost no accepti un altre rol. L’enteniment... Quin enteniment? Un enteniment que de debò no entén.

El xic i el dolent qui foten el mateix posat i la mateixa cara — idèntics, copiats, repetits — films confusos.

Teoria sobre el somni feliç del marieta. «—Érem tots els del simposi platònic exquisits marietes...?» «—I tant.»

Rere les presències visibles, hi som les invisibles.

Miralls màgics qui, tantost t’hi esguardes, et clonen, et dupliquen (cada cagada de mosca se t’hi metamorfosa!), en imatges no sols perceptibles — tangibles!

Per eixams de brunzents psicopomps orbitat. Les memòries de mi qui tothom altri diuen tindre, i les memòries que jo tinc de mi mateix, mai no casen ni es corresponen gens. Confós, m’ho demanava: «Quantes de vides no he viscudes? O soc belleu un falsari qui usurpa qui soc o no soc? Com s’entén...?»

Tots els presents impostors, individus mai individus, car dividits.

Com tota la llorigada d’un mateix part, o els aligots d’una mateixa covada, cada bessó troba que l’altre n’és un altre (impostor). Ni això. Que hi veu aparicions qui hi són o que, impostores, només semblen ésser-hi.

Llurs aparells sexuals (negligible, perifèrica, parafernàlia) sempre incomplets, espuris, xerecs. Abortius. De fet, ni cuca ni moixó.

Fastigosos hermafrodites en realitat, car al món de debò han alhora fufa i cigaleta, tot i que ambdues, com dic, abortives, embrionàries, inservibles, i doncs doblement (ells) privats d’acció formal, i doncs encar pitjor que no els qui enyorarien llur bessó mancat, car, tornem-hi, ni cuca ni moixó, ni figa ni raïm, deler el llur afollat pels dos cantons — doblement capats.

I se’l voldrien complet, amb l’afegitó cascú del parell? Potser complet (o si més no mig complet i a tongades) com el de les hienes, qui segons ja n’Èsop, cada any canvien (de forma natural) de sexe — i així van tastant-ho tot (pel que fa al cardar), com si l’afer sexual importés gens, al capdavall. Pse.

Per què donar importància a re...? Per què voler més neguits que no porta ja el tràgic fet de viure, cagallonet extraviat entre bombolles efímeres en un univers esquifit, caòtic i molt merdós...?

Te’n recordes dels primitius filòsofs nigerians qui escatien que el planeta no era sinó cagarulleta de formiga, la qual en acabat agregava material vagarós i, com arreu (com en cap altra cagarulla), amb un bon plec de paràsits qui hi peixien — i tot plegat — el tot — sense lleixar d’ésser, és clar, al cap i a la fi, re altre essencialment que cagarulla de formiga?

Doncs si fa no fa. Tes creences de ximplet no són sinó rucadetes, foteses, brollades com verinosos i molt transitoris (sovint tòxics) fongs — boletets a la babalà.

Creure en tot això (com creure en tota altra cosa) és ben bé de tocat. Ve belleu de qualque ultratge fet al fetus — quan n’érets, fa no re, ahir mateix — o potser, en el fons, no ets encar altre que fetus, no has estat mai altre ni seràs mai re altre (que fetus).

Per què despendre gens d’energia en bestieses sobre les preteses pregoneses de la mutilació original? Per què cercar inútilment i boja l’altre ‘tu’? Tan bé que collons s’està sol! Sol fas allò que vols, sense enfarfecs de dubtosa i molt emprenyadora companyia.

Una vegada has creguda cap falòrnia, és perillós de descreure’n. Descregut, com si se t’ha mort el siamès i tothora puts a cadàver. Més val no creure’s mai re. Això t’estalvia d’arrossegar per sempre cap carronya.

Fet i fet, tot ho trob prou escanyadís. No m’ho empàs pas.

De saber-se (de creure’s) ésser u és autoengany. És l’engany més comú i pitjor de tots. L’engany únic. Pare de tots els enganys. L’engany d’on tots els altres enganys no ixen. Millor no creure’s ningú. Ni un ni dos, ni tothom.

Vivim enganyats, cada ésser viu a la natura. Car ens creiem ésser. I no podem fer altre que creure’ns-ho (enganyats, autoenganyats). Car si no volguéssim viure creient-nos-ho, no viuríem. No podríem viure ni un segon, i prou.

Amb sengles urçols a les parpelles dels dos ulls, els nervis òptics em van de bòlit.

Vist prismàticament, ço és, de tots cantons alhora, hom creu veure-hi arreu presències misterioses, de qui l’aparença és semblant — semblances alhora si fa no fa idèntiques i molt conegudes, car són com la que hom no creu veure-hi reflectida — i, alhora, suposa que la seua pròpia es deu projectar al món.

Soc, com deu ésser cascú, ho sàpiga o no, recolzador, ço és, sostenidor, arlot, de mon doble, prostituït. Ja ho he dit. Culpable. Me n’estaré d’ací endavant. M’ho propòs. Ho intentaré. Les repeticions se’m repeteixen en cintres sense fi que recomencen amb les mateixes ximpleries. Fins que no em moriré, d’una puta vegada.

Els del simposi, homes fins, raonables i enraonadors, deuen ésser (hom es demana) tots marietes, si es volen “reunir” amb llur ésser al mirall — o amb l’“altre” qui és com ells, i doncs del mateix sexe. Com dec haver dit abans. Si fa no fa. Tot roda. Pensament llefiscosos, difícils de desencastar.

Doncs i tant. Tant se val. Reveléssim-ho, sense por. Ho són. I què? Ho són, i no se n’amaguen pas — els marietes no som pas com els damnats homes baronívols, militaristes, malaurats inventors de déus falsos i criminals — i repel·lents destructors de dones i cultures.

No saben on amagar’s. Per això causen tanta de sang, de convulsió, de daltabaix, de catàstrofe, d’anorreament. Ho voldrien tot fet no re. Massa neguitosos, porucs. Perseguits pels ulls dels altres — els qui els voldrien ocupar — a dreta llei, pretenen esperar’ls que arribin — car els són, es diuen, mentiders, la mancant meitat. La meitat que gruen. Debades. Sempre inútilment.

Com si qualcú amb sapastres retocs ha comesa qualque endemesa en un díptic. Grotesc. Espantós.

I ara...?

El mareig. L’estranya força de la gravetat va estranyament beguda — això, o és que ha pujada a barca inestable i sotmesa a la dura mala maror del cel hostil.

Per tant...

«—Col·lisions?» «—I tant!» «—Esfondraments?» «—Massius!» «—Morts?» «—Bilions!»

Bilions, i més bilions, repetits, repetits, duad avall, duad avall, duad...



(><><)



35. (Som un nu mos, o faula del pastoret del Torricó.)



Som al prim temps de la primavera, i al bosc s’hi escampen els cobles de moscards i d’altres molt ardits insectes qui copulen implacables.

Cada coble qui copula veig que em fan llengotes si em perceben badant-hi gaire. Així que faig camí, encar admirat per llurs estres descordats, tots ells mortallats d’abraçades, empeltats de besades, i llavors, repenjat com cap altra mòmia a un roure asclat per l’esclat del llamp, musclej, despagadot, com ara enfitat de sobte, confessant-me que al capdavall què altre poden fotre, pobrissons?

Cadascun dels ens de la fada (i faduga!) esfèrula, al capdavall, no pas re altre que joguina dels interruptors cel·lulars de llurs també tan carallots genotips.

Per a la bèstia goluda i mai sadollada, no som cascú sinó un mos nu.

Com minaires oprimits, cal afanyar’s, hora de lleure, a cardar, i a fotre al món la generació propvinent. Això ens manen les fúries que tot ho emboliquen amb llurs ombres translúcides. No fos cas, sinó, que més tard ni això no hi hagués. Au, doncs, prolífics llambrics, claferts subsols.

Totes les femelles de cada espècie prenys a esclat com cap altre llanut capoll, d’on eixiran — triomfals com ara ençà d’estretes gàbies — larves curulles d’urc, estarrufades de goig, i amb els fiblons prests a l’embat.

Inic naufraig de tota humilitat, els novells som ací a menjar-nos-ho tot, car prou sabem instintivament que l’extinció sempre s’atansa seqüencial i gens estètica.

Som-hi, som-hi, sense enquirir quin mal ni quin bé no hi fem! «Català a l’atac eternament!»

I ara emergeixes i, entre els sords cacofònics quequeigs d’horts i conreus, sents que hipogees hi brogeixen les sinistres tòfones, i que lluny buixeixen amb displicència els torrents, mentre, roïns, tot ho arramben i engoleixen; i veus al llençol burell del magí que se’ls esguarden, pensius, meditabunds, apòcrifs secardins pastors; i és així belleu com llavors, més tard, floreixen com mites i llegendes rurals i pastorals, ençà dels talents còmics i genials dels pastors gairebé muts, qui tots sols es teixeixen teranyines on les meravelloses prostitutes masteguen, contemplatives, lentes nous, i al rerefons la vera ans harmònica natura no altera sinó pas a pas el paisatge, on nogensmenys ossos i llops, i escurçons i escorpins, de cops et trenquen el somieig, i demanen que entris en esglaiada acció davant l’altra crua realitat, i quan les contarelles s’escau que de retorn les relaten a llurs mullers, com dic, al cap de mesos amb els folcs de crèdules ‘xisquetes’ per les muntanyes, aqueixes (les mullers) no se’ls en creuen ni això.

(Ho descarten, sàvies, a tall de brutes urbanes «Follies Pastorívoles», protagonitzades per xarxons, lletges barjaules qui trontollen a escena amenitzades pels lladrucs d’experts ximplets.)

I a tornajornals elles els relaten, per comptes, si el galliner s’ha vist envaït per llords immigrants o per astutes guineus, i si la filla, amb sos ulls ambres, i dents de gebre, comença de reeixir a temptar cap dubitatiu hereu dels poblets del costat.

Dies a casa, els curts ramadets mixts ara desats a les cledes dels diferents propietaris de l’indret i voltants, el pastor, desvagat, s’ensopeix. Esguarda l’animal aquell (bípede i pudent com l’os) (no pas gaire dissemblant de l’habitual únic espectador qui l’observava — observava, a muntanya, ses atlètiques proeses entre comes i fonts, i com, minyonívolament, mentre vírgules esporàdiques tomben del cel, estoic, ell, davant els trons, i llurs furients pares, els llamps — els quals damunt trobava, contemplativament, didàctics — i aprés la flagrant tempesta, devers ponent, l’horitzó tardoral aparia apoplèctic — sense fer-hi mai cap paper, com si fos de pedra, l’observador, sense bellugar’s ni bri, bo i repenjat a la soca — un estaquirot tot replegat en ell mateix, com si fos un acordió tancat — l’habitual únic espectador — un altre d’aquells trivials monstres verds nats a tall de gegantesca granota, com ara si semença de granot entrava en fufa de dona, per exemple, i el monstre granota doncs era mig humà, o el monstre humà era mig granota; i no calia pas triar, tant se valia; el monstre amb cap de granota i posat de granota, tret que duu braços i cames d’home — d’home una mica esguerrat — esguarda (l’ensopit pastor a casa, per la finestra) l’animal aquell qui ara lluita amb el vent i amb les mateixes rebeques llavors que assaja d’espargir — ço és, ah, s’esguarda sense veure’l gaire el pagès sembraire qui damunt el tros que fins ara li aparia fort sembrador, ara li apar sangós i amb pedregoses dents d’esmolada ferramenta de verd monstre escarritxós, i es voldria potser (el pagès) obès i il·lustrat, no pas jurcant i basquejant-se per a assolir de plantar re, ans tebi prop la finestra, amb el te a taula i la pipa a la boca, assegut al balancí, de qui damunt la pelfuda catifa els arcs sostenidors s’hi balancegen sense fricció, bo i fent qui sap si una detallada anàlisi de l’interessantíssim llibre que estudia, qui sap per aventura àdhuc si els moviments revolucionaris de la diàspora, entre els quals l’herpautocòria, manera de dispersió de les llavors les quals, en pic al tros, per la gràcia d’autònoms bellugueigs higroscòpics, i amb l’assistència indispensable de les pues que l’envolten (la llavor) s’arrossega i es recargola fins que penetra (a tall d’espermatozou heroic) l’agre qui al capdavall la rep com un ventre eixarmat — i la terra mateixa es declara tipa i fa un rotet de satisfacció.

«Hom hi excel·leix, i se m’encén el ble — el got és mig ple.»

Li diu a la dona, qui li retreu que s’estigui el dia sencer com un estaquirot, sense sàpiguer què fer, tot ensopidot.

«M’esguardava aquest matí les kibànanokurinsàkures, mantegoses, lluents, amb llurs vuit harmònics pètals, i ha passat un ramat compacte de jovent merdós, maleïts brètols que a la xicarrona li destrossaven la trossa.»

I torna a ensopir’s. Oníric oceà on qui hi ets sinó sardineta sense identitat entre milions d’altres, bellugant-te al ritme increat de la inquieta mola — una mola de sardinetes sense bogues ni dissenys altres que els de l’atzar — sardineta qui ara s’hi trau de l’entrecuix la sardineta i ningú l’hi veu.

Insignificant sardineta ets (soc), amb una sardineta ausades encar més insignificant.

A quin dejecte negligible artefacte incongruent no vius, intempestivament i potser transgressiva, sense que ni ho sàpigues, enmig de la folla espasmòdica efervescència de la galàxia hegemònica, primitiu autodidacte, titubant pels guals còsmics, sofrint les humiliacions que t’esquincen, promíscues, les tan febles latents membranes que t’envolten?

Amarga tristor estesa al llarg de la durada del desolador viatge. En l’abaltiment, et sents abruptament obsolet, assetjat per pampallugues semblants a irritants cuïcs i mortifuigs, i enyores el castanyer emblemàtic on assajares de penjar’t més d’una vegada. Malalt, el teu rellotge biològic es fot destarotadament a córrer com un boig...

«No se si t’abelleix berenar ara.»

«Me n’estaré, gràcies, noia.»

De sobte atxul·lat, els embromallats coloms de l’oblit li envaïen el cervell. Explosió del tedi. En quins magmàtics enigmes no rumiaves suara?

El pastor prim, una altra miasmàtica brosseta de l’obsoleta pols de la vergonyosa història del món, ha perdut tot apetit.

Ja no el recobraré mai més.



(<><>)



36. (Som tots a mercè de la dispesera.) (Faula.)



Em dic Ça-xona, Idomeneu. De jovençà universitari, residia a la capital del Migjorn, prop Xixona (d’on s’escau que devem ésser originaris els Ça-xona). En una dispesa prou cèntrica.

Aquell matí, abans de tornar a la facultat (volia esdevenir bacteriòleg), interromput en mos estudis (de bacteriologia doncs, i higienisme) per la irrupció d’una de les dones, amb la qual es veu que aquella nit havia dormit. La dona, esveradament, es fica a la cambra de bany.

—Les ulleres! —Mani?
—Hi he oblidades les ulleres! No em veuràs pas mai sense!
—Ah, esdeveniu invisible, sense ulleres.
—Eh?
—I quan dormiu?
—No diguis rucades.
—Per això deu ésser que preteneu que mai no somieu, o, si ho feu, que re de re no en guardeu. Deu ésser, dic, que, sense ulleres, no els deveu veure, els esdeveniments somiats. Hauríeu de dormir amb ulleres.
—Que n’ets, de tanoca.
—Les heu trobades?
—No ho veus?
—Ah, teniu raó: Heu esdevinguda novament visible.
—Carallot.
—Gràcies.

Cal dir que el meu llit a la dispesa és de matrimoni; això fa que la dispesera disposi qui dormirà amb mi cada vegada que li calgui acceptar un nou client. Som tots a la seua mercè. La seua decisió és inapel·lable. De fet, ni a tu ni a ningú no li demana el parer, les coses són com ella mana, i prou. Per això és la directora de la institució.

Mos veïns de llit, gairebé nit rere nit, mai no pots saber qui seran. De fet, com dic, t’arriben gairebé sempre enmig de la nit, com en cap emergència, quan no hi ha més remei que encabir el personatge on sigui. I el cantó esquerre de mon llit, és lliure, així que...

Dones, homes, canalla, quadrúpedes, aviram, rèptils... Ens, éssers, o entitats (tant se val), heteròclits, amb mides i formes, personalitats i captinences, adoctrinaments i creences, d’allò més variats. Viatjants de comerç, negociants de tota mena, gossos i oques de pas; suïcides deprimits, restrets o amb dissenteria; acadèmics i literats a lliurar-hi conferències i a rebre-hi guardons (ai, pobrissons, molt llefecs ni gormands de guardons insignificants, com sabeu), i centenàries i d’altres moribunds, i infantons blans i tous, balmats i flonjos, als quals encar els penja el moc (i qui de cops, pensant-se de xuclar en mamella, ja us podeu esmar què és allò que xuclen, i quin somni més dolç no voleu que hom no somiï llavors?).

Com a companys de llir, al capdavall, el mostrari sencer, diries.

Lactants i militants, ofensives, les mares i llur canalla. Ja les coneixeu. Amfíbies umflades. Reblertes de sagí. Ara això també, amb tentacles de pop que foten clatellots a tort i a dret.

—Nen, et caurà un altre bolet! Ets més ruc que el cagar cap per avall!

Als ballarins infants, de vegades encar prou sensitius, i qui es voldrien orfes i esvaïts envers fogatges més cordials ni gentils.

Quant als somnis i malsons que les diferents companyies no provoquen, jo rai, car hec a mà un petit magnetòfon vora el llit. Així, cada cop que, si hi soc sol, es desvetll, amb un regust de peix malcuit a la boca, per culpa d’un malson qualsevol, el puc resumir (i alhora assuaujar-me’n) parlant-n’hi.

Sovint, molt sovint, ai, llas (ho acab de dir), sol no n’hi soc pas, al llit. Llavors, com he dit sempre (tot i que aquesta és la primera vegada que ho dic): «Si (quelcom) no ho pots dir nuament, ho insinues.»

Hi ha gent i animals (extremadament) pudents, n’hi ha de freds (àdhuc gèlids), n’hi de massa calds (roents) (amb febre?), n’hi ha qui preguen a les aparicions més criminals. N’hi ha que no saps ni que respirin. N’hi ha qui ronquen com foques o lleons de mar. N’hi ha amb els quals has dormit, i ni ho saps. No ho sabràs mai. Podrien dir-te, «Te’n recordes la nit que clapàrem plegats?» I tu ni ensum ni sospita de l’avinentesa. Potser t’arribaven quan ja clapaves i se n’anaven quan no t’havies encar deixondit. Qui sap.

També, recordes horroritzat l’episodi a la primera dispesa, on una grassa rampant harpia cuidava raure’t ert. Amb un raor que birbillejava sinistrament en la foscor.

I ara és clar que és cert que tems en la negror l’opacitat de certes maniobres de cap altra sollada ogressa amb mortíferes intencions. La por i la sospita es mantenen, llurs circells romanen a lloc, latents, voltant-te el cor, prests a estrènyer. Onírics, en la fosquedat de la lluna orba de la nit tancada, tems que ran de parets hi resideixin silents chors sencers de flagrants tocats del bolet.

I cal esmentar els estranys, incandescents, espectrals, somnàmbuls. Sovint qualque aparatós imbècil, amb dèries eclesiàstiques... Seguint una dinàmica immanent a llur (poca) substància, els pobres devots es deuen trobar a un món paral·lel. S’han agenollats i s’han arrossegats davant qui sap quin antic botxí, qui, com al bou, els escapçarà. Són els bons serfs qui arrisquen llur penosa gangrenosa existència per a la ‘salvació’ de llur senyor. Màrtirs, se li sacrifiquen, assidus, i el senyor, llunyà, inaccessible, com en ressona el panxot de riure que es fot; s’esclafeix, victoriós com un malparit. I, sedec de sang, es veu que en demana més. Que li facin cua i tot, els merdosos devots, car això rai, mai ni el botxí ni la seua esmolada destral poc que gens no se n’ujaran (a part que hi ha tota una llista de bavosos substituts qui malden per tal de prendre-li el lloc).

Pel que fa als mortificants tabarrots pregaires, els faig entendre amb fines insinuacions (potser, això també), als qui semblen menys fanàtics, que... «Hom apella religió (i cascú en té per força una d’exclusiva, per a ell tot sol, encar que molt sovint es cregui adscrit a la que porta un nom o altre, tant se val quina, amb dogmes datspelcul en els quals ell s’hi arrapa o no s’hi arrapa, segons el moment); hom apella religió, doncs, dic, a un reguitzell més o menys tofut (i fotut) d’idees idiotes generades per qualque virus mefític qui, per ximple adoctrinament malparit, se t’empelta al cervellot, i et fa veure i creure simplement subjectives al·lucinacions de boig.»

Dormia amb aquell capellà, i em confessà llavors que es feia escorcollar i escandallar constantment ses i recte, perquè (segons diu) pateix de morenes.

Em diu que és clar que cerca sempre la constatació fidedigna del mateix diagnòstic clínic.

—Són morenes, oi? Són morenes? Són morenes?

—Sí, en són, en són.

—Uf, quin pes no traieu de sobre. Morenes, eh? No pas res de més esotèric? És que sabeu, un rep tantes d’amenaces atees! Hom em maleeix sense repòs. The bitches’ curse. A pleret, a betzef. He feta una patètica carrera de capellà datpelcul, i és clar, al cap de centúries el cul se’n ressent. Ja ho discutien les repapiejants padrines al bancs de l’estació quan feia de conseller d’ètica en l’equip a l’institut. Deien: «El tast del feble conseller dels campions pobletans a favor dels forçuts peons el durà a perdició. Això dels culs, a part de fastigosament pudent, és altament perillós.» I les sàvies àvies de l’edat provecta, vós, la raó no els mancà mai pas. La prova: muà.

Després, sempre hi ha el perill que la dispesera (aparentment no pas tan omniscient com això) t’encolomi de veí un boig assassí, o un boig i prou, o un assassí i prou; de tota manera, un ens no pas tabarra, ell, ans al contrari, entotsolat, silent i furtiu qui, fortuïtament, et pot, en cap rauxa, voler-te mort, i tu, com un estaquirot, dormint al costat.

Hi havia l’home bast qui anava a confessar que havia occida sa muller.

Em diu, «Anava a denunciar’m, car era segur que l’havia matada, i resulta que no.»

Es veu que es retreia, mirant-se al mirall del canfelip. «Què has fet, desgraciat! L’has...»

I llavors se n’adonava. «Has matada no pas la dona, ans la seua merda al canfelip! Vejam com anaven les circumstàncies... Aquest matí, quan et llevaves de molt mala llet, i veies el seu cagallonàs mal enganxat a caire de la tassa tota bruta, què et foties a fer? Rabiós i frenètic hi trepitjaves fanàticament, clafert d’estupiditat i d’odi. I llavors, tot seguit, al cap d’estoneta, et queien les llàgrimes, i et creies, penitent, un altre maleït malèfic ‘feminicida’, i no... No érets (buf, respira!) sinó un altre sòpit carallot ‘femticida’. Has romàs (a part tota la femta esbarriada a les espardenyes i als camals del pijama) parat com un ruc qui veia ballar follament folls follets als catúfols de la sínia. I ben rellevat de tot pecat, regraciaves la merda. Li hauries i tot demanat perdó, tret que érets massa feliç i te n’oblidaves, de la gentilesa.»

Hom aprèn tanmateix força, a dispesa, amb hostes qui, sovint, són, com dic, totalment diferents d’una nit a l’altra. Les confidències entre gent qui segurament que no es veuran mai més abunden.

En Gustau Verga i n’Argeric Verge, se’m deien incompatibles, com gàrgoles vora el terrat, o els mateixos moixons qui es barallen enderiats prop la finestra. «Nosaltres dos, astrònoms imaginaris, qui, visionaris, ullem de lluny en lluny, breus i nocturns, l’hort restret i auster, captiu, del firmament. El nostre magí és hermètic palimpsest, d’ací que l’hort celeste sempre ens sigui immaculadament (i de vegades traumàticament) novell. Darrerement, eclèctiques, sorprenents, paròdiques, les fàtues i bufones flors que ens hi creixien, visitades per orbs extàtics insectes, eren asfòdels esclatants i sanguínies anèmones.»

Incompatibles, cascú un poeta d’una escola o altra. Ara no sé (ni vull saber) quines.

Ep, i parlant d’‘artistes’, un pintor qui pudia tremendament a trementina. M’esperona, molt raonablement, que faci això... «Escarneix els repulsius gargots que hom (l’ignar fatu ‘entès’) en diu d’‘art’! Tant (ni tants) com puguis, trenca’n emprenyat els quadres, i ja ho fots tot, d’una escombrada, a les escombraries.»

La (segons ella molt capaç) musica, una noieta delicada, qui dorm (amb si sabéssiu la voluptat!) amb el seu amat violí, i qui adesiara llepa amb unció l’apte fil de l’arquet, relata que... «Quan mon pare feia de music, trobava que exprimir’s amb notes pentagràmiques era molt més expressiu doncs que no pas amb mots ni paraules. I ma cosina Zineta Mir (n’Alfonsina Mir i Boinà, na Zinó, na Zineta), quan se n’assabentà, trobà, industriosa, que era la millor idea del món. La dificultat per a ella rau aleshores en el fet que a les lleixes del pentagrama no li casen les bones notes, i que tot hi és doncs un nyap, i la pobra es féu violar manta de vegada pels altres musics de les diferents orquestres qui, sense dir re més, es pensaven haver-la entès què era allò, allò que volia — i potser ho era, en el fons, qui sap, ca?»

I el bròfec profeta (predicador) qui conta (és clar) falòrnies? Fariseus i d’altres galifardeus pretenen ésser seus (pertànyer-li idealment), tant i com duri la tortura i expoliació dels reus robats, escarrutxats, les classes explotades. Apofènic (ço és, veu models o arranjaments en llocs on no n’hi ha, és a dir, el seu magí se sobrevalora, i accepta, molt rucament, místics acunçaments al desreng de la realitat), tracta totes les clientes de la seua església si fa no fa (o exactament) com d’altres capellans d’altres sectes (com ara la catòlica) tracten llur harem o serrall molt ridícul de carrinclons ninots de guix xaronament i cridanerament mal pintats, amb gairebé indescriptible luxúria, els capsdecony.

I tant d’escàpol ni fugitiu de terres irredemptes. Totalment despagat, fastiguejat de tot. «No tornaré pas mai a l’infern. Ja només hi romanen botiflers i aixarnegats. Tifes putrefactes, pestilents. És el darrer indret on em perdria. Ecs!»

I el pagès amb l’ase qui porta a vendre, em conta que... «Birbant vora el camí, veus arribar les flames, les plomes, i aquella pudor de resclosit que foten els maleïts vehicles, i llavors, pitjor, la catipèn dels policroms corredors esbufegant damunt llurs bicicles! Gara! Ull viu! Via fora! Vaig avisant pertot arreu les pobres innocents bèsties sotmeses a llur repugnant barbarisme.»

I els dos amants, pusil·lànimes barliqui-barloquis, llurs enigmàtiques ganyotes, llurs contorsions críptiques, llurs genives nues, i qui al llit, tant de bellugueig, s’aürten i empenyen com aviram al galliner, i es discuteixen. «—Si no en vols, ni mai!» «—Ni que visqui encar onze milions d’anys, com certes esponges abissals, no crec que em podràs tornar a dir ‘gola de llop, ni de tauró, ni d’os’; en endavant, te n’hauràs d’espinyar, elis!» «—Pse. Perdre això i no re serà el mateix. De retruc, puc dir-te que un cadàver demostraria un talent molt més seriós per a la tasca. Car qui ets, tot comptat i debatut? De coratge nul, gens ardit, volpell, covard de mena. Encar et veig ahir o abans-d’ahir, perplex davant l’atac sobtat de les innombrables gavines.» «—I tu, bombolleta d’autumne, nas de cera, nas de màstec, pàmfil sobresegut, qui pidolaves comiat, i pregaves si et fos llegut de somicar quan t’escanyaves mentre tanmateix endrapaves de valent, i ens posaves en evidència davant tots els altres pallussos qui al restaurant somreien burletes, com tips escurçons.»

Ni em giquen aclucar l’ull. Els dic... «Nois, quan claparem? Pau, oi, pau. Jaquíssiu el passat jeure, com em convé a mi i tot, si us plau. Demà em toca examen, fa? I el passat què? El passat, no hi ha re més mal·leable, el present te’l masega i pasta al seu tast, i el futur (si n’hi ha cap!) ai què en fotrà! Desastres!»

Amb el piu penjant, de vegades malabarismes vaig fent sense ni pensar-hi. Fins que me n’adon qui em dorm al costat. Put a romàtic. Put a cony. I recordava l’obra clàssica, “Cunt for hire”. On cada dona neix amb el mateix cartell virtual. “Cony a llogar” — diu el cartell, i entre parèntesi afegeix, “per a l’instant i a córrer, o, pagant més, molt més, desgraciat il·lús mascle, per a molt miserable (per a ell) i llarga (o llargueta) durada”. I llavors personalment em reprenia, i m’advertia, em feia avinent... «Para compte. Si hi fites de debò, adona-te’n que, de cada noieta, son cony, què és? Es belluga tal com fa exactament l’esquer que penja del peix abissal. És enze de peix agressor i predator perquè hi piquis. I si hi piques, ja has begut oli. Ja has caigut a la gàbia, o al bertrol — i si doncs no això, a la presó, o al cementiri.»

Cap dona, i com més presumida pitjor, em farà caure al clot fatal. “...to her pudor puff, the lipalip one whose libe we drink at...”, s’hi diu a “Finnegans Wake”.

Ai, princeseta, el teu trau d’ambdues pudors! De part d’avall ets alhora pudorosa i pudent. Un pudor de peix. O pitjor, una fortor nidorosa. Ara ja ho saps, així que menys petulància, si us plau. I ni no pagant pas, d’arròs ni per gràcia, perquè, jove estudiant, potser els feia gràcia, llur uix clos, clos roman (ha de romandre). I qui empeny, és l’empès.

Car soc l’immens bacteriòleg ni higiènic higienista n’Idomeneu, qui, com no pas com un altre lúgubre Barbablava, s’estima més d’estudiar l’estupefaent geografia (sobretot l’ígnia turbulent proteica volcànica orografia) dels formatges que no pas la de les set condemnades faves mullers del conte idiota. Car els set formatges, abans no els escapci ben escapçats, prou van desenvolupant (per escaients bacteris ni fongs assistits, cascun d’ells un altre magnífic Amfió, el gran constructor de ciutats), al cap de mesos, universos fascinants — si més no vists ni visitats pel microscopi.

La meua tesi serà un triomf (crec).

Nogensmenys, què? Res. Aquell somni propulsiu, com tots els somnis de tothom qui no sigui un il·lús, s’estavellà al dur inamovible mut mur de la realitat. En un ràpid esguard a l’errònia drecera que emprenia en néixer devers aquest món infernal, on només destruint altri, et pots mig construir, m’ho hauria dit il·lusionadament clar.

De cops, qualque company nou de trinca, romanc ben sorprès de veure-me-l’hi. Me l’imagín, per comptes d’al meu costat, també de sobines, roncant, son respir molt desordenat, jagut a un banc de l’església, i jo qui me l’esguard, estranyat, doncs, dient-me, has retrobat el rastre del disbauxat qui, piadós, se n’anava valsant cap a confessar’s; i em diu, diu al capellà (qui soc jo), que els domèstics asinins cascavells de l’èxit són la seua debilitat; el capellà, càustic, li fot, per tota penitència, un parell de mastegots, i el jaqueix damunt el banc, mig mort, que acabi de dormir la pítia.

Malhauradament, la fantasia i la realitat disten, com tothom sap. Car prou m’hi trobava, en casos tals. Quants de cops en la mateixa situació.

Tant d’obrer greixós qui, esglaiat, es llevava simultàniament quan em llevava, i convertit en barroer filòsof hipnopòmpic, em deia allò que li passava efímerament pel meló, com qualsevol altre filòsof ‘consagrat’, i ho deia (amb la mateixa prosopopeia) com si fos la gran cosa — i en acabat potser els epígons (no pas seus, els de l’altre) s’hi rabejarien, encar més gloriosos ni llords (com escau als delinqüents qui aprofiten les escorrialles), amb llurs extensions tant o més ximples encar sobre les ‘originals’ tesis ni temes ni teories.

Ni bri impressionat. Com a cada matinal malalt el consolava (si encar hi era) dient-li que «Qui no té un all, té una ceba», tret que prou m’estalviava de dir-li (qui sap com s’ho prenia) allò altre de «Això només passa tres dies abans de morir» que tant m’acollonia de petit, fins que me’n vaig adonar que, si abans dels tres dies, em tornava a plànyer, el respit s’allargava, de tal faisó que, fins i tot, amb aquell estratagema, podia no morir-me mai.

Doncs això, si als qui es planyien de bon matí els oferia la banal solució del tots hi som i cal fer-se fotre, així mateix, als altres, als qui, de llurs luctuoses fluctuants llefiscoses gelees adventíciament allotjades a llurs cranis, n’extreien bestials opinions, també els apaivagava amb el «Quot homines tot sententiae», i per als més llecs, amb l’encar més precís «Tants de caps, tants de barrets». I és clar que mai, a cap de llurs irracionalitats, no els les discutia pas gens, engegava un altre lloc comú com ara «Dos no es barallen, noi, si un no ho vol», i au. Tothom content.

Amb una certa pressa, eixia del pis i corria pels carrers. No volia fer tard. Algun dia, qui sap, bon estudiant, em guanyava (creu-t’ho, gamarús) cap passaport lluny de les opressores dispeses.

Tret que llavors de sobte què encar...?

Que llavors, aprés la miríada d’inconveniències que la dictadora no em feia patir, un matí de mala jeia, m’envesteix tot d’una (enutjada dispesera) i em foragita. D’on surt tanta de ferotgia contra qualcú qui sempre ha feta tanta de bondat?

—Saps què, Ça-xona? Ja en tinc prou, fot-me el camp. Una és massa bona. Hom se n’atipa.

—Digui’m, mestressa! Com es menja? Com pot ésser! Injustificable! Incomprensible!

Zero domini, el meu, del discurs; amb els mots que em llisquen, incerts, vessats, vers totes bandes; inaprehensibles com puces mofetes qui saltironessin pels voltants.

Resulta que el mancament és meu. M’alleva la culpa (a mi!). Es veu que ‘massa’ dels (molt generosament per part d’ella!) ‘convidats’ al meu llit (les nostres relacions tan idíl·liques que creia que eren!), se li planyen l’endemà (i se li volen covards desertors) que, bo i clapant, soc un xerraire, i que la meua xerrameca incessant, les sibil·lines insinuacions (o en diu ‘inseminacions?), els instil·la (com ara fetitxes neurològics!), al ‘subconscient’ (quin invent!), moltes, moltíssimes, d’‘idees criminals’!

Així que re, em veia un cop més al carrer. Tret que, hora d’anar-me’n, escopetejat, i amb el portant, pensava, ‘Oi que em deu deure una bona porció d’allò que li pagava pel llit, si al capdavall tanta d’altra gent (una gernació heteròclita!) hi han dormit també pagant-la (a ella)?’

D’esme li deia: «Ja ho trobarem.»

No em va entendre. Com es va posar! «És això una amenaça?»

«Déu me’n guard.»

«Ah! Perquè si és una amenaça...»

Ja (jo) era caminant avall, avall...



(><><)



37. (Faulassa de l’eunuc nu.)



L’eunuc, únic sa de la tríada, nan carrincló, tot ho endreça al voltant, didàctic, alliçonant els llorets, gens satíric, imposant a l’ambient una certa sumptuositat, una sumptuositat de purgatori, cambra de lentes voluptuoses torturetes, perquè els druts de la muller, quan voraços se la carden, de cap prostíbul tahicià ni haitià, no se n’enyorin tampoc gaire.

Avui s’ensopega amb els dos amics, en Macià i en Melcior, jaient novament i carnal amb fembra maridada — ço és, la seua deessa i, per a avui només, la llur.

En M. i en M. han pujat d’aquella part de l’Àfrica on perquè les dones foten aquells culs tan enormes, els diguem-ne mascles han d’haver els cigalots corresponents, ço és, en un mot, monstruosos.

Els veig com s’apropinqüen, xarons, a la presa, atletes de qui cal esperar que les acrobàcies esdevindran, al llit, vistosos, llampants, arabescs gegantescs, rebuts amb crits per l’agradosa i àdhuc entusiasta ‘víctima’, i amb estoica impassibilitat pel testimoni ignoradament absent.

Per a atiar’ls l’altre apetit, cireretes, que haig abans ben rentades i suareta servides, (ella) els les va oferint boca a boca.

Lacai uniformadet, em tinc, com dic, imperceptiblement prop, per a re que freturessin. Aguantar la capa, hò, mes totalment apotàctic, en la foscor. Només quan em manin, només si mai els calc, treuré el nas. Si no els calc, re; incorpori, indiscernible; confós amb (i en) el rerefons, part inconspícua de la decoració.

Tant se val. Quants de camins ho hauré de repetir? Alguns dels qui versemblantment només servim per a servir (taules o clients de manta condició), això rai; un pic treta la lleugera disfressa, nus, esdevenim qui som de debò part de dins.

En el meu cas, epicuri, frugal, manumès. Epicuri. Frugal. Manumès. Auster, lletraferit, immusteïble.

Sargantilla, fardatxet, petit llargardaix casolà, llocot egregi i sobirà, qui, fora de servei (amb la dona convenientment lluny, de viatge diplomàtic molt important; o encar lluny, i de viatge de vacances amb drut fefaent), llocot, llangardaix d’interior (millor que no llangardaix de la mena que en diem talla-robes), talla-robes entre guspireigs de salpetre, gloriós entre tenebres, al soterrani si voleu, dic, prou puc, així i això soc, aquell qui, llavòrens, feliç i mig ensopit, covar rai, jagut, amb llibrots qualssevol (tots molt finament ni inescrutablement pispats), estesos part davant i pels costats (i no cal dir que la meua altrament oculta biblioteca és quilomètrica), l’estona deliciosament s’allargassa.

Ara (en les meues joveneses qualque pic prou s’havia escaigut) (i els seguicis i escares a cos propi i aliè prou deuen durar encar!) (en les meues velleses què s’escauria no ho vull ni pensar!), ara, dic, pobre eunuc nu, si mai ningú, amb una puntada al cul, el fotés fora de casa, ai, hecatombe, pitjor, harmaguèdon, desastre, flagell i glànola! Trompades a tort i a dret.

Enemics a pleret. Assassins a betzef. Automòbils, bicicletes, tot vehicle mig motoritzat, volen la meua mort! I encar rai que no soc el qui els mena (només caldria sinó!), car llavors, ai, com dic, les víctimes que lleix darrere, en la meua correguda vers l’abís, l’apodiabolosi indeturable provocada pel mareig i la manca total de cap mena de control de maligna màquina letal...

Saps què? No em fotéssiu si us plau cap favor! Estalvieu-me’n la tortura! Em moriré abans de pujar-hi, tat?

Prou. Si m’hi capfic, esdevinc aprosèctic, incapaç de concentrar’m.

Com a bon mediterrani, apotropaic, no fos cas que ofenguem els envejosos esperits qui vigilen que no siguis massa feliç per a putejar’t de mantinent, i pitjor com millor no et trobaves, així que dissimular, un colló, vull dir, un tip. I tant.

No vols pas que les fúries a l’entremon se t’emprenyin quan et clissen, un homenet tan viu i espatotxí; no, no; tu pansidot, la processó joiosa dels agatodemònics esperits teus, part de dins i prou, desviant totjorn la irritació dels poders amagats, i les maleïdes malastrugances que distribueixen tan a lloure, els merdosos divins datspelcul.

Fes-ho veure, saps? Al joc o a la fira de la vida, si totes et toquen maldades, fes-te l’humil tanmateix. O com diu l’antic clàssic oracle, ‘Somriu a la merdosa sort, els fats potser es creuran que et plau, i et lleixaran en pau. Smile at hard luck; the fates may think you like it and quit.’ I tant. Car qui sap qui t’espia. Ets en plena nundinació, regatejant i barriscant, trampejant la cosa, i tot d’una et vols fer el massa viu. Malament rai! A qui cau el llamp forcat? Et solcava mortífer!

A part les força útils supersticions, som-hi. Cal dir que, entre nosaltres, com amb tothom, hi ha de tot: eunucs sortosos i eunucs malastrucs. Tota la policroma iconografia que ens representa duu raó. Banyuts xirois i fins cofois i tot, claferts de murti-bings, com qui diu; i banyuts quilis, miserables fins a la merda, rosegats per passions histèriques, immunes a tot pal·liatiu; res de més irrisori, aqueixos darrers, en excés desgraciats, malanats.

Equilibrat, heus-ho, així em captinc. Ni massa d’un cantó, ni massa de l’altre, com si no hi soc. I si em calguessin pistrins, que no me’n calen pràcticament mai, sempre, furtiu, clandestí, prou hec una sortida; prou em coneixen al gremi; hi comencí de ben jovenet. Anònim, disfressat d’esclau, recollint arreu brutícies, desencastant rebuigs de morralló d’amples boneres de carrer, i alhora, sota el nas, com em cargol de riure, ert a les vorades de les voreres, esborneiats, amb cares d’orats, sempre a caire d’abís, l’abís representat per llur buidor intel·lectual, esperant que isquin dels palaus els senyors; estic parlant, no pas dels eunucs de servei casolà i pacífic, parl ara dels altres, els estòlids lacais amb planxades lliurees, i tantost hom els ho permet, com s’esquitllen a pixar-hi, cagar-hi, fumar-hi, i a mútuament i recíproca pelar-se-les i xuclar-se-les afamegadament, a les fèrries molt pudents latrines de l’estació.



(><><)



38. (Faulassa de sor Electra a la latrina.)



Sor Electra, quina afecció per als papes, vós! Agafava a la biblioteca, per a llegir, només vides de papes, i en cercava, als llibres, les imatges, i quan hi trobava les pintures i les fotografies dels papes més estimats, especialment els dos papes catalans, els Borges, el Borja u i el Borja dos. Sobretot el segon, quin home més valent i decidit, i com cal i baronívol, vós. Honor, virtut, moralitat, mestratge, coratge. I tant. Com envejava sor Electra la Lucrècia, una de les dones més intel·ligents qui mai no han existit. Ésser sempre a prop de son pare, el papa! Rebre’n les meravelloses instruccions, respirar-ne el santíssim aflat!

No era permès endur-se els llibres de la biblioteca a les latrines, tret que, aprofitant el robam que les sors havien de portar, abans d’anar-se’n a fer les feines naturals del cagar, pixar, desempallegar-se del menstru, i així anar fent, sor Electra, clandestinament, s’amagava el llibre que volia sota el faldillam, i si era sola cagant, hi esguardava les imatges i se la pelava de ferm.

És clar que quan hi havia d’altres sors a la latrina, calia anar amb molt més de compte, i pelar-se-la sota el faldillam d’una faisó més discreta, tot veient llavors les imatges al magí. Cal dir que les latrines del convent contenien vint-i-quatre forats, dotze i dotze davant part davant. Comptant que entre totes, les sors només hi érem vint-i-sis, era raríssim que un forat o altre no fos lliure. Altrament que hom tracti d’escandallar l’escàndol! Allò fora pollam esvalotat! Anatema, vós! Dos culs cagant al mateix forat! Caldria que fòssim bessones ‘siameses’!

A part que, generalment, les sors de peu pla no volien cagar alhora que la mare superiora ni amb cap altra de les monges d’autoritat hi caguessin així mateix. A part la pudor (extrema, satànica!) que fotien, sempre et vigilaven, sempre et sotjaven, sempre et clavaven l’esguard, sempre et fitaven amb ulls diabòlics, i havies de parar molt de compte on cardaves les mans, no fos cas que et toquessis l’indret que només poden tocar (més tard) les infernals patums d’allà ensús, ben endalt, amunt, ja m’enteneu, al cel, rere el núvols proterviosament procel·losos ni els vents pluigs.

Qui sap com la mare superiora se n’assabentà, que sor Electra n’era enamorada, dels papes i que potser era una amor, ai, més aviat carnal. La qüestió que un bon dia, a l’hora de la biblioteca, sor Electra, cercant pertot arreu debades llibres de papes, li pujà la mosca al nas.

I efectivament, es veu que la superiora els havia fets retirar tots. Em sembla que com a bona feixista xarnega els havia fets cremar en pira sacrificial i tot, per a més glòria del gloriós.

—On són les vides dels papes, si us plau, mare superiora? — gosà demanar sor Electra.

—Prou papes! Ara toca d’estudiar les vides d’altres sants barons de més vàlua pel que fa a les indulgències i mandangues d’aqueixes! Llista enorme de sanguinaris sadomasoquistes, els (i encar millor) les màrtirs — a pilots, això rai. Teca inacabable, horrors sens fi. Res de més excitant, carallot!

—Però jo...

—Què! — furiosíssima.

—Els papes...

—Ni papes ni paperines! Panxacontents! No són pas exemple de re! Sants Peres amb els pebrots quadrats, massa de pixavagància! Al contrari! Santa Llúcia eixorbada, sant Llorenç ben rostit, santa Àgata del mamellam salvatgement tolt, sant Bartomeu a pleret escorxat... Això són paradigmes del viure com déu mana, cordons!

Pobra sor Electra, no se la pelava llavors gairebé gens; havia pispat un llapis i arrencava d’estranquis qualque paper només mig guixat de cap llibrot de tortures, i ella mateixa, romàntica, s’hi dibuixava papes. Papes trempant i tot sota llurs esplèndidament enfarfegats faldillams pontificals. Tret que allò, és clar, no era pas el mateix que la imatge autèntica de l’enamorat.

Va anar desenvolupant un odi insostenible envers la mare, vull dir, la mare superiora. Quina rancúnia li portava, tu! Una nit va esperar que la superiora doncs anés a cagar, i subreptíciament, anant-hi de puntetes, es va ficar rere seu a les latrines, de mantinent li foté un cop al cap amb el vas de les hòsties de l’imbècil repapiejaire capellà i, llavors que la tenia estamordida, li va empènyer el cap ben avall, per un dels forats plens de merda, i l’hi mantingué fins que la mare, negada, no foté ‘cuïc’.

La mesquita, efectivament, de més a més, feia força dies que s’acumulava i pràcticament sobreeixia. Aquell femellam descordat cagava pels descosits. Dejeccions asssortides, excrecions policromes, un bon quadre de la moderna empastifada a cada forat. En Jim Butsènit, el mesquiter, feia mesos que no el vèiem amb el seu caixot curull de caca. Sor Fedra deia que segur que la súper li havia interdida la tornada, car l’havia pescat sovint volent festejar de per de riure amb les més eixerides.

Sor Fedra, ja que hi som, no amava pas gens aquell geniüt i malcarat de malparit déu-lo-pare, no. Ella, ni cal dir, amava per comptes, molt apassionadament i carnal, aquell jove plàcid pedagog, bell i formós, hiperbòlicament “ros i blanquet” entre tant de bru brut carallot de tolt prepuci, i de més a més pedòfil i pauperòfil, i oligopsükhòfil (amant tot plegat dels pusil·lànimes i miquetes i pobrets d’esperit com jo mateix*), i algolàgnic passiu d’afegitó, molt patidoret, qui us somreia finament i tot, quan més adolorit els dolents no el volien, pobrissó, vull dir, naturalment, oi?

Que què m’empatoll? El fill de mal pare, és clar, déu-lo-fill — el de la creu, cordills!

I tant, escolta, ell mateix, qui altre? (Ep, i això de la creu, com altrament tota sor per sort prou sap, no fotis, tu, quin massa adientíssim godomassí, no fa?)

Tant se val. La qüestió, que sor Electra de mantinent anà, heroica, reptiliana, a posar la feixuga copa daurada on el capellanot no la desava, i se’n tornà sense fer soroll al llit.

Enmig de la nit, cap altra sor amb diarrea es veu que prou devia haver anat a buida a les latrines, i quin crit no endegà. Despertà tot el convent. Acordaren en conxorxa les comandants no dir re a la bòfia. Car allò era segurament déu qui havia castigada la mare, per haver pecat d’amagat.

Vols-t’hi jugar que, com havia fet de temps immemorial ençà, feia encar, amb totes les novelles, per a fer-los pagar la patenta, allò de pelar-los-li molt dolorosament (l’aparell — la pereta! — de baix), per a la pròpia sàdica satisfacció, i per a desdir-les de fer-ho en endavant elles mateixes? I se la pelava ensems ella mateixa sàficament i d’amagatotis? Ep! I sense les dolors en acabat de l’altra! Sense les dolors, ella, de les molt exemplars màrtirs d’adés. Sense eixorbar-se, docns, ni toldre’s els pitots, ni rostir-se a la graella, ni escorxar-se pelleringa a pelleringa? Això és greu, fa? Una hipòcrita de campionat! Meuca colltorta, puta permòdol, vós!

En tot cas, era cert de totes totes que déu, sempre tan murri ni garneu, el càstig exemplar el va dissimular fent-la ensopegar amb (i en) una rajola mig aixecada vora la porta de la latrina, de tal faisó que, en caure, la mare es fotia un cop de caldéu vora el forat i, sense que ningú se n’adonés (era sola a la cagadora comunal), el cap atuït li va anar relliscant vers la merdegada on la pobra és clar s’hi negà.

Sí ves. Coses que s’esdevenen. Res d’estrany.


(...)


[*(«Pusil·lànime, miquetes i pobret d’esperit com jo.»)

(Soc com ell, entrevingut pels crònics presagis de l’androgin.)

Com l’home de n’Electra, qui es diu:

«—Si no soc sinó doncs un paupèrrim misèrrim pagerol, una dona així tan superior, vols que la toqui...?
—Que gosi, desgraciat, mai de tocar-li un pèl...?
—No la tocaré pas, no gosaré pas!
—Fora com ara cosa sacrílega de fer-ho, ni àdhuc de pensar-hi.
—No!
—No en soc gens digne, mare meua!
—Un ens tan excel·lent, una persona òptima i pulquèrrima com aquesta divinal princesa, on vols anar a parar...?
—Què dius? Ets boig! Mai! De cap manera!»


(...)


(I ara, d’afegitó, un mot pel que fa a n’Orestes, qui, fiblat sense descans per la maligna vespa Electra, matà sa mare.)

Sa germana Electra, doncs, constantment, «Ma-mà ma-ma-mà mata (!) ta-tà ta-ta-tà ta ma-mare!» I, «Ma-mà ma-ma-mà mata (!) ma-mà ma-ma-mà ma ma-mare!»

En martelleig de quequeig, vessant-li delèteria poció a les orelles, contínua odiosa serp, escurçó insidiós, cròtal incrustat. «Ma-mà ma mata! Mamata! Ma mare! Ta mare!»

I ell, tip del verí, embogit, prenent aquell vespre un bus d’escola buit i aparcat davant la casa del xofer, qui potser era adormit o bé sopant, i fotent ell, n’Orestes, el camp sense fer soroll i llavors estacionant-se en lloc estratègic i esperant-hi que sa mare, tornant de cal perruquer, volgués llavors passar innocentment a l’altra banda, per tal d’aixafar-la com cap coca ni bunyol mal fet.

Ço que fou fet, no pas com volgueren els fats (monstres inexistents), ans com volgué sa fada, fadíssima, germanota, monstre tangible, real, extremadament emprenyador.

I llavors, és clar, més tard, ell, rosegat de nits pels espaordidors malsons...

Sa mare, esdevinguda aranya enorme d’ull gegantins, i qui, ennegrida de negra sang, tota esclafada i tot, i mancant-li qualque pota, amb d’altres potes mal penjades, amb els múltiples ulls lluents tots damunt davall, amb els trets a la biorxa, i ella qui tanmateix, som-hi, amunt, i assoleix d’anar enfilant-se a l’autobús, i aviat entrarà a la cabina, i ell, enfollit, desesperat, què pot fer altre que accelerar, escruixit, esmeperdut, fins que no s’estimba abís avall?

On amb un esgarip d’esglai, mort de por, se’ns torna a desvetllar.

I recomencem-hi. Malsons nus d’insistent rau-rau.

Massa poc.

Ridícul matricida datpelcul. Família de capsdecony empestats per les carrinclones carallotades dels capellans.



(><><)



39. (Phaulassa philosòphica en phorma de phicció.)



Via phora, que ja som dins, i doncs comença la phunció on per phorça hi has d’ésser, tot i no saber-ho (ni saber-te’n el paper), el protagonista.

Aquest és l’hospital on cada gat, rere rígids cortinatges, és totalment, dels becs de les orelles al bec de la cua, d’un color vermell molt viu. No són ni rosats ni rossos ni pèl-roja — són del vermell més encès ni roent.

Aquest és l’hospital on si mai t’hi trobes el malalt qui delerós cerques, arraconat tot sol i abandonat en un recer tot nu, sense cap altre objecte a la cambra irregular i molt estreta que el miserable llit i el molt adolorit moribund damunt, no vol pas dir que, si et distreus, o tombis el cap, per exemple, te’l tornis ja a trobar mai més.

Aquest és l’hospital on cada corredor s’acaba, per molt que pugis i davallis amples esglaons de grans elaborades escalinates, en un mur tot nu, impassable, massís, com la phi del món.

Aquest, ephectivament, és l’hospital dels atzucacs i culs de sac. Els gats roents els veus qui se t’esquitllen — phelins phurtius phugaços — pels llocs més impensats.

Aquest és l’hospital on sovint, a cap corredor o altre, arrambat a una de les dues parets nues, t’hi ensopegues una taula plena de llonzes de pernil i bocins de truita, i llepolies i bons ganyips rai — tot de phranc, aparentment.

I tanmateix, aquest és l’hospital, on, prop la cuina, hi ha un enpheinat restaurant on hom et serveix, o t’hi autoserveixes, justament els mateixos plats exhibits, a la babalà, arbitràriament, en taules inestables, tot curulles, a alguns dels altrament sempre buits corredors.

Aquest és l’hospital on les grasses cuineres i els grassos cuiners phestegen divertits amb el visitant qui sempre saben que voldrà desesperadament — havent-ne ensumades les putrephactives phortors — anar tot seguit al canfelip (si mai el troba, en acabat de perdre’s per indrets orphes de cap mena de senyalització), un recinte empastiphat de merda i pixum phins dalt de tot.

N’ix ben brut, tret que tant se val, car, en sortir-hi tampoc no sabrà mai com tornar enrere. No es trobarà pas cap conegut.

És d’allò més divertit (per als barliqui-barloquis de la cuina) saber que el visitant en aquest hospital no pot pas, vagi on vagi, sinó perdre-s’hi.

Aquest és l’hospital on, si davalles on et penses que hi ha l’entrada, amables guies se’t presten a guiar-t’hi, i al cap de molt romancejar te n’adones phinalment que només coneixen les primeres escales, i ja no saben res més, i se t’excusen dient-te que sí, ves, només són principiants, pha poc, gairebé no res, que han començat, i et diuen, d’aphegit, que, ephectivament, tots els gats hi són de la mateixa color inimaginable, i que tots es diuen igual.

Tots els gats vivament vermells es diuen Vieira. Tret que és cert que hom en deu veure qui es belluguen pertot, i potser, això no obstant, àdhuc només n’hi ha un, sempre el mateix, de Vieira, el qual, ja ho veieu quin cas, s’escau, el punyeteret, de phicar-se pertot arreu, esquivant, a phrec d’ésser sempre esclaphat pels cortinatges inphlexibles (veritables telons d’acer), esmunyint-s’hi nogensmenys, llambrescs, al darrer instant, i philtrant-se en acabat, com phlama phantasmagòrica, per qualsevol altre cantó, ben imprevisiblement.

Sempre atrapat, en Vieira, com el visitant, i de trast en trast lleixant anar un llarg miol, sovint molt penós, aparentment, ell també, doncs, molt apenat.

Aquest és l’hospital d’on mai no en sortiràs, adolorit malalt, sinó menjat lentament i tranquil·la, mos a mos, gairebé delectablement, per cap Vieira qualsevol.



(><><)



40. (Faula del desgast d’adí amb el pas de les hores.)



La formiga Dídaca Didàctica havia esdevinguda arquitecte autodidacte. Va néixer dotada amb una meravellosa habilitat per a concebre construccions.

En guipar els molt excepcionals plans per a la capital del reialme, la regina del niu li donà carta blanca per a emprar pler de soldades i obreres, perquè anessin a les pedreres de cuines i restaurants, i fàbriques, i molls i ports, del reialme exterior, el carrincló reialme dels prodigis geopodrits, per tal així mateix que poguessin anar portant a casa, en ben acunçats arrengats molt nodrits exèrcits, tants de marrofins com els fos factible de carregar.

Marrofins sencers, és clar, duts acuradament per escamots o cohorts en formació testudinada, amb el terròs de sucre al capdamunt. Un terròs que havia d’arribar totalment incòlume, o no servia sinó de reble.

Pregonament lúcida, amb els marrofins feia llavors na Dídaca construir fantàstiques nues catedrals romàniques i baluards i castells amb merlets i matacans, i tota la tresca, i llavors, mentalment i horripilantment atlètica, monumentals subterranis versalles, i sanssoucis, i schönebrunnen... I encar una farcida mar de palaus barrocs, palaus a pilots, amb pinacles, i parapets, i palafits, o sense... I pagodes, piràmides, prismes, panòptics, panteons, pentàgons...

I, ai llas, precisament d’un dels pentàgons, una truculenta formiga es declarà generala en cap i engegà una revolució. La maleïda Revolució dels Tiberis Ininterromputs, on a tota formiga, obrera i soldada, li era llegut d’atipar-se de marrofins.

Com esquelets qui s’ensulsien si paràsits botiflers o microbis invasors en roseguen els espòndils, les estructures dels pulcres sumptuosos edificis, ara perforats pels proditoris alçaprems de les queixalades dels desagraïts fartanes, i llurs pedrots i perpanys, adés esculpits per bons picapedrers, ara doncs com més anàvem més ratats, i gradualment ja amb llurs immaculats blancs carreus anàrquicament enderrocats, les oníricament concebudes, piranesianes, construccions s’anaren ensorrant ineluctablement.

El formiguer singular, no gens adotzenat; l’imperial reialme hipogeu, admiració de tota l’abracabradant, sense parió, història de l’excelsa mirmecologia, féu ràpidament, com tots els altres imperis terràqüiament empescats, a la fi totalment figa.

Es fongué, com es fongueren, com assenyaladament es fonen, els marrofins al cafetó fumós.

Doncs ja ho veus. Aquest esdevingué llavors el panorama.



(><><)



41. (Mig ple, mig buit; mig tou, mig dur.) (Faulella.)



L’immunòleg Idomeneu Ça-xona troba, hiperpal·lestèsic, que tot trontolla incessantment.

Un nombre infinit de cèl·lules arreu que vibren bojalment, em farien tombar el cap caòticament.

Cada cuca presonera i ancorada a les clavegueres formades pels solcs jaquits enrere per la incomprensible versatilitat de ses cèl·lules.

Tanmateix, cert que certes neurones reeixim enmig de tot enrenou víric.

Ma padrina Concepció en concep de bones.

«Cal no prendre’s mai re a la valenta. Tot és relatiu, tot és indecís, tot és elàstic. Sempre hi ha més d’un cantó d’on guipar la cosa.

«Te n’adones que dos zeros fan alhora dos buits i un vuit...?

«Res no és mai ni ple ni buit. Tot és si fa no fa mig ple, mig buit.

«Moderació. Moderació cal, en tot. Els extremismes són sempre a bogues o límits, on raus com un carallot leri-leri, a frec d’estimbar-te avall a la mínima; cap ensopec o mal pas, i bona nit. Et rep l’abís flagrant, escatològic.

«Tot fanatisme, passió, frenesia... és senyal de màxima estupiditat.

«Cal que la pau al cervell no sigui mai alterada. Cal que el cervell sencer romangui en estat homeostàtic, és a dir, estable i equilibrat, com hi roman com a tota altra la cèl·lula sana.

«Tot ha d’ésser (i així has de prendre-t’ho) ensems mig tou i mig dur.

«Sempre duus a tret d’ull la boga d’arribada, amb el ben entès que la boga d’arribada i la boga de sortida coincideixen en tot — són l’únic mateix tret de línia traçat al recorregut.»

Hi ha un cavall albí qui, neuròtic, sucumbeix a la temptació, i s’engoleix les excrescències a les rels del jardí on aboca el vidre clar de la nostra finestra.

L’exuberància del monòleg que es manega en l’esforç trivial del mastegar fotria nerviós al més ajustat dels sistemes mentals de qui l’oís. Crec que és un cavall molt supersticiós i metafísic, i que masega, mentre mastega, mots incomprensiblement i arbitràriament juxtaposats (i al capdavall tant se val, és clar, car cert que pertot al món un mot prou en val un altre), sobre arcans i abstrusos sacrilegis contra qui sap quina altra esventada ni esvalotada fe.

I ara cau part de terra. On, pensiu, es deu suposar vegetatiu, o si més no parent dels vegetals; tot fet i dit, un petit afegit de vegetació.

Ha convertides impensadament i distreta en cormes indestructibles l’entrelligament dels seus cordons i cordills a les sabates, i si es vol moure mica cau supinament o pron; ep, o de costat, com ara.

Crec que és un cavall qui conec. Si més no, de lluny.

Era el cavall que a ca ma padrina, de petit, em jaquien que el muntés. Me l’imaginava cavall que em duia a la mort que tanta de por no em feia. Sempre m’ha fet, encar me’n fa.

«—Què esperes a cavall de la mort, i ferint-lo d’esperons?»

«—Desconfir la por. Si el cavall de la mort qui duu la mort a ca cascú qui mor, em permet de muntar-lo, potser m’habituaré a la mort i no em farà tanta de por.»

Raonament ximplet, d’infant.

Tanmateix, és cert que hom s’acostuma a tot.

A cada paisatge s’acostuma de seguida l’ull. I troba que només l’imperfecte és preciós.

Jacints de febrer que el glaç d’una nit ha malmès. Ales com adargues de l’àngel de la mort que les empra de matalàs i coixí quan s’adorm.

Els símptomes començaren quan me’n vaig adonar que cada matí em posava la roba davant darrere.

Em va dir la padrina Concepció. «Senyal de seny magníficament punxegut. Vols, retroactiu, tornar enrere. Fas bé. Aprofites l’avantatge prodigiós que et dona un recer segur, d’ençà del qual observar, amb tota equanimitat un futur mortífer.

«Corrent enrere, milers d’anys et van mormolant a l’orella interna els secrets més enginyosos dels morts més vius.

«Vius en (i veus) la fragmentació de les costures de la realitat racional.

«Regressivament, en reversió devers molt més fèrtils predis atàvics, amb quin dinamisme les obres mestres de l’enginyeria les sotmets d’esme a la robusta digestió de les analítiques rigors de les comparacions analògiques.

«Amb quina crònica acceleració no has anat saltant pels cims turbulents on es gestaren totes les fantàstiques conquestes del miscel·lani còsmic atmosfèric geomètric, més plausible, ocult!

«Fiblat abruptament, remuntant el solc eteri dels més fulgurants dels genis de l’avior, et fas gran, gegantí (gnom irrellevant que no semblaves en néixer), vora les reforçades vores del riu eteri que sembla singlar i solcar l’esotèrica galàctica.

«I saps que les diferents cosmogonies no neixen altrament que per sobtades atzaroses al·literacions. I que res no és secret. Que no hi ha misteri. Tot és simple i ximplet. A la babalà es creen els mons.

«Salut mental és sobretot allò que cal. Ben estudiat, tot es comprèn fàcilment. Féu en Hazlitt, ‘Algú clafert de secrets és un malparit o un imbècil — o alhora ambdues coses, és clar.’»

Amb rampells ara d’ascetisme ara d’esteticisme, tot em venia a l’enteniment ja previst i conegut, com ara si ho revisqués. Comprenia cada subjecte a la facultat, abans d’haver obert cap llibre ni sentit divagar cap professor.

Per ciència infusa, havent apreses totes les precondicions, els prerequisits, les conseqüències científiques s’infereixen i s’extrapolen totes soles.

«Has usurpat, abstretament omnívor, sense cap mena de lascívia, les lleis més vandàliques de l’hematologia. Domines, meteòric, sense bellugar’t de la taverna, on assaboreixes quietament ton curaçao, els secrets més inassequibles de la meiosi. No sé pas com t’ho fots. De tota manera, un màxim de puntuació.

«Els altres estudiants, promiscus i lleigs, estipendiats i supinament ignars, i amb els ventres exposats, jaguts plaentment i cofoia als coixins dels llimbs on, cretinitzats, es jaqueixen fascinar i embalbir pels ensopidors crims fenomenalment bigarrats d’una història maleïda, i llavors sovint, tot d’una, impel·lits per la possessió, la influència, interessada, sortint d’espetec a l’encalç d’altres tèrbols caragirats i ben lubricats parasitaris datspelsac, qui sabem per deducció mental que es deleixen amb les exòtiques ressuscitacions protoplasmàtiques dels novells més maldestres ídols qui la carn atrita del jovent dement adora amb deliri, insadollablement cobejosos, rapaços insofribles, amb càustica serenitat, tu, simultàniament, sempre evitant els innombrables riscs de sobtada extinció, i mai no fotent cap cas de la polsegosa retòrica ni de cap altre infecte romanent líric, mai tampoc no permetent que ningú et pari el parany de la interlocució que, amb molt avorrible pudorada, no duu mai enlloc, acrobàtic com anguila te n’esquitlles, espectral, vers la serena observació dels fenòmens discernits per les més sensacionals agudeses intel·lectuals.»

Un gripau romania il·lès, assegut al seu tron. Estatuesc, inescrutable. Esperaries debades i eternament que se’t suïcidés. Per què ho faria? Era qui jutjava tos moviments.

Creu-te’l ninot insensible, amb un engranatge que anc no tombarà en pana, per al teu detriment. El gripau és filosòfic.

Ben a prop, la pirotècnia de les singulars formigues assenyalaven de lluny, molt lluny, on les engrunes d’os rostat pels gossos subterranis no romanien.

Eren els gossos qui, llurs lladrucs pròpiament escanyats i doncs inoïbles, i mai no fent tampoc enllà d’un parell d’eixems de llongs, acompanyaven amb equanimitat en Mandràgora.

Originàriament, en Mandràgora era, immemorialment, un nan molt llest, maquiavèl·lic, qui, adés engendrat al ventre de la terra per la darrera lleterada caiguda del vit trempat d’un penjat, creix, efervescent i hipogeu, prop dels alardons que encaminen el calm setí blau de la torrentada de la duad (portadora tranquil·la dels morts vers el repòs).

I d’ací no gaire, també ell, com tothom, de decaient i decandint passarà a difunt, son decés, per a qui el dissequi, indeleblement segellat.

Al cel hi espetegaven les fulgors/ Ans no aparegués l’home perillós.

Era el manescal Dràgora. El ‘man’ Dràgora, es pretenia filibuster, alliberador, mes en realitat, era, com gairebé tothom, un altre gnom maquiavèl·lic qui només cercava les satisfaccions d’un cos, qui, tanmateix, en el seu cas, com en el meu, se satisfés tot sol. Salut mental, com recomanava la padrina, vol també dir ésser conscient que un cos no val re si no esdevé màquina que funcioni com cal, que se sap donar doncs a si mateix els simples plaers adequats. Si té fam, menja. Si té son, jeu. On li pruu, s’hi grata. Tot plegat, immers conscientment en un humil ben ésser si fa no fa prou delitós.

En Dràgora menjava exclusivament gripaus. Se’ls empassava sencers. Era ell qui, aleshores força inspirat, els cavalls albins o àdhuc els cavall d’un lleu blau cel, els pintava de ‘blau nit’, i els encolomava i venia molt més cars.

La filla dels veïns, n’Epimetea Plegamans, amb la qual, quan cresqués mica, m’hauria volgut eventualment mullerar i tot, era una minyoneta primeta i esporàdica, secardina i espasmòdica; semblava verament un insecte. No pas sols això. De més a més, aquells dies, prou se’n creia, ésser’n un; un insecte llunyà, es veu, tornat recentment de Mart.

Fou ella qui, a tall d’insecte, valenta i indiscernible, indetectablement doncs, en pispà un. Tornà a l’hora de l’aurora, on el Sol eixia darrere seu, gloriosament victoriosa, ella damunt el seu lluentíssim cavall ‘blau nit’.

I deia a tothom, extremadament orgullosa, «Nyah! Soc jo, qui vinc de Mart, amb el meu màgic cavall més bell ni car!»

Tret que en acabat, l’endemà mateix, plogué de valent i el seu cavall es despintà. I la vergonya li féu perdre uns quants de dies la xaveta.

Pels camps de Mart, insectes militaristes ens eixamenàvem molt capdeconyadament amb iracúndia estúpida, vinguda d’enlloc, només de la ignorància ambient.

Quadriculades formacions de drons i clons, monòtons borinots, trepitjant damunt la pols, repetíem i cantussejàvem, panteixant, fins a l’agredolç vertigen, fades consignes.

«Ens nodrim d’oradures
I esdevenim tropes vic-to-r-i-o-zes!»

«Fibléssim sense embuts
Sempre tindrem l’honor
De raure sebollits
Soldats desconeguts!»

En tornar de Mart, d’això ens n’adonàrem, que ens assaltaven uns desigs inconfessats, sovint ni volguts reconèixer — unes pulsions d’insecte molt ocupat en...

Un insecte, sí, qui es cruspeix qui es carda. Qui al mateix temps es carda qui es cruspeix. Unes pulsions d’insecte estranyament sacsat per abruptes detonacions al cervell. Sordes detonacions que no denoten sinó vanes vàcues vagues dubtoses ombres.

Ombres d’un passat inexistent. Car tot passat és ficció. Tot ficció. Mai no s’esdevingué del tot.

Les apagades detonacions... Pegats, pegots, pedaços, fraudulents en una molt rudimentària memòria. Il·lusòries esdevinences poblades per impostors inagafables, per suspectes efímeres fantasmes qui semblen bellugar-se per impossibles laberints sembrats amb tremoloses connotacions, instantàniament evaporades.

A la llinda de la casa que ajudava a pujar, el fuster no es veu la biga a l’ull. La biga a l’ull et fa veure allò que no hi és, allò que no hi ha.

Vista amb la relativa llunyedat del temps, tota casa esdevé isnellament ruïna. Cada ruïna dubta un instant què esdevindrà en acabat.

Esdevindran les cases arruïnades cases novelles?

Esdevindran volcà? Oceà? Camp de blats? Bosc amb bolets? Parc? Selva? Roquissar? Glera? Llera? Què?

Esdevindran forat d’oblit.

Tant se val. Tot açò tampoc no vol dir re. No venim d’enlloc, no anem enlloc. Som on som, cruspint i cardant. I ocasionalment escoltant molt atents i immòbils, com ara ambrats o marmoris, les veus secretes de la macabra trista sinistra natura, sempre de grotesca conxorxa contra teu, per a esborrar la ficció de l’estrany inestable ninot qui en realitat no ets.

Filòsof gripau ert qui aviat tot d’una cap altre gnom eixit d’enlloc cruspit no s’haurà.

On? On...?

Havent tornat del rabeig a les sorres de les platges als oasis polièdrics de Mart, amb aquell paràsit majúscul a l’ull, no vull pas veure-hi enllà. De què serveix? Car què hi albirava, al capdarrer? Fos allò que fos, què em valdran sinó qualsque pobres sarcasmes d’abans de l’espetec?

De Mart estant, te n’adonaves millor.

Com qui esmoladament escriu amb un estil damunt un pany de cera, i amb estilet d’himenòpter, hi havia, amb urc molt pregonament gravat, a cada caire de cada marbrada estela palplantada enmig d’arreu, les darreres recomanacions de les padrines de l’espècie.

Amb raó t’atiaven a esbrinar (i amb zel de pterodàctil garfint la branca més alta, instintivament alarmat pels crits predictors de l’astre proditori qui sobtadament empassat per gola impalpable esclatarà tot-destructor) foscúria claustrofòbica endins del firmament sempre catastròfic.

Cert que tant d’esguardar cels enemics, menfotista te’n tornes a la fi, abans no crebis definitivament.

Hom, en tot, al capdarrer s’hi escarrassava inútilment. Com inútilment t’escarrassaves — Idomeneu, te’n recordes? — massa bon noi, ficant la pau entre accipítrids i còrvids.

Hom s’escarrassa debades en empreses impossibles. O sense solta ni volta. Cal reconèixer-ho i prou. Com qui, en acabat de gambar-hi extenuadorament, arriba al capdarrer al cap del carrer, i se n’adona que no n’ha trobada pas l’adreça, i gira cua, i es tomba, i vol tornar-se’n, i troba que tot s’ha fos — cap casa ara, cap carrer.

És com els patètics aterrits bípedes qui voten, enganyats, qui potser s’esmen, caps de trons, que de quelcom o altre prou els servirà, quan és clar que de cada vot els qui manen se’n torquen l’horrible roseta. Procés inic el de l’univers, tipa aranya qui ja no sap què menjarà. S’afalaga que el seu ventre de meuca és una enclusa, tret que és palès que és una umflor malalta que es troba a trenc de fer un pet absolut — puta amputada incerimoniosament.

Hom s’allera el món sencer de predi propi, hom s’ha lliurat un permís molt personal d’anar arreu on li roti ni plagui ni on triï, i no pas que de més a més no hagi prou alfarrassats ni sospesats els obvis riscs que, maleïts (molt brutals grollers barroers ignorants miserables) saigs ficats als mèdols dels avars i molt lladres propietaris, no se’l cobrin com si fos peça de cacera.

Car tot és inútil, hom s’ha disfressat d’ínfima feristela qui només es belluga de tosc mendraig a tosc mendraig, tantost les condicions situacionals són invivibles per a tot altre animal (extremes foscors, fredors, boires, botorns, ciclons, incendis, diluvis). I hom és llavors enlloc i pertot, verd insecte — mai percebut, mai ensumat.

Com l’estrany muricec qui s’envolà encar més lluny que no pas eu mateixa, eixint, ell, de refrescant oceà al cor glaçat del Sol, i sentint, indesxifrables, les misterioses veus dels pagesos solars rere llurs rars arreus — si fa no fa com així, eu mateixa entre els delusoris babuïns o bípedes.

Hom s’ha ficat sovint i amb tota seriositat arrapat al vidre d’una finestra. Hom, massa vergonyós, no hi deia re, no feia cap soroll, no es feia gens notar. Hom hi era invisible, un insecte negligible del tot.

Llavors, hom se n’adonava que tot allò que hi passa als llits és grotescament obscè, pitjor àdhuc que allò altre que hi feia el bon d’en Procrust i tot.

Tantes de patètiques quequejants explicacions en cròniques mancades temptatives d’aparionament! Els prepòsters enjovats en matrimoni bufant infructuosament les cendres de les passions dissoltes!

I quins escarafalls de tabalot acollonit, vós! Les histèries, les perversions, les brutícies! Els dicteris, els torts, els esglais! Quina exacerbada agror en les sobtades còleres. Quines morts més lentes i fastigoses! L’exasperant prudència dels moribunds. I arreu quins descobriments espasmats de símptomes!

Quines malalties amagades més repugnants! I els suïcidaris... Tant de tarannà empedreït part de fora que esdevé extremadament pansit i capficat en acabat. I quant d’abús tot plegat. Quants de trets criminals que per graus van adquirint esfereïdora expressió. Quanta de ferida mútua i pròpia! Com malden tots plegats a fer-se mal!

I en acabat maldiran — nyah! —de la crueltat de certs insectes!

En canvi, què? Cal albirar, tota mena de preteses proeses, amb l’ull menfotista de l’inescrutable llangardaix d’en Prat de Lamartine.

Hom es plega de mans com les exemplars calatees mateixes (plantes epimetees qui són com ara belles deesses galatees, qui es retransformen totes soles durant la furtiva nit per a exhibir-se més resplendents el jorn), i es remet a re.

Amb allò, en Dràgora, ell i sos ocs sempre solidaris, satisfets rai. Els pares de n’Epimetea els han tornat, indemne, el naquis negligible albí qui la tronada despintava — el cavall dels esfereïdors ulls roents embolicats per l’aterridor ‘blau nit’.

Xiroi, agreujat pels pròxims, i meritori doncs de recompensa, diu que es voldria presentar i tot a les eleccions.

Ara, que quina injustícia, oi! Ni els cavalls ni els ocs no hi podrem votar!

Això de més a més. A part que de guanyar, no et fotis pas il·lusions, Dràgora. No guanyaràs mai; no ets prou corrupte ni idiota per a ésser escollit pels imbècils votants. A part que, ehem, ja em perdonaràs, el teu aspecte, la teua migrada aparença, amb vuitanta-cinc centímetres d’alçada, i això amb sabates altes...

S’emprenyava el gnom quan, amic seu i tot, li feies al·lusió a la seua petitor. T’atiava els ocs que et mosseguessin pertot arreu, i havies de parar compte, quan fugies, que no caiguessis i et buidessin els ulls a cops de bec. O que l’insultat albí no et fotés guitza. Quin paper! Sorties de la quadra rient i esperitat.

S’havia enderiat en Dràgora (el qual no és pas que ell mateix es digués de ‘gnom’, però era objecte de si fa no fa oculta riota el fet que ell mateix emprés el mot ‘gnom’ per a dir allò que els altres en dèiem ‘nom’, o a allò que en dèiem ‘hom’), s’havia enderiat, dic, a esdevenir-ne, doncs, polític. I aprofitava qualsevol plataforma per a presentar, cridant, el seu programa. Un programa on les veritats que pràcticament ningú no vol sentir mai dites eren estridentment esbombades.

«En aquest món, gnom s’ha de fer fotre, i callar. Tot i que ‘totgnom’ el foti. I com més el foten, gnom més calla, car, tantost obre la boca per a dir el gnom del porc als qui (jutges, polítics, propagandistes, capellans) només li venen merda d’ençà de tots els diaris i televisions i repugnants pantalletes de comuni-cacacció (és a dir, de merdosa falòrnia) immediata, el fan executar, el fan ajusticiar, el fan torturar públicament pels bòfies infames.»

Volia avisar-lo. Que parés molt de compte. Prou em va dir la padrina que qui no vigila prou, per massa vivaç, els cretins el lobotomitzen.

Tot impertinent transgressor, amb la indecent clandestina dèria d’atiar la plebs, per a obtenir-ne qualsevol subreptici ressò — sacrificat encontinent, avenc avall pel zoo tenebrós on es mouen els horrorosos despietats assassins privats de tota consciència humana — ço és, els botxins del cuir mal adobat, i els bòfies i els jutges de rigor qui fan la feina bruta de l’hipòcrita poder.

Entre els quatre veïns qui l’escoltàvem, hi havia, per exemple, en Domènec Esquirol, l’esquirol esquirol. El guipava de cua d’ull i no me’n fiava gens.

Es veu que, adés, quan tots els animals declararen vaga de viure, vists com es veien molt abusivament espletats pels enemics, i doncs s’anaren suïcidant, l’esquirol Esquirol féu l’esquirol, i es declarà doncs animal molt recte i com cal, clafert de seny (ço és, d’estupiditat), sempre entès i totalment d’acord amb les amoroses autoritats, i prou es negà a suïcidar-se com tothom altri.

Llavors anava distret amunt i avall, mastegant allò que trobava, i tot d’una, amb un llambrec, se n’adonà, en silueta (retallada pel Solell rodó qui ja es volia pondre), dels equins testicles de son espletador, l’home amb el cordill, l’home amb les xurriaques. Hi hauria pogut fotre mossada, ca? I tant.

Se’n recordà aleshores de tantes de marginals cicatrius que li marcaven el cos, xurriacades d’altres jornades, i acotà el cap i presentà l’esquena perquè l’home del cordill, destraler, o bé el xurriaquegés un altre cop, o, hipòcrita, li donés, mercès al seu bavós devot capteniment, qualque altra inservible medalla, que, carranquejant, morosament, també aniria a afegir al seu inútil armariet de ruques curiositats.

Obsés pels bonobos, desenvolupava absurdes imaginatives teories sobre llurs faisons de creure i de pensar; creia així mateix que l’escalunya de Catalunya somica quan de tu s’allunya. Etcètera. I doncs que només amb màxima bondat, tothom en una bassa de pau rabejar-s’hi pot.

Carcamal drapaire, no li vingueu amb d’altres foteses sobre justícies i abstraccions d’aqueixes que no volen al capdarrer dir re.

Tip dels afalacs i les bones paraules dels destructors, tanmateix, com més pollós ni arnat, ni nafrat pels càstigs, més no ha amat de portar a tothom la contrària.

Només admira, a distància, els més granats qui conreen el risc, els qui amb llur repapieig lasciu rebutgen tot ajornament de la revolució, i escarneixen els procrastinaires amb escarnots que els estabornirien, si els trapelles diferidors gaudissin d’un mínim d’amor propi, i al capdavall no fossin tot plegat uns botiflers, uns maleïts traïdors, que és el destí indesviable que pertany a la multitud covarda i malànima.

Cobegen haver allò que no han i que d’altres tanmateix hagueren, i com els qui, enllestida la batalla, despullen despulles, plagien a tentipotenti.

La despulla del purità rau nua damunt el marbre del taxidermista. La dona qui el sobreviu vol que el taxidermista lleixi naturalment en estat d’invisibilitat la tanmateix si fa no fa calculable constel·lació sexual del purità; vol que romangui oclosa, vull dir, oculta, amagada, car en vida el purità mai no permeté que ningú (ni déu, és clar) li veiés ni pirulinet ni collonets.

L’al·ludida femella seua tampoc; en realitat, encar menys que els altres. Un purità només es pot mullerar amb una puritana — i doncs tot collonut.

Era sempre estrany que el purità pixés a la porcellana sempre en posició horitzontal; quina mena d’aparell urinari devia doncs dur? Només el taxidermista ho sabrà. Un home (el taxidermista) jurat (per ‘déu’ si més no) al secret més hermètic.

Jaquim-ho córrer. Totes les nostres mesquines sospites seran incorrectes.

«Recriminaves tothom, i de tot te’n planyies, te’n rancuraves, Esquirol.»

«Què dius? Rancuniós? Gens! Ni rancuniós ni reganyaire; no rancur mai re a ningú; que tothom faci el que vulgui; mentre no m’empudeguin, no els en faig retrets ni vull plànyer-me’n; de què em serviria? I al capdavall prou me’n fot del tot, cap interès en llurs mandangues ni tripijocs, au bah! No tinc res a rancurar-me ni de què saber-me greu, no.»

Havent atès l’oasi encar em rodava el cap; m’asseia sota la datilera, i annex a una pantera adormida, meditava, i assolia en l’ascesi gairebé l’èxtasi; em deia de columnista de Satanàs, i em veia al nucli del seu domini, entre salaces verges i d’altres nues esfinxs criptògrafes qui es rabejaven com becadells en indolents banyeres que en realitat eren antigues escopidores on hi escopinaren tants d’escribes filisteus i subliterats, jaguts a les poltrones de cal dentista com sibarites qui suessin penosament i sense feina als mèdols del desert.

Una humil i càndia erecció assenyalava un cel ultramarí, i sense cap mena de tocament hi esclatava al bec punxegut com parallamps la tempesta de la lleterada.

Amb la buida saviesa dels pedagogs també em volia al marge de cap orquestra de vells cadàvers despenjats de forques de cruïlla, els quals com suaus granotes qui suessin mels, se saltaven, deliciosament rítmics, ells amb ells, al cavall fort, i els viscosos violins que llurs arquets mentrestant acaronaven aixecaven llurs clams i reclams entre les meues neurones, en formes d’al·legories i d’incidents envernissats en els metrònoms dels pansits eons.

Aquells estimulants vagareigs i les distorsions dels miralls contorsionats del meu loquaç niu del llenguatge emmagatzemat es fomentaven en els raigs solars que naixien del cos d’una venus qui a mig rostir a l’ast adreçava al populatxo, fungibles com icebergs, silencis de museu on antologies d’òrbites galàctiques, en llurs sengles coreogràfics perímetres, oferien l’espontània pols de llurs climàctics i anticlicmàtic espectacles.

Un colós, i sota seu la plètora de colossals femers que el seu darrere no produïa, treien a l’engir estults ‘ohs’ d’admiració pregona.

Amb un cap que era una mena de clau de volta que servava l’empiri sense estels (mes força ple de llampecs), el colós amb cabells de corberes i llàgrimes d’emoció que li penjaven com gúmenes fetes d’argent viu, somorgollà els seus dits com flagells als feus interdits de les vinyetes veïnes.

Frenètics i claferts de sospites, els habitants contigus, els larvàtics, els al·lucinats, els opiomaníacs, els morts de fam, els esmicolats, els elegíacs, els esborrats, els duts per la inèrcia, els renegats, els sacrificats, els misantrops, els sifilítics i els miniaturistes, descolgaren a la fi els queixos llongament colgats en l’humus de la humiliació i la resignada actitud, i amb les dents i els queixals romanents que se’ls fragmentaven com ceràmiques caigudes de les façanes viscerals de l’hemisferi del globus que els encloïa tots, amb ferotge ineptitud, incisius llauradors amb l’obsessió de la dinamita, començaren d’esgarrapar-hi amb manetes de talp.

Una pruïja em feia parar lero. Una pell tota acolorida per taques tremoladisses, com ara si fos mig habitada per bellugadisses tàngares.

Allò també em feia veure sovintejades fantasies puerils i d’altres contes de capçalera.

Orfe trobat entre les sospitoses algues, en enigmàtic oasi de terra incògnita. Hi havien acampats adés, d’ençà de no gaire estona, qualsque bàrbars escàpols, calia creure, qui tocatardans tornaven d’assetjar, horda enemiga, sense gens de reeiximent, i doncs no gaire dilatadament, els mimètics acadèmics qui a la universitat de les mediocritats botifleres perverteix ingents tribus d’envaïts, ocupats, caragirats, i d’altres mussols i criminals pòstums (pòstums, car havent perduda la noció de qui eren, és clar que van pel món morts).

Damunt un petit niell si fa no enmig de l’estany, el cresp del qual sots la lluna plena clarejava adesiara amb reverberacions argentades o, millor dit, de löl·lingita, un plor de prosòdia inaferrable (per això sabíem que procedia d’aferrissada gola bàrbara) ens colpia, ma mare i eu, els cuquets de les orelles.

Desconfits, gairebé a les acaballes de dècades d’itinerari atzarós, durant un curt sojorn vora els darrers arbres, abans no s’esvaeixen en l’acromàtica sorra, obliden, els sinistres transhumants, entre d’altra ferralla d’obliterades màquines bèl·liques, el bres de filferro, sots la lluna, igni, on l’infant ganut no afebleix pas, ans augmenta, ara que ens deu sentir prop, el volum de sos brams de plany.

Entre juraments, lamentacions, calúmnies, i ordres malèfiques, tot plegat esventat amb insistents sorolls de botiguer robat, amb els trets turmentats, tant el bisbe horrorós com el batlle gangrenat, rivals, el nyec de la bassa, se’l voldrien apropiar per a cruspir-se’l rostit, segurament.

Encar del tip del tiberi de suara no feia pas tres hores, els fal·lus, les vísceres, i d’altre bocins excel·lents de carn tendra de malastruc captiu, li fugien arreu, cinemàtics, de la boca farcida, al bisbe panxut — i el batlle incestuós remugava malparidament, dient que ho trobava esotèric, i una pèrdua de mestratge eclesiàstic, i de retruc una betzolada imperdonable de demostrar, a la mesquina pollosa afamegada soldatalla, una tan matemàtica desídia, perfectament designada per a aixecar tota mena xorcs motins i tot.

I és cert que, amb els nervis de més en més exacerbats, no sé pas com pensaven els altres, mes personalment, tots els símptomes de la mania escapatòria se’m descordaven, desfermaven, amb menys i menys de retrets ni noses.

Compartim, l’escàs boldró imaginari dels qui sense dir-ho pensem el mateix, l’exaltació del més heroic dels sorges, ço és, és clar, el desertor.

Era, tot i la meua nul·la educació, un homenic d’idees, i àdhuc (qui ho hauria dit, un gnom tan lleig, d’aspecte absolutament pallús?) d’hipòtesis. Amb els músculs de qui les barres de l’argue li tocava exclusivament de fer rodar en vaixell pirata, de llonga data esdevingut foll derelicte en costa perduda d’illot aràbic, un grapat de vitualles amb la violència que calgui pispades de nit, i amb coltell a la boca, els teixits del cos tensats com l’epilèptic, cames ajudeu-me, esdevinc, darrement de continu, en el meu magí, l’ardit desertor rere l’ardida mama.

Com endreçar els, tanmateix irreparables, torts infinits fets pels cobejosos violadors i assassins qui, com la merda trufada de verí qui són, sempre suren a manar?

Car pertot només els balmats merdes, i la merda vàcua, volen esdevenir ‘homes’. Prohoms. Homes de profit. Caps de facció. Caps de col més grossa, o múrria, o cofoia, o cretina, o cridanera.

Car què és tot plegat ésser ‘home’ sinó d’ésser esquelet i carn qui, umfladíssims de vent deleteri, es deleixen de mort? Cop de glavi, i au, escapçat per la meitat.

No val pas més d’esdevenir, sense cap mena de verinós engany ni autodecepció, de bon començament nul?

D’espetec, de sortida com qui diu, tot l’horrorós trajecte ja fet i enllestit?

La nit s’havia feta d’espessa fosquedat. I era aquella nit ma mare, doncs, qui veia occir d’estranquis qui es veu que amb l’enemic col·laborava.

No ens hi vèiem de cap ull. Som a ca nostra, tornats de lluny. Tothom hi era a les fosques. Havíem perdut el corrent un cop la nit feia estona que havia tombada. Sense haver-hi pensar abans, d’una revolada, uns quants ho aprofitàrem per a ‘silenciar’ (no pas que no n’haguéssim mai parlat abans un parell o tres de nosaltres, com a conjectura, com a desig, d’una faisó imaginària, suposant que es presentés la possibilitat — i en dèiem llavors, i molt escaientment, de silenciar-lo — no eliminar-lo o liquidar-lo o quin altre verb eufemístic — justament perquè era un xerreta) en Sal·lusti.

I tant, en Sal·lusti, havíem descobert que era un maleït ‘fizgig’ — un xerreta! — pitjor, molt pitjor, és clar — un xerreta per a la bòfia de l’enemic — un meuca llepaculs dels bòfies invasors — i naturalment un datpelsés per als repulsius bòfies de l’ocupació.

Li abellia molt, sembla, d’assistir a les sessions de tortura dels companys qui denunciava. Els bòfies invasors li alleraven que els pogués mutilar sexualment amb ses mossades — es veu que n’era addicte. Com ho sabíem? Un ocellarra ens ho havia contat. Era un ocellarra qui, quan somiava, xerrava massa.

Quan el corrent tornà, la resta de la família el trobaren asfixiat. Determinaren que segurament era un atac de feridura o de cor, de quelcom paregut. Tret que sabíem que la bòfia enemiga voldria fotre-hi el nas.

Un dels llurs mort tan sobtadament, és clar. Cap de nosaltres quatre (els dos qui li servaren braços i cames damunt la cadira mentre jugava, abans no se n’anés la llum, amb dos de nosaltres, i un altre qui devia esguardar el joc i s’hi afegí amb la bossa de plàstic que de casualitat devia portar a la butxaca, i el quart qui li servava el cap perquè en restés ben hermèticament endinsat) no parlaria.

En realitat, ningú no n’era segur, de qui eren els altres tres.

S’ho imaginava, però la manca total de llum no li permetia assegurar qui fos ningú dels quatre qui ens hi ficàrem. Només sabíem que ho fèiem cascú de nosaltres personalment i prou.

En Sal·lusti era un desgraciat. Un malastruc de naixença. Sempre fotent els peus a la galleda, i castigat a recollir-ne amb l’esponja el fètid remull de part de terra. Lleig que ja era, i sobre desfigurat, la cara quatre cops oscada i pigada per urpada, no pas de cap os polar, ans de gat casolà qui torturava per entreteniment. A ningú no podia saber greu la seua desaparició.

Per sort per als altres (fossin qui fossin), qui desaparegué l’endemà matinet fou la mare. Tothom sabia que partia cap al Brasil.

Si la bòfia mai decidia que allò del malparit Sal·lusti, per comptes de cap atac sobtat del cos tot sol, havia esset joc brut, sempre em podien encolomar el mort a ella.

Em va dir la padrina, sa mare, que ella rai, tanmateix. Ja la podien cercar pel Brasil tant com volguessin, perquè de fet hauria canviat el bitllet, pagant una mica més, i desembarcava qui sap on? A Austràlia, per exemple, on, per començar, es fondria, amb nom canviat, entre les obreres nadiues, itinerants, llogades a jova o a preu fet.

Com no hi coneixia ningú, no hi tenia re a témer. Ni xerretes ni d’altres traïdors. Sense amics ni gaires coneguts, re no pot noure’t. Ni punyalades per l’esquena, ni visites extemporànies enmig de la nit, ni brètols que et demanen préstecs i bondats.

Ni conxorxes ni conspiracions — aprofitant l’avinentesa, i prou, com dic.

De vegades, més tard, molt rarament, hi havia remugat. I me n’adonava al començament, i en acabat n’esdevenia cada cop més segur, que algunes de les persones (potser totes) qui ajudaven amb la bossa de plàstic i sostenint potes i braços del fizgig, eren femelles. No pudien pas a boc, és a dir, ni a cosí, ni a gendre, ni a nebot... Allò que amb mos minúsculs oronells no ensumava, si me’n recordava bé, era flaires i aflats de tieta, de poncella, d’àvia, de cunyada...

(Quantes de vegades no les havia vistes, mut, com es devien dir, elles amb elles, en solius indrets, les recomanacions.

«Cal mai no denunciar re, cap dels torts ni els greuges, ni les nafres, ni àdhuc els fills i els morts qui us etziben de continu. Tota la podrida ‘justícia’ els pertany. Sempre hi perdrem més que no hi perdíem callant. Hom se la pren en sobtat compacte esbart, i tothom hi fica en acabat perquè qui, lliure, se’n feia per la seua mateixa desaparició responsable, s’hagi fet alhora fonedís per a l’eternitat.»)

Vaig decidir ben tost que tant se valia. Prou havia ben apreses, fil per randa, les lliçons dels antics.

Tot es crea tot sol per concatenació aleatòria. Els dogmàtics de les creacions intervingudes pels malèfics poders místics, que en van, de lluny, d’osques, ni de les realitats miraculosos del àtoms ni les cèl·lules!

«No ho diguis a ningú, però, gaire fort, nen, que combregues amb el món natural — no pas amb el vergonyosament ficte de l’uniforme anorreador i l’encefaloparasitari — ni que sents ecos sensibles de les veus sebollides del pobles delits de la història, esborrats amb esquírria pels mateixos criminals de l’existent.

«Para tothora compte.

«Per massa vivaç, els cretins (si més no) instantanis et lobotomitzaven.»

Ho duc sempre a l’esment.



(><><)



42. (Fauloia dels eivissencs del Carib el dia de la mona.)



En Xivàçana Totlomon fou sempre amat per les millors de les padrines. Més d’un amic en temps llunyans prou li ho havia dit, «Ma padrina t’estimava; sempre deia, pobra dona: Aquest boixet amic teu ja se li veu que és tan bon mec!»

De larva a abella en temps de lleure i a ritme salvatge, s’havia fet gran. Emmanillat per la sorpresa i àdhuc l’estupor, te l’esguardaves créixer sense aversions ni escrúpols. Quina meravella! Llambresc i rialler, garrit i punyent com un tauró, no s’avergonyeix ni s’empapussa davant cap situació per insolvent que semblés. Rep sovint, oceànic, sense immutar’s, un tumult d’afalacs.

A ningú no desplau ni ningú en sospita cap mena de possibilitat criminal.

Gentil sense defalt, tantost no demana comiat a la marquesa, i li diu, amb el vult més agradable del món, que s’ho passi d’allò milloret, no s’està pas d’afegir-hi quelcom com ara: «Au, doncs, molt bé, i moltes gràcies, ma senyora, i permeti’m de besar-li la mà amb la qual es torca assíduament la merda al cul.»

Fa riure amablement tothom. Car cosa que diu, cosa que prou diu amb un estil del tot encantador! Sobretot per a nosaltres, les femelles.

«Besa el cul de la geganta; si la geganta no ho vol, besa el cul de qualsevol!» Ja ens ho cantava d’al·lotiu, pobrissó.

Érem als llimbs pacífics i mandrosos del Carib les negres qui bevíem massa de falernum, i conseqüentment desenvolupàvem uns culs descomunals.

Venien estranys mormols de vesper dels ventres de les panxudetes jagudes sota els palmers i els conocarps.

Ens passaven part damunt i ens posseïen les onades de pansiment i, amb elles, les salaces petrificacions, i mai el patiment no semblava pas ésser-hi excessiu.

En Xivàçana feia tombs entre els jagudetes amb una mena de goig encès i aviava llambrecs a les nostres carranxes esfigassades, com si fos un trapella qui aprofités l’avinentesa que, tipes i afeixugades amb la mona de pasqua que ens cruspíem, cascuna la seua, sencera, ens escamarléssim i ens ensopíssim, cinemàtiques.

Sentíem deliciosament com ens canibalitzava els renitents somieigs. I com les seues mans tan suaus no acaronaven mentrestant el negre vellut glaçat de les nostres pells com ara lírica locomotriu qui passés calmament devers aquell poblet fabulós — prou cronificat a les esgrogueïdes pedres tombals de tots els cementiris amb el nom celestial, paradisíac, d’Orgasme.

Hi ha, com cuc gras, un boix de mamella qui, minúscul, va de dona en dona i, ara a un pit, ara a un altre, s’hi aferra renitent com diodora (o pagellida del trau de pany), i, entre xuclades, va dient «bulu, bulu», i tothom li diu, sense fer-l’en cap cas, que «i tant, i tant».

«Enjondre, ultra l’arc al cel de la deessa Iris, on totes les veres fantasies no han lloc, en filosòfica solitud, la sàvia aranyeta qui soc destil·la centellejants idees en nombre fabulós.

«Çasús perxat o quitllat, llorètic, cacatúic, vaig anunciant nuncupatiu com asserenat faraut, amb el meu posat de babuí mut, els mots profètics, ‘bulu, bulu’, i les fartanes marfantes, esteses damunt l’herbei a la xamberga, poc semblen que ni micoia m’ouen.»

Cap d’elles no pensa que «bulu, bulu» pugui ésser cap mena de fórmula d’eixarm o d’encanteri. Cap mena de sortilegi que donés seguicis (és a dir, que encantés qualcú amb pólvores màgiques que el fan anar encaterinat darrere l’enverinador).

I tanmateix ho deu ésser, car, sense avís, heus ací que apareix, fúnebre, lúgubre, litúrgic, l’inic en Loli Navícula, l’exmilitar qui arribà amb els reconsagrats invasors i s’establí a desgrat (seu i nostre) entre els locals.

Àvid, àvol, frígid, incestuós, el cos podrit d’en Loli va mastegant el seu entrepà d’escarabats ben negres i limfàtics, i alhora esclafant a guitzes disgustades, llangardaixos i serps, i llamàntols aromàtics, àdhuc les peretes d’acres o sapotes que damunt coixins de paper un al·lot molt simpàtic no pretén vendre — i, no cal dir, va aixafant totes les flors (és un antòfob) (no gens flòrid ni florístic ni floralesc) que s’ensopega pel camí — els trèvols, les violetes, les orquídies, els gessamins...

També (llas!) les peònies i les camèlies que els petits simis no dúiem encastades o enfilades rosetes endins (per a jaquir ben clar que som de bella i gerda nissaga, i que fórem doncs nats amb la flor al cul), i qui llavors, en aquells agres moments de l’agressió, només rostàvem i rellepàvem, sense fer mal ni nosa a ningú, on fos que romanguessin restes de llepolies, i llobins i festucs esparsos, i crostetes i molletes, sobretot als fons dels plats i els fulls de plata i els papers encerats on les mones no haguessin ragudes.

Ve en Loli, avui i com sempre, acompanyat per un portentós bul o sorollada al fons de l’espai — un bul de retruny constant i recurrent que sembla de terrible tronada o de terratrèmol que s’atansés ominosament. Tothom sap que és inhabitable viure on ell viu.

Totes callem. Hi ha roba estesa i llenya encesa (no només canalla, també bòfia disfressada).

Entre els gladiols i els flamígers iris, paons i dragolins ens els tol·làvem, perplexos, tots aqueixos eivissencs esglaonats heterogèniament i a la babalà, pel prat, a la fotrenca, goludament endrapant llurs tecs, molt dels quals polvoritzats amb polsegueres d’espècies i sucres estranys que ens feien estufornar de valent.

Rere en Loli, mai no gaire lluny, com qui diu, la seua trista ombra, en Jaumet Lleopard. Pretensiós assassí, de qui els bleixos lapidaris en la seua corrosiva intimitat, només reciten el mateix mantra que ‘ans no pereix, tants com pot no n’occeix’, va tothora armat i amb el melic arronsat.

Espera amb candeletes l’instant que son melic es distendrà i arrencarà a córrer, i ell alhora, havent assassinat un bon plec d’humans, milions, trilions, si pot ésser – ai, enyor d’una proesa aital!

En tota societat, hipocondríacs, i d’altres histèrics, malalts del meló en general, no en pot mancar.

En Jaumet s’alleva davant la bòfia tots els crims comesos pel Loli i d’altres feixistes com ell. Ha ops (o necessitat) de veure’s a cobert. A la presó, no hi ha lloc més segur. I ara que ningú se li creu les malifetes, potser en podria cometre, i tanmateix nàquissos budells, s’escagarrina a cada oportunitat.

Pertot arreu al món, psicòtics de tot tipus i aparença fan cap sobtadament, extrets dels ramats anònims del carrer, sentint-se constrets i impel·lits per un rosec o rau-rau de culpabilitat inexhaurible i molt enfonsat, immers segurament ja en la miserable infantesa, i se t’acusen sincerament de crims comesos palesament per altri.

No els cal ésser, als bòfies, gaires perspicaços ni pertinaços, per a adonar-se’n que el trastocat no hi té re a veure, tot i que els vingui bé de tindre’l a prop per a l’avinentesa on calgui acusar altri pel crim d’un d’ells.

En Jaumet Lleopard recull, com adés els simiots, les pellucalles (i d’estranquis qualcuns de petits trofeus a lliurar més tard a la canalla qui ara són als baldadors o a la fonteta o vora mar); les tanca, les pellucalles remudes, a la seua seua carmanyola hermètica (hermètica perquè no s’hi facin, anaeròbics, els saprògens, i així li dura, la teca assíduament arreplegada, eternament). Hermètica també la cantimplora que ompl amb les llàgrimes guaridores de la lasciva penitent.

Pobrissó, si vas prou afligit, prou cal desbotar la cosa, l’ofec. Faràs ben fet. Cal esbaldir a l’aire net l’esclafadora pena, company. Atès altrament que no te n’estorcies pas, sinó aprés haver-la rebutjada, ostada, expulsada, amb crits d’angúnia i d’angoixa, i les adequades xurriacades més o menys penitencials.

«Sempre he tinguda una ànima d’esclau. De petit somiava esdevindre’n un, el millor, i fer-ne carrera. No em volia pas de cap ofici, com els altres minyons, ni fuster ni psicoanalista, ni cap d’aqueixes ximpleries. No volia mai guanyar doblers. No volia mai haver de pagar imposts que només engreixen els malignes paràsits, els buròcrates de l’estat, els capellans, els militars.

«Somiava que cap propietària dels encontorns m’adoptaria de tendre lacai per a fer-me fer-li tota mena de feineta sense importància.

«Li escriuria, mentrestant, poemes de tall aribauesc. ‘En llemosí lo meu primer vagit/ fou dedicat a ma dolça patrona./ De tots mos mots ni un no és estufit/ mentre sec pensarós en ma poltrona.’

«Propietària rutinària i sense ínfules, modesta, humil (a desgrat de sa indestructible fortuna), m’encomanaria de parar-li la taula, de fer-li massatges (sense cap mena d’intenció venèria), de fer-li de vigilant nocturn amb escopeta de caça, de passejar-li ara la canalla, ara la canilla — tant se val, tètrics bestiars tant l’un com l’altre.

«I sempre em romania estona per a l’estudi privat, i per a observar, anònim, finestres enfora, l’espectacle ridícul i carrincló dels malastrucs enxampats per les constriccions imposades en societat.

«O li preava els rulls. Uns rulls tanmateix deplorables, de bruta vellarda, fets com qui diu de rebecs filferros burells, i que de més a més fotien una pudor de podrit que tot perfum que s’hi afegís encar no empitjorava.

«O la patrona volia aprendre teosofisme swedenborgià, i tot i que el tit no sabés gaire què fos la cosa. Me li presentí, doncs, com ara recomanat per una agència de repartir feines, com a expert en metafísica, i doncs molt versat en la cosa estranyota que ella volia dominar.

«O, predestinada a la preordenada absolució, la patrona altrament dominant rai. Grossa i pràcticament immòbil, concagant-se i tot a lloc, quan li calia, al fons adequat de la seua vasta cadira de braços, era ella, de fet, la indiscutible directora qui menava totes les (força productives) activitats criminals d’una família mafiosa i assassina, i doncs molt religiosa.

«Amb la meua cara d’extremunciat, desnodrit i desnerit, m’era extremadament fàcil, no sols de fer’m passar per poètic o elevat i espiritual, ans àdhuc, com llavors, molt calladetament alligat amb amb els imaginats àvols poders ocults.

«Esdevingut cínica patum, àdhuc pretenia aquells dies de tardor d’ésser la personificació de l’oceà. I enigmàtic, havent tancats els ulls, amb els ulls plorosos, gronxant-me alhora com solcat per calmes ones, deia escoltar, amb immenses orelles d’aigua, de les fulles qui desconfites tombaven, els lletànics ans planyívols mormols que amb llurs frecs arcans elles es conjuminaven, congriades pels poders sublimats dels ambrats reialmes del més enllà, on els llambreigs a l’horitzó efervescent, no s’eixalbaven altrament que quan el seu visatge meravellós no es denyava de tol·lar-hi gens.

«Només amb el seu permís, més tardet, amb xinel·les de setí, se n’enfugiria, rosaci i occidu, el Solell. (I així anar fent.)

«Molt intuïtiu torsimany fil·loide, aprofitava llavors per a interpretar’n els nostradàmics oracles. I, enfilat dalt totèmiques bastides de fum, parlava de temàtiques esquemàtiques, on en els esdevenidors dels caòtics abissos, cossatges i menairons banyuts no rostien, més que no pas llonges ni rostes primes, enormes trossots de carn molt greixosa, mentre jo, l’innocent taumaturg, soc fora recollint flors silvestres (i d’estranquis qualque poncell entre les buguenvíl·lees) per tal de fer’n un pomet que pogués oferir molt reverenciós a la patrona, quan trets sonarien, i sense remordiments, em caldria agullar’m amb l’escopeta per a atènyer un altre rodamon qui vindria a amenaçar la pau del domicili consagrat...»

Amb tot, ujades de mastegar, en un fastijós mateix monòleg, fàl·liques canyes de sucre, en la tòrrida tarda, sota les tanmateix prou distingides mimoses, i, damunt, que ens exhaureix qui-sap-lo la massa diguem-ne perceptiva ni emocional volubilitat d’aquella lànguida melodia que un virtuós o altre del balàfon no s’ha avingut de perbocar’ns, les obeses mènades ens bellugàvem ponderosament, badàvem les nostres molt bigarradament policromes ombrel·les i, havent esdevingudes a la llarga monòtones com actrius qui s’empatollessin, recurrents, en nigromàntiques hermenèutiques de mal pair i bon esporgar, potser ja una mica gates, gens empegueïdes, no trobàvem millor remei que de despullar’ns una micoia més.

Suor apegalosa, tots ens pruu com si ens banyàvem en llet de bòtils (figues verdes).

A la fi totes anem de pèl a pèl, com el jorn on ens pollinaren, vedellaren, anyellaren i sobretot garrinaren.

I somiem en amens calzes i greals que excel·leixen, reeixidament sobreïxents, en les mills ni més refrescants begudes.

«Saps què? De set em mor, Rafela. Prou em beuria un bell got de llet de somera. Perquè no endegues un bon uc que el teu Maneliu no em porti un got de llagrimetes de la fonteta de santa Magdalena, vols?»

Justament hi xipollejàvem, vull dir, els embrunits embriacs. Ens hi rabejàvem, a la pica de la fonteta que no raja pas aigua, ans llàgrimes beneïdes, i també als tolls fangosos de la voreta, fets per les mateixes escatxigoses llàgrimes que, del rústic broc, no n’anaven degotant, incessants.

I, prou lúcids nogensmenys, guipàvem amunt, d’ençà de les aigües miraculoses estant, i les fufes llanudes de les matrones, i les fufetes totes toses de les minyonetes, aquestes darreres semblants a osques de vidrioles on ficar-hi els centimets (i quin deler, i com ens en feien, de pessigolles, els tous dels dits llavors, com si ens cerquessin tots solets les butxaques que no portàvem — i ni que en portéssim, què — malament rai, car sempre anàvem escarrutxats), eren també fenòmens extraordinaris. Es venien les femelles a rentar i fregar els cotxons perquè el magdaleó miraculós (no calia pas sabó!) de la santíssima marcolfa no els els resguardés d’aitanta de malaltia ni zoonosi.

Ja tornant del tresc, cascuna devers ca seua, caminàvem entre síndries. Albiràvem distretament els petits conreadors ostant pardals de la bardisses.

Oíem, ci i lla, els plors de joia de molt de menut en veure’s finalment adreçat de la maneta al refugi casolà, i doncs alliberat d’aquell maleït dia assenyalat. Quins suplicis no havien soferts a qualque racó abscòs de la jungla? A cap cantó obscur, quines tortures?

Gairebé de sobte, espontània com sempre, la nit se’ns ensorrava damunt. Eixien els xicaloris. Al cel queien els lírids.

Uns gemecs de tall humà a caire de selva ens atragueren. Era, pobric, en Xivàçana, cama ací, cama allà, força destarotat ni fet malbé.

«És viu encar...?»

«Si gemega... és clar.»

«Al·lotiu, qui t’ho ha fet?»

«En Lleopard...»

«Vols dir?»

«O potser l’altre...»

«En Loli?»

«Aquest, sí, en Navícula... Llevat que tot seguit l’altre... en Lleopard... em deia... desesperadament... que havia estat ell, ell... desesperadament...»

Ens l’havíem d’endur per força. Si no hagués rebut tan fort, hauria pogut caminar i tot. Però en aquestes condicions... Les bèsties de la nit se l’haurien rosegat polit. Així, curosament, damunt una màrfega i un baiard improvisats, amb penes i treballs, el carregaríem cap a casa.

No pas que, al capdavall, si el salvàvem i tot, no romangués de per vida tot esguerradot i tolit, l’amat boixet.

Que què els diríem, als bòfies, lleugerament ens demanàvem.

I ens responíem, ben naturalment, que no els diríem res.

«Prou els coneixem. Ho empitjoraven.»

(><><><)



43. (Faula de les múltiples ironies.)



S’escau que aquell vespre n’Aristarc veiés aparèixer el reverend ancià ‘Sir Toby Gnawflaw’ al seu aparell de televisió del racó de la seua cambra.

I doncs, en veure-hi el seu antic conegut, es ficà a pensar que, ara que, per llur avençada edat, tant ell com en Toby eren a la vera llinda de l’anorreament, carall, tu, calia reconèixer que amb les dècades les coses prou s’havien capgirades radicalment. Com qui diu, s’havien irònicament intercanviades.

Es demanà llavors que...

—Quina parelleta més estranyota, quin acoblament més defectuós ni ple de nyaps i inconsistències. Car què hi feies, pobre gamarús, perdut pel món, allà dalt, durant tot un període, fent-te tan estretament amb algú com en Toby?

És clar que d’estudiant les barreges entre temporalment desarrelats potser són més comprensibles. Les diferències socials, per causa de la proximitat, sobretot si aneu a les mateixes classes, es mig esborren.

Així i tot, la distància entre personalitats i capteniments, i no cal dir el físic mateix de cascú... En Toby, un sibarita i un refinat, tan tocat i posat; elegant, ros, esvelt; un dandi asexuat, amb tots els atributs exteriors del ricàs presumptuós. Molt ‘peter-o’toolesc’, tant en l’aspecte diguem-ne corporal, com en la seua faisó de discórrer, amb enginy, i pausadament, i sempre tan enraonadament. També, segons ell mateix, fill d’un ambaixador ‘tory’ amb cabals a manta.

I tu, comparat, per comptes, què? Del jorn a la nit. Tu truà i cric, i malgirbat i pobret, i bru (pitjor: llor), un poeta vergonyós, arrupit, escarransit, que s’arronsa a les parets, un poeta ni sisvol maleït — pitjor: ridiculitzat, incomprès, extraviat en estranya contrada.

Fent memòria, te’n recordes que...

Ens vam conèixer al bar del ‘students union’. Ja ens havíem vists abans a la classe sobre cinematografia al politècnic — els dos hi assistíem. La professora ens alliçonava sobre ‘il nuovo txínema’ i ‘la nuvel·le vague’, com en deia ella. Jo havia llegit a Barcelona un llibre d’un tal Romà Gubern, i me n’adonava que sovint sabia molt més que no sabia la mestra, sobretot quan parlava dels francesos. Tret que no gosava interrompre-la — no, mai, on vas a parar? Un estranger malxerrat.

Qui hi gosava? No pas eu, poeta apàtrida, com dic, en estrany lloc i contrada (desert d’amics, i de credencials, i de cap cap de brot qui li guiés la via), a part, és clar, que, com dic, vergonyós de mena.

En canvi, quan més tard enraonàvem amb en Toby i li n’assabentava, de certs errors de la senyora, no pas que ell fos gens reticent, difident, pudibund, a (ep, molt finament, això també) indicar-li-ho, i ella se n’adonava que quin estudiant més viu no era el fill del ministre, vull dir, de l’ambaixador!

Ocupava en Toby un apartament sencer. La primera vegada que m’hi convidà fou, amb aquell perfeccionat estil seu, d’anglès ‘superior’, per a fer-hi plegats un ‘cocoa’. Un ‘cocoa’ que llavors assaboríem delicadament, sense dir re. Això sí, en acabat trencàvem adesiara el tranquil silenci, i cert que aleshores enraonàvem una miqueta de cinema.

Pel que fa al ‘cocoa’, afegiràs que, davant teu, se’l preparava elleix, amb miraments que es volien impressionants, bo i posant-hi tanta de ‘morònica’ atenció com es que veu que fan en la extremadament dadapelcul ‘cerimònia del te’ japonesa. I poc que, com dic, era permès de dir ni piu mentre el bevíeu, car, com tothom sap d’ençà dels temps dels argonautes, ‘there’s many a slip twixt the cup and the lip’.

El món sencer pot desaparèixer instantàniament, i àdhuc la immanència mateixa es troba molt perillosament compromesa, si l’erres mica, i en perds la subjectivitat — altrament dit, la visió del que per a tu ‘és’. I ambtant doncs no hauràs pogut ni beure’t tot el ‘cocoa’. Exactament això.

Tu, acostumat a un règim gairebé exclusiu de ‘porridge’ i llet — amb, els escassos dies de festa grossa, l’afegitó d’un ou ferrat, o un areng, o un parell de ‘flapjacks’, o àdhuc la possibilitat de rostar quatre minúscules ‘spare ribs’ — com t’aferraves a suplementar-ho, els escadusseríssims dies de convit d’en Toby al seu ‘cocoa’, com dic, amb els ‘cookies’ i els bombons de licor parats al costat de la tassa de xocolata calda!

I llavors l’anècdota. Em va convidar així mateix al ‘playhouse’ del fons parc, un cinema on anàvem sobretot els estudiants, dedicat exclusivament als (si fa no fa) clàssics.

S’esqueia que hi feien el (llavors considerat clàssic, doncs) “Peeping Tom”, amb un altre exquisit de protagonista — en Carl Böhm.

Potser per això m’hi convidava, en Toby, perquè volia assaborir la presència virtual d’un altre exquisit com ell, i no havia aquell vespre trobat ningú altre perquè l’hi acompanyés.

Ara, l’exquisit a la pantalla no hi fotia pas de debò el paper de ‘peeping tom’, és a dir, d’espieta sexual, d’escopòfil, sinó el d’un infecte, fastigós, totalment insensible, sanguinari, sàdic. Metre tu què? La por que et fa la sang i tot! Sàdic, no — ni als més bruts somieigs.

Era irònic, dic, que — qui sap si potser l’únic de debò mesquí espieta (‘peeping tom’, doncs) — això sí, no gens sàdic — a tota la sala de cinema — fos jo.

De ben petitets, els escopòfils hem l’horrorosa sospita que hom ens amaga quelcom de cabdal, que el món és tot teatre del dolent, i que darrere la xarona façana, amb l’atrotinat escenari dels carrinclons titelles, prou hi deu haver alguna veritat o altra, i per això espiem. Espiem per a descobrir què cony ens amaguen. I, quan al capdavall descobrim que no, que no ens amagaven re, que façana i titelles és tot allò que hi ha, caiem en irredimible depressió, i jamai no som bons per a re més.

I quina ironia que la directora del local fos aquells dies la meua més assídua diguem-ne innocent ‘víctima’! La directora, una esplèndida dona de cap als 35 anys, perfecta de formes en aquella edat ideal, femella total, amb la figura d’una venus antiga, sumptuosa, o, altrament dit, clàssica.

Em duia molt dolçament a l’esperit l’avinentesa quan, de petit — vuit, nou anys — primera delícia de la vida, a delicats cops de llengua, llepava la blonda de les calcetes que s’havia tretes la rossa colrada beutat qui jo espiava, trempant i pelant-me-la, a l’altre costat de les fustes amb foradets de la cabineta de la platja, d’on ara feia ben poc ella eixia, gloriosa, per a anar-se’n a banyar. Havia pixada damunt la sorra, tancada a la cabineta, i son cony era un capet de peixet rosa, de qui la boqueta, amb llavis de vagina, volia beure de continu aigua clara o, potser clara xocolata, per a filtrar-la segurament per les peludes ganyes.

Força tard a la nit, sovint i tot, la rossa directora se la pelava darrere ca seua, a la sala que sortia al jardí. Un jardí al qual entraves per una porteta en una tanca davant unes escaletes. I al vidre mig fosc t’hi atansaves parant molt de compte (per sort no tenien gos) i la teua bona sort volia que de vegades la veiessis en la penombra jaguda a terra, damunt la catifa, davant la tv, en la llum somorta de l’aparell, bo i pelant-se-la, com dic, amb la mà dreta burxant cony endins, a tall de godomassí, i amb l’altra mà, molt enèrgica, sacsant-hi fort, damunt el clítoris.

Son pare (o l’home?) era al llit, a dalt, potser malalt, car el senties estossegar, rogallós, de tant en tant.

He dit força tard dins la nit, però una molt memorable vegada no pas tant, car els pubs encar no havien tancat.

Aquell cop no fou al darrere. Et vas aventurar davant, al carrer il·luminat, amb, al fons de l’atzucac, el pub que es deia “Al Signe del Cigne”. I parant encar més de compte, és clar, t’atansares, immensament caut, com dic, a la finestra (una finestra que per a tu tot sol prou hauria pogut portar el signe de “la Figa”), quan no hi havia ningú a cap cap del carrer, és a dir, ni eixint del Cigne ni tombant la cantonada. Llavors, trepitjant el jardí, molt més estret que no pas el de darrere, la veies, molt més clarament, davant teu, a menys d’un metre! Aparició espectacular!

Amb el pub tan a prop, encar obert, com dic, que ningú no sospités que darrere el vidre, no gaire lluny de la carretera, hi havia aquell meravella! Poble d’embriacs, cap dels mascles no pensant pas mai d’espiar-hi! Qui s’hi avenia? Els embriacs prou ocupats segurament amb llurs neguits i llurs fetges fets una nosa, una mala cosa. I de més a més, què? Potser era de debò veritat que els ‘perverts’ no érem gaires. També cal dir que l’obreram ‘british’ és molt obedient. Amb una bòfia força brutal i molt hipòcrita qui els vigila de ferm.

De tota manera, cal convenir que l’ofici d’escopòfil cert que és més aviat heroic. Et pot caure un tret o una garrotada quan menys t’ho penses. Hi ha pertot arreu molta de casa de corrent o antic histèric militar amb l’escopeta penjada.

De totes les nits amb sort, aquella segurament fou la més sortosa. Davant teu, a tocar del nas, la deessa directora es veu que recentment havia plegada de pelar-se-la, i ara jeia, en repòs, satisfeta, adormida, totalment eixarrancada, sota el llum de peu encès, amb el cony ros tot xop i exposat, i tu com te la pelaves llavors, amb quina afecció, amb quina celeritat, amb quina efusió! Els batecs de teu cor t’eixordaven, sobretot a l’instant de descarregar davant seu mateix, damunt el jardinet... Una gran lleterada — ton anònim homenatge — súmmament agraït. Mercès, deessa.

Ep, una altra ironia. La cavallot, vull dir, la dura noia qui dormia a la cambreta prop la meua, al pis de dalt (érem sis a la petita casa; cascú, nois i noies estudiants, la seua cambreta), què es devia pensar, si em sentia gairebé cada nit arribar, després d’haver espiat per les finestres, tan tardot?

Em feia una mica de por, la cavallot — es veia d’una hora lluny que era una castratriu, una castratriu com un castell. Tret que érem als anys on (com es va saber per tothom no gaire més tard) el camioner Sutcliffe, el ‘Yorkshire ripper’, fotia nocturnament les seues maleses de boig malparit...

Potser es temia doncs la cavallot que no fos jo el criminal... Mentre que, és clar, era ella la qui, de tant en tant, rebia la visita d’un (altre, uf!) camioner, amb el qual els senties sorollosament cardar a través la minsa paret.

Doncs això. De camioner a camioner, i d’assassí a assassí. La doble ironia, vós!

No pas que tu sentissis cap enveja envers el camioner qui se la cardava. Se la cardava d’ençà que ell li va permetre de pujar al seu camió una nit on ella feia auto-stop. Que com ho sé, tot això? Perquè, curioset de mena com som els maleïts escopòfils, prou havia gosat entrar, un matí que la sabia a la universitat, d’estranquis a la seua cambreta i, entre d’altres, n’havia llegida l’anècdota al seu diari — un dietari que amagava dalt de tot de l’armari. Doncs bé, tant se val, com deia, no em feia pas cap enveja el camioner (no pas assassí — o si més no no pas l’assassí de moment famós als diaris locals i a la ràdio i tv) qui se la cardava.

Personalment no em fotria gens de gràcia de cardar amb ningú. M’estim molt més guipar-ho — guipar d’esquitllentes, com carden, sense que els cardaires ho sàpiguen ni s’ho ensumin. Molt més interessant. I molt menys perillós.

Car com els naturalistes prou els veus tan interessats en les peripècies de les bèsties a les jungles, els deserts i les sabanes, i igualment interessats en aus i insectes disseminats pels aires, els escopòfils ens trobem interessats en els diversos sui-gèneris costums, i d’altres estrambòtiques peculiaritats, d’un altre animal, l’animal humà — i sobretot de totes les animalades que fa, essent com és el més animal dels animals — i àdhuc alhora, com dic, un dels més generalment indefensos (car mancat de facultats sensorials) i fàcils d’observar.

Em dic, humil escopòfil, quiet no ningú, fidel observador, em dic, dic, jaqueix... Jaqueix enrere tota pretensió, tota vanitat, tota carrinclona ambició, i esdevé anònim — no pas mort i pudint rere els oblits instantanis de les aparences, ans viu i despert rere els ulls d’un innocu inodor silent imperceptible inexistent absent espectre.

A tot estrebar, una insegura, fantasmagòrica, presència. Això et cal, i re més, si et vols mínimament benaurat en aquest infern grotesc on gairebé tothom, com bé saps, no hi fot sinó el trist ninot.

Això. Vulgues-te pec opac. Pec opac ans que no savi resplendent. Al capdavall, ambdós, què jaquim enrere? Què jaquim enrere, sinó la mateixa absolutament inútil femta?

Tranquil·litat. Assumeix-te, doncs, i anar fent.

I ara una altra anècdota coetània, amb més ironies, les quals, mig adossades, hi pengen com cascàrries.

Al parc, un assolellat diumenge, tractant d’espiar-hi parelles, o femelles qui prenen el Sol, i també potser els ve pixera i es treuen les calces del biquini per a pixar entre els matolls...

Doncs bé. Fatalitat d’una trobada colossal. Els dos escopòfils qui es fan la competència. Tret que si ell, el dolent, és un pobre desgraciat, un ‘puff’, un ‘bugger’, qui va darrere els minyonets de sis set vuit anyets, per als quals tu, el bo, el xic, cap interès, car res a descobrir-hi — també has estat minyonet — i tu doncs només hi ets per a les dones i les parelles. Car fóssim clars: Si hi ha misteri, el misteri és solament femení.

Tant se val, som-hi. Perversos enemics doncs qui (ironia) ens diem del mateix partit. Ell, molt maligne, em vol evidentment fora del seu terreny d’espieta, i qui sap si també, al seu cervell podrit, d’estuprador de noiets i tot.

M’increpa: «—Fuckin wop! I’m from the ‘National Front’ and I want you out!» Dic: «—National Front? So am I!»

Roman incrèdul, destarotat, sense saber què respondre. Car allò que no li dic pas és que si el seu front és ‘british’, el meu és català i — com tot allò que és català — subversiu i prohibit. I que — ací rau tota la no gens lleugera diferència — si el seu és un front feixista, el meu és antifeixista!

I ara ve el bon tros. Els dos fronts són anti-invasor. Tret que per a ell (oh ironia) l’invasor, el ‘wop’, l’indi, el ‘paki’, soc jo!

Per als ocupats catalans, l’invasor és el feixista. Per als pseudo-ocupants ‘british’, ho és l’antic envaït.

Tanta d’absurda banal ironia, doncs. M’havia de fotre a riure. Espeteguí amb una rialla, i el pervertit fanàtic es creia que, sobre, l’insultava, i s’ennegria d’ira i em volia matar.

Ep, vaig trencar una ampolla i em vaig defensar. Era una ampolla de sidra buida, de les que llencen els innombrables embriacs qui empastifen els parcs.

Al capdavall, tot foren bruts mots i rudes blasmes. Renegant, foté el camp per un cantó; sentint-me repulsivament sollat, fotí el camp per l’altre. La guerra dels terribles fronts encontrats s’esfigassà abans la sang no arribés al ‘brook’ del fons del parc, amb els distrets ‘sticklebacks’ i els ‘kingfishes’, qui sovint, a manca de millor teca, també muses observant-los.

I avui, la cirereta. La ironia final!

En Toby, ca? L’has vist a la televisió.

Continua amb el seu soliloqui episòdic n’Aristarc:

—Ara que, ausades, som a les darreres engrunes de vida que ens ha estat permès de consumir, tanmateix, esguardeu-vos-me’l, voleu? Xacres rai, ell. Pobre bugre! Tèrbol, arrugadot, vinclat, geperut. A les últimes.

Esdevingut moderadament famós. Havent servit (en realitat, com tots els altres hipòcrites, servint-se’n) en diferents cabinets ‘tories’, en Toby.

Durant uns anys nomenat ‘ministre per a l’harmonia de les religions’ i tot. Qui és doncs de debò el pervers, l’aberrant?

Convertit al cretinisme, és pot ésser més desgraciat?

Les seues darreres manifestacions, mentre fou al cap de l’idiota ministeri, el mostraven espantosament degenerat, escaguissat — cretinitzat, doncs — adoptant públicament les grotesques creences de les supersticions més repugnants ni betzols, les apellades estúpidament ‘religions’ — estúpides ideologies basades exclusivament en al·lucinades bajanades.

El sentires dient que totes les ‘religions’ són ‘respectables’. Respectables!

Tret que és clar. Tot crèdul cretinisme és molt útil per als governants; acolloneixen amb bestieses les púrries ‘creients’. Si la xurma, la bretolalla — moros, mormons, cientòlegs, satanistes, etc., etc. — es creuen aquelles horribles ximpleries — tot l’horror de tanta de merda metafísica — prou són capaços de creure’s també l’enganyifa sencera, amb què els empapussa el govern qui els espleta i abusa, qui els engargulla i pràcticament escanya amb l’embut de la vil abominació que són tots els predicadors, i els venuts maleïts mitjans oficials i paraoficials.

Al capdavall, doncs, res. Així s’acaba tot. Guanyant, de tots els pervertits, el bo.

Car ara l’elegant, l’esvelt, el magnífic, ets tu, Aristarc, musculat, tendinós, totalment glabre, una mica varicós, altiu, atlètic, de posat ardit, amb el port i la prestància d’un ballarí d’una certa encantadora edat.

De fet, un parell o tres de vegades, provincianes vingudes a la capital, d’ençà d’Austràlia, o de Noruega, et ‘reconeixen’ pel carrer, et reconeixen com a gran coreògraf, del qual se’ls escapa el nom.

Els dius, que hò, Arcadi, Arcadi Ferdellança, ex-primer ballarí de l’Òpera Çoviètica de Kabul.

I diuen, carallots, que ah sí, i tant! I et demanen humilment recomanacions per al conservatori, i prou les fas contentes i agraïdes amb un paperet que no els servirà tampoc de re.

Tot plegat, no ets pas tu, doncs, per molt que ho hagués sempre semblat part de fora, el de debò fracassat, abjecte, desfet, desconfit, i fet una completa merda. No. Oi?

No.



(><><)



44. (Faula del taxista qui abuixeix sos passatgers.)



Interessat, com a mer afeccionat, a la gloriosa cultura antiga dels inventius xinesos, havia tramesa una merdeta d’article traduït a una revisteta tal-i-quina subvencionada (segurament per justificatius motius de donatiu de ric per a evitar taxes) per qualque ínfima universitat americana.

Sorprenentment, havia estat convocat pel diví crític Herod Kohlhaass. Que com m’havia el sublim consoci mai sabut a Nova York? Ni idea.

Hom em trucava a ca l’amic on m’estava.

—Soc una de les dones qui treballem per a en Herod Kohlhaass. Ha estat altament impressionat pel vostre article sobre els antics escriptors xinesos als “Fragmenta Antiquae”, i us vol parlar. Vinguéssiu demà vers les onze del matí a aquesta adreça que ara us diré, i mostreu a la dona qui us obrirà la porta una agulla de gramòfon (com qui diu, el mot de pas del jorn), i n’haureu l’entrada lliure. Una agulla de gramòfon, ho heu entès?

L’endemà, m’hi presentava. Una dona obria la porta. Era esborronadorament lletja. Hauries dit la mateixa Medusa dels contes de la vora del foc dels puerils grecs dels anys de la picaó. Ara, tantost li ensenyava l’agulla (que no m’havia costat pas poc d’heure a una botiga amb andròmines passades de moda), ella, la hidra, l’harpia, tot d’una somrient beatíficament, esdevinguda de sobte mig formosa i tot, m’ensenyava la seua agulla, que es treia del cap, i que tenia, com els altres cabells que jo havia confosos per serps, estranyament la forma d’un clítoris llarguerut, i em convidava llavors amablement a fotre’m dins.

Passem per nombrosos corredors i cambres, i al capdavall m’introdueix a la presència augusta d’en Kohlhaass. «—Call me Herod, please; after all, we are rightfully colleagues, aren’t we?»

Aquella hipòcrita paternalista patum és un home desproporcionadament gras, es reclina damunt acolorits coixins repenjats a la capçalera d’un clini, és a dir, aquella mena de llit especial, amb el respatller a un bec, allargat amb una mitja projecció per a recolzar-hi un braç, com els que empraven els antics rics romans a llurs menjadors o triclinis.

Al seu costat, en un altre clini paregut, ben recolzats doncs ambdós, com recomanava la Recamier, feliços com si són a qualque paradís sarraí (menys de les hurís), hi ha un altre personatge tan cetaci com ell, també rosat de cara, també petant de salut, aparentment.

En Herod me’l presenta: «—Mon metge de capçalera.» I l’altre somriu, amorós, i atansa la immensa carota a la no menys immensa del gran general, i molt dolçament es besen. Marietes fartanes. La imatge de la prosperitat més meravellosament degenerada, l’opulència més repulsivament vomitiva.

—Us volia demanar molt gentilment si em permetríeu, col·lega, de citar-vos al proemi mateix de l’obra major que estic a frec de dur al degudament esparverat públic. És tracta del deliciós segment... Nena! La revista!

L’antiga Medusa, ara angèlica, l’hi porta encontinent.

—Ací... Com heu escrit vós mateix, parlant del tal Xeiquatge...

—Sí, i tant, en Xeiquatge. El mestrívol filòsof xinès aparegut a escena pel cap baix tres mil sis-cents anys abans que cap de naltres no hi fes també sa luctuosa aparició, senyors.

—Exacte. Com vós dieu al magistral article sobre els escriptors anònims xinesos d’aquell gloriós, mai igualat, període, si s’escau que porten un nom ignorat, o un nom dubtós, prou ens és lícit, als erudits, d’empescar-nos-en un altre de la nostra predilecció. Al cap i a la fi, i ara us citaré (i aquesta, amb el vostre permís, és la cita inicial, a full sencer, per al meu llibre cabdal i clafert de futur), hi dieu: «—Amb els morts, hom en fa el que vol. Són morts.»

El fraudulent metge aplaudeix molt refinadament ni fofa, sense fer gairebé cap sorollet.

Continua vantant el famós aristarc, crític extremadament maligne, temut a l’orbe sencer.

—Astorador reble final. Un místic mastegot espiritual. Abracadabrant, fantàstic, autoritatiu, per a llogar-hi ‘fainting couches’ i tot, vós! Aquell: «—Són morts.» Per a fondre-s’hi! Un petit clàssic. Per a emmarcar. I és clar, i és clar! Esmeperdudament apotegmàtic! Això darrer, mot immortal, dues paraules mai millor a propòsit posades, un cop de colze intel·lectual al plexe, un cop contundent que ja duu implícita i pressuposa l’esplèndidament brillant coda: A fer la mà els fúnebres empatollaments! Teniu tota la raó. Totes les mentides i collonades que diran de nosaltres tantost començarem de podrir, my god, espaordidor! Totalment xinès. Hi toqueu de mig a mig.

—Capità, d’ací tres mil anys, si encar hi ha imbècils qui es foten néixer en aquest horrorós merder, diguin allò que diguin de naltres, qui se’n cura un pet de llebrós?

De mon estirabotet, se’n rigueren els tres. I les dues balenes es petaren, com a comentari encar més hilarant. La princesa no crec que gosés, o que passés enllà de la cul-remenosa llufeta. Ella, com jo, subsidiaris, obligats a ésser més garneus, no podíem pas fer gaire soroll; només als peixos grossos els és allerat i llegut de fer-ne sense retrets ni represàlies.

Tothom hi put com la puta. Estosseguí modestament dins el mocador, tombant el capet i tot.

Llavors, un pic les rialles esfumades, ja em vaig desfer en falsos agraïments. Les fules felicitacions del rei Herod... Segurament, quan me n’anés o em despatxessin, tots aqueixos farsants continuarien de petar-se de valent, tret que aqueixa vegada de riure, a despesa meua.

En realitat, però, era que, de soca-rel, roc per rei, me n’adonava on m’havia ficat. Aqueixa gent de lletres, tothom sabem com són. Llops, llobes, llobatons. I jo el llebretó. (Com deia adés, fa uns quatre mil anyets de no re, el meu savi xinès: «—Havent de fer certes visites a gent de lletres, mon vell anus, companys, me’l tanc, me l’ocloc, com ara amb cadenat, amb impenetrables morenes.»)

Volia fotre el camp urgentment. Abans no em passés allò que em temia que em podia passar. Que se m’abalancessin plegats i em donessin repetidament pel sac.

I els dats pel cul — ep, com tothom prou sap, les malalties zimòtiques en acabat: incomptables! La pesta i flagells afins — anus en foc, flames metastàtiques.

La múrriament somrient ex-Medusa, la puta angèlica ex-harpia, no me n’ajudaria pas molla, a alliberar-me’n, de la potencial abraçada mortífera dels dos ursins professors.

Com si no conec els mestres-tites! Com si no he estat infant no fa tampoc gaire!

Els jaquia isnell enrere, el maimó i son titella, somnolents, jaguts, gitats, mig acotxats, repel·lents gàrgoles retallades al cel safrà, al mur i al sostre encesos per llums foscs amagats rere avant-sòcols.

Tot d’una em vaig acopar amb mà fèrria els aglans, ja força escarransits per l’acolloniment concomitant, i amb mos aglans ben acopats, i amb feixugues freixures, arrenquí l’atzagaia de punta rovellada a la panòplia, i prenguí, ardit, la primera drecera que no trobí. N’acabí, per la brutal encepegada, tot espatllat al peu d’un sobtat mur d’acer, guerrer tristament decrescut, sòrdidament sacrificat.

Qui m’aconhorta? Càndid, santa innocència. La dona dels milions de clítoris al cap.

Una veu de lluny, d’un dels ogres romasos temporalment dejuns: «—Call the ambulance, Angelique, for in labyrinthine tunnels of embarrassed vagueness now hovers our sacred reputation.»

Tranquil·litzava la veu melosa de son amant, el fals metge: «—Soberly let’s abolish all emotion, lover; dwarfed by the oceanic dimensions of the omnivorous horizons, we shall nonetheless acrobatically flee, like we always assiduously fled, innerly and inherently unscathed, to the uninhabited empyrean of our poetry, where, far and farthest from the anarchic tyranny of the common idiots, thrillingly the lingering fluffy choral harmonies of our creations insistently stress the kidnapped impassivity of our rooted gaze.»

—Rooted on the prize, indeed.

I continuaven fotent-se (i fotent-se’n) grassament.

Cal considerar, carallots llegidors (com dic que féu, apòcrif, l’antic Xeiquatge), que la mateixa càrrega no és re per a un i ho és tot per a un altre. No és re per a aquells, ursins, cepats, forçuts; i ho és tot per a l’altre, altrament dit, servidoret, primet, nyicris, decrèpit, carpit...

Espesseït el malson, mig badats els ulls, una turbulència de baranes de tombarell, o ja de carro de la mort, m’acollia.

Era doncs mort en llitotxa, per inflexibles fleixos d’itri embolicat. Sort que na Xuclamel Montcalm és a ma vora. La noia de mon amic, on tranuitava.

L’han deguda avisar per al presumible enterrament.

Escenari pòstum, ja m’hi veig, al clot. Algú bufeteja tendrament el mort.

—Silví! Silví!

—Terror... Nit... Eternament... L’enterrament...

—Per què dius enterrament? No és pas tan greu com això. Em sembla que vols dir casament, home.

—Casament? Entre tu i jo, Xuclamel? Em pensava que érets la xicota d’en Martinet!

—No te’n recordes? Entre jo i en Martinet, el casament, carallot. Per això en Martinet t’hi havia convidat. Perquè sou amics d’estudi, d’ençà del parvulari mateix i tot.

—I què hi faig tot lligat en carro de mort?

—Silví, pollí, quines coses de dir! Això és un taxi qualsevol. I ningú no et lliga. D’on treus aqueixes inconsistència ni atzagaiades?

—Calla, ara que dius atzagaiades em ve la cosa al cap... L’atzagaia a la panòplia...! N’Herodes!

—El rei? El de Rodes a Pilans?

—El rei, el rei! El rei dels crítics al món, l’aristarc d’avui com avui, el màxim castigador dels collons. Inquisitiu aristòcrata avesat a la traïdoria, l’esmolat raor de la seua avolesa no perdona ningú, ni els penedits més penitents qui llavors el llagotegen. Ell, el suprem envejós, encimbellat a una posició de pontífex... I l’altre, l’envejat, el sotmès, el merdetes, l’autor... Esdevingut lleial, sol·lícit, llepaculs... Això si prou vol que no l’ataqui massa cruelment, i li faci perdre tots els dinerets que, bo i venent ses ximpleries, potencialment li’n vindrien... Doncs ell mateix, sí... M’havia fet trucar ahir per una secretària seua que l’anés a veure avui aquest matí.

—La secretària... Devia ésser una de les dones, doncs. Saps què? Era a casa, preparant-me per a la cerimònia, i qualcú ens ha trucat que potser qualcú altre de ca nostra, amb prou assegurança de salut a la butxaca, t’hauria de portar a l’hospital. Un cotxe negre ha arribat llavors i, com dic, un parell de dones t’han descarregat davant la porta, i han pirat com el dimoni. I tu, quin trist quadre no presentes, fill! Nafrat un nothifixis. Amb un immens trep al front, sembla una banya.

—És clar! El condemnat mur d’acer!

Fou aleshores on intervingué el sinistre taxista Toni. Hi abuixia sos ingenus passatgers, en Silví i na Xuclamel.

Havia treballat per als gàngsters. En Toni, sí. Els revelava ara, de més a més, que, un cop, havien trobat el seu taxi (la seua disfressa, el seu camuflatge, a la banda) abandonat al fang vora l’estanyol, amb les portes obertes, i re no mancant-hi, però, dins. L’anaren a trobar, i li demanaren, a ell, a en Toni, que com recony havia anat a parar allà baix, i com era que, a ell, en canvi, el trobaven doncs tan tranquil al llit; els responia (i era la vera veri) que no ho sabia pas, que què els diria?

Va dir: «—Sí ves, no soc gens congru, totalment amnèsic, no me’n record pas de re sobre el vehicle, ni per què hom me’l feia agafar, ni si hi havia qualcú altre dins, ni per què tot plegat ha anat a parar tampoc no sé pas on. No soc ningú, no arribaré mai (ni ganes) enllà d’estiracordetes; m’han nat sense permís i m’han llençat a un món on has d’ésser quelcom per a ésser comptat; i si no hi ets comptat, no et lleixen mai en pau, et mortifiquen; i ni teca no trobes, ni teulat, enlloc; aleshores fas la més humil de les feinetes, estiracordetes últim dels botxins qui torturen els ‘culpables’ de no fer-los prou gràcia. I sabeu què? Vull plegar de tot. Tip i fart. Prou, prou.»

Per qüestions de contactes familiars, per comptes de fotre-li un tret al cap i llençar-lo al riu, el tingueren per totalment sonat a un sanatori durant uns mesets.

Avui, però, diguem-ne restablert, era de bell nou damunt un taxi. I deia a ses víctimes hodiernes que allò... Que allò, que tot allò, el món, la ficció de l’univers, aquell mòrbid garbuix sense cap ni peus, no era sinó una gàbia de hàmsters.

Que, si de debò tinguéssim ulls al cap veuríem que, a la cortina de fons del cel, els estels dibuixats mateixos llagrimegen, que llurs condols haurien àdhuc de commoure’ns.

—Eixelebrats hàmsters a la gàbia. Car... On cony us penseu que aneu? No aneu enlloc. Sempre som a la mateixa gàbia!

—Carro de la mort, porta’m a bon port — féu en Silví, a través de la meua mui, els llavis de la qual se m’obrien, com qui prega, automàticament.

—Maleïda raça de taxistes... Què són sinó encar una altre versió dels miserables culis i camàlics qui arrossegaven rickshaws? — afegí, en un mormol mastegat, na Xuclamel.

—Ho hauria pogut dir el mateix Xeiquatge en una de les seues màximes que m’empescava i li feia dir a l’article! — afirmà, exultant, el sinòfil Silví.

—Bah! Vanta’t ruc que a vendre et duc! — apostrofà en Toni.

—Xuclamel, on anem? No vull anar a l’hospital. He recobrat el coneixement. A ple seny, podria signar i tot mon testament. Tornéssim a casa, vols?

—Ningú no torna enlloc. No hi ha casa. Només hi anem, enlloc. No podem sinó anar-hi. No anem sinó enlloc. No hi ha viatge. Tot és preconcebut miratge. Creus que hi vas, enlloc, i no vas sinó enlloc. Creus que hi ha re, i només hi ha no re. El re que hi ha al no re és tot el que hi ha. La matèria, la ‘res ipsa’, on és? On va? D’on ve...? Enlloc, d’enlloc... I del no re, al no re.

—Atureu-vos! Volem davallar! — la Xuclamel, imperiosa.

—No sou enlloc. On aniríeu? «S’il·lusiona l’il·lús/ I l’aixafa l’autobús.»

—Atureu-vos, malparit! — novament la Xuclamel, mig histèrica.

—És un vidre antibales, desgraciats; podeu fotre-hi tots els cops del món. No sou sinó re, en aquest precís lloc i instant, és a dir, enlloc i d’abans, de no mai. Sou les antigues llambordes on esclataren els quòndam caps dels qui caigueren corrent, o dels qui s’hi estavellaren en escruix, arrabassats pels folls fastigosos venjatius vehicles desbocats.

Exabruptes del trio d’exasperats. Noses, atzimboris, embalums! Malaguanyats intel·lectes! No els serveixen de re! Enraonen exclusivament amb onomatopeies i sortides de to. Expressant aversions recíproques tots plegats.

Com diu en Norman, segurament copiant (sense saber-ho?) en Xeiquatge mateix: «—La set de mort de cascú de naltres contra els altres és inexhaurible.»

—Res no justifica que al món encar siguem vius — tararà tararí tarariu! En som? No en som? — fa ell.

I jo: —Com en Xeiquatge mateix, havia volgut estudiar amb monocle les edats geològiques. I com tu, taxista...

—The name’s Toni, man.

—Com tu, Toni, hi vaig caure de quatre potes. No n’eixirem mai, del curt merder on ens varen néixer ja ofegats. Em deia, m’animava tot solet: «—Som-hi. Amb la categoria pel cap alt de mínim individu perdut entre els infinits altres ens al plàncton — ió d’eó —, tant se val, valent, m’enfrontaré, per gèlides descomposicions d’obsessius volers de folcs inconscients, sense objectiu, a les sortoses escaiences, les escaients esdevinences, les astrugues aventures, les avinenteses faustes...»

—«El teu ull i el seu. Recaceig al peixet i esgaldiny d’esglai — tot devia ésser u. Ell i tu, el peixet i tu, a la mateixa olla, convertits de mantinent en fum que es fon.»

—«De ben petit, terroritzat cada nit pels inaferrables conceptes: ‘Infinitud’, ‘Eternitat’, conceptes de boig, nuncupatius, sense agafatalls on agafar-t’hi. Només dits per dir-los.»

—«En efecte, vós. Quin trist cassigall, quin doneta desvagat, amb quin espintrí meló, pot concebre aqueixes tan anguniosament restretes caguerades...?»

—«Tots som al mateix pot que bull a mort. Equitatiu repartiment del turment eternal, infinit...»

—«Tot es redueix a esgarrifoses polsegueres d’àtoms, a olles barrejades de mons massa cuits, a genètics batibulls i a safaroses samfaines d’apoptosis. Sovint m’ho dic, enmig de la nit. Angoixosa veritat. Faig, esfereït: ‘Mama! Mama!’. Ja ho sé. No hi és. No hi ha ningú. Em dic: ‘Pleguem, pleguem! Quan s’acabarà el martiri? Un martiri per no re?’ Això em tol tot coratge, m’osta tot impuls vers cap altra iniciativa. M’uja, m’uja. M’uja qui-sap-lo.»

—«I tant, noi. Aversió, odi, avolesa, agressió... Mutus, incessants, ubics. De l’univers més gros al més petit microbi.»

—«L’univers mateix, gàbia on els hàmsters orbs són els orbs orbes. Cels de trucalembut, ablamats, fungibles, fonent-se, gastats, desgastats. Incessant dansa macabra. Cada cos, descordat, esbojarrat, amunt i avall, espetecs, col·lisions, tot un daltabaix, un damunt-davall de por, absolutament anàrquic, i capturats, els orbes orbs, ara ací, adés enjondre, per òrbites esbojarrades...»

—Repapieig del cosmos, Toni.

—Repapieig, exacte.

—Terror, terror; no hi ha altre! Terror de mainatge, terror de jovençà, terror de gran, terror de vell; terror, tot terror. Infinitud, eternitat, vertigen, vòmit. Perduts eternament a l’infinit vòrtex del no re. I això és tot allò que hi ha. No hi ha re més.

—El cosmos repapieja. Esfereïdament tan evident: la còsmica immanència, transitorietat, obsolescència... Ho veus pertot. El cosmos que s’autodestrueix ràpidament, per fastigós envelliment. Tot fot el camp. Tot se’n va en orris. Tot s’esfigassa. Tota infinitud a la merda. Tota eternitat s’ha acabada. Prou!

—«Què dieu? Us heu begut l’enteniment? No! No! Res d’això! Vull viure, jo! Em vull casar! Vull ésser feliç... Feliç... Martinet! Martinet! Quin negat malastruc has convidat! Aquest malèfic estaquirot només ens porta la més tràgica mala sort! Taxidriver, stop! You fucking stop! I tell you! Stop! Stop!» — ella, astorada a mort.

—I ara, abans de resoldre l’enigma per a un públic, ja mort per la mera atrocitat del viure, agaféssim la pistola del sogre, l’ogre... El maleït monstre... El gruixut, despietat, crític; l’enorme gripau cendrós, fantasmal; el cap gros de la banda d’energúmens... I fiquem-nos-en el canó a la boca, paladar de dalt amunt. I, à tour de rôle, amollem-nos-hi un tret. Au. Qui vol començar...?

—Comença-hi tu, taxista.

—Un instant. Ara mateix... Que acceleraré tant com podré. A tot estrop damunt el pont del port.


(Ulleu-lo de lluny, ca? Un altre accident al capdavall força vistent.)



(><><><)



45. (Faula «du faux cocu faussement ému et émoustillé».)



I ara aquell bon altre clown. Un antic rival meu d’estudi, a l’acadèmia d’actors i musics per a minyons. Quan comparàvem xil·les, romania extasiat, ullprès, amb la meua. Em deia que no n’havia mai vistes, ni a les pel·lícules de «cardar i riure», on xil·les professionals rai, cap ni una de tan llargueruda i gruixuda com la meua — i autèntica i real i tangible — acaronable — quelcom de miraculós, vós, en deia — i l’apellava cucurbitàcia, amb el ben entès que no hi devia haver, ni als campionats del gènere, ni cogombre ni carbassó aumon que li fes ombra. Diries que n’estava sospitosament enamorat. Que allò no era pas ni envegeta ni recança — al contrari; era, prou ho dic, embruixament, cor-robament — una xil·la com la d’en Plató fent ombra al mur de la cova: imperfectible — una prosopopeica, antropomorfitzada, figura immanent al seu magí.

Cuguç se’n ve de mena; quan era, no pas un xiquet, com llavors, mes un jovencell primparat (ja feia de bidell a l’acadèmia, i d’ací el seu sobrenom, com veurem), prou m’ho assenyalava: «—Casar-se, rai, tu. Tot com cal. ‘Alles in ordnung.’ ‘Vciò parriadka.’ Ep. Menys de cardar-s’hi la dona. Tasca a més no púguer ingrata, tu. Fatigosa, dispendiosa, vòmica. Balafiu generalitzat; pèrdues d’energia, de baronívola vitalitat, àdhuc de tec a mig pair. Horrorós. Que t’ho facin els altres, ca? Vols un signe més clar d’intel·ligència?»

O com vaig sentir una vegada que responia, molt lògicament, als dos violinistes veneçolans qui, encuriosits i mocosos, li demanaren com és que no el veia ningú mai amb cap ‘sweetheart’.

«—Me, I despise myself. Why could I then ever even stand somebody who likes what I despise?»

Allò volia dir que, si l’avinentesa mai se li presentava, només es mulleraria amb qualcú qui fora segur que, d’ell, se’n serviria (que l’en prendria com a lacai, bidell, servent), i no pas que l’estimés molla. Allò convindria tant a l’un com a l’altra. La dona, amb ell de fiable gos de guàrdia. Ell, feliç desgraciat, aprofitant-se del que anés caient.

Me n’esguard la foto aqueixa d’aquells jorns força reculadets. Filustra-m’hi el fastigós atractiu/repulsiu exquisit — el trist hedonista, ecs!

Ep, res a veure-hi amb l’enraonat, sensible, epicuri... L’epicureisme és un estoïcisme; l’hedonisme és un abandó deleteri, un abandó del cos a les forces malèfiques dels apetits mai prou sadolls.

Me’n desempallegava a temps. Qüestions de deures militars. Tret que ens retrobàvem, i em feia llavors la seua repel·lent proposta. Aviat l’explicaré.

Enganxifós llausanger; com en sap, d’afalagar la vanitat de la ‘víctima’. Hom emprava en acabat el mateix maleït sistema amb les dones. A conseqüència de tant d’assuavir-les amb mots humils i falaguers, quan, pretensioses, començaven de presumir-li de superioritat, ell, interiorment, rient-se’n, es deia, «Ai ja ho veus tu! I com se t’estarrufa, la mocosa! Prou t’ho trobaràs més endavant, carallot!»

Al cap de ben poc, prou li fa creure que és ella qui brandeix el ceptre — tant com a batuta, com com a baqueta.

En fi, per què en parl tant, d’aquell pobre desgraciat? Potser en soc jo, l’envejós?

No, no. Res a envejar a mestre Blai. Vull dir, a en Blai ‘Bidell’ Xirinacs, borrianenc, qui, com el seu admirat n’Hugh, tot allò que volia, ell també, ja ho posseïa a casa. Es feia portar de fora mam i teca ben triats i delicats, i havia a la seua disposició catorze televisors, la majoria al voltant del llit immens i giratori; i, sempre fictament malicós (ai mesquí!), mai no es treia el luxós pijama de seda ni si cal el barnús de pell de camell, tret és clar quan era (prou llongament) a la banyera, la qual era, clàssicament, omplerta de llet de somera; la llum hi era sempre submarina; l’ambient sempre dolç i suau.

Típic masoquista dominant, l’aristòcrata entre els cuguços, era ell, en B. B. Xirinacs, qui feia treballar aquella ambiciosa dona seua, per natura obsedida, ella, com dic, en la seua superioritat, ço que el bon bidell eixorividament prou aprofitava.

I és clar, no fotéssim, que no es capficaria gens tampoc a cardar-se-la — inútil i fatigós treball, reiterarem.

On, és clar així mateix, que prou se l’hagués de fer cardar per altri, pels altres. Per a aqueix propòsit, era ell qui a la dona li donava totes les idees, idees sobretot perquè el fes banyut molt greujat i embacinat (hà, creu-t’ho!), i llavors doncs necessitós — qualcú ben de plànyer, i a rembre i rescabalar. Un benvingut, benaurat, públicament humiliat, pobrissó, al qual tot se li condona. Un altre sacrificat. La bruixa, la mala bua, ella, una autèntica Svengali, el té tot fetillat.

La plebs més excepcionalment amable, fotent-se’n part dessota el nas, mes altivament perdonant-li-ho, car prou en passa d’altres, i de molt més greus, de penes. Les pitjors, ben mirat, tan sovint ‘hornswoggled’ — moralment (i qui sap si materialment i tot) dat pel cul amb les banyes que li foten.

«Sabeu que diuen [de fet, ho havia fet córrer tot ell, en Blai mateix] que es veu obligat a perfumar-se amb el que en diu ‘ambre gris’ que treu del recte de la seua dona quan d’altres hi han descarregat? Quin miserable degenerat! Si la geganta no ho vol, no és pas que no besi el cul de cap altra qualsevol, és que no pot besar ni el de la pitjor qualsevol de totes — la seua dona mateixa! I veieu-lo, amb ulls molls, llavors desconsolat! Al racó, castigat!

«I sabeu, hò, i més, que un d’aquells vespres, bandejat cruelment, llençat fora de ca sa dona, passejant capjupet vora el castell, trobà, entre bardisses, una de les sacres sabates de la mare d’en Göring, qui feia vida, sense amagar’s gens, al castell del seu aristocràtic amant, acompanyada pel seu home! El pare d’en Göring, doncs [un dels seus herois, com sabeu], fent-lo tot orgullós, car allò volia dir que àdhuc als pares dels qui al Valhalla van destinats en eix món de baix, prou els cal fotre també de cuguços sotmesos al poder de llurs mullers?»

N’hi ha qui li envien anònims.

«—Mata-la, desgraciat! Quin turment monstruós de déu d’haver de viure amb una aital gossa aventurera. Això concloc: monstruosa. Un monstre.»

«—Home armat defensa sa propietat. Home capat, tothom hi fa forat.»

«—És lletja com l’esfinx i tothom li endinya el ding-ding.»

«—Cunt-sucking parasite! What a nice model for our dear dear kids! For certain ‘tain’t the imitation of christ! You ought to commit suicide! And i pray to god that some good soul kills you soon!»

«—Ofici de cuguç sistemàtic: no pas millor que d’infame arlot, ecs! Així et morissis!»

El malaconsellen, com ell la malaconsella. I em malaconsella. Aquell dia on ens retrobàvem.

M’esperona. «Em fotràs un gran favor. Carda-te-me-la, home! Que n’emergeixi a una més gloriosa fase novella, on per a naltres en acabat l’exorbitant estarrufament seu farà més gràcia d’esqueixar!»

L’atia. «Cucurbitaceae are good for thee. Or rather crustaceans. Ep, que allò seu no és pas cap cigaleta, ni galera, ni llamàntol ni llagosta... Allò és gegantí carall de mar, espardenya, pixota, trepang... Allò és tauró! Via fora! Cony amb ferramenta de la fal·lòfaga més golafre i tot, prou que n’acaba desdentegat! Escandalla’ns-ho, si us plau. Siguis valenta. Tasta-ho. Emprova-t’ho. Ja me’n tornaràs contesta! El millor de l’univers!»

Que què li responc. Que de cap manera. Mai. Que obtemperi sa mare. Naturalment. Car per quins set sous es cardaria ningú una dona qui ni el seu home no vol cardar’s? Absurd. Cal anar desesperat! Quina malaltia els enteca tots plegats?

Els qui foten cuguços els marits complaents, complaguts, consentidors, consentits, com se’n digui, gens contrits, còmplices... Quin mèrit el llur? Cap ni un. I què es carden sinó l’escòria, el rebuig? De cap manera, ja et dic. No és gens lògic prendre riscs.

En realitat, sots sa fèrula en Bidell no hi rau sinó molt esporàdicament. La gossa aventurera altrament massa entretinguda, no pas solament amb la seua ambició ‘social’, així mateix, en sos períodes de lleure i vacances, a mossegar l’ham dels esquers dels mascles de totes les races qui ell mateix li para davant.

Se l’havia ben triada, punyeteret, per a viure-hi, esplèndidament, de les engrunes. Una dona d’una cobejança, una rapacitat, una goludam, imperioses.

Al mateix temps, ella rai, no pas que li calgués gaires empentes ni cops d’esperons. Prou veu els druts com a trofeus a afegir als predis i vehicles que es compra amb el seu succés professional. Un succés, no cal dir, que ha estat bontròs ajudat per la sortosa possessió pel seu cos d’un forat de carn molt faitís — és a dir, un cony molt trobadís i accessible, i quan els caps de sector de la cardaven, per una efusió, una ficta passió, que els afalagava un colló.

Ara bé, cert que calia fer bé els papers de la comèdia. Al començament, perquè ella es cardés a lloure d’altres, calia tractar l’arestós subjecte amb tacte. Li suscitava, li mormolava, insinuacions...

Eren instigacions, ja dic, dites de mou i manera subtilment humil, somorta; indicacions, suggestions, sovint llagrimoses, monòtones, com si venien de cap (moribund, gairebé espectral, aviat metempsicòtic i tot) fluixet hipocondríac extremadament falaguer. Eren aparentment tímids, i estossegosos i marejadets, entretocs expressats de faisó artificialment dominada, submissiva, els quals ella, al cap de ben poc, es pensava naturalment de collita pròpia, les assumia perfectament, car és clar que al capdavall prou també li convenien (a ella, a ella, i tant), en la seua ambició de creure’s (pitiàticament!) la degudament i bonament dominant.

Li jaqueix trobadissos, perquè se’ls ensopegui com ara per atzar, escrits falsament esquediàstics. Com si fossin molt sentits, sortits de cor qui dol, esquitxoteigs d’esquediasmes (ço és, de bones idees sobtades, espontànies, que escrius al primer tros de paper que trobes).


«I si faldilletes m’autoanomèn
I si esclau t’afalag fort curvilini
En mon repapieig a tu et nomèn
Deessa de cada avió i cada tren
De cada hotel vaixell i monument
De tota pecúnia i tot domini
De cada fuet que l’amant sorprèn
Quan veu que prou me’n bats amb determini.»


«Mestressa, que us m’agemolís davant la brillantor i la sacralitat indisputables de la raó dels vostres molt colts viatges exòtics, on serps, papallons, panteres, granotes, orquídies, guillotines, jungles, simis qui udolen, platges, illes, salzes (desmais), mascarells, tamborells, albarans, i tasques diverses, abstruses i escrues, tanmateix us abelleix plenament de resoldre, magnífica, és només manifestació obscena (és a dir, tímida i abscosa) de la meua admiració imprescriptible.»

A la manifestació del darrer vuit de març — mes i dia on comença de debò l’any! — hi anaren junts, el faldilletes bavallosament arrupidet, i ella, la qual no pas que li calgués disfressar-se de cavallot, car prou és ja normalment entre les més barroeres i lletges, portant cascú la seua cridanera pancarta.

Quin se’n recorda de quina, això suposant que m’ho hagués contat. Quina pancarta, vull dir, de la selecta tria que hom llegeix habitualment en comèdies d’aital taül tombant.

«—Let females of all ages fuck as much as they wish; nature commands it!»

«—Fucking is a fucking human right! And who more human than women; without women no humans!»

«—Aborting then is a fucking human right; don’t ever dare fuck with women’ or girls’ bodies!»

«—Beware the stupid male! Any attempt of aggression against the forces of nature will be met with all the rigors of a very painful annihilation.»


De sobte, era ell, el qui bordava més fort que no ningú. Com el millor i més musculadet marieta, es barallava, pugnaç com un d’aquells miserables minúsculs quissos faldillers, amb totdeu, sobretot entre ningú del públic qui gosés piular en protesta, o replicar als esgaldinys de les femelles, o escridassar-les mica.

Ara, barallant-se, o més aviat fent-ho veure, car és clar que tot era teatre, s’ha reunit amb uns febles discordants qui veu al marge. Persones serioses, amb ulleres, bombins, paraigües...

—Let the women fuck. Let them fuck no end with their silly he-men, while we, the real legitimate males, men of arts and sciences, smoothly orate and concisely perorate about matters always of the gravest import!

Aquell boldronet d’interessats el voltaven. I els deia, ara en veu més ordinària, i calma, gairebé fent-los parar l’orella.

«—No és cap faula, companys. Oràvem entenimentats els vers mascles, homes de les arts i les ciències, i, a la fi de les assenyades magistrals oracions que tocaven els més greus subjectes científics ans artístics, peroràvem succintament, dementre que lluny, en antres sinistres i malsans, les dones cardaven, inferiors, amb cardaires escandalosament rucs, buits, vanitosos, sovint prou desenvolupats i tot per les tedioses gimnàstiques; tots prou els tenim calats — fotuts titelles d’inútil, podrit, cervell.»

«Ensems assentíem.»

«—Això de les dones...»

«—Molt de collonets ans de carall/ Mes, de saber-ne, gens, ni borrall.»

«—Oh, i espera’t. Les dones, tot plegat, malament rai, per un altre cantó, cal reconèixer, força putejades per la natura mateixa. Sotmeses a recurrents flagells d’índole vulvar. Es veu que n'ixen, de continu, afolls, i d’altres barreges abominables. I que, per penetracions alienes, sovint infeccioses, la cosa s’espatlla fàcilment. Les sents, al llit, quan s’hi toquegen. Udolen, es veu, absurdament nafrades per metàl·lics objectes...

«Això superficialment. Llavors, pujant amunt, pitjor, molt pitjor. Esgavells a manta. I això les fa tothora imprevisibles. Víctimes a qualsevol moment dels múltiples trastorns de l’estrany aparell cardaire que s’enfonsa misteriosament al budellam — el complicat mecanisme que en diuen esotèricament ‘uterí’. Hi pateixen tota mena d’esporàdiques travetes somàtiques, de guarició il·localitzable. Aleshores, en crisi, embogeixen i esdevenen molt cruels, com l’exemple viu que ens n’ofereix en Roussel amb la seua regina, que per causa de les amenorrees, decreta exterminis rai entre la botxinejada població.»

«—Som, exclosos del vulgar, els privilegiats qui fruïm d’un intel·lecte meravellosament esmolat.»

«—Ahir mateix sortírem plegats a pixar a la neu, quan l’habitual muntet de les fades ventisses celebritats del moment, qui en respectuós pelegrinatge volen ésser esbalaïts testimonis de la nostra presència autèntica al món de les idees superlatives, abassegadorament seduïts, qualcuns àdhuc agenollats, ens fotien fotos.

«Eren genteta per a nosaltres totalment obscura, mes qui es podien nogensmenys permetre el goig de llur gruat atans degut a llur poder crematístic, obtingut amb llurs èxits pseudoartístics o pseudoacadèmics que molt efímerament ni intranscendentment es veu que prou enlluernaven la turba supèrflua.

«Tant se val. Érem doncs pixant a la neu, i vols-t’ho creure...?

«Amb el plaer sentit durant la molt lenta ni llargueruda ruixada de pixadets, personalment devia haver tancats els ulls una estoneta, i ara me n’adonava que hi soc absolutament sol, amb la titolaina mig glaçada. Els gaudiosos fotògrafs i llurs maquinotes havien esdevingudes les dents lluents d’una llopada.»

«—Tots hi passàvem, noi. Llops d’ulls vermells i ullals qui relluen en la foscor, i el tit, cada tit de nosaltres, exposat enmig la neu, arrambat a la paret... A la paret... A la paret d’enlloc!»

«—L’Acadèmia ha desapareguda! Vols-t’hi jugar que, bo i pixant endormiscadament, he anat relliscant avall, com pingüí bocaterrós damunt la neu glaçada, i he anat a parar qui sap on?

«L’edifici on ens aixoplugàvem els de la convenció no el sé pas veure enlloc. No feia tampoc gaire l’havíem confiscat molt legítimament a un institut de dones, dedicades molt estúpidament a refer les vides — ço és, a reconstruir’n les tristes nàquisses biografies, això també, afegint-hi ‘correccions’ rai, omplint-les de pegots i falòrnies per a elles molt convenients — de marits, pares i frares desapareguts, és a dir, morts. Es tractava sempre d’homes sense vàlua, enginyers, arquitectes, i àdhuc capatassos de mines i pedreres. No res. Les dones ‘estudioses’ (no ens féssiu riure!) escorcollaven als laberints o trencaclosques de llurs deixalles ‘terrenals’, i no sé què cony hi trobaven altre que clixés, bajanades i foteses d’ínfima significació.»

«—Els n’expropiàvem amb totes les de la llei. I ens hi ficàvem amb tota naturalitat ni dignitat nosaltres. I és clar!»

«—Havíeu sentit que en lloc de ‘collonut!’, deien ‘conyut!’, i que en lloc d’acompanyar-ho amb el bonhomiós signe de l’O.K., amb l’oval dels ous i la pixa dreta, feien, aprovatòriament, l’infamant signe de la figa...? Grotesc! El món cap per avall!»

«—Desastrós, però, si em permeteu, continuaré... Doncs bé. Aleshores, amb quina terror no ens trobàvem que l’indret — cosa molt de dona — tot abandonat, fet un femer, envaït de vermina. Entre els caixots de llordes pertinences dels morts sense importància, hi navegaven a lloure rats llargs i llongs, gegantins, i d’allò pus ganuts ni amenaçadors, de tal faisó que cridàvem els empedreïts bombers voluntaris del poblet de la vall qui ens vinguessin, en opitulació o car ajut, a unir-se’ns en fotre’ls embogides guitzes a doll, i a tort i a dret, fins que els n’expulsàrem que els llops ni les àligues blanques se’ls cruspissin en caceres èpiques.

«Doncs bé. Ara cogitava que, si doncs de debò relliscava avall, em calia és clar assajar prou coratjós d’anar amunt, si mai volia retrobar l’erecta luxosa presència material de l’Acadèmia.

«Pel fet que em trobava a cap mena de berma enmig d’un vessant perillós, i assumint que allò fos si fa no fa cap viarany helicoidal de cinglera, bo i vaig desfent camí.»

«—Som-hi, pausadament; prou perínclit ni plantós, bleixant compassadament, vós.»

«—Hi clis. Hores i hores surant, prosperant; puixant, pujant; prodigiós!»

«—Ja ho he dit. Tornava doncs clandestí amb un pom de beràrdies; era, nitós, ran de cingles dentuts i voraços... Tot de sobte, l’esglai; ivaçós, de debò ara m’arrambava tot estès, pla contra el vessant ple de neu.

«Un auto amb els llums molt enlluernadorament encesos s’atansava rabent d’allò pus, i prou em fotia por que, bo i havent presa la pronunciada corba tan acceleradament, no rellisqués devers la vora del caminet i m’estampés damunt la roca de sots la neu.

«Maleïda, pensí. Per la manera de menar la màquina, només podia tractar’s d’una dona. Una dona qui em vol mort. Una dona amb set de folla revenja per la segona i definitiva mort de son pare, frare, marit — què ho sé jo — besoncle, cosinet...

«La por em feia fer un cop d’ull al cel. Les àligues blanques, missatgeres d’en Jou, qui a llurs arpes en transporten els trons, tots llurs vectors veig que, lofòtrics, convergeixen vers la faduga damnada infernada urbs de lla lluny.

«L’esment, l’atiat enteniment, em fuig vers l’estrènua fugida del temps on érem petits herois. Fugint d’inics columnistes i de molt deshonests advocats, els bessonets i el tit correm peus nus vessants avall, pels frescs herbeis i les tendres molses, esquivant mòmies de cogomasses i farineres, i xipollejant xalestament pels nous xaragalls d’aigua gelada i tan neta, just ara mateix produïda per la neu dels cims que es desglaçava amatent.

«Això és allò, em deia, i llavors, oi? Tornats a casa, mentre ara mateix no me’n record ni del pis ni de la cambra, hordes insolents ens envaeixen l’ascensor. Ens cuirassàvem amb disfresses i ganyotes contra els mòrbids fotògrafs.

«Xapescàvem encar, aquest cop pels terrats i les teulades veïnes. Damunt l’acroteri de l’edifici més alt, ens imaginàvem filustrar lla baix els focs follets.

«I ara? Focs follets en aqueixa època, i pel mal cantó? No; allà allò era troca agonitzant de cruanys i brases de cap incendi adés expandit. O belleu etèries fosforescències d’universal espoliari?

«Car encar no havíem oït l’esclat que occiria cada cuquet d’orella milers i milers de quilòmetres girientorn.

«De dalt de tot estant, vastes columnes negres de foc cauen del cel, i destrueixen l’urbs en escruix. Dèiem, —Ai pedaços, hecantoquirs dels cent braços i els cinquanta nassos!

«Ells, i llurs incoherents tirànics ucasos tan catastròficament fadassos!»

«Longànimes, els bessonets i el tit resistiríem fins a la fi. El suplici dels projectils qui se’ns abatien com trets qui ens oscularien amb l’òscul de la mort, o ens atzufaven ans oscaven com si érem estaquirots obstruïts ans esguerrats per rasts i rasts de baules rovellades, i cormes reforçades d’acer, i pilotes enormes d’armat ciment; l’enduraríem supererogatoris fins a la resurrecció, on en contundent licitud pels treballs soferts no observàvem, per comptes, excitants ereccions benaurades i no pas ja sòpites destruccions totals.»

«—Tot culpa de les gelosies polítiques ocasionades per les folles femelles, germans, i és clar. Els sobrevivents esmenàvem la cosa, saps? I tant. Només n’és escàpol, qui es fa escàpol; sa i estalvi, qui sa i estalvi s’ha fet. Altrament, indemne de la desfeta general, no n’eixia nideu.»

«—Qui és vol fer empeltar per esfèrules explosives d’artiller esbojarrat? Amaga’t o t’atueixen, home!»

«—A part doncs que els bessonets, per ops que massa havien tret lo nas part de rere l’estranyament incòlume acroteri, foren volatilitzats, el tit des aquell jorn xacres rai.

«Mes ara calia trobar, part de per l’assortit planisferi del furtiu firmament, l’estel del bon giny qui em tornés a cals molt com cal acadèmics — mos companys de descobertes ni de subtils empescades on l’astorament molt redubtable fora sens erra tothora indubtable per part del públic molt ultratjosament ignot ni incògnit.»

«—Prou havíem reeixit a atènyer, amb força minses dècades, faisons de fer transmigrar, d’ençà de la grollereta malaquita, l’ànima desinfectant del dúctil coure, i amb ell, aliat a l’estany, trobar-hi l’escultòric bronze. I l’acer de l’ull de l’àliga blanca reproduir’l amb ferre i carboni, amb els quals l’auto malèfic, el ‘xevi’ (o pèrfid rabent vehicle qui adés us volia acorat per la seua lluent àliga del capdavant) no era ell mateix suara construït.»

«—Llas! I prou que en deuen encar raure, posseïts justament per perillosos elements de l’abortiva purrialla qui es desdiu dels savis! Amb què altre ens occien, eixorcs i fleumes, sense els molt excel·lents invents que els lliuràvem, sol·lícits, obsequiosos, mascles, esplèndids, gens garrepes ni sòrdids!»

«—Afolls rosegats d’enveja els uns pels altres, preciós artifici que els oferim magnànims, en foten indefectiblement eines de palpable calamitat, de palmària letalitat, de fatalitat de totes totes immancable.»


En Blai ‘Bidell’ Xirinacs se n’esmunyí; se n’esquitllava, silent, car es veu que se li havien fotut àdhuc a ploramiquejar.

La dona a les escapces. Ell reapareix quan la farsa ja plegava veles.


—On pebrots t’havies fotut?

—La multitud, mestressa, m’havia arrossegat lluny de la vostra gentilíssima protecció. Mes, com el bon gosset, prou he sabut, aprés qui sap les àrdues vicissituds i empentes, i ensopecs de massa tous culs i pits, ensumar el delicat esclau, la subtil verjura, els aups finíssims, de vostra sacra presència. I ací so. Moi! Obedient titella. Millor, marioneta — l’expiatori fàrmac amb el clatell rigorosament rapat.

Marioneta, qui, amb un cervell de la mida i la forma d’una nou, guiada per certs enlluernaments apellats idees, es balanceja ximpletament, tota sola, com tirà lleoní qui es mengés tot allò que li plauria.

Segurament el balanceig li ve del ferotge clatellot que acaba de rebre, aplaudida estrepitosament, la furient agressora, pel gros, enllà, de les comares.

Campiona.



(><><)




46. (Faula de l’auca fàcilment escàpola amb el ventijol més lleu.)



S’esqueia que la congregació de savis on el capdecony d’en Blai Bidell s’havia immiscit, bo i errant la via a gratcient, tot aprofitant, el malparit, les empentes de les pudents histèriques, s’esqueia que aleshores, aqueixa congregació, dic, també fos la meua.

Fotent el camp al bell mig de l’auca, ara n’ignoraria per sempre pus l’èpica continuació de l’episodi pròpiament misogin. Lamentablement, hauria mancat el desenllaç de la historieta. Mes ei, qui se’n plany, prou és sa i normal de fugir en tota avinentesa, vull dir, quan en tens prou de la carallotada que s’hi discuteix.

Els elements com cal som del bon tarannà picallós, pròpiament esquius, escapadissos, com se’n diu, dromomaníacs. Tantost albirem el perill, o tantost allí ens hi morim de fàstic, activem el piu del mode sobrevivent. I fugim. Som com el temps, de mena fugissers, i tant.

Així, com ell fugia de les nostres pregones disquisicions, quants de cops no havia personalment fugit, esclafat d’avorriment, de les seues teories ‘psicològiques’ sobre les divisions del domini conjugal. Uf, no. Res de més carregós. Ell i les seues ridícules rucades ‘sociològiques’, amb les estratègies i litúrgies sobre qui deté el poder en la ‘unió matrimonial’. Quan prou és palès que gairebé tothom sembla anar lluny d’osques sobre el subjecte. Car no és pas que la ‘unió faci la força’ — al contrari, la ‘unió’, la maleïda ‘unió’, sempre és forçada, i crea desoris qui-sap-los.

Doncs això, tant se val; com ell se n’anava llavors, me n’havia jo anat adés. I què? Res de nou. Tostemps, tard o d’hora, tots ens n’anem de tot arreu.

Sota el Sol inclement, travessant imponents serralades, cascú per a ell mateix, fugint, fugint, sempre fugint; aquell qui hagués les cametes curtes de la meitat, havent de caminar el doble per a fer el mateix camí; i ni el pares no esperen els fillets, ni els fills grans no esperen els pares.

I així anar fent, periple homèric. Homèric pel cap baix. L’auca continuava.

En acabat de l’extermini sofert per l’indret on romanien, els herois, navegàvem, científics assistits per tots els invents. I llavors què? Era allò una novella illa dels pingüins?

És una obvietat que cada societat evolueix a son ritme. Un ritme molt més ràpid si és curta i tancada, com ara en cap illa de tot altre lloc remota. O subterranis, o en cap cràter o en cap gruta (o àdhuc, ai, en cap mísera esfèrula). I amb un ritme més lent, mes sempre incessant, en vastes extensions densament poblades. Tant se val, l’evolució (ni cap amunt ni cap avall, ni verticalment ni horitzontal), l’evolució i prou, de cada societat, es va escaient sense estroncar-se mai, amb el peculiar desenvolupament de les seues ‘veritats’ i ‘lògiques’ i ‘ètiques’... i tota la tresca i la verdesca dels conceptes o enganyifes inventats pels qui, malparits ubics venedors de merda, se les pensen totes (les putades).

Òbviament, encar, tot és relatiu. Tot és mentida.

«—Instigatrius de totes les guerres, Penèlops de pa sucat — sense dones viuríem en pau.»

(Això ve a tomb recordant l’illa que, ultraastuts, rebutjàrem a primer cop d’ull.)

Car a l’altra illa, l’illa que de bon principi rebutjàrem, hi manaven les dones! Excel·lent exemplar bordell execrable!

Hom pot imaginar-se’n les idees! Les aberracions! Quants de terribles toms lògico-analítics no n’ompliríem!

Tediós monòleg femella, amb cada mascle lobotomitzat tantost eixir de l’ou. Tota significació capiculada, fotuda damunt-davall sense mirar gens prim. Tot allò negre pintat de blanc. I allò blanc de negre — no fotem, i tant.

«—Denigrarem les blanques i emblanquinarem les negres; tothom igual.»

Mesuraven novament el temps per llunes, o menstrus, i encar així com així, si fa no fa. Totes llurs clepsidres les enterboleixen ara sucs d’afolls. El temps ha d’ésser caòtic per definició.

Coreografiaren la geografia. Bajanades, rai. Les dones volen permanentment redecorar-ho tot — sobretot la natura, el cel, el paisatge, l’horitzó. Es desficien sempre per a alterar-ho tot, fer-ho ben xaró carrincló risible. El tast, el gust — al cul.

«—I els obstacles orogràfics els plantarem a la babalà on ans només tot hi era pla — i a canvi, per amor a la sacrosanta igualtat inversa, els tossals, i muntanyes i everests, seran dinamitats, car som les dones formes ideals extremadament convençudes de les bondats compensatòries. Tot moviment tectònic, dictat quiet; tot quietisme, frenèticament fiblat, esperonat, fustigat. I així anar fent.

«Al nostre paradís, tothom amb ovaris, ningú amb collons — ningú no ens hi cap qui sigui gens capaç de pensar, és clar, car així sempre hi tenim tribus de mascles (lobotomitzats doncs) qui poden rodar-hi de faisó diguem-ne silvestre, i són tots (quin remei!) homosexuals, i els cacem.

«Els cacem amb unció. Els cacem com cal. La institució generalitzada de la cacera de l’home — el nostre esport més estimat.»

Afractes, mútics, flocs més innocents que no xais. Cada amazona, en tornar a la tribu, portant al voltant de son coll, com a efímer collar, un pilot de trofeus, banzim-banzam — ço és, tants de collons, tantes de bosses d’ous, tants de ‘màrtirs’ (ull viu, via fora al nom!), com homes o mascles no ha reeixit de pelar.

Com la gata de la faula transformada en dona, qui, tanmateix, dona i tot, no pot estar-se de caçar ratolins per poc que en guipi cap, qui caces (darrere de què o de qui vas) defineix qui ets.

No pas tant “per llurs collonades els coneixereu”, ans “per llurs obsessions idiotes”.

L’arany, ço és, el mascle de l’aranya, reu d’un molt sinistre ineludible fat — on la dona, a mitjans ja de la primera cardada, se’l cruspeix. Això és l’home. L’home desarmat. El qui abandonava les armes.

“Destí dels dodos” el qui se sotmet abandonant les armes.

Anorreats ineludiblement pels invasors. Com allò que els escaigué als betzols catalans del continent — els qui no pogueren o saberen escapolir-se’n.

Els qui no hagueren prou suc al cervell per a dir-se: «—Manel, esquitllem’ns-en! Atès que ens trobem inermes, què altre faríem que esquitllar’ns-en. Prenguéssim els millors vaixells i trobéssim terres noves! Au.»

Anècdotes bestials com aqueixes, a gavadals. Tot postulat il·lustrat en degeneració constant... Llurs doctrines emmirallant-se en negatiu (o en positiu, tant se val) en el repugnant cretinisme antifemella dels merdosos pares dels temples on abans (i pagant el clergat paràsit i estafador sobre!) calia coldre ninots de guix o de pedra, o de mítica fantasmal monstruositat. El feixisme femella dut a la més perniciosa bogeria. Tota possibilitat de llibertat humana abolida.

En aquell reialme illenc n’Obdúlia Campdextermini hi era la paer en cap. Salvatges com totes les dones jaquides a lloure, mataven, amb armes a doll, i sense cap recança, cada pare d’en Bambi i tot.

Diuen arreu, sense retop, a petulant vult descobert, al peu de tots els clàssics de les diverses arts:

«—Com tots els bells escrits (quadres) (simfonies) (edificis) atribuïts als mascles, aquest també és un exercici retòric escrit (pintat) (compost) (construït) per una altra magnífica femella. No hi ha rèplica que valgui.»

Eleven pertot tòtems amb faldilles! Abominable ensarronada! Aberrant simulacre! Robespierre amb faldilles, amb el seu altre ‘ens suprem’ de merda.

Llur religió, ja ho he dit, mirall invertit (i amb el cul enlaire) de la dels cretins selvàtics — els cretins d’adés, els quals ara elles pretenien (sinistra vanitat de llumeneres foses) de substituir i millorar de molt, i amb avantatge, tret que, de fet, és clar, mai tampoc no arreglant re al món, en aquest món tan desgraciat.

«—La deessa única lla dalt s’entreté amb el seu formiguer (o rusc d’abelles, tant se val). La deessa única és una neneta ruqueta, exacerbadament cruel. Hi és la reina mare al cel. Assistida per tot de coristes neurològicament obtuses, ridícules filistees amb ales. Fantasies metropolitanes — tot hi és façana — re no hi és substància, saba, saó...

«Epistèmicament, pinyol sense suc, fruit balmat. On hi havia suc, eixut; on era eixut, moll. Què hi hem guanyat? Hermeneuta bord.

«Entre nosaltres, la reina mare a l’illa, és la ictiòloga en cap, qui anomenà els peixos. De fet, els feminitzava. I au. Rap = rapa. Lluç = lluça.

«I hi és l’herpetòloga, la micòloga, l’ornitòloga, etc. en cap. Tot ho nomena i anomena. Fàcilment. Les bèsties i objectes que ja porten nom de dona (donat, emperò, pels ignorants, obsolets, funeraris, deludits, trompats, mascles en temps prehistòrics que ara doncs no valen absolutament re) cal deturpar’ls ben deturpats.

«Girafa = girofla. Hiena = aïna. Granota = grinura. Llamprea = llipruna. Mallerenga = Millirunga. Cogoma = comaga. Cristina = latrina. Colobra = balegra. Pruna = vedruna. Truita = macuita...

«Tot capgirat, tot capgirat. Sobretot el cervell.»

No cal dir que els clars erudits ni davallàvem del vaixell.

Amb còsmic tacte, pel món, im ganzen Orten, amàvem anar-hi sense impediments. Evitant tot indret maleït. I armats amb les armes més incisives per sempre més. L’arma sempre al puny.

Allà, illa dels ocupats, tots els arbres hi eren figueres. Tota saba, tèbia sopa. Tibià ià liubbliú. Figues arreu. Sopes de figues amb la típica fragant aroma dels esmegmes a les sempre prou sollades partions femelles.

Els vents sempre fastigosament perfumats, com si tots haguessin passats abans pel llufatori.

Els niells al voltant de l’illa, plens de lloques qui covaven sempiternes.

Els rius hi eren de llet de mamella de dona, i qui volia negar-s’hi? Ecs.

Els volcans perbocaven menstrus de dones, i ens haguérem estimats més l’espectacle fascinant dels cràters antics.

Les fonts rajaven vi — en dues aixetes — una de vi dolç, l’altra de vi vi — quan la nostra set era d’aigua.

Hi xericaven les femelles com aplecs de cigales extremadament mogudes.

Les escopinades que serps i d’altres dracs i llangardaixos no gitaven eren de mel.

Dalt els tossals, força escadussers, els temples (exclusivament per a pretèrites deesses), dedicats a n’Athena, sobretot; no pas, però, cap ni un a na Minerva (hom la devia sospitar de massa ‘assenyada’).

Ara, una particularitat. Per a descoratjar-les de fer-hi brutícies, totes les ídoles i estàtues a les viles hi eren transfigurades en colomes, i així i tot, les colomes vives (les no pas fetes encar estàtua, car ‘les guerreres som, com totadona sap, molt amants de la pau’) s’hi cagaven.

«—Tot ho volem net i ben endreçat. Descoratgem tota femella (com la deessa única mana) de fer-hi enlloc que no sigui la selva ni soroll ni fum. Per això tothom va amb un xuclador automàtic al tub d’escapament del cul.»

Totes les dones tenen esperit de minyona. Són Penèlops de pa sucat, oi? Tot el que (si ets homes) endreçares, t’ho desendreçaven, perquè llur visió d’allò que és endreçat és allò que és mort, estètic, ordenat, eixut. Tàcit i taciturn, àrid i insípid, mòrbid i estúpid.

«—Qui inventà les putes dones, malparit! Quina ment més malalta!» — ens dèiem, llunyans, des del vaixell mateix.

Són massa sovint les envejoses dones qui et tenen pels marros, les qui t’empenyen a la cobejança i a la concupiscència — i et desmenges per a omplir’ls les vanes vanitoses necessitats, i no ets sinó cagalló esventat rere les ridícules falòrnies i les fastigoses inútils materialitats d’argent i honors.

«—Com la púdica Finís gruà, volem l’amputació de tot mascle per pàl·lid merdeta que sigui. Canibalitzat en enigmàtiques circumstàncies. I ell agraït. Car quina vida la seua, no fotéssim!»

L’orgasme tempestuós de les dones, genera antimatèria. D’ací que les dones no puguin aprendre mai re; tot ho han oblidat, taula rasa llur cervell, glauba neta, esborrada llosarda a llur ja força curt enteniment.

«—Per llei heraclitiana d’enantiodromia, on tot allò que corr — corr contra el seu contrari.

«Ara, avui, només recordem rucades i greuges — i doncs revenges, retribucions, i a cobrar.»

Les dones, vós, cròtals als escrots. Com ho diràs? O indolents mesquins crancs qui amb minses pinces i moixes maixelles us els raten, llimen i roseguen fins a la rel.

Creen antimatèria, i ep! Raigs gamma en sorgeixen del caos fèrvid, orgàstic, de la tempesta. Pler d’esclats de raigs gamma quotidianament — són electrons escàpols qui esclaten quan percudeixen molècules d’aire...

Camp elèctric esbojarrat. Electrons s’hi esvaloten orgiàstics. Aire menys carregat damunt, els electrons s’hi llencen a tomba oberta. Si toquen àtoms badocs a l’atmosfera emeten raigs gamma. De cops, si cap fotó d’aqueixos raigs gamma frega cap altre àtom qui badoqueja pels environs, es migparteix, esdevé dues partícules, un electró i un positró, el seu contrari, qui l’anorrea.

Ens esvaïm com vapor. N’Obdúlia Campdextermini tingué una premonició. La seua hipnòtica berruga enmig del front se li encengué roent i espurnejant com alarma qui esbojarrada espernetegués.

«—Això és el que farem. Abans la fi del món, crearem la utopia!

«Ho férem, i tant.

«Decretàrem, oceàniques, quines havien d’ésser d’ençà d’ara mateix i fins a la fi de tot univers creador — creadora, car amb ventre paridor — les lleis de l’experiència quotidiana.

«Haurà estada la institució definitiva de l’ERA (l’Època de la Realitat Autèntica). La imposició universal de la RUC (la Realitat Última Constant). Totes les altres lleis — fútils i fal·lacioses, car entecades pel toc del tot-pecador mascle d’adés durant els maleïts temps ni eons negligibles — ara escruixides fins a l’extinció. Ni la flaire més remota de llur gangrena sobre la societat ningú no en flairarà.

«—Mascle, diran...? Quina noció més absurda! Això no ha existit de debò mai. Fantasia fava dels enfavats!»

(L’auca feia ací cap als darrers quadrets, bigarradament il·luminats.)

A la fi, tipa la popu... (Que qui era la popu? La “populitzadora” en cap qui donava a conèixer els nous conceptes de la seua realitat última).

I doncs. Tipa la popu d’haver de consultar tan sovint les “lleis d’equivalència”, la reina mare mateixa es reté, renuncià, desistí...

De què...? De continuar per via eterna en les seues estrafolàries “elucidacions”.

«—Prou! Me n’estic! Saps què? Ja som prou bones. Som-hi!»

Això confessà, cofoia, al seu cercle íntim — el cercle més assassí ni bare ni bel·ligerant — de ministresses i sotsministresses qui administraven i subministraven les obreres amb els ucasos pertinents.

(Per als de la congregació no calia accentuar-ho, i tanmateix ho fèiem, sovint: «—La dona és un subjecte perillós».)

Tot allò concebible existeix, bé com a realitat, bé com a fantasma. En excés del noranta per cent de la humanitat creuen més en els fantasmes que no pas en les realitats concretes.

Així, de debò patafiers, ens pensàrem un moment que totes les dones adoraven llur mare (llur reina mare particular).

Greu espifiada. En realitat, l’odi que li portaven era bestialment assassí.

«—No em diguis mai que m’assembl a ma mare! En re! Ma mare és l’ens més maligne existent!» Et responien, envaïdes per l’histerisme més demostratiu.

També, l’instint femella (no pas mai gens diferent de l’instint de qualsevol altra bèstia al món, inclosa la mascla) convertit (via místiques musiques tocades pels certs datspelcul filosops) en la màxima rucada de la “intuïció màgica”. Quina ximpleria.

Cert tanmateix que hi ha un instint femella ineluctablement copròdrom. El posseeixen també les mosques. Com els de més dels animals, les mosques, sàvies a betzef, ben adaptades a llur circumstància, pràctiques — sense creure’s absurdament, contràriament al que foten d’altres vanitoses espècies molt més imbècils, re de cap altre món.

Les mosques troben sempre la merda per lluny ni amagada que sigui. Agut olfacte com hi ha món el llur — et localitzen el palter arreu de l’univers, i encontinent, productives, com qui diu prescients, ous t’hi ponen.

Doncs bé. L’instint copròdrom de les dones les duu a trobar on hi havia les nocions de merda empescades abans per l’home, per a de mantinent ficar-s’hi a remenar-hi, a capgirar-ho tot, a fotre-ho tot damunt-davall. A fer-hi, de la merda, merda doble. Bugada com més anem més llorda.

I fer-hi, de tot crim, crim bellugat i rebellugat, i així reforçat, més pudent, engruixit, engreixat, pel cap baix doblat.

Quina il·luminació la llur! Un cul al cap, un cap al cul.

Ho hauríem de lleixar córrer. De què ens serveix insistir-hi. Sobretot quan tots n’estem ja prou convençuts.

Oi cavà? No pas?

Au, bah, doncs.



(><><)



47. (Faula final, o Tots hi serem, al port, amb la Cunegunda.)



Sarcoptes se’ns escalaixaven, herculis, i naltres, ànimes càndies, ens els esguardàvem fascinats com ens corrien sota la pell, i com, tot d’una, tard o d’hora, tots, barruts, sense excepció, pretenien d’haver guanyat, i com ho celebraven a l’arribada, bo i fent dringar campanetes, gairebé com férem, jorn gloriós, tots els bons anticanfelipútrids, finalment alliberats del jou de l’invasor.

Creia oir-ne una de llurs sornes homilies.

«—Ull viu, eh? Tots corríem la mateixa única marató.

«N’hi havia qui fèiem prest, i d’altres qui érem més tardans. Hom hi trigava a arribar o ho feia en un tres i no res. I hi havia els qui feien trampa, en suïcidar’s. Ara, els qui érem al tram final exultàvem, exaltats, pel nostre palès gran assoliment.

«Al capdavall, però, és clar que tots arribàvem al mateix lloc, i després de tot no pas tan lluny (en el temps) els uns dels altres. Per a tots la correguda era curta.

«I a tots ens rebia la mateix amiga, la ben coneguda, l’arxiconeguda Cunegunda.»

Se’ns ensopien els súcubs i ens somiaven que érem sos íncubs.

Detonant recíprocs. Passant per les mateixes ordalies. Ens recaven pregonament les mateixes ignorades culpabilitats.

Pecaires ambdós, súcubs i íncubs; ambdós somnàmbuls... Arrupidets en prostètica closca... Claferts de vagues remordiments, contricions... Sotragats per vehements onades, espasmes... Entre esgarrifaons, rodaments...

I a quin vaixell embriac?

Carismàtics com sirenes, els llunyans cantaires de qui sap on ens envaeixen l’enteniment.

Presagis passatgers, tanmateix inaferrables. Entre tenebres i sobtades espetegades d’enlluernadora claror, aventures, hom diria, rai.

Mes, ep, qui sap. Hom es demana...

En nostres furtius nocturns periples i intercanvis de personalitat (anòmals senderis els nostres, de bútxares caricaturescs), quines (brofegades de bugres) no n’hem fetes (i oblidades tantost arribats al port dels desconeguts en la ignota contrada dels pecs fats balbs insomnes)?

—Cabdal qüestió que ens poses ara, noi.

Ah, i tant.

Parlant de ports desconeguts, tots ensems hi som, i ja sense gelosies ni envegetes. Ens hi esperava, al port, una altra desconeguda, na Cunegunda. Na Cunegunda Boc.

Si anit l’ara doncs ja ben coneguda Boc ens rebia al port, aquest matí, a l’hotel, ens eixorivíem sols, sens la Cunegunda, la desapareguda.

Desapareguda, com havia desapareguda la nostra cartera a l’infern de la jaqueta, amb tots els nostres cabals. Sí ves, així anem. De moment, tot collonut. Pa de cada port, com qui diu.

Què ens jaqueix enrere la berganta?

Subtils pudoretes de cabrum. Remembrances de nocions apreses als llunyans escolats paratges dels ‘maipús’. Els mai pus del mai no tornar. Del sempre restar a les escapces.

Com hom se’n remembra, dels membres de la nostra tribu partits vers el valhalla, hom duu a l’esment les dues escarritxadores, Tanngrisne i Tanngnjostr, qui menen el carro de Tor. Llurs trepigs són els trons al cel.

Dolces amaltees, hom en repassa les hores delitoses, on, pels paisatges somiats, hi fa de dolç duler.

O hi fa d’orriaire qui a l’orri fa orri (és a dir, muny) l’òrria. I quan romanen a llurs ubles, si el temps és atziac, o a les fedes els cal.

I llavors els melodiosos esbiecs de querrines i segalls. La joia amb els tot just nats cabridets. La ventissa pena pels esvortons. El pentinar amb els dits les barballeres i la xabonera a les barbes dels bons bocs. Tant els colluts com els crestons. Tant els rancalls (mig o mal castrats) com els ranegolls (els qui llurs ous són amagats amunt).

I amb quin cor més amorós no les esguardes rabejar-se a llur probàtica. O com les tractes, si van esfoiregades o llurs xones no puden prou com cal, o llurs mamelles són semes, o els calen encrics, ço és, adobs per a quan es trenquen cap cama...

I així anar fent... Hom només s’hi estén pels bons records duts a l’esperit, un esperit que ara se’ns va escolant com cos migpartit per simitarra melic avall.

Tornéssim al cas.

La Boc era una encantadora bruixa qui ens embruixava i encantava de valent. Cap de naltres no és gens benemèrit. I d’ésser embruixadots prou ens encanta. Cascú doncs ara en son oníric laberint.

Nats i morts a cada instant. Com cap de naltres tampoc no és el mateix desgraciat quídam a qui foteren la putada de fotre’l al món amb una puntada a l’ull del cul, no pas que serà l’avorrible desferra qui trametran a l’altre barri (l’antic barri de la inexistència), per molt que s’escaigués, per casualitat, que tots plegats no portessin, qui sap, si encar el mateix nom ni el mateix nombre a les matrícules.

Cada instant viscut és un bocí d’oblit. De l’oblit absolut que és viure.

Cada instant neixes i cada instant mors. Ets eternament en el present instant. Només quan no hi ets, a l’instant, és a dir, només quan no ets i prou, s’han acabats els instants on neixes i mors. No n’hi ha cap altre. Sense instants no ets enlloc. No ets re.

Amb la calma pluja, a les llosardes dels tolls, hi perceps les bombolles escriure-hi delicades barcaroles. Les llosardes dels tolls són palimpsests. Les barcaroles als palimpsests dels tolls, instants fugaços d’harmonies esvaïdes tantost.

Tot allò que aprens, ho desaprens, i amb quina celeritat!

Recorda-te’n. Fes l’esperit fort, i fora.

Cascú de naltres totjorn enderiat amb els nostres paràsits mentals. Veure’ls córrer (sovint perduts en cercles) com sarcoptes.

I quan tot fuig, si no has fet (perquè no pots) el cor prou fort, només t’hi romanen els instants dolents, els immanents. I tant.

Els destructius ens immanents — eidètics, representatius, pictòrics — qui, per llur mateixa immanència, romanen, inextricablement encastats per les cruïlles i atzucacs de crani endins. Irritants insectes residents.

Tots els figurants idiotes i les mateixes nocions fictes i enrònies errònies injectades d’adés, lluny avall. Per oracles de tota falòrnia i d’altres àvols ninots de l’embacinadora classe eclesiàstica. Virus xerraires de la invasió del cos. Hi resideixen, com qui diu indesnonables, dins nostres caparrons.

Les delusions, falòrnies o faules, que ens sentim enganyadorament com a consolidades entitats qui ens vaguen per la selvàtica contrada interna, per les teranyines del cervell, amb circells i trencacolls cerebrals — on tenen llavors lloc, sembla, els estrambòtics esdeveniments (les cardades fugaces) (els espetegosos ensopecs convertits en lleterades elèctriques) (les sinapsis entre axons i dendrites, amb descàrregues seminals d’orgasmes de duració del tot negligible).

En acabat que consumeixes l’enter sojorn en alhora aprendre i desaprendre, remorir i reviure, et dius, fútil:

«—Abans no l’he palmada, potser fotré una darrera animalada.»

Embranzida trencadora i dolorosa de la furibunda concupiscència, ens havíem enduta la Cunegunda al llit. Fou la fita que calia atènyer. La humil animalada.

És ací on bades el balcó de la cambra de l’hotel. Vols ostar els dimonis del dedins resclosit, i te n’hi entren, molt més virulents, els de fora. Perniciosos meteors que ragen com ara de canó d’aixeta inestroncable.

Cunegunda infecta. Senties vivament els sarcoptes recórrer’t els dèdals corruptes dels dedins.

En canvi, oi que semblava quelcom força obvi al començament?

El secret de la felicitat, la benaurança i la salut en la longevitat, rau en la sempiterna mínima despesa.

Mínima despesa, tant pel que fa a la vitalitat, com als vulgars doblers corrents, com — ai, qui sap si sobretot — a la semença emmagatzemada al diguem-ne sacre cos (car què altre és ‘nostre’?).

Cal no despendre mai altre que molt necessàriament; cal respectar l’estatus-quo de la natura, cal no remoure mai el fang, cal no desequilibrar els platerets de les balances imposades per l’estat de les coses ja sempre prou a frec de fotre (fins i tot sense que ningú l’emprenyi, de manera diguem-ne ‘natural’) el darrer pet.

La teua pèrdua de substància vol dir que el mon mateix en perd — substància. Ton cos el món. Ton cos i el món sencer, mateix combat, idèntic fat.

Hom tracta el propi cos amb tota la gentilesa de què és capaç. Hom podria pensar que és llei de vida fer-ho. Que això rai, que tothom ho fa. Que tot cervell no pas parasitat per nocions nocives, fal·lacioses, sempre justificarà qualsevol acció ni decisió presa per tal de protegir el seu preciós portador. El cos.

I tanmateix, ai, quant de desgraciat al món! Quant d’autodestructor! Quant de boig i de desencaminat! Fa feredat! T’has mai vist al mirall?

Ton cos en salut i jove, un cos candi — un món jove i en salut. Ton cos deprimit, un cos decandit — món sinistre, moribund.

Ton cos psicòtic — món caòtic. Ton cos vell i deteriorat — el món deteriorat i vell.

Quan el cos s’escarranseix, s’escarranseix el món; l’univers esdevé una trivial curta merdeta. Ton cos mort — el món mor. Tantost ton cos ha tancada botiga, s’ha fos el món. I au. No hi ha re.

Ja pots sortir al balcó quan truquin a baix.

«—Què els roman gaire pa?
«—Gens ni molla!»

I ara què? Silenci etern.

Estalvi d’energia, doncs! Pel que duri la cosa. No gaire, ja ho sabem.

Car oi que és així com la cosa succeeix? D’allò més isnellament, el passat, tantost despès, ha esdevingut ficció.

Mentrestant, no balafiessis pas ni emocions ni afeccions, ni t’engatgessis en certeses. El retorn de tanta de catexi, d’energia emprada, és sempre mancança, buidor, desencant.

Reaprofita-ho, en canvi, tot. I estalvia, i t’estalviaràs molts de torts de tota mena.

Subtilitat, i no pas re sens solta ni volta. Avantconsir, això cal — la prudència del qui, abans d’actuar, prou ho pondera. I frònesis, o premeditació, abans de no cap cop de cap.

Estalvi del repetitiu espai que concentrem fins que no és sòlid, com ara una petita bala de ferro que pots sospesar — oi que és imponderable? — no pesa sinó zero — si la jaqueixes anar perquè caigui, no cau! Sura, inerta.

Aquell espai tan concentrat ha esdevingut un molt reduït espai entrevingut pel temps. Per l’esperit, el fantasma, del temps. Oi que et creies que el temps no existia? Doncs ja ho veus. Et temps és l’ànima de l’espai.

Com més reduït l’espai, més expansiu el temps. Per això que la petita bala de ferro, cansada de surar, s’enlairi. Es vagi enlairant més i més. Lluny i més lluny, angèlica, celestial, paradisíaca. Un ‘gratull’, un miracle, quelcom de si fa no fa astorador, quelcom per a anar admirant, esmeperdut, durant el petit espai de la seua duració.

Allò que no hi ha. Ni mai hi ha hagut. Una fantasia — com la realitat.

Bo i estalviant, fes-ho — pensa-te-les totes.

Estades a la cangrí i a can cigró — ens ajudaven a estalviar.

Zero despesa — en presons i de soldat, tot pagat — quin bé de déu! — plogut del cel — tot pagat pels tributaris de la sempre trompada tribu dels embacinats contribuents.

Cast i cusc, doncs. Abstemi. Sense verinosos licors. Sense sexe infecciós.

Ets un iogui, ja ho has dit, abstinent, ascètic, pur i net, i sobri, i continent i sublimat.

En acabat, tornem-hi, fortitud lul·liana pel cap baix.

Abdica, valent, de tota disbauxa ni luxúria que t’atrofiaven les llavors que ton sacre escrot no desa. Un cos és un tresor. Sigues-ne zelós d’allò pus en prendre’n cura.

Abstinent, abstinent per força (i sobretot amb tota la força de la mera i escleta voluntat) (sense ni assajar doncs de pelar-te-la gens) (ep, si pot ésser, ni cada tretze de mes, triscaidecòfil, jorn de la sort, com feies abans), abstinent per força, dic, degut és clar als mesos de guariment de les nafres infligides, penitent, per les xurriacades a les parts.

Se n’adonarà la Cunegunda de les traces, les superposades cicatrius, els estigmes de la tortura diària?

No crec. La Cunegunda se’n fot, de tu, totalment, i de tothom altri. No et fotis il·lusions, carallot.

Ara que... Qui sap. És tan fàcil per a qualcú de capficar’s en foteses!

Una meretriu d’ínfima qualitat (les ha vistes de totes les colors, i son cos n’ha patits el cops) (ranca, lletja, infecta, desdentegada), i tanmateix potser ara li roman el pansit consol de veure’t, moribund, pitjor.

Doncs no m’ha calgut pas dispensar-me’n. No n’ha fet cap comentari. Potser no li vagava de ficar-se aquella nit les ulleres (se les devia tornar a ficar per a fer-me volar la cartera).

Faig memòria, i és cert que (jo) mentia, en aquelles avinenteses.

Mentia a qui em demanava, a les diferents feines — dependent, cambrer, carreter, escombriaire, agrimensor — que no, que no pas, que sense saber pas com, em despertava sempre amb treps i nafres pertot, treps descominals i arbitraris.

N’hi ha — els deia — qui — brètols, bàrbars, fanocs — em deuen batre d’estranquis mentre soc en coma.

He patit molt, sabeu? És clar, un insurrecte.

Tret que, això rai, tant se valia. Les feines eren les pèssimes en aquelles societats estructurades a base de piràmides on els més alçurats eren el més criminals, el més contraris a l’humà.

Sempre ha estat així? Si et vaga mai de llegir la història, prou te’n convences encontinent. No cal anar mai gaire lluny.

De jove, més il·lús encar que no pas en acabat, com m’hi esmerçava! Calia estalviar nervi i os per a la catàrtica sessió. Estalviar moll d’os, i la substància dels nervis — d’on sempre t’has cregut que és on els ous extreuen llurs lleterades — i estalviar alhora per a pagar la dona forta, i per a després, així mateix, rescabalar el teu pobre cos amb prou bon menjar, no fos cas que ossos i nervis pleguessin de funcionar.

I al capdavall, som-hi, no pas? Havent sobreviscut, per quines esplèndides el·lipsis la teua odissea vital no t’ha dut ara a les envistes de la costa promesa, embolicat encar amb els parracs de l’antic vel de l’amatent Leucòtea?

Per a parar finalment als braços de quina Cunegunda, mariner, ni a quin port de mala mort, on no et mors així mateix tan malament? Eh? Eh?

Renoi, tantes de feinades.

Tantes de feinades, oi?

Tantes de feinades... Debades, debades.

Debades.



(><><><)