LXXXIII

Esplets i proeses d’en Qarles Qalbet (àlies de n’Emili Cuguç, ço és, d’en Zacaries Mur i Cec)










En Qarles Qalbet només assistia a la fira dels grans ramaders per a veure-hi de sobtar-hi, i admirar-hi si l’hi sobtava, les habilitats seductores de la seua dona.



Admirar-hi secretament les activitats encaterinadores de la seua dona, la facilitat amb la qual és capaç de convèncer aquell qui ella tria perquè l’hi endinyi al cap de ben poc romanç ni festeig (i això quan n’ha rebutjats graciosament vint o trenta, car és molt triada i n’hi ha pilots qui mai no li foten del tot el pes, ço és, els troba naquis), és un esport que en Qarles Qalbet no es perdria per cap altre espectacle ni a l’espai ni a l’hiperespai.



S’esqueia en aquest cas nogensmenys que, enmig de la fira, dementre que en Qarles Qalbet ullava de lluny les felicitats amoroses de la seua dona, quan la preciosa sedueix justament un mascle molt prometedor d’envit enamorat força forçut, ambdós asseguts a la barra d’una caseta de refrescs, que tot d’una algú (un dels ramaders armats, i n’ha vinguda busnada, de ramaders armats, en aquest gegantí aplec texà), algú (dic) s’enfelloneix amb qualque gos i li entaferra un tret que el mata. Ja hi som. Tothom comença doncs a amollar trets. Els qui no volen gossos, assassinant doncs gossos; i els qui amen els gossos, assassinant doncs assassins de gos. Amb el tiroteig esbojarrat, en Qalbet s’amorra a terra, s’arrossega fins darrere una font de pedra blanca, i, és clar, amb això perd l’esclau o l’aup de la seua dona. Quan emergeix, çafont, de rere la font rosada, amb la batalla interrompuda, amb els cossos dels gossos i els diguem-ne humans més o menys mal colgats, i amb la gernació doncs tornant a admirar caps de ramat, no albira ara tampoc la seua dona enlloc.



Espiant el trobarem, tard, per edificis rere les finestres dels quals belleu la seua dona hi fos, i gaudint-hi força al llit... fruint-hi segurament de les moixaines d’un drut molt valent, sense por de bales, palesament, i amb lleterades oimés cabaloses i densament fluents.




(...)




Oh, ollaó, on ella em diu per la finestra: Me l’he endut a casa; desa’t enjondre i perd-t’hi unes quantes d’hores, ximplet.



Ara, mastegant desfiles, tot fent hores (esperant que acabin), m’entretinc esguardant el partidet. Ep, tot i que hi sóc molt endarrere, i tort, a un vèrtex del petit estadi, i veig doncs la cort de tennis tota esbiaixada, en realitat, quan m’hi atans, me n’adon que no eren pas els meus ulls ni la perspectiva falsa, que la cort és (de fet) mig curta i torta, mal retallada, i tan esbiaixada doncs com adés la veia de lla dalt (al vèrtex marginal, de mal guipar-hi), amb el camp del qui tira amb bales de ping-pong i no sap jugar gens, essent doncs molt més curt; i el camp del qui en sap (de jugar), molt més llarg, i tirant alhora, ell, amb bales de tennis plomades, per tal potser de fer el joc més igualat.



L’espars públic s’hi diverteix... En tot cas, esperem tots plegats que ens aparegui la nova cuca fera. Allò del partidet de tennis entre el qui en sap i el qui no sap gens només és un aperitiu pus tost sonset.



I ara algú ve a prendre de tothom les raquetes i a traure la xarxes, i algú altre anuncia sense gaires inflexions l’arribada doncs del nou marraco. Tothom s’omple d’aspiracions, sobretot les marmanyeres i d’altres venedors ambulants, i els qui anuncien restaurants propers. Si la gent parla en català, és clar, alguns dels anunciants, anuncien també llurs bondats en francès, en italià, en anglès, en qualque dialecte àrab i asiàtic, no fos cas que al capdavall qualque turista manqués d’assabentar-se’n, dels benifets que els podrien fornir, els venedors o els representant de les cases properes, vull dir.



Ah, i ara tots ens atansem a la balustrada, car apareix el cuc ferotge per a enguany, presentació virginal per als privilegiats qui ens trobem, desvagadots, al petit estadi. És, el bon monstre, com un milpeus gegantí, color castanya sobretot, lluent, articulat finament; com ara de dos homes d’alçada, mes llong, llong de mai no pair, com llonganissa de guíxols o tatxes de pitjor raure; i va amb altes escates de vidres a l’esquena, a tall de dinosaure, mes amb antenes bellugoses i ulls vius, i un somriure sorneguer, a la cara; mig còmic, mig monitori; per a fer por, però tampoc no gaire.



No gaire lluny meu, un pare seriós retreu al germanet que sigui tan abassegador ni cric; car es veu que, com fa sempre o sovint, s’estotja gerds, raïms i olives a la cogulla gitada enrere de la seua caçadora. Quan el germanet gran se’n plany i el pare doncs el repta, el petit marrec cobejós qui abassegava dàtils, nespres i cireretes assaja subreptici d’amagar’n els pinyols, i així es denuncia encar pitjor.



Tots aquests detalls em diuen tanmateix que fa de bo estar-s’hi entre la gent pacífica, sobretot, és clar, quan hom viu sol i sense responsabilitats. Això és vida, efectivament, observar l’espectacle dels qui no s’occeixen per ridículs motius. I ara, lleuger, me’n vaig del coquet recinte a passejar vora el riu.



Com hi enraonen els qui hi rauen: de controvèrsies admirables i de complots molt sospitosos! I com mormolen dels fiblons de les carxofes: asseguren que molt silentment et nafren a mort, això pels mocs de verins que hom hi empastifava adés d’amagatotis!



Par l’orella pertot. I m’assabent de memorials sencers on el culpable mai no es retrau. On algú dispara la virolla d’una ombrel·la, i els ventricles o els budells de l’atès secreten sofres càustics. O qui t’hipnotitza ja et converteix d’il·lusori en somnàmbul, i de somnàmbul en anguniat peix dels abissos. Ei!



I ara mig ajupit m’estic cordant la sabata i em passa part la vora una coixona (vull dir, una noieta coixa, pobrissona, escassaneta i clopeta, qui ranqueja i carranqueja, amb penetes i esforcets rai); és una minyona no gran cosa, molt cassigall, dinguilleta; i tampoc no gens porqueta, el tresor; al contrari, va polida i ben fregada, i es capté tota cusca i com cal.



Llavors li cau de la màniga el mocador! Damunt una de les cagueradetes de l’home de les firetes! L’home de les firetes és un homenet molt simpàtic i filosòfic qui tanmateix pertot arreu hi jaqueix ses merdetes. És com si fos alhora la cabreta i el pastoret: camina que caminaràs, i arreu hi jaqueix el palteret; discurseja i et convenç, somrient com mamerri, i pertot t’hi emplastrava el seu pilotet de xerri. És un nanet molt net i coindet, i doncs a cundescs i afectacions addicte. Llefec, lligamosques, llepafils, a tothom tramet floretes de dolceses i, d’un gran fàstic, els calfreds i tremolins. Tot li ho perdones, i alhora el mataries. Clenxinat i d’aromes cafit, és com cabrit de circ. La dona i sa mare ara fa anys em van dur al circ. En tinc molt mals records, del circ. Ni de petit m’hi trobava a pler. Tot m’hi fa vindre basca, sobretot pallassots i animalots. Si de cas, i encara, només els acròbates em valen gaire. L’homenet de les cagarulles és un altre d’aquells pallassets llords i repulsius. I les moralitats que avia m’esgarrifen de ruïnoses. Car l’única moral al món és que no n’hi ha. No hi ha moral que valgui, i qui moralitzi amb moralitats sobre la moral, ja saps que és un home merda qui es passeja empudegant. Caldria fotre’l daltabaix del primer cràter roent i enfellonit que t’ensopeguis amb ell distret davant.



Tant se val. Vaig rembre el mocadoret cagat i ara no sabia què fer’n. La noieta, en veure el meu empegueïment, riallera em va dir que el llencés a qualque per per a la brossa o ja que me’n desempallegués sense més miraments.



Llavors gira cueta i entra al bordell, fent-me signe, és clar, que hi entri també. Mes em dic: Esglésies corals, el cervell t’escanyarien; fuig-ne!



Pel fet que tant de debò m’esparverin els càntics (i més els de les bagasses prostitutes, massa crus i pudents), sense recança davall cap al riu, a veure-hi de prop els pescadors al·lucinats. Si, marit molt connivent, mai no fotia el salt a la dona, tot i que ella la sorprenc sovint en vehements contorsions amb qualque crònic gimnasta o altre damunt mon propi llit (ambdós aviant kíries rai, i el matalàs devastat gemegant esgargamelladament), só borinot amatent qui tot d’una, rampellut, fot corrents el camp, no fos cas que sos verges esfínters patissin llavors cap perill. Car quina arquetípica aversió no tinc devers qui crida gens!



Sucumbeixc com pigmeu trepitjat per ramat d’elefants boigs, quan xiscles incisius qui m’osquen el màstic de l’esperit massa poètic em trenquen els cuquets de l’orella qui pugnaços vigilaven com morbers que cap huracà de mots fora de to no em penetressin a esborrar’m de personalitat. Se m’esconilla l’ànima cap a òrbites inescandallables. Urçols i d’altres residus monstruosos m’usurpen els indrets crucials del cos en reacció a tanta de fònica agressió. Car sóc líric, com dic, collons. I tota cacofonia em dissol em partícules contrincants.



Vull rentar’m els dits sollats al xipolleig d’entre els còdols, quan obsequiós se m’atansa amb un pom de jacints i falgueres el pescaire mut. Sense relliscar damunt la molsa, tract d’endevinar, un xic condescendent, la seua pantomima indesxifrable. Es veu que em vol dir pler de secrets, mes me’l trac de damunt amollant-li amb un mormol sord que: L’únic secret és que no n’hi ha. No hi ha secrets enlloc. Tot és palès. Només cal guaitar. Rere la façana, re. Tots som damunt el mateix sedàs; mentre ens servem als cuixplecs o entrecuixos de les fibres que lliguen riscle endins el garbell, és a dir, mentre ens aferrem a les cruïlles on teixim i ordit s’entrecreuen, rai: si fa no fa existim en essència; mes si rellisquem a una banda o altra dels malucs i engonals de cada forat, au, jaquim d’existir... o existim, diguéssim, només en potència. Tot el que veus i t’ensumes hi és. I rere això (amunt i avall), no hi ha sinó el mateix, filtrat, en estat latent. I prou. Secrets, doncs, no cap. Capfica-t’hi doncs gens.



Se m’allunya el pescaire mut, desencantat, tot pansit, pessigant-se la menina, el seu cuc d’ham incorporat, la minúscula cigala, titoleta tota titulada per tatuatges amb títols esfereïts trets de llaunes de conserva: Ans empre sacseu-hi fort. Deseu en lloc cald. Remeneu-hi si tou. Potser hauria hagut d’haver’l avisat que amb els pinyolets exposats corria el risc de fer’s engrapar pel marrec abassegador de festucs, codonys i albercocs (llurs closquetes, llavors i pinyols xiulets d’entelèquia) que llavors no xucla pas, ans es fica, sedec i racós, a la cogulla de la caçadora, tret que com dir-li-ho ni amb quins signes més complicats, carallot; ves, que es faci fotre, ca?



I ara (mans netes, em sembla), em perdré una miqueta pels camps sense flors — hi lluquen llucs, això hò, i al bec de cada lluc un ull hi lluu; qui cull l’ull per a veure-hi mills o més lluny, posi-se’l on se’l posi (al melic, al cul, al clatell), mentre se li marceixi, rai, és clar, car, quan es marceix i s’eixuga o es podreix, l’ull li produeix a qui el posseeix deletèries visions on es pot veure jeure ja sebollit amb una llosa que hi diu, per exemple: Hi jac amb manta rancúnia, saps...? O es veu vidu qui col qualque minso escalaborn de la llosa de la qui fou nimfa heroica ans impune: la seua dona puríssima i puta... O, encara embrió, es veu al ventre mana de qualque beociana qui mai no el parirà... O el volten animacles presos de follia... O viu en un món on tot no és sinó il·lusionisme pictòric... O reneix de sobte en bordell on sempre arriba a l’hora de l’apuntament que tenim els sàdics, i hom li escalfa la tafarra i li estintola la titola i l’escapollen molt enllepolidorament només per a tot d’una, com un llamp, amb un punyal bombollejar-hi, d’on que el seu cuixplec o entrecuix romangui ara ermós, sense res doncs que hi creixi ni pugi, tret borbollons d’irada sang, i d’agra no pas mai nada lleterada.



Jaqueix-me doncs tornar a vila on urbà suraré. Empal·lideixc astorat davant l’espectacle de la civilització tan reeixida. Caic de cul d’admiració davant el triomf de l’horitzó, amb els altius niells dels gratacels on tantes de vides com ninots derelictes naufraguen, o com cassigalls estripats per l’huracà, i on tants de personatges mínims i llambrescs com vímets tanmateix anem fent, mai no encomanats per vanitats ni enveges ni ambicions, ni emulacions ni gelosies, ni merdes d’aqueixes. Som-hi, tu; tot s’hi val, als marges sense interès.



I ara em demana valença un altre carallot borni qui diu que té un pià (o potser un “piano” i tot) a pujar dalt el pis, i ningú no l’ajuda tret la dona i la sogra, i si fóra doncs prou solidari per a dar-li una mà. Mes que li dic que: Ec, que tinc tasques a assolir enjondre. I que ningú no s’ha d’avergonyir de cap fallença si prou ha fet si fa no fa el que podia; que pot llençar el pià pels bancals, que hi toquin les feristeles com els caramells toquen címbals quan suaument desglaça i es desglacen. I em tramet a la merda, és clar. Que és mentalment el que faig amb ell. I amb aquest altre qui se m’atansa. Que diu que ha set testimoni de l’assassinat (per brètols russos molt brutals, amb mans nues escanyaires de totdéu), albirava l’anorreament, doncs, de tota la seua família, asfixiada davant seu, i que, com s’escapolia i tanmateix el coneixen, la seua vida no val ni un ral, i si l’albergaria. Ai, banau, que li dic, i on? Ca “meua” hi mana la dona, i m’hi fa fora quan hi té cap cardaire, així que ni eu, compreneu, no hi tinc cabuda. Au, demaneu a altri amb més d’autoritat, car eu molla no en tinc ni en serv.



I al qui em ven al·lucinògens el jaqueixc penjat com pell de conill a la seua cantonada pudent. Car per què me’n caldrien, si ja veig prou meravelles amb el que hi ha realment? I potser em cansaré de tanta de peripècia i ara m’asseuré a qualque banc, i compondré i composaré elogis; primer, al treball descansat; llavors, al descans treballat. I sospiraré, i bleixaré, acomplit. I potser pesaré figues, esperant que pugui tornar a casa. Que no hi hagi moros de vit encès; com adés cap bon pagès (i assenyat) qui torna al mas i qui al tros entre cavallons jagudet s’amagava mentre durés la puta ràtzia. Car mai no sóc pas l’altre: qui morirà heroic, mes morirà. Pagès ben faixat amb la falç la terra ha alliberat; cada invasor n’ha arranat i llavors a la feina ha tornat. Tot això és massa cansat.



I ara veig que toquen a tard. S’ha fet fosc. Els vehicles augmenten llur violència agredint-me amb raigs d’abominable llum. Vaig capjup, cella-burxant, en reacció a llur agre repel·lent per a enlluernar’m ans eixorbar’m. De voltaire desvagat i menfotista, sens quest, esdevinc suspecte tort i irredempt, com si sóc cap altre desenfranquit adolescent fitó de les llordes jeremiades dels covards militars i púrries afins, sempre armats fins al suc del cap i sempre cagats, cagats del tot: de suc a hàl·luxs. Potser que m’amagués rere cap arbre fins que el triomf horrorós i expressionista de les feridores lluminàries projectades com coets d’esclats cerebrals no minvin. Pixa-t’hi com el gos, i al tollet de pixats avalua-t’hi narcisista, molt més net i higiènic, és clar, tanmateix que no pas cap gos, animal indecent i feixista. Quin corol·lari no en treus...? Ets magnífic en la teua solitud. Fort i servant-te, incòlume.



Als afores, la nit s’espesseeix. Flagel·lat amb circells polivalents i molt mòbils ned en la foscúria. Amb guants espasmòdics etzib desafiaments a tort i a dret. El miratge encàustic de la ciutat darrere meu em deu envernissar l’esquena amb adhesius llunàtics, safirins. Confiem que cap dels ramats de vells urs i bous oldans, o de llops, guineus, gossos rabiüts, o brètols conxorxats qui a lloure es veu que se les campen nocturns, no em vulguin de fitó, ni que confongui llurs bafarades d’enfit (prevaricant, tifuts, suara es passaven porros i porrons) pel zèfir qui corr.



Les vibrisses a fòvees i esfínters i a d’altres íntims clotets se m’alçuren i omplen de coratge. Els esvellegats serrells botànics a l’horitzó no gens concret, àgates, ònixs qui, escabellats, em fan la guerxina, afegeixen rerefons de versemblança al paperet que faig d’heroic animaló qui, no pas tampoc reticent ni amb cap tristor, s’esquitlla del cataclisme. Ara hauria de caure-hi l’aeròlit o esclatar-hi el dipòsit nuclear, urbícoles natjats amb mans roents qui t’atenyen amb cada mastegot els ossos de l’esquelet. Ah, tost llavors quin oceà de cendres ni sofres! Fariseus amb frac qui, nimfoleptes, miops ensumaven hisops a les carranxes de llurs òrfenes apostoletes, dementre que llurs mullers, subtils odalisques amb màsqueres fàl·liques, estifollaven els vidres de llurs godomassins qui amb ulls de camaleó i llets èdules de lletsó les adulaven sol·lícits.



Quitis i quiets, a la mort somreien. Beutats amb pits d’òrries alletaven morents. Amb decor d’esteta no apareixc sinó a l’espill orb de rere la festa. Algú no gens propici tirarà la copa de xampany al vidre criminal qui s’asclarà per a denunciar la meua fallença.



Fuig, carallot, per soterranis de rajoleta blanca. Davalla encara per estretors de pregones escaletes. Sempre intens a la percaça d’assajar de tampoc no perdre-t’hi. Au, admira’t ara d’assolir-ho més sovint que no fóra d’esperar. Tot i que els guardons ni satisfaccions que de cada reeiximent en reps vagin minvant, insisteix-hi. Dius tau-tau, anar fent, i continues enfonsant-hi, llorigó qui la serp de la por empaita. Aprèn-ne els noms nous. Nous noms t’obren noves estacions on anar més lluny. Tot el secret rau en anomenar l’esdevenidor immediat. Col·locant-les com cal, on cal, les noves denominacions se t’alcen davant, tangibles ans tocadisses.



Hello, it’s me. La jutgessa emfiteuticària, ombrívol volcà d’epicants pronunciats i a qui en acabat de l’etzigori, pel cansament i desengany sòlits de finida festa boja, se li corca la cara, em sotja com si vol disgustada suprimir el follet qui prendria per fàrmac, ço és, per boc emissari, expiatori. Gens oportú me li plantava a casa. Microbi de carn, em trepitjarà, i com per a mi el terra és la Terra, moriré amb el món.







~0~0~







En Qarles Qalbet no parirà pas llet








Qarles Qalbet, cusc i coindet, vergonyoset

s’arrupeix al raconet

oeix els sorollets a la paret

es trau ara el pipinet

i se’l sorolla tot tocadet i posadet

sense recança ni retret, ni gens distret.



Orgasmaven tots tres ensems

el drut i la druïdessa a llur part de mur;

al seu ho hauria fet el dur

os de raure

qui nogensmenys quan n’era a l’encaure

llas! no paria pas llet

ans castigat mastegava bromur.



Tot hi era buidor d’aire

car poc tenia permís per a pus,

es digué, clafert d’il·lògic seny

sos orelles trencapedres

son alè de puput

amb el nou gep a l’esquena un poc més boterut

havent fet tot el pogut i degut

per a assolir el mateix cim

tothora inconegut.








~0~0~







Nan de deessa té permís de pesantor servar







Els qui no tenim permís de re

encara tenim permís de massa.



Si caminem pel carrer

i rellisquem en colomassa

tenim permís d’estrompar’ns

com si som dels gegants

a coll-i-be... i, ara caient, som els nans

qui ens volíem vans sus la massa.






~0~0~







Qarles Qalbet l’han dut a la jutgessa

en acabat que tot crim a totdéu confessa







dit-elle à la tête du tribunal sublime

madame la juge : rien ne justifie ce crime

faut le punir sévèrement



mais madame (je lui offre avec mainte pantomime)

moi si réprimé et excité dans mon fol éperdument

quand ma femme était en train de baiser avec J.

et ici près point une enfant toute rouée aimant du chocolat farci

et je le lui échange contre un bref bisous sur sa chauve “mons veneris”

je ne vois là où est-elle donc une si terrible pédophobie...



mais la dominante à la toge hargneuse insiste tranchante:

ça ne justifie en rien votre pathétique aventure avec la petite

maintenant jamais plus la très sale galactite

ne pendillera de votre pitoyable stalactite

et votre tête tranchée deviendra-t-elle donc assiettée concomitante...



gardes, sus!, son cou, et à bras raccourcis, faites vous vite!

cette tête de porc mordicus... derechef à la marmite!







~0~0~







plec de precs (inútils) a la Deessa








tot el que dic put a pet

deia en Qarles Qalbet

transformat en esquelet

qui a la deessa prega

i de qui decadent adés la caca frega

amb la llengua que ara li manca

car és, de pingüí, carcassa

al desert de la sorra blanca



si pogués trempar, deessa!

sense bava per cada forat

el prec li vessa



si pogués trempar!

prega, ostatge sens demà

i desarrelat del temps

cacofòniques tecles ses dents

i ses cavorques flascons

on ni els cucs qui hi foren hi són



(un esquelet ni trempa ni té esme

ni espoderaments ni tenesmes

ni àdhuc cervell ni doncs idees

només el zel i l’instint i les inercials volees

que el volen com abans

invertebrat, mig als llimbs

patint sòlits oprobis

i amb budells i badalls i sanglots

i un llimac proterviós entre camotes)



vòrtexs xarons, atureu el quequeig

només comprenc la O que m’atrau com magnet

brou i aixarop on la llengua em nedava



la meua llengua, delicat nauxer d’esquinç

es cabussava entre mels

per a emergir’n entre dents

amb les perles dolcíssimes del goig i l’orgasme



no tremparé mai més!

èpic isard, megateri portentós

esqual sense aletes

llop espellat... amb les goles tot seques



teranyines ens glaçaven la ganyota

món enigmàtic mai clar amb cap exegesi

la boca només sap confegir la mateixa O

la boca diu cony on fan niu les abelles



esferes, esferes, parides pels morts

còmic reialme on la voracitat tot-nafradora

es barreja amb somnis neguits recances desigs



col·lapsa’t, desastrosa il·lusió

només hi vinc com breu nina genuïnament verge

a remenar les cendres en aquest gresolet

de foc extingit

i en acabat em fonc

fenomen aeri d’aspecte incopsable



bona nit, pàpula al cel

qui t’esborres sens rastre



si ara no hi sóc, que comenci la festa.







~0~0~








Qarles Qalbet, qatalà qrestat, eixalat, escorxat, sense greix








tots són de barrila, mentre eu en barrín;

pesticides evit, i fums, remors, i brams;

i per soliues esplugues m’esm lluny damunt el munt.



oh, que la voluda es fongui i no ens decebi pus amb mirallets;

escalabornada identitat, aitan fràgil entre els emmirallaments!



fora, les voreres vénen grosses de gossos capats;

ultratjats pels conyacs, hi ha els ofesos i traïts

qui es freguen amb àgils brutícies qui suren als quitrans;



la histèrica tasca que tots tenim de viure manegats

quan el desmanec omnipresent ens té escanyats,

ens duu a pensar’ns gripau neguitosament encantat

entre albellatges d’olor, i qui esdevindrà frenètic trofeu

per lúbrica gimnasta de roses llacets a borseguins i bigudins,

i als pèls del cony, en astruc instant, zelosament repixat;



de colgats en racó, a lluitar amb elm i raor:

així ens sobreeixim, com de capoll en foc;



amb quin ormeig delitós ara no ens xurriaques,

gimnasta del carnal cinyell d’un cony xaró xiroi?



la sivella o el micròfon del teu clítoris

a vius i revius ens toca i retoca pels guarets ajornats;



ens n’amorrem com pútrides molècules

qui ullen de gairell els obscens actes als llençols;

en destralegen els rostolls com dents de cargols;



plànyer’ns-en, no pas gens, gripaus gratament sorpresos

doncs al naixement d’un col·lapse encar més gloriós;



badem les boques de cuir estireganyat estrafetes en got

al cald xampany d’aromàtica escarranxa;



encantats cantem al magatzem desguitarrat;

gargaritzàvem, desencantats pels raigs de pluja sobtada;



se’ns feia malbé el disseny, ens hem degenerats;

xops, venim per la vorera com avis bandejats

anunciant amb parrup escardalenc

la fi abrupta de l’incògnit continent on inermes ens gitaven,

pets.






~0~0~







Fins a deu esdevé “adéu”






Si sóc colom de vorera,

mistagog fit la partera;

li compt bleixos i sospirs;



a cada nou, fonedís,

amb el bec osca li faig

a la clepsa, com el saig

a la destral fet el fet.



Am les dones, i poc vull

que es pensin que han fet mal fet

quan de llur cony com del trull

giten cap nou ingredient

que s’afegeix a l’ingent

nombre d’inútils humans.



Sospirant fins a nou cops

es diuen com els ciclops

dels ulls buidats qui amb les mans

a no caure daltabaix

cerquen debades: Qui naix

per a morir ja beu oli;

n’acaba escolat en merda.



Al cap per xo els fot esquerda:

perquè el mal les reviscoli;

perquè oblidin les cabòries

i les penes i disfòries

d’haver parit un mortal.



Sempre dic: cada animal

és un ésser molt moral;

i el colom encara més:

amb el bec signem papers

que afirmen que: Fins a nou

pots plànyer’t, i llavors prou;



qui a deu n’arribés, a tard

el salvàvem. Sens reguard,

atanseu’s-ens a la plaça,

desesperats de pertot!



Us grapegem com exvot,

us piquem fort la carbassa,

o us ens caguem ara al nas

que us raja com calamars

a cada vegada nou

que dèieu: Ai, aquest jou

de viure és massa feixuc!



Tan fàcil desfer-ne el nuc!

Desxifréssiu el marruc

que aviem a tota estona!

Diem: Que als nou retrucs sona

l’hora de l’eixorivir’s!



Caguerada qui es pansís

rebia, o bec a l’ull

o, verinós esgardís,

a la galta esgarrapada!



Som de tot ço que al món bull

la crema qui angelitzada

sura fins als llimbs vitals

on els deus són immorals.



Ni les deus ni els déus, els deus

qui delmen tant filisteus

com gent com cal i d’alou;



si ningú passés de nou...

si a deu no arribés ningú...

si els clascs a mort fessin fi

als nou repics, i en dejú

ragués cada cuc d’orella

al rabeig del buit sens fi

del nou que tot ho anivella...

si cascú al vuit enfrú

en tingués prou amb el nou,

i el deu fos sempre anatema...

si abans del terme rodó

ens dèiem: Re no em sangcrema;

m’hi atur un pas abans

i n’estudii el problema;

m’assec en aquest socó,

i, al límit, pas que m’hi atans;

veig que és un límit de mort

on enlloc trob cap conhort.



Més em val anar enrere,

cap al vuit, el set, el sis,

el cinc, el quatre, i drecera

cap a l’u i el bell encís

de renéixer’s tot concís!







~0~0~






enterc, arrelat a l’hàlit







si sóc colom de vorera

i despert ara tothom

amb mon parrup metal·lúrgic,

hom em llença un sabatot

i engeg un gemec litúrgic

i caic en un torterol



hom em confon per icona

al cap de cap qualsevol

qui del nas els mocs s’eixona

o qui mig rellisca al sot

o es remena com cap mona

el penjoll que duu el malnom



emocions sentimentals

s’eleven, i unes rialles

dels passants no gens plurals:

si uns ho troben miracle

els altres barret prandial



si el desgraciat s’ho raspalla

amb sos esfereïts tentacles,

caic enterra ert com perpal



ja em plomen a sinistrors

i a dextrors per a tots fer-se’n

cap càlam calamitós



sort que més tard es dispersen

admirats del cas estrany:

on sóc mort amb ulls d’aranya,

m’aixec com estapolany

a esteranyinar la banya

del més alt dels déus al cel:

gàrgola de gratacel



car els ressuscit, fidel

al principi paral·lel

de cada colom d’esplai:

perdre coneixença, rai;

ara, morir del tot, no mai.







~0~0~







Esguardant-me caure l’ilerget colom Cristòfor







Per l’alta finestra veig com s’enrampa en el reòfor

l’heroic mes un quelcom fastigoset colom Cristòfor...



Ara, a qui li caigo per barret, ves, doncs que se’n cofo

o que l’agafo si vol i que amb trumfes se l’estofo.



Mes el bord qui del Sícoris o de l’Huracans estant se’n mofo

llavors l’agaf man i, de safranòries farcit, l’estof... o

si s’escau d’ésser (armat) un pudent o mastigòfor

llavors me n’estic, de moment, sense cacofo-

nitzar ni piular gens, mes flèbil si de cas, adu psicofo-

nastènic, faig veure’m com si no hi sóc, trofo-

neuròtic, desmenjat, fonedís, llisquívol, atrofo-

dermàtic, i alhora rumiant el cop amagat: i ho fo-

tem tot com cal, ben fonyat, fonat, el pla haptòfor

de les cacofòniques piules que, un jorn perioofo-

rosalpingític de juny, la falç al puny, el cromatòfor

del cel roent i umflat, durem al fet: ara per l’espermatòfor

o recte la piula li afetgeg, també a l’ull o fotòfor,

d’on, és clar, del cap desclòs ans esclatat cap craniòfor

no en serva els padellassos... i (ja colofó-ficant) colofo-

fic dient que son cervell al pavelló d’esports no fo-

galleja gens com la pòstuma colomassa de qui fou Cristòfor.



De cap botumflat botifler (maleït fofo!)

grofolludament esclofollant tautofo-

nies pel seu aliè bec verinós de llord bavós lofòfor

no en sofreixc el repulsiu foraster cofo-

isme que llufat ens voldria (cada ilerget) (ecs!) d’espanyofo.







~0~0~







Els almogàvers de n’Indíbil vs. els almogàvers d’en Mandoni








Es rabegen els procariotes en el meu dèficit concupiscent ara que la senyoreta de les “Novetats Iltirdenques” m’omple d’estimets mullats les galtes i amb les potes em grapeja potser per a fer’m pessigolletes. Els llavis amples (que un pintallavis garneu ha il·luminats de cony humit, lluent, i absorbent) accedeixen als raconets més vestigials, d’on (com d’un dit rostit) un vertigen obsedit se n’esfuma que em mareja i ja em curt-circueix de per videta amb tota mena filharmònica de fòbies, d’hipocondríaques falòrnies, i d’acusmàtiques reinterpretacions de misteris. Ah, deessa, si te m’aclofessis per sempre pus a cagar’m la merdosa cara de talòs que faig! Fóra en escreix delícia interminable, doll de plaers de la deu inestroncable del parruf rabiüt qui sempre raja.



Tort i arrupit, escarransit, arronsant-me per les parets, gos ataconat, pelleringa derelicta qui la deessa llençava després d’haver-s’hi mocat i torcat, somiant encara en l’ideal de la deessa del gambuix resplendent, radiant, tota de lluïssors covada, dormiré, pelant-me-la damunt el matalàs, una eternitat d’adolorida depressió.



Ara, amb disfressa d’escorxat, amb elm de motorista (incubadora per a un cap encara a mig formar), sí! Em gic sovint gomboldar [pels tobogans o esgoladors dels barris al·legòrics on l’infern conrea els virus i bacteris dels flagells fugaços que furtaran de sobte la humanitat de futurururu-tu-tururururu-tu(r)...], em gic sovint gomboldar per les restes de sèrie del món del cardar: blennorràgiques, diarreiques, escleròtiques, com ara si han viscudes tothora davall la tensió elèctrica, cap-fregides, oligofrèniques, tocades de l’ala – cuïcs desmanegats pels huracans – xanguet estripat pel sícoris brogent, esvalotadament atorrentat – marcolfes moribundes, en tòrrid convent – en actes si fa no fot teúrgics – em volen itifàl·lic (ço és, rònec marrec tothora trempant, somiant-se drap de neteja al serrall o bordell, carçre d’orquídies badades on cada gargall de lleterada... iridescent joiell... xarrupant absorbeix).



Pels espatlladers i timbes de les tècniques amoroses pus bestials, s’esbaldrega, padellàs rere padellàs, sencer al cap i a la fi, mon altre apèndix totjorn glaçat. Al rampeu del penya-segat, s’hi esderneguen les estercoràries i les detritòfagues; enlluernament del darrer descrèdit, oh, meravella: on vénen a acabar-hi d’espetegar les més fetes malbé ni nàquisses, i minvants, hom encara insisteix a voler-me-la ajuntar, ans a a-, i a en-, i a re-dreçar-me-la i tot. Pena perduda, car a les pregoneses m’enfonyc... a l’infinit no res m’arrel... au, bah!



Tret que encara: Per què? per què? sí que deman abans de morir’m escolat, ça sus, dalt al cim on la visió em duia, i afegeixc, assenyadament rai: Per què... sí, per què... si, doncs, quan la darrera engruna de la pols sonsa dels meus inútils ous no es poso, ja haureu perides, i el treball romandrà per força sempre una mica encetadet, llas, i ja prou, car qui, en acabat de valtres, vestals de la memòria, es curarà d’assaborir’n l’espècia estantissa i rància – ausades, i amb totes les de la llei, com cal – oblidada...?



Funambulant per fils elèctrics, emperesits a arronyacades branques, xuts i corbs bescanten, xerricant, les lletjors de la teua ranera. I, tanmateix, et sotsobra ridícul malgènit. Els increpes: Esgarriats al vostre atzucac evolucionari, quines altres monstruoses malvestats no coveu, sacerdots d’una altra carrinclonada? Us desclouran ans esclataran als nassos. Ah, capsdecony, toixos, tanasis, poseu’s-em a tret, i una puntada als marros no us la trau nidéu. I si mai us tenim lluny d’abast encara, mal sabatot forcat (ja dic) no us toc i del tot ja no us eixalo...!



Car com dir-ho? De mena tísic, tanàtic, catalèptic, em faré el mort, i quan fóssiu a pernoliar’m o ja a emblar’m d’esquitllèbit la darrera dent d’or, d’un cop de grapa, maniàtic del ritme, no us escany. Veurem llavors qui haurà estat el pot de la pega de qui! Lloeu-me a canvi a bastament, de lluny venint, no fos cas que no prou estovat hagiogràficament, pels torts que us allev no us torci (ideopràctic) els colls prou rabentment ni sobtada.



Ençà, cuit a l’ast damunt les brases tremoloses de castanyer i roure, el pudent puput xauxina absoltes. El capsigrany, d’escolanet, dirigeix els encoratjaments del públic – cadascun dels meus dits n’esdevenien mascotes. (Aplaudiu-m’hi, aplaudiu-me’n, carrincloníssims bon-moters de la puta merda pútrida dels collons cagats.)



I cendres amunt? Cendres amunt, rai. Cap fènix no en reneix... ni de cap forat de cul invisívolament suspès enlaire l’enderiat Fufú no retorna... en Fufú esfumat, el mític ocell dels pets qui isnellament s’orbita elleix: ell mateix (i com més anem més rabentment, i aitampoc no pas per a renéixer’s, un xicot no gaire llest, l’ocell de l’autoengany, ans per a embotir’s, sense ni acomiadar’s, massa segur d’elleix, al propi forat de cul), ell mateix desapareix rodant esfínter de forat negre qui tot ho vol, àdhuc la llum... i cada representació del fantàstic individu inexistent altre que com a noció: tu i jo.



Conte veraç, som-hi i au, tova porteta cap al no res que cap forrellat ni dogmàtica (ço és, estirabot bestialment empastifat) porta perlada no impedeix. Per sort, oidà en Banyeta! Quan els rosegadors ja et tasten, copses de cua d’ull el cap d’estopa d’un camàlic força forçut a despit del fet que amb prou feines si mai no menja. “Collons, minyó; m’has feta suar la gota negra; pujant ací, haig cuidat trencar’m, de més a més del mànec de la forca, l’os del carpó” – que es plany – tu retorquint: “Doncs a tard us arramia a re. Envides si m’hi veig. Animant totdéu no animem dingú.”



Car no vols pas mai barallar’t amb cap altre catalònic. Salvar’n els cromosomes i els gèns, ve-t’ho ací, aitant els seus com els meus: els nostres; els nostres, ca?



I ara ixen ganivets. Xst, quina por. Serv aferrissadament els mànecs del paracaigudes. Alfarrassant ulls avall on cauré: Home, pus tost damunt les falgueres que no pas els esbarzers.



Queien volves; trepitjant conglat; gisca em glaça el clatell; pòtol esparracat; catipèn de suarda: bromidrosi; mans a les butxaques; talismà perjurat que Banqueta avall s’abonyega entre les pedres rieres d’aquest riu qui ara ja sembla sovint llord albelló i infecta claveguera.



Fent terribles marrades cap a casa; ventre buit, i tanmateix ple de marees feixugues del fàstic d’haver perdut.



Entr a l’hostal. Hi deman recapte. Tot hi són tendrums. No donc comiat. Ara que me’ls esmunyc, la traveta que em para un marrec llor.



Llogrers – que els dic – flagell que els ilergets dels anys cinquanta molt estoics hem de patir; quan, en acabat de mant combat, ens en traurem l’entec, maldarem de seguida per prendre’n el vaccí per tal que aitan podrit maleïment no ens caigo sobre mai més. Mai més. Mai més.



Sent aplaudiments, aixec els ulls: en Gagàrin, coets. A la cantonada de la baixada de la Trinitat, la castanyera em fa la guerxina. A veure, doncs, conquessa bufona, barrisqueu-m’ho.



Em torna: Tot enrasat, inclosa la síndria, i l’esperit sant, vull dir, el portallatzèries columbí, cuit a les graelles, m’hauríeu de donar si més no la salut mental dels teus tres primer plançons anys a venir.



–Au, sangonera, jotflic.



–Les pells de llúdries i bevres ja s’ho valen sols.



–Menys del rast de nesples, doncs?



–Tot inclòs, xiquet, o marramau.



Bruixa disfàsica amb bigots d’escarbat, la pugó qui es rabeja a la platja dels seus peus plens de brutícia la deu pessigollejar, car prou se’m belluga, cariàtide grotesca qui el sisme latent és a trenc de runa fer’n.



La tinc leri-leri damunt – highly unstable molecule, vós, malament rai.



Episodi clos: li acop tot d’una, fot el camp, cames ajudeu-me, amb una resolució tota feta al cap: ja tampoc no em casaré mai. Casaré mai. Casaré mai.



A la porta de casa la mama em diu un si-no-és poruga: Afanya’t, amaga’t; es veu que algú ha mort amb un raor esmussat el bidell de baix.



On bleixc amargament: Sant tornem-hi – i faig: Llegenda daurada; ep, vida habitual; repetit ja el tinc. Repetit ja el tinc.



Demà el veuré al diari: cara de ximpanzé, és clar, clenxa molt dreta, “com el ròssec al cel tot blau d’un avió a reacció”, dirà l’esbós hagiogràfic que (per comptes de nota necrològica també arcaïtzant on hom retratés de debò el seu tarannà coent i repulsiu, la seua ultracuidança sense fons ni fonament, el seu tirant lladre, avariciós, falsificador i genocídic, típic d’espanyòfol) el llepaculs de reglament haurà bavejat damunt el torcaculs oficial.



Revenja casolana: en pic dempeus, allò primer que faig: em pix càusticament finestra avall un pèl esbiaixadament de ple damunt l’hortet de la vídua: “Un rar xaloc roent us ha bleïdes, ves, totes les bledes i les pastanagues; pega rai. Per les traces, qualque rasaire o sapador, fot-li’n un talp-grill o altre, us rosta les hortalisses de sotamà ans subterràniament ni càustica; això dels grills-cadells, flagell esfereïdor d’aquells que et fan canviar de casa cagant ostes.”



Osta l’hoste qui vingué i ens tragué de...



Comença l’enquesta policíaca. Truquen. Qui hi ha? Ara mateix baixem. Insostenible: massa traülls, massa d’assassí manant. Com la cabra qui perd el coneixement al primer esglai de no-res, ma mare s’esbaldrega per les escales. Com el cairell de n’Herakles (el virató de n’Apol·lo, tant se val) mai no assolirà el fitó del tot, tard o d’hora també ella ha de fotre cap al replà del cancell.



Pensa’t part de dins que això rai, que ets culeret triomfant de l’Hèrcules fins a la mort (i amb més raó del Lleida, i sobretot del Barça, hedging my bets, per si de cas els altres, com s’escau llas massa sovint, cap mal jorn o nit poc suraven pas); en canvi, part de fora, t’estalvios pas l’esclató, altrament ben motivat – astora’n ans atabala’n els pudents, qui són gentota fort curta de gambals. Amb llur cara d’animalot ja paguen.



Esvaït el primer trasbals d’insults molt raonables: “Puta merda de capsigranys paràsits”, aigualeixc l’acusació: “Veuen què passa de trucar tan fort? Pobrissona, davallava corrents...”, i amb quin decor aitanmateix no deman potestat per a aitambé cridar l’ambulància: “És que les dissorts mai no s’apropinqüen àzigues.”



S’ennuega el corcat clerc de la secreta quan em respon: “Eh?”, i el vímet que serva tothora com comandant britànic molt mitjamerda se li fica a tremolar com vareta de saurí calentó-calentó. Fins que li sonen per les buidors molt vastes del meló els esquellerincs de la repapiejant idea: “Ah!” I crida el primer merdacaner uniformat qui duu per la vora. Li ha manat: Acompanyi el senyor a l’hospital; amb sa mare, ca, amb sa mare, la qual sembla haver’s asclat el clatell, ans trencat lo coll i tot.



“Assassins”, aniré cantant, començant de cara a la bubianesa esbalandrada, vídua recent del bidell traïdor.



“Reïxen palesament a pelar cada ancianeta qui troben. De tant que ens estimen, ens apunyeguen, fet. I per tal com han punyejat (ca?) falcejaran després”, d’on la dona de l’hort, de cul damunt els sisalls i els cadells, m’ha comprès perfectament.



“Assassins, assassins”, dirà la veu; i per totes les graderies: “Assassins.”



Fins que no guanyem, fins que no guanyem, fins que no guanyem, i cada jorn ni nit molt més.



Ni n’Herakles, doncs, ni el mateix en Jou, si cap d’ells hagués vingut al seguici, no l’hauria clavada millor. I ara passava ma mare el pont d’esqueneta dins la seua gairebé sumptuària caixeta de roure envernissat i de nanses febrides. Anava mudadeta, ultra les pells de llúdria, furot i bevre, amb tot de volants, farbalans i ruixetes de cisclató i de samitell. Un barret extremadet, mes avinent d’allò pus, li amagava les bestials carnadures dels xiribecs de la caiguda i les vanes operacions posteriors de sapastres cirurgians militars. Si les veïnes, totes les antigues amiguetes del Canyeret, veteranes de les timbes esvalotades que es manegaven cada dijous, divendres i dimarts, a la quadra ara de l’una ara d’una altra, s’esbravaven en escarafalls belleu encara més apujats per la presència dels estòlids pudents, man em ficava els pinyols i el vitet a la boca i mastegava fins que, enmig del pont mateix, no escopín ni, vehement, dispar i, amb el primer tret, encert el forat del cul del cavall emplomallat tot negre i lluent qui duu el carretó amb el taüt...



D’on renilla com un boig i, au, que es desboca, notfot, i man de bell nou cridant: Ja hem begut oli, no hi ha tutia, i sóc, és clar, el primer a reaccionar, i ben justificadament, darrere el bòlid.



Darrere, és clar, tothom va de bòlit: el pitjor el traginer qui una guitza ja em gitava per terra fet malberet, agonitzant, i alhora bo i alfarrassant, banau, si ell, bon escarràs, potser tindria de franc el tronat sebolliment.



Oms enllà, saltant bardisses de boix, de grèvol, de vesc, espurneig a tota erra, i isnell.



De mantinent sóc a Bell-lloc; a les seues envistes, tot i que ranqueig, encara acceler. Som-hi, doncs. En aqueix clap de cel ben dret m’hi enfonyc, companys, abans no se’m tanco de per vida en una tronada infinita.



I amunt i avall per viaranys solius i per reblertes calçades encara ara corc, encara corc ara, corc encara ara, ara encara corc, corc ara encara...



Corc pels almogàvers del Sícoris, de l’Huracans, del Barça sobretot; i corc pel Lleida, corc per l’Hèrcules, corc pel Mallorca, corc pel Badalona; pel Mataró corc. Corc en aquest clap de cel, ja ho he dit, on m’enfonyava esclet.



Vet ací vós per què feia bondat i ben assegudet. Atès que ací sou, mes, maldéssiu, no fa, si us plau una micoia, per tal de treure’m d’aquest envitricoll.



D’on d’espetec tot té lloc, bitllet enllà de la ratlla i ben rutllívolament. Oh! Oh! Oh!








~0~0~